04 de desembre 2011

La cultura de l'esforç

Cada societat es pot definir pel seu núvol de tags, per les paraules que més vegades repeteixen els seus dirigents. En el núvol de Rajoy, per exemple, hi destacaria "manga" i no per les operacions immobiliàries a la Manga del Mar Menor ni pels còmics orientals, sinó per la seva expressió predilecta "no podemos estirar más el brazo que la manga". El pobre Rajoy no ha entès encara que el braç és sempre igual, que el que s'empetiteix és la màniga. En el núvol del President Mas, la paraula més rellevant seria "esforç". La cultura de l'esforç, el nou mantra de la Catalunya que ve.

Qui podria negar el valor de l'esforç?. Jo ho diu en Guardiola, que si ens llevem d'hora, ben d'hora, serem un país imparable. Però hi ha algunes notes a peu de pàgina en el discurs hegemònic de la "cultura de l'esforç" que m'agradaria compartir amb vostès, avui diumenge que m'he llevat una mica més tard, després d'un dissabte mandrós.

Quin esforç?

És un esforç llevar-se a les dues de la matinada per canviar els bolquers al nadó, que remuga molest al bressol. És un esforç també donar de menjar la teva mare a la residència d'avis cada dia de la setmana.  És esforç ajudar el teu company de classe a fer els exercicis de fraccions. I és un esforç escoltar un amic, que necessita precisament avui ésser escoltat. Però cap d'aquests esforços computa a la Borsa Nacional de la cultura de l'esforç, perquè en aquest cas esforç només vol dir treball.

"Treballem, treballem, que la cibada guanyarem". L'ethos weberià situa en el centre de la nostra aspiració, com a persones i com a societat, el treball. Som el que treballem. I, per això, l'eficient home de negocis, sempre tan enfeinat amb la seva blackberry i el seu twitter anunciant les quinze hores que treballa a diari, és el prohom esforçat que valora el país. Però ningú no ha preguntat el seu fill què opina dels petons manllevats. Ni a la seva dona, si li agrada cobrir tots els forats que deixa la seva absència.

És cert que una de les conquestes socials més rellevants dels darrers quaranta anys ha estat la incorporació de les dones al treball. Però hi ha una altra conquesta igualment rellevant, que és la descoberta de la paternitat, els pares gaudint del seu paper de pares. Què els hi he de dir?. Que no hi ha res comparat a les tardes compartides amb en David.

Esforços individuals

L'esforç sempre és personal, perquè el verb esforçar només es conjuga en singular: Jo m'hi esforço, tu t'hi esforces, ell s'hi esforça. Hi ha un pòsit competitiu, de la llei de la selva, amb la cançó de l'esforç. Ajudar el que es queda enrera és perdre el temps; cedir el pas és de covards; compartir és cedir...  Per això, l'analogia esportiva funciona tan bé. Guanya qui s'hi esforça més i per tant, perd qui no s'ha deixat la pell. Sempre hi ha pots entrenar una mica més, córrer uns kilòmetres més, aixecar una mica més de peses. 

Fracassats i esforçats

Mirat amb perspectiva, vivim en una societat absurda on molts no poden treballar i uns altres han de treballar molt més, s'hi han d'esforçar més. La cultura de l'esforç exigeix que els qui tenen la sort de treballar es quedin fins a les onze de la nit quadrant balanços i els qui no tenen la sort de treballar, que són cada vegada més, passegin els seus dilluns al sol. En certa manera, l'antònim de l'esforçat és el fracassat.

O t'esforces o fracasses, diu el pensament calvinista de la Catalunya que ve. I, en fi, jo coneixo molta gent que té el que té perquè li ha plogut del cel i a més, ni tan sols han hagut de pagar l'impost de sucessions. I conec moltes persones que han treballat molt, però molt i molt oi Mercedes?, i ja no saben com arribar a final de mes. La meritocràcia no és real, o almenys no és tan real com ens volen fer veure. 

Un dels efectes més absurds d'aquesta crisi és el sentiment de culpa col·lectiu. Per això, un aturat és un senyor que es passa tot el dia al bar (sobretot si és andalús), algú que no s'hi ha esforçat prou. Si no tens, no t'ho has guanyat i si tens, t'ho mereixes. A les discoteques ja no preguntaran "Estudies o treballes?", sinó "T'hi esforces o fracasses?".

