22 de juny 2013

Turismofòbics, turismofílics i barrets de mexicans



Hi ha temes en els que costa molt trobar el camí del mig. O ets del Barça o del Madrid. O Montesco o Capuleto. O t'agrada Tarantino o el detestes. Al turisme li passa el mateix. O plaga o manà. O apocalíptics o integrats. O turismofòbic o turismofílic. 

Intento trobat el camí del mig en un intens debat a la xarxa originat per un article de Miquel Puig i un dens intercanvi de tweets de Nicola Padovan, que acaba amb una opinió a l'Ara. Alguns de vostès ja saben que no és el primera vegada que escric sobre la turismofòbia. Recordo precisament haver criticat un article turismofòbic del mateix Puig. Poden trobar una síntesi del que penso sobre Barcelona al Barcelona Metròpoli. Però per estalviar temps, deixin-me que els hi proposi una tercera via aprofitant l'article d'en Padovan.

Turisme sí, turisme no

El debat turisme o no és un debat fals i, en certa manera, hipòcrita. Ho és perquè l'única opció legítima de no turisme és la que practicava Pessoa, que odiava tant el turisme que mai el practicava. De manera que si la humanitat, en el seu conjunt, accepta el principi del no turisme (i l'incorpora, per exemple, als Objectius del Mil·leni) i els habitants som conseqüents i ens quedem en el nostre lloc de residència pels dies dels dies, llavors ho entenc. Però és difícil entendre que algú que és turista defensi el no turisme. 

El 2012, els catalans vam fer 27 milions de viatges turístics, és a dir, uns quatre viatges turístics per català. Hem rebut uns 14 milions de turistes internacionals, és a dir, uns dos turistes per català. De manera que si els catalans estem cansats dels turistes, i volem que ens deixin de visitar, l'única via conseqüent és aturar-nos, i deixar d'anar a Cancún, a Nova York, al pueblo, a Cadaqués o a Singapur. De fet, aquest cap de setmana he patit 30 Kilòmetres de cua per anar de la feina a casa, una cua ocupada essencialment per residents de Barcelona, que es queixen de l'excés de turistes a Barcelona. No sé si es pot parlar del "problema" del turisme de Barcelona sense ampliar el zoom i guanyar en perspectiva.

I saben què?. Sóc dels qui pensa que una de les grans conquestes de la societat contemporània és la democratització del viatge. I jo, que he tingut la sort de veure com el sol es fonia al Machu Pichu, que he plorat en un museu d'Atenes, que m'he trobat amb mi mateix al Bryce Canyon, que he rigut en un restaurant de Bogotà, que he compartit un instant màgic amb el meu fill a Tòquio, que m'he sentit sol a Montreal, que he vist com hem canviava la vida al Moçambic... jo, que és quan viatjo que hi veig clar, no posaré mai una creueta en la casella del no turisme. 

Massa turistes, massa gent

L'inici de la discussió és un tweet de Pavodan, on denuncia que hi ha massa turistes a Barcelona. És cert això?. Mirem les dades: El 2012 a Barcelona es van registrar uns 15 milions de pernoctacions; a Londres, més de 100 milions. Em diran que Londres és més gran que Barcelona i tenen tota la raó. Imaginem, però, que un dia qualsevol un OVNI se situa sobre la ciutat de Barcelona i de forma aleatòria abdueix 100 persones que en aquell moment són a la capital catalana. Si els kriptonians analitzessin l'origen d'aquests usuaris de la ciutat, constatarien que 75 són residents, 8 són commutings, 3 són estudiants, 4 són excursionistes i només 2 són turistes. Hi ha més estudiants a Barcelona que turistes. Són molts?. No ho sé. Jutgin vostès. 

De fet, les fronteres entre turistes i no turistes no fan més que afeblir-se. Les ciutats no són o turístiques o no turístiques; són o atractives o no atractives. Les ciutats atractives generen, com és lògic, fluxos molt diversos: estudiants que escullen la ciutat on es fa el màster i no el màster que es fa a la ciutat; residents temporals que volen viure un temps en una ciutat que els aporta oportunitats; immigrants de baix poder adquisitiu que intenten recollir les engrunes de la fortuna; professionals liberals que volen crear una família en una ciutat potent culturalment; turistes que visiten la ciutat; residents d'altres ciutats veïnes que pasen unes hores a la metròpoli... 

Els turistes són a les ciutats com un element més d'un procés més ampli, que omple aquestes metròpolis (París, Madrid, Kuala Lumpur, Nova York, Moscou) de persones. No són residents que hi viuran pels segles del segles, sinó persones que tenen una vinculació intensa però efímera amb la ciutat. Per això, si entren en l'organisme de promoció de Londres (London&Partners), veuran que els turistes són només una part molt petita dels seus esforços d'atracció. 

La ciutat fingida dels turistes

És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no ho és. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Barcelona en realitat només transiten per uns quants carrers de la ciutat. Però els barcelonins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels mateixos residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments. 

Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme crea una realitat virtual, allunyada de la identitat de Barcelona; que ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona? I, encara més: qui és el cronista acreditat per desvetllar-la? L’antropòleg Delgado veu la “veritat” en el conflicte social i per això constata més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc no ho és la ciutat obrera, la ciutat burgesa o la ciutat dels estudiants. 

