19 de juny 2013

La Fina


La Fina a penes hi veu i em parla des del vestíbul del pati, que panseix per l'oblit. I els geranis assedegats es belluguen maldestres pel garbí. La Fina parla amb la mirada perduda i els seus menuts ulls blaus que no miren enlloc estan ancorats aquell dia, ara fa 34 anys, quan es va quedar sola. I arrossega els seus més de 90 amb un somriure assajat en les nits que mai no s'acaben. 

I volen les gavines, que tornen de Solius, i el sol s'amaga a poc a poc per les Cadiretes, i se senten els xisclets dels nens pels carrer, i el llimoner ensenya els seus primers fruits, i la filera de formigues traça una línia tremolosa a la paret, i el xiprès apunta al cel com un cohet, i sona de fons un vell piano... I la Fina parla, sense mirar, del temps i dels veïns.

Però si es despullen aquestes paraules buides, que van caient entre les fulles mortes del jardí deixat, resta el dolor absolut de la pèrdua i de la soledat. I per més que el món s'esforça per aparentar una calculada indiferència, no cal massa agudesa visual per a veure-la allà, palplantada. Aquella ferida que mai no cicatritza, el forat negre en el que tard o d'hora, la Fina sempre acaba ensopegant. De vegades, la vida esdevé un adéu a l'estació d'un tren que s'entossudeix en no marxar mai...