Amanece, que no es poco

La millor contribució de la cultura mediterrània a la humanitat és la joie de vivre. El plaer de passejar entre les fulles mortes de la tardor, el ball en una festa de barri improvisada, els somriures compartits en un bar de matinada, l'emoció de caçar bolets, el treball en equip d'un castell que s'enlaira, les aventures dels nens a la vora del llac, la intensa sensació de trepitjar l'escenari d'un teatre... Aquests són els fragments amb els que, realment, construïm la nostra efímera existència.

Però ara ser feliç és, ens diuen, una mica immoral, una mica frívol. Pujar muntanyes amb la que està caient?. Recollir els teus fills a la sortida de l'escola quan l'empresa fa aigües?. Obrir les esglésies de la Vall de Boí només per a què connectem amb l'essència del passat i del transcendent?. La crisi sembla una coartada per deixar de somriure. 

Esforç sí, però...

La cultura de l'esforç em sona a treball, a individualisme, a èxits (i per tant, fracassos), a falsa meritocràcia, al mite del self made man (mai woman), a calvinisme, a estigma social, a construir un país pensant en la cartera, a corbatas i sabates italianes. Treballar, sí i esforçar-se, també. Però si no hi afegim també cooperació, barreja, oci, redistribució, igualtat d'oportunitats, treball en equip, joie de vivre i grans dosis de postes de sol, potser sí serem un país imparable, però trist i una mica buit. De tan ràpid que hi anirem ens perdrem les darreres gotes de pluja. 


8 comentaris:

Don Güapo ha dit...

Yo creo que la izquierda necesita, con urgencia, salir del laberinto que la atenaza, para compatibilizar aspiraciones sociales, inasumibles con el actual discurso, en un marco global que, con maestría, definió usted tras visitar Asia. Tarea hercúlea.

Jaume ha dit...

Si no fos perquè estem vivint la crisi més greu dels darreres 80 anys estaria d'acord amb tu. De la que ens ha caigut al damunt només en sortirem amb esforç, això sí, un esforç també de cooperació, però esforç al cap i a la fi. Salut!

Javier Moreno ha dit...

Esfuerzo está bien, productividad está mejor. Creo que en España se valora más la laboriosidad que la productividad y desde mi punto de vista tendría que ser al revés.

don-aire ha dit...

Pues tiene usted razón, don Guapo pero añado que la derecha también tiene que cambiar el disco. La suma de un individualismo salvaje y un falso patriotismo de bandera y selección de fútbol (pero no de sentido de lo público) es una auténtico despropósito.

don-aire ha dit...

No, Jaume. Aquest post no diu que no ens esforcem. Diu, breument, quatre coses:

1. No som on hem arribat per manca d'esforç. Els paletes de la construcció s'hi esforçaven molt. No hem arribat a la crisi per excés de mandra col·lectiva.

2. Esforçar-nos més tampoc és necessàriament la garantia de res.

3. No és cert que l'esforç recompensa i que els qui no se'n surten no s'esforcen prou. La meritocràcia avui no funciona massa bé. Molts tenen perquè sí (com ara perquè el papa en tenia) i molts altres que s'hi han deixat la vida no han estat recompensats.

4. La cultura de l'esforç és individualista. I el món que ve, molt més 2.0, o és altruista, col·laboratiu i solidari o no serà. I si el país s'ha de construir mirant la cartera i tractant de borratxos de bar els qui no poden treballar, hem perdut qualsevol esperança.

Carles Valls ha dit...

Sóc Carles de Printcolor, www.printcolorweb.com, impremta de llibres, i volem fer-te un obsequi com autor del blog. Per això, et regalem la impressió d’un llibre gratis que podria ser del teu blog si vols, despeses d’enviament incloses. T’interessaria? Si tens algun dubte em pots escriure a: info@printcolor.es

Més informació de la promoció gratuïta de llibre: http://www.printcolorweb.com/spa/item/exemple_promocional.html

Pia Bosch ha dit...

Magnific post José Antonio!! Ho comparteixo 100%

Anònim ha dit...

No he sabut trobar el nom de l'autor
En qualsevol el felicito per la molt interessant argumentacio sobre la taxa turistica.
Es una evidencia que hi ha moltes circumstàncies que ens aporten felicitat. Es molt mes sana la felicitat que obtenim per l'esforç(exemple: el pare que cuida el seu fill de matinada) que el plaer de la compra compulsiva.
Esta be que l'esforç tingui premi. En economia el problema es que l'esforç laboral te molt menys premi, i fins i tot te càstic, comparat amb el premi del capital.
El premi total s'ha de repartir. El problema es qui i com reparteix el premi. La dreta calla en aquest punt. L'esquerra ara no te discurs, s'ha deixat entabanar pel discurs de la dreta
Pep Josep Girona