Viva Las Vegas III

Quan un guionista pensa en una pel·lícula d'agents secrets, sap que tard o d'hora el protagonista arribarà a un casino. Normalment juguen a cartes, i l'agent vestit amb smòquing té una escala de color que guanya el pòker del dolent gras, acompanyat d'una dona que acabarà compartint llit amb l'agent. Els casinos de les pel·lícules d'espies són elegants i distingits, molt lluny de l'escenari urbà de Leaving Las Vegas, on Nicolas Cage decideix passar els darrers dies d'una vida sense sentit. Són les dues cares d'una realitat complexa. Avui parlarem de casinos, de turistes i de turistes als casinos.

Casinos elitistes

Els casinos han estat units a la biografia del turisme, des dels seus orígens. Per això, quan es creen les primeres ciutats turístiques i, per tant, els primers artefactes turístics, hi podem identificar sempre un casino. El turisme ha contribuït a l'aparició de peces arquitectòniques i urbanístiques com els passejos, els piers, els pavellons, els hotels i, també, els grans casinos. Si ens situem a finals del XIX i principis del XX, amb l'aparició del turisme modern, podem ubicar un casino a les principals destinacions de l'època: el Gran Casino de Baden-Baden, l'imponent Casino de Montecarlo, el sobrecarregat Casino de Donostia (avui Ajuntament), el Casino de Biarritz... 

Els casinos clássics actuen com a anchors (àncores) d'altres ofertes turístiques, d'hotels i sales de festes, de passejos i festes, que acaben essent el veritable factor d'atracció de visitants. Els primers casinos són una mena de certificat de garantia que valida a la burgesia de principis del segle XX que la ciutat que l'acull és un espai d'oci. Això no vol dir que els primers turistes no apostessin fortunes en les taules distingides del casino, sinó que les primeres experiències turístiques eren alguna cosa més que una partida infinita de bridge. Una altra de les raons fonamentals per les quals la burgesia de principis de segle, i el que queda de l'aristocràcia europea, visita aquestes ciutats de l'oci és perquè allà només hi trobarà persones de la seva classe social. Per això és tan important el passeig: Els turistes volen veure i sobretot ser vistos.

Casinos populars

A partir dels anys 50, les classes mitjanes s'incorporen a l'aventura turística i ocupen els espais que havien estat destinats als més adinerats: les platges i les costes, les estacions d'esquí, els balnearis i, també, els casinos. És cert que hi havia antecedents notables, com els casinos flotants que passejaven pel Mississippi des de finals del XIX o els primers casinos de la costa oest americana, allà on la legalització del joc obria les portes a inversions i gàngsters a parts iguals. Però és amb la irrupció d'un nou turisme, adreçat ara a les noves classes mitjanes, que la biografia dels casinos pren un nou rumb. I com la història sempre juga amb els daus de l'atzar, el desembarcament d'uns militars a la costa est de Cuba, acceleraria aquesta transformació.

La caiguda del règim de Batista afavorí l'aparició de projectes de ciutats del joc als Estats Units. Reno obrí el foc amb la legalització del joc i del divorci el 1931, però acabarà essent eclipsat per l'ombra allargada de Las Vegas, que havia legalitzat el joc el mateix any. A partir dels 50, s'inicia la construcció dels primers casinos moderns, orientats a un consum massiu, i que han marcat la pauta estètica i organitzativa dels casinos contemporanis: una coberta de llum, uns immensos rètols titil·lants, un interior fosc i laberíntic (amb la inevitable moqueta), sobredosi de miralls i de daurats, i sales de joc (i màquines) en tots els racons del casino. A la costa est, haurem d'esperar fins el 1976, quan Atlantic City legalitza el joc i crea un front de joc amb gegants com el Trump Taj Mahal o el Harrah's, que conjuntament poden allotjar tota la població de la Vall d'Aran.

Las Vegas versió 2

El 1989 s’inagurà un casino molt lluny del centre de Las Vegas, el Mirage, el primer d’una immensa col·lecció d’artefactes d’oci hiperreals, en el corredor Las Vegas Strip. En aquest carrer de més de sis kilòmetres, s’hi han acumulat alguns hotels més grans del món i una de les majors concentracions de joc del planeta. Els hotels casino estiren fins els seus límits el concepte d’hiperrealitat. Podem veure una reproducció de París o de Venècia, viure dins d’una piràmide, admirar el major espectacle de fonts del món o una batalla improvisada de vaixells pirates. Las Vegas Strip és un dels escenaris més filmats dels Estats Units i ha entrat a formar part del selecte club dels National Scenic Byways.

