Deconstrucció de la COPE

Ho confesso. Fa dies que escolto la Cope . En una barreja de curiositat insana, unes dosis de morbo i la necessitat de sentir en directe a l'amic Federico, he anat acumulant pacientment hores de conversa distesa de l'equip de la cadena dels bisbes. M'he apropat amb l'asèpsia d'un cirurgià, amb la voluntat de deconstruir els discursos de la COPE en plan Derrida. M'interessava constatar quin era el procés de creació de la Gran Mentida, quins mecanismes utilitza el locutor per a bastir un corpus ideològic d'àmplia difusió. I després de tres migranyes, una dotzena d'indignacions, una caixa d'Antalgin i un cabàs de sorpreses, he constatat unes regularitats, uns principis sobre els que se sustenta la narració del club de Fedegico:

La interconnexió. El principal recurs del locutor. Aquest exercici consisteix en vincular de forma causal (interconnectar) dues sentències que no estan relacionades entre sí, a partir d'una aplicació molt particular de la propietat transitiva. Per exemple: "Carod es va reunir amb ETA + ERC ha intervingut decisivament en el procés de l'Estatut = L'Estatut forma part de l'estratègia d'ETA". L'utilitza constantment. A partir de dues sentències certes crea una connexió falsa.

L'addició. És una variant de la interconnexió. En aquest cas, el principi és que si en una relació, una enumeració, s'hi troba un element negatiu, tots els altres també ho són. Pertany a aquesta categoria el clàssic: "Aquest govern només dialoga amb els terroristes, els homosexuals i els independentistes. A veure quan parla amb gent normal". Fixem-nos que el missatge implícit és que els homosexuals (o els independentistes) són dolents perquè comparteixen alguna cosa amb els terroristes (en aquest cas, que el president hauria parlat amb tots tres).

La informació incomplerta. La selecció de la informació no pot ser més parcial. Només s'esmenta allò que serveix per al discurs, i el que molesta és sistemàticament ignorat. Per exemple, afirma que l'enquesta del CIS dóna la raó al PP, perquè Zapatero suspèn (4,85). S'oblida de dir que la nota de Rajoy és molt inferior i que la valoració de la tasca de l'oposició és més baixa que la valoració de la tasca de govern. 

La deformació dels altres missatges. Els missatges opositors són sistemàticament adulterats. I reduïts a una caricatura, són fàcilment rebatibles. Veiem un exemple. El bisbe de Girona es lamenta del tracte de la cadena a Catalunya. El locutor transforma aquesta queixa en el següent argument: "El Bisbe de Girona creu que la crítica a la corrupció a Catalunya és una agressió a Catalunya". Però el bisbe no ha fet referència en cap moment a un episodi concret, sinó al conjunt del discurs de la Cadena. S'han deformat les manifestacions i s'han convertit en una mena d'acceptació de la corrupció.

L'interlocutor absent. Aquesta és una maniobra dialèctica molt efectiva. El locutor interpel·la constantment a un personatge que no hi és, però que sembla que hi sigui. L'oient acaba percebent una mena de silenci culpable per part de l'atacat. Per això abusa de les interrogacions: "Usted señor Montilla, ¿qué se ha creído?, ¿pero dónde quiere ir a parar?, ¿se cree que somos tontos?, ¿qué nos chupamos el dedo?"... I es crea la il·lusió d'un ministre compungit per la bronca del seu interlocutor.

La repetició. Si jo dic constantment una expressió, aquesta acabarà essent certa. Els tics del locutor són gairebé malaltisos: Catalunya, terrorisme, corrupció, els socialistes... I crea sentències absolutament falses que es repeteixen de forma recurrent per a crear la ficció d'una veritat citada. De fet, un programa de Losantos no és més que una selecció aleatòria de sentències que són repetides amb escases variacions. 

La sinècdoque. O sigui utilitzar la part pel tot. O l'anècdota per la sentència. Si es detecta un cas de corrupció (pressumpta) a Catalunya, llavors Catalunya és corrupta i vol portar la corrupció a Espanya. D'aquesta manera, els llocs són presoners dels actes d'algun dels seus ciutadans. La sinècdoque també s'utilitza en les organitzacions: tota l'organització s'identifica amb un personatge o un acte puntual. Aquest recurs és molt comú en qualsevol plantejament xenòfob: tots els membres d'una comunitat (catalans o jueus) han de portar l'estigma de l'acció d'un dels seus membres.

La comunitat. Un recurs oposat a l'anterior. La comunitat està integrada pels bons (que són ells). Si tu formes part de la comunitat, no pots sortir-te dels principis que l'integren. És a dir, si un oient és cristià o està a favor de la família (és, per tant, de la comunitat) ha de comgregar amb la resta de principis que s'enumeren encara que no tinguin res a veure amb la seva condició de cristià. 

He anotat altres eines més simples com l'insult, la mentida, la desqualificació, el partidisme o la barreja de tots els elements de forma simultània. Però els vuit recursos són més subtils i per tant més efectius. Mentre estudiava el discurs copista (que no colpista), m'ha assaltat un dubte inquietant: quina d'aquestes maniobres són utilitzades de forma espotània per la política?. No ho sé. Crec que passaré el dia en un balneari per desintoxicar-me.