28 de novembre 2005

Collages

La fundació Joan Miró exposa una extraordinària col·lecció de collages. En l'edifici mediterrani que dissenyà Josep Maria Sert (com un joc de tetris de peces blanques), s'hi presenten obres de Picasso, Magritte, Tàpies o Grosz. Dels surrealistes als dadaites. dels futuristes als cubistes, el collage ha estat una forma pictòrica capaç de transgredir l'odre establert, de proposar l'associació d'elements, de textures o de materials que aparentment no estan relacionats. Els collages obren les portes a una nova versió del món que accepta la superposició d'idees i de formes com a principi de l'experiència, en oposició a l'ordre cartesià dels cànons clàssics.

És veritat que els collages han donat veu a moviments oposats. Els futuristes l'utilitzen per a venerar la civilització contemporània, les ciutats i fins i tot la Guerra. Els dadaistes empren el collage per a oposar-se a l'art, per a construir un model alternatiu, o potser millor, un anti-model. Però és indubtable que les obres de Miró, de Gris, de Beuys o d'Ernst apel·len a la necessitat de re-construir la versió tradicional del món (en la forma i en el fons). Jo confeso la meva devoció per Rauschenberg, el pintor nord-americà de fina ironia que combina icones tradicionals, elements en tres dimensions i imatges populars per a crear conjunts impactants, com un zàpping de la vida post-moderna.

M'agraden els collages. Em recorden el pensament final de Salvador Espriu a la Primera història d'Esther: "Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum". Ara que vivim l'era de les veritats absolutes, de les certeses convincents o els arguments linials convé recordar que la percepció humana contemporània se sustenta en els collages, en els pedaços de veritat que amaguen les parts, més que no pas en la contundència fràgil del tot. No sé si m'explico.

1 comentari:

Anònim ha dit...

t´expliques t´expliques