Las Vegas Strip és un immens contenidor d’experiències i, potser per això, és la ciutat nord-americana que rep més visitants. Els casinos actuen com a anchors d’una oferta molt més àmplia, que inclou arts escèniques, espectacles, atraccions i festivals. La principal atracció de la ciutat és la pròpia ciutat, la successió d’hotels que intenten atreure l’atenció dels visitants amb el més difícil encara. Només un 9% dels visitants de Las Vegas tenen com a principal motivació el joc; tanmateix, el 80% dels visitants hi juguen amb una despesa mitjana d’uns 450 dòlars, amb una desviació immensa.

Un 18% dels turistes arriben a la ciutat per primera vegada i la mitjana de visites en els darrers cinc anys és de 6,2. I malgrat aquest perfil tan fidel dues terceres dels turistes dediquen la major part del seu temps a veure espectacles i activitats d’oci. És cert, per tant, que Las Vegas és una ciutat del joc i del pecat, però també és cert que els casinos són les àncores que fixen una oferta d’oci i de lleure molt més àmplia. No es pot entendre la realitat de la ciutat si obviem alguna de les seves parts: l’oci, l’espectacle i el joc. 

I com aquests dies, s’han usat moltes xifres sobre els efectes econòmics de Las Vegas i el seu model turístic, crec que pot ser útil recordar les dades de 2010. L’estada mitjana a la ciutat és de 3,6 nits, amb una despesa mitjana diària en allotjament de 80 dòlars, i una despesa total (compres, espectacles, menjar) que se situa a l’entorn dels 700 dòlars, sense incloure el joc. El perfil mitjà del visitant és una persona d’uns 50 anys, amb un alt poder adquisitiu i resident a la Costa Est. Els californians representen un 30% i els estrangers, un 18%. 

Las Vegas versió 3 

És interessant recordar que Las Vegas Strip enfonsà el centre de Las Vegas, allunyat del corredor d’oci per varis kilòmetres de capelles i motels. Ni tan sols l’espectacle de Freemont Street (que visiten pràcticament la meitat dels turistas de Las Vegas) ha pogut recuperar el pols d’un forat negre a la ciutat. Abans, la ciutat de Reno també va patir la decadència per l’èxit internacional de Las Vegas. Sempre és bo recordar abans de començar una aventura que els projectes tenen un cicle de vida. I si els pobles abandonat creen una atmosfera nostàlgica, els grans complexos turístics abandonats són gairebé espectrals. 

El model de Las Vegas Strip està arribant al seu límit gairebé físic. L’única opció, molt practicada, és demolir els casinos i aixecar en els solars noves versions molt més agoserades, molt més espectaculars. Però hi ha una segona via que és l’expansió geogràfica, la creació de nous Las Vegas fora de Las Vegas. Que és la mateixa estratègia que adoptaren les companyies hoteleres de Mallorca quan les Illes havien entrat en la fase d’estancament: Obrir nous mediterranis fora del Mediterrani. 

El principal actor d’aquesta estratègia, tot i que no l’únic, és Las Vegas Sands, l’operador de l’imponent hotel Venetian o del nou Palazzo Resort. El seu propietari aprofità la fi del monopoli del joc a Macau, que operava des de 1962, per a promoure una expansió urbanística de la ciutat i construir immensos hotels. El Venetian Macau és una rèplica d’un hotel que és una rèplica de Venecia i el seu Campanille (que per cert, també és una rèplica de l’original destruït per un terretrèmol). Umberto Eco no podia haver imaginat un exemple tan acabat quan escriví el seu Travel to Hyperreality. Macau és avui el principal centre de joc del món, afavorit per la proximitat a grans centres urbans orientals, especialment Hong Kong. A Singapur, l’operador de Las Vegas ha obert l’imponent Marina Bay Sands, una joia arquitectònica coronada per la piscina més espectacular del planeta. Són més de 5.000 places, un centre de convencions de més de 120.000 metres quadrats i naturalment sales de joc i màquines escurabutxaques disseminades per tot el complex. Altres operadors de Las Vegas estan estudiant projectes a Austràlia, la Xina i l’Índic. 

Aquest és el context que explica EuroVegas, l’expansió del projecte de Las Vegas més enllà del seu límit geogràfic, com una versió 3.0 de la ciutat. Cada nou episodi crea nous elements simbòlics i lúdics, però intenta preservar algunes de les peces bàsiques del projecte original. I si ens adonem que el projecte no és més que una peça d’un engranatge, una fotografia d’un film, és lícit preguntar-se quin paper pot jugar EuroVegas quan arribem a Las Vegas 4.0 o fins i tot Las Vegas 5.0. Però abans de perdre’ns pels camins tortuosos de la futurologia, demà dedicarem el darrer capítol a les polèmiques exempcions que exigeix el projecte.