24 de febrer 2012

Viva Las Vegas II

Si hem de parlar de Las Vegas, tard o d'hora haurem de recuperar un vell assaig de Robert Venturi. Som a l'any 1972 i aquest arquitecte nord-americà s'instal·la a la ciutat del joc amb uns estudiants i intenta desxifrar el seu codi simbòlic. El resultat de la seva estada és el llibre Learning from Las Vegas, una arma de destrucció massiva en el centre de l'arquitectura racional dels 70. Benvolguts arquitectes, horroritzats per la frivolitat de la ciutat del joc, els hi diu, confesso que he après de Las Vegas. I 40 anys després de la seva publicació, podem aplicar les dues tesis centrals del llibre al cas de l'EuroVegas. Aprenem de l'EuroVegas?.

La cultura popular

El gruix de crítiques al projecte veuen l'ombra de Las Vegas com una catedral del consum deforme i banal. No hi ha res que poguem aprendre d'una ciutat de neó, d'anuncis i pastiche. I, a sobre ens diuen, aquest és un model cultural estrany, totalment aliè a la lògica cultural dels catalans. És una reedició del debat d'EuroDisney, quan els francesos consideraven Mickey un "Txernòbil cultural". I va generar reaccions tan curioses com la recuperació del Parc Astèrix, perquè estava basat en una èpica local.

Venturi va demostrar que Las Vegas oferia un codi simbòlic complex, ric i dinàmic. Els seus estudis sobre els anuncis, els edificis o les seccions dels hotels mostraven una arquitectura basada en un llenguatge visual molt efectiu. En certa manera, Venturi oposa la racionalitat avorrida i clònica de les ciutats americanes de suburbis infinits i centres idèntics amb la creativitat i la càrrega simbòlica de Las Vegas. La ciutat és la forma física dels anhels, els desitjos i les contradiccions de la classe mitjana dels Estats Units. Per això funciona. I per això és un monument simbòlic mutant i hiperreal.

La nostra societat no ha encarat el debat sobre què és cultura en una societat de producció i consum en massa. I què vol dir exactament cultura popular. Els esforços intuïtius de l'Escola de Frankfurt (Adorno, Benjamin i companyia) no han tingut prou continuïtat i encara reproduïm les categories de finals del XIX i confonem cultura popular i folklore. Això no vol dir que hem de celebrar sense resistència l'aparició d'aquests elements "culturals", però hem d'admetre que Mickey no és precisament un estrany i que Astèrix és més universal que local. Deixem-ho aquí, però. Si volen estirar una mica més d'aquest fil, els hi proposo aquesta lectura, ja en perdonaran la cunya publicitària.

Imaginem per tant que en el procés de construcció social de valors i de formes arquitectòniques, Las Vegas ha estat un centre de producció de referents. I alguns dels vells casinos són ja patrimoni cultural de la societat contemporània, com també ho són les indústries metal·lúrgiques, les primeres colònies tèxtils o els ponts de l'arquitectura de ferro. I si a les primeres estacions balneàries de Gran Bretanya han preservat els artefactes turístics (el casino, el pier, l'ascensor), aviat començarem a preservar de l'oblit els primers hotels del litoral. En aquest context, considerar que Las Vegas és un intrús mereix una mica més de reflexió. En tot cas, tan intrús com Tom i Jerry, el rock, Batman, la MTV o els westerns.

La ciutat que funciona

La segona tesi, menys explícita, de l'obra de Venturi és que Las Vegas ha transcendit la seva condició de ciutat casino. Avui Las Vegas és el hub de Delta Airlines i, per això, té un dels aeroports més dinàmics del món. Amb més de mig milió d'habitants, la ciutat ha aconseguit atreure indústries i seus de corporacions transnacionals, és una capital mundial dels congressos i seminaris; i, sobretot, és l'epicentre de l'oci i l'espectacle, la seu de grans esdeveniments esportius, la capital dels musicals, de la màgia, del circ i del més difícil encara. La ciutat de mentida ha esdevingut més activa i dinàmica que les ciutats "reals". Aquest procés l'ha explicat amb detall el gran expert en parcs temàtics, el meu amic Salvador Anton, pel parc EuroDisney. El complex temàtic ha acabat essent un factor d'atracció d'espais comercials, seus corporatives, centres universitaris i fins i tot, residents, a l'entorn de Marnée la Vallée.

Aquesta era la funció esperada del projecte Scala dels Monegros, situat en un espai que volia generar una nova centralitat des del no-res, tal i com ha fet el gegant de Nevada. Però el projecte EuroVegas, deu vegades més petit, se situaria en un espai metropolità consolidat i seria una peça més d'un sistema urbà, turístic i de serveis. Per això, és molt rellevant la relació entre el disseny urbà del complex i l'espai circumdant; saber si la intenció és crear un espai-al-marge (seguint el terme de Shields) o si EuroVegas connectarà físicament i simbòlica amb les geografies veïnes.

