26 de març 2012

Bona gent

Avui he tornat a sentir allò de "És massa bo per a ser polític". La bondat cotitza a la baixa en la borsa social, ja ho he escrit en una altra ocasió. Si m'ho permeten, els hi explico una història.

Un noi de divuit anys ha treballat tot l'estiu i, per motius que ara no venen al cas, decideix marxar uns dies a Anglaterra. És amic d'una empresa que transporta turistes d'Anglaterra a la Costa Brava i els convenç per a què el portin a Londres en un autobús turístic, d'aquells de logos de coloraines i seients tapissats. "D'aquí quinze dies", li diu el conductor, "tornarem a ser en aquest punt enmig del no-res. Si no hi ets a les 5 del matí, marxarem". No els hi havia explicat encara, però els parlo d'una època sense mòbils, sense internet i sense targetes de crèdit.

Aquest noi s'allotja en un bed and breakfast de Londres, el Rees. I tot i que administra els seus migrats recursos amb molta precaució, no pot evitar que el darrer dia, el catorzè, s'esgoti la darrera lliura. El noi haurà de caminar tota la nit per arribar al descampat on l'autobús l'espera. Si el perd, el problema serà monumental. A les 11 de la nit, el noi inicia el seu llarg trajecte cap al no-res, però després d'un llarg recorregut descobreix que s'ha deixat el passaport: Ha de tornar enrere i ara ja no té temps d'arribar a la seva cita amb l'autobús.

La propietària del B&B sap que tinc un problema. Encara no sé com ho va intuir. Em dóna el passaport que tenia guardat en una capsa de llautó, em somriu, i em diu que a l'habitació ha trobat unes poques lliures. Amb aquells diners vaig pagar el tren que em portà al costat del descampat, on arribà el bus, que em rescatà de tornada a casa.

Al llarg de la vida he ensopegat amb moltes persones com ella. Bones persones. Gent que es fa seu el problema d'un desconegut al que mai més veurà. Persones que ajuden perquè sí, perquè és un gest espontani com respirar o com existir. Individus que connecten amb els mals aliens, com el meu pare, que m'ensenyà el valor absolut de l'altruisme. I, potser sí, el bonisme és ara una desqualificació; i "un bo dues vegades és un bobo". Però quan un problema passa per davant del carrer, no puc evitar pensar en el gest espontani de la mestressa del Rees. I m'agrada pensar que els bons són més. I, inqüestionablement, són millors.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tinc la sort de treballar amb aquest noi. He compartit despatx durant 10 anys, de vegades moltes hores i de vegades poques, però he tingut l'oportunitat de veure'l sovint fent de "senyora de Rees"

Anònim ha dit...

Vaig tenir la sort de tenir durant 5 anys seguits al senyor Juan Donaire com a professor i era l'altruisme elevat a la màxima potència. De les millors persones que he conegut mai. Magnífic bloc ;)