10 de desembre 2014

Rafel



Ja ho sé, Rafel. Viure és morir a poc a poc. I morir-se forma part de l'enigma de la vida. Però em costa assumir la teva absència, tan sobtada, tan cruel. 

Et recordo com un geògraf que s'estima la geografia. Que mira les ciutats, les places, els boscos, els arbres, amb aquells ulls murris que veuen els mecanismes invisibles que lliguen les coses. Et recordo geògraf militant. Que reivindica la necessitat de l'espai, del lloc, del paisatge en la ciència moderna. Que gaudeix de la beta del model gravetat, però també de la simplicitat de la filera d'arbres que acompanya el riu. 

Et recordo com un defensor de la cosa pública. Que treballa a l'administració, perquè sap que aquest és l'espai de les causes comunes, de l'interès col·lectiu. Et recordo polític compromès. Que fa la política petita, la que es preocupa dels problemes petits, aquella nanopolítica dels detalls, del matís, dels fets que canvien els fets. Et recordo preocupat pels altres. Que sap llegir els efectes secundaris de la indiferència.

Et recordo com un gestor eficient. Que assisteix a les reunions, que es llegeix els documents, que transita per la formalitat delicada del saber fer. Que fa allò que jo no sé fer. Et recordo degà il·lusionat. Que sap que les humanitats són el vèrtex d'aquest enginy desgastat que és la Universitat. Que vol canviar les coses. Però vol mantenir allò que és essencial. Que és prudent, en el sentit més amable de la prudència.

Et recordo com un home bo. Amb aquell somriure a mig camí entre la felicitat i la melanconia. Amb aquell uniforme vintage. Amb aquelles celles sempre aixecades, cap amunt com si haguessin passat una mala nit i s'acabessin de llevar. Et recordo amb aquella llum serena dels qui troben sentit a l'absurd de l'existència. Que ha après les veritats que no s'ensenyen. Un home bo, un punt callat, un xic discret, que escolta, que mira. 

Et recordo ara, Rafel. Tu ja m'entens.