A banda de l'atracció de visitants, EuroVegas és presentat com un factor de complementarïetat del turisme madur de Catalunya. I aquest, segurament, un dels punts centrals del debat. Si mirem l'estructura turística del país, comprovarem que se sustenta essencialment en dos grans espais: les marques litorals i Barcelona. El litoral català es troba clarament en la fase d'estancament del cicle de vida del producte i necessita un factor de rejoveniment per a recuperar competitivitat. L'espai litoral que ha assolit una major capacitat de renovació ha estat la Costa Daurada, precisament perquè Port Aventura ha permès un reposicionament de la marca en el mercat internacional. Barcelona es troba en un altre estadi del cicle de vida, però el seu Pla Estratègic ja detecta la necessitat d'una estratègia centrífuga: Una part dels turistes que arriben a Barcelona han de sortir de la ciutat.

Aquest és l'escenari. El litoral i Barcelona necessiten nous arguments turístics per garantir la seva competitivitat. I si mirem la geografia turística del país, constatarem que s'ha creat una segona corona, integrada per Montmeló, La Roca i Port Aventura; una corona, on situaríem el projecte d'EuroVegas. Aquestes peces tancades són arguments turístics potents que, certament, poden ajudar a la competitivitat del litoral català i de Barcelona. Tindríem un sistema turístic clàssic integrat per un element d'atracció (Barcelona o la platja) i una estructura perifèrica de nodes tancats, que actuen com a factors de complementarïetat de l'oferta principal. El principal problema és que aquesta estructura, i també els seus ingredients, és el model adoptat per les noves metròpolis turístiques i per les costes més dinàmiques. Això no vol dir que sigui una via equivocada; simplement és una via explorada.

Hi ha una alternativa, és clar. Altres destinacions madures (metropolitanes i litorals) han creat sistemes turístics a partir de l'agregació del rerepaís i dels principals nodes culturals o naturals. Aquesta estratègia també té alguns efectes secundaris: Requereix una inversió molt elevada per a convertir els recursos en productes, precisa d'una xarxa molt més àmplia perquè els llindars són molt inferiors i genera impactes en els elements del patrimoni, per la possible sobrefreqüentació. És la via mexicana, la nordafricana i l'estratègia de ciutats com Viena, Copenhage o Dublin. 

Em diran que les dues vies no són incompatibles. I potser tenen raó. Però és evident que és més fàcil concentrar els esforços, l'estratègia de comunicació, els recursos i fins i tot l'organització del sistema turístic, si hem optat per una d'elles. Eurovegas suposa la consolidació de l'arc Montmeló - Port Aventura. Hi ha un segon arc possible, que uniria l'enoturisme del Priorat i els paisatges culturals de l'Empordà. I encara que l'elecció sembla evident, res és trivial en aquesta història. Com veurem demà, quan parlarem de les relacions entre joc i turisme. 

2 comentaris:

El que ens anima ha dit...

Estic d'acord en que no hem de menystenir la cultura popular, ni en termes econòmics ni en el pensament en general. El que fan les persones és cultura, i tot sovint la cultura popular és més autèntica i emocionant que altres formes pretesament exquisides.

També crec que l'anàlisi que fas en termes de gestió turística del país és molt valuosa pels responsables públics. Però m'agradaria que la seqüència fos al revés: primer una anàlisi econòmico-territorial al voltant del primer sector motor de la nostra economia, i després la definició d'un projecte i la selecció del(s) promotor(s), privats i públics.

Aquí anem al revés, ve un empresari fent una campanya de comunicació amb tambors i cornetes, i li modifiquem tots els plans territorials, li busquem finançament i li treballem la població. L'enlluernament infantil del govern de Catalunya és ridícul. No sabem encara si ens fa servir per fer pujar l'aposta de Madrid.

Port Aventura és un actiu de la Costa Daurada, però recordi's que fa vint anys es va vendre al revés. Que la Costa Daurada seria un actiu de Port Aventura, que seria una perla quasi única. En canvi el camí fins aquí ha estat tortuós: finançament complicadíssim (amb recurs in extremis a La Caixa a canvi probablement de més anys d'autopistes), lleis especials, conflictes territorials...i l'amenaça eterna de que una crisi un dia ho faci tancar i quedi l'esquelet d'un monstre entre Vilaseca i Salou.

La construcció d'un país equilibrat no es fa consumint territori a batzegades quan ve algú rifant un projecte. Eurovegas no es podrà desfer si un dia no ens agrada.

José Antonio Donaire ha dit...

Una aportació brillant, madura i molt suggerent, que en primer lloc agraeixo i en segon lloc, amb el seu permís, incorporo en la seqüència argumental. El no retorn de l'aposta territorial el pensava tractar i no em sembla una qüestió menor. Gràcies pel temps i per la reflexió.