25 de novembre 2005

Malo Dieguito

Cada societat crea els seu propis antiherois. El franquisme creà El Lute, diana de tricornis, de polícies d'ulleres fosques i de carnicers feixistes. Pels forats de la transició, s'escapà El vaquilla, amagat entre les cançons de Sabina, el pico a 200 pelas i els suburbis de Barcelona. Ahir, els espectadors del Diario de Patricia i del Gran Hermano, acostumats a veure els stripteases de l'ànima en directe, han pogut recordar la figura del Malo Dieguito, el darrer delinqüent de la transició.

El Dieguito té 46 anys i ha estat 30 entre reixes. Líder de la fuga dels 45, riu quan ensenya que té vuit melics. El cos està tatuat de cicatrius i de records que és incapaç d'oblidar. El 1988, en llibertat condicional, es va casar i va tenir dos fills; i el 1992 la justícia (?) el va engarjolar de nou pels delits del passat. Poc després, la seva dona es va suicidar i la seva filla petita s'electrocutà en un accident mai resolt. Havia perdut la darrera oportunitat d'una vida millor. Des d'aquell moment, el Malo Dieguito entra i surt de les notícies i escriu sense voler el guió d'una pel·lícula amb un final infeliç. Un dia s'escapa i atraca un banc per pagar el nínxol (diu) de la seva filla. Després apareix disfresat d'escriptor mediàtic (La fuga de los 45) o passa fugaçment per Las cerezas de la Otero. El penúltim episodi ha estat aquest atracament destraler a un supermercat de Barcelona: ja no queda ni rastre del protagonista de la major evasió carcelària d'Europa.

No està de moda vincular delinqüència o marginació amb el context social. Ja ho sé. Els dolents (ens diuen) són dolents perquè volen. Però algú hauria de cartografiar pacientment els espais de naixement i d'infantesa dels presos catalans. D'on venen ara que sabem on han anat a parar. I veurem quants han viscut al Passeig de Gràcia o l'eixampla de Girona. Per això, hi ha dies que sonen com un blues de Gerry Mulligan: els reflexos de la misèria que intentem amagar s'escolen per les finestres de la televisió. Entre la Patrícia i la Milà. Conclusió?: Més barris, més polítiques socials i més escoles.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Este discurso de los pobres delicuentes con padres drogadictos ya está muy gastado. Díselo a las víctimas de este personaje.

don-aire ha dit...

Es posible. Pero no me has contestado la pregunta. ¿Qué relación existe entre el lugar de nacimiento y la delincencia?. ¿O entre formación y delincuencia?. No niego la importancia de las decisiones individuales. Pero tengo una máxima: aspiro a un mundo en el que el hecho fortuito de nacer en una cuna o en otra no te marque definitivamente.

Anònim ha dit...

me cago en vuestros muertos el malo diguito robaba por necesidad y vosotros le criticais por que seguro que si tuvierais necesidad no tendrias huevos de roba sino que meterias a vuestra madre a curra de puta MARICONES

Anònim ha dit...

no es diu delit es diu delicte.