12 de gener 2014

Dones



Tot allò que és bo a la meva vida m'ha vingut sempre donat per una dona. Tot allò que he après de veritat, tot allò que és realment essencial, m'ho han ensenyat elles. 

Tot i que els indicis són molt anteriors, l'epifania arriba amb la paternitat. Hi ha un moment en el que ella l'agafa i en aquell minúscul punt de llum de l'univers notes la força de la mare, una força que és silenciosa, discreta, gairebé invisible, com una nota suspesa en el pentagrama. Una força que podria fer girar la Terra en sentit contrari. Un fil de veu que connecta amb l'uterí, amb el pàlpit de l'existència. Hi ha un moment en el que els pares descobrim que mai serem aquella mà que acarona, ni aquells ulls que protegeixen, ni aquell cos que embolcalla. Espectadors del miracle de la maternitat, ens sabem els actors secundaris d'aquell cordó de filigrana que uneix una mare amb el seu fill. No hi ha bolquers, ni cançons de nit, ni partits de futbol que ho equilibri.

Les mares llegeixen els silencis i descobreixen les notes a peu de pàgina dels somriures forçats. Escolten quan només vols ser escoltat. I després callen i acaronen. Com aquell petó que cura de sobte la ferida del genoll. I totes les dones tenen, en certa manera, aquell nucli dur uterí, aquella mena de llum interior, que les fa diferents. I definitivament, millors. Ara que hem descobert la necessitat de repensar-nos i construir un món millor, la meva recepta és senzilla: Mirar-ho tot amb els ulls femenins, tenyir els gestos, les paraules i els somriures de violeta. I, nosaltres, apartem-nos una mica, mirem i aprenem.