16 de desembre 2011

El Congrés des de fora


L'esquerra té dues ànimes, el carrer i els parlaments. Hi ha una esquerra que ocupa places, que convoca vagues, que crida consignes i que aspira a canviar-ho gairebé tot. És espontània, libertària, creativa, un punt naïf, i necessàriament revolucionària. Hi ha una esquerra organitzada que guanya eleccions, que governa, que pacta, que aspira a canviar algunes coses i de vegades, se'n surt. És més poruga, realista, organitzada, i necessàriament conservadora. Les dues esquerres sempre han tingut una tensa relació i en els sopars de nadal es deixen caure els retrets: demagog, botifler, acomodat, idealista... No ho saben però l'esquerra només és possible amb l'activitat des de dins i des de fora, des dels escons i les places. No ho saben, però són les dues ànimes d'un mateix pàlpit.

Cada moment històric atorga el protagonisme a un o a un altre. De vegades, és necessari que l'esquerra més creativa, més lliure, reculli la veu de les places i participi en les manifestacions que donen forma al desencís i escrigui els grafittis que configuren els discursos futurs. De vegades, és l'esquerra pragmàtica i activa la que ha d'escriure les lleis, ha de pactar i ha de rebaixar la utopia al punt just per a fer-la possible. El destí de l'esquerra depèn de l'agudesa d'encertar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal.

També els partits d'esquerra tenen dues ànimes, la de dins i la de fora. Com uns cunyats en un sopar familiar, la seva relació és més aviat tensa. Els uns senten que treballen, que redacten, que pacten, que donen forma als projectes amb la maquinària pessada de l'estructura del partit i miren amb un punt de rebuig els socialistes que no van a les assemblees, que no presenten esmenes, que no juguen el partit. Els altres fa temps que han perdut la fe en el sistema i busquen un nou sentit entre les veus del carrer; senten que només des de fora es pot canviar la política i miren amb un punt de rebuig els socialistes de credencial. Tots dos són necessaris i formen part de l'ànima bipolar del socialisme.

El destí del PSC depèn de l'agudesa d'encentar quina de les seves ànimes ha de ser en aquell precís moment, l'actriu principal. I, potser, més que un Congrés des de baix, avui s'inicia un Congrés des de fora.

2 comentaris:

ricardespelt ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ricardespelt ha dit...

José Antonio,
Aquest comentari només té la necessitat de recolzar aquest punt de vista. Clar, evident però malauradament obviat un altre cop. Fa temps que és evident: varem avançar la situació actual, s'ha emfatitzat en alguns moments i la reacció és minúscula. Sembla que el recorregut descendent encara té camí i ens sentim orfes d'esquerra política amb les característiques que remarcaves a l'anterior entrada, brillant. Entenem que, de moment, el camí més satisfactori es treballar des de fora.