02 de desembre 2005

Adjectius

Confeso que mai m'han agradat els debats existencialistes. Els debats sobre els substantius. A mi, personalment, m'agraden molt més els adjectius>, tan fràgils i vulnerables. Per això, jo no crec que el principal interrogant sobre la Catalunya actual sigui si som o no som una nació. M'interessa molt més saber quina nació som i sobretot quina nació hem de ser. Crec que ha arribat l'hora dels adjectius.

El nacionalisme es troba molt còmode en el debat substantiu. Construeix pacientment una estructura teòrica basada en les essències, els noms despullats del seu matís, ja sigui Catalunya, Espanya o Villa Arriba capaç de rentar les paelles més ràpidament que els veïns de Villa Abajo. El debat sobre què som anul·la qualsevol altre debat. O som o no som. Aquesta és la qüestió. I així neix la ficció de l'interés de la nació (com si només hi hagués un, d'interés) o la defensa de la nació.

Crec que mica en mica el país està baixant a l'arena dels adjectius: Una nació sostenible, justa, solidària, eficient, moderna, creativa, oberta i plural o bé una nació desarrollista, liberal, insolidària, individualista, tradicional, inactiva, tancada i uniforme. Els adjectius tenen això: ens obliguen a escollir les polítiques i les vies per a arribar a aquestes polítiques. En aquest nou escenari, ja no hi ha els qui defensen Catalunya i els qui no la defensen (o no la defensen prou). I, per tant, ja no és suficient afirmar amb rontunditat que Catalunya és una nació, com si només una nació fos possible. Ara hem de dir quina nació volem. I és aquí on cadascú ha d´ensenyar les cartes.

Per això és molt rellevant el nou discurs d´Artur Mas, en el que exposa de forma inequívoca els plantejaments de Convergència i Unió. L´esperit del seu discurs és que la prestació de serveis escolars, socials, culturals no necessàriament ha de recaure sobre la iniciativa pública, ja que el principal criteri ha de ser la qualitat dels serveis, "el dret a escollir". Aquests serveis han de basar-se també en el principi de la competència. Que guanyi el millor. I finalment, en la llibertat d´acció. Traduïm-ho: la tercera via. O la segona via de tota la vida maquillada.

Tot i que en Mas també fa referència a l'accés universal, en realitat està alimentant una societat dual. La primera és la societat amb més recursos que poden accedir a uns serveis privats (però amb el suport públic, