03 de desembre 2015

Apreciat Gerard Piqué

El futbol és com la vida, una barreja de tragèdia i d'èpica que mirat des de lluny és un absurd sense sentit. Som pols d'estrelles, un lapse de temps entre un buit i un altre. I el futbol, 22 persones darrera d'una pilota en calça curta. Res no és massa important, ja tens raó.

Resten els gestos, però. La vida és una col·lecció de gestos que fem i que rebem. I aquest immens joc de titelles és, simplifico, un pols entre el respecte i el menyspreu. Cada somriure, cada resposta, cada bondia, cada carícia és un gest que ens apropa. Cada retret, cada insult, cada escarni, cada que-et-bombin, cada cop de porta és un gest que ens allunya. El món sembla molt complicat, però al final tot plegat és tan sols un pols entre respectar o menystenir.

No és fàcil respectar els altres. Som diferents i ens agrada reforçar les nostres diferències marcant una frontera entre ells i nosaltres. I per això, el més natural és l'insult, la ganyota i l'escarni. Fotre's dels altres és, ens sembla, la millor manera de reforçar-nos nosaltres. El mal del rival és el nostre bé i la seva dissort, la nostra fortuna. I què és el futbol, sinó una batalla no armada entre ells i nosaltres?. És el 'pisalo, pisalo' de Bilardo.

No hi ha cap rastre de dignitat en escarnir la feblesa del rival. Ni un àtom de grandesa. Fotre's és un gest trist, un pobríssim exercici d'orgull. El futbol és com la vida, Gerard. I de vegades, un jugador falla deliberadament un penal perquè sap que l'àrbitre s'ha equivocat. O decideix no marcar amb la porta buida perquè el porter s'ha lesionat. O es deixa fer un gol perquè l'ha aconseguit en una jugada poc ètica. Són gestos que il·luminen, que ens recorden que més enllà de guanyar o perdre, de nosaltres o ells, hi ha coses encara més importants, fils invisibles que en certa manera ens uneixen.

Tu, Gerard, també has anat col·leccionant gestos: la innecessària maneta, el 'contigo empezó todo', el 'que se jodan los de la capital' i ara aquest tweet.

L'escarni gratuït del rival, aquest riure's de la senyora que ha caigut per les escales, aquest menyspreu, és el rastre que vas deixant. És l'ús que fas de la teva projecció pública. És la teva contribució en aquest immens joc de titelles que anomenem societat. Et poses del costat del menyspreu i la ganyota. I jo que intento explicar-li el meu fill que el futbol és un joc entre iguals, i que l'esport precisa de grans dosis de respecte, sento una profunda tristesa i una immensa vergonya.

Res no és massa important, és cert. I potser estic exagerant. Però diria que has confòs rivalitat amb hostilitat. I l'antagonisme és la matèria primera dels mals d'un món malalt. Cada gest, cada paraula, ens fa una mica millors o un xic pitjors, però quan un disposa de l'extraordinari poder d'amplificació que tu tens, hauries de pensar si fas el millor ús de l'altaveu que t'hem prestat entre tots. 

7 comentaris:

Merengue ha dit...

Me alegra leer tanta sentasez en un culer. Gracias

El Director ha dit...

Bon article

El Director ha dit...

Bon article

SangCulé ha dit...

El buenismo zapaterista ataca de nuevo. Insultan a tu mujer, insultan a tu familia, se ríen de ti en tu cara, pero a ti no se te ocurra decir nada porque entonces eres un apestado. Ya.

José Antonio Donaire ha dit...

Merengue, ¿qué me ha llamado usted?

El Director. Gràcies. Gràcies.

SangCulé. El contrari de buenismo és malismo?.

Cristina Carbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Cristina ha dit...

Doncs jo que voleu que us digui, en Gerard no és un simple jugador del Barça, és un d'aquells jugadors que porta el barça a la sang. I com molts altres barcelonistes és anti-madridista (ho ha dit sempre) per tant entenc k se'n alegri de les derrotes o coses dolentes del madrid.
Que pel fet de ser un personatge public aixo es vegi diferent... Doncs mala sort xo ell és així! I en general aquesta vida de pols que en dieu també