L’error essencial de la crítica contra el turisme és pensar que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d’aquesta identitat. Com ho poden ser el cinema, la literatura, l’experiència personal o l’evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d’aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon, perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat. Per això, quan Woody Allen filma una pel·lícula a Barcelona no amaga els turistes, sinó que els integra dins de la seva mirada, perquè no és possible imaginar la Barcelona contemporània sense turistes de la mateixa manera que no podem dibuixar la ciutat del tombant de segle sense les fàbriques més enllà de la Ciutadella.

La ciutat buida

“El turisme buida la ciutat de residents i la converteix en un espai museu, un parc temàtic per al consum turístic” escriu Delgado. Crec que hi ha atribució causal equivocada. Els centres històrics de la ciutat han estat durant el XIX i bona part del XX els receptacles de la misèria, els espais underground de les capitals europees, perquè la màquina urbana semblava més eficient en els nous espais urbans que en la vella ciutat abandonada. Mentre la ciutat creixia en els nous àmbits metropolitans, el centre esdevenia un espai urbà marginal i degradat. És conegut que des dels anys cinquanta, l’ordenació i planificació urbana europea s’ha centrat en la recuperació dels centres històrics, com una estratègia de millora integral de la ciutat i, en certa manera també, com una forma de recuperació de la identitat col·lectiva. 

Els efectes de la restauratio varien d’una ciutat a una altra i depenen de molts factors: el preu del sòl, les polítiques actives d’habitatge, la política comercial, la gestió de la vialitat, la ubicació del CBD o la localització dels centres administratius. Tanmateix, hi podem trobar un denominador comú: l’increment del preu de l’habitatge. Allò que ha substituït els residents no han estat els turistes, sinó uns nous residents. La desertització dels centres de moltes ciutats europees s’ha donat per un procés de gentrificació i no per un procés de turistificació. 

El Barri Gòtic no s’ha buidat per la presència de turistes, ni tampoc per la competència de sòl dels establiments turístics. La cartografia dels hotels de la ciutat de Barcelona demostra una notable dispersió. Contràriament a d’altres ciutats europees, Barcelona no ha creat un barri turístic on es localitzen la major part dels establiments hotelers. Els hotels formen part del paisatge urbà com els mercats, les immobiliàries o les franquícies de cafès. 

Podem interpretar la ciutat buida en un altre sentit: la ciutat turística en oposició a les altres ciutats possibles. D’acord amb aquesta interpretació, el turisme seria una mena de cranc americà que foragita totes les opcions vitals de la ciutat, com en una ruleta russa: o tot o res. Si la ciutat és turística, ja només li resta assumir la seva condició exhibicionista i foragitar la resta d’activitats econòmiques que ja no tenen cabuda. Excepte les fàbriques de barrets mexicans, és clar. En realitat, el turisme metropolità no és mai hegemònic, perquè la mirada turística es projecta precisament sobre la diversitat de les activitats de la ciutat i és incompatible amb el monocultiu turístic. Convé precisar, a més, que no existeix el turisme. Barcelona atreu molts turismes, amb intensitats i efectes molt diferents.

El camí del mig

El turisme a Barcelona és al mateix temps beneficiós i perjudicial. Podem lloar els seus beneficis (que, per cert, van molt més enllà dels estrictament econòmics) i defensar un indolent laissez faire o podem ensenyar només les cicatrius i les varius i optar per una mena d'anti-turisme radical. També podem traçar una camí intermedi, molt complicat, perquè és ple de contradiccions i matisos, que intenti reduir els impactes negatius i potenciar els efectes positius. Els hi proposo cinc mesures: la gestió de fluxos, la lògica dels barris, l'expansió extra muros, les identitats complexes i una regulació estricta sobre els equipaments i serveis turístics. En una altra ocasió, els hi explicaré amb més detall cadascuna d'aquestes mesures, però poden estirar el fil del Pla Estratègic de turisme de Barcelona, que ja apunta algunes claus útils.

Ja sé que les terceres vies no tenen adeptes en aquests temps de blancs i negres. Però a mi particularment no em convencen ni els apocalíptics turismofòbics ni els integrats turismofílics. Com tantes altres coses, la qüestió no és el què (ni tan sol el per què) sinó el com.


2 comentaris:

Josep Altayo ha dit...

Moltes felicitats per l'article, estic molt molt d'acord amb tu.

Turiscopia ha dit...

Trobo que, tal i com es planteja aquest debat,és un debat ideològic sense sortida. Per uns es "regenera" la ciutat, per altres es "gentrifica"... No serà que els posicionaments polítics de cadascú, que influeixen sobre els "models" de ciutat defensats, són -justament- politicament introbables?

I no acabo d'entendre, professor Donaire, la dèria amb en Delgado... quan curiosament ell -trobo- en cap moment critica al turista o el turisme (tot i que aquest paràgraf aillat ho sembla). Més aviat, fa una crítica a la gestió de la ciutat com espai volgudament dissenyats per garantir els ordres socials de certs interessos particulars o de grup (normalment econòmics i morals).

Gràcies i bona entrada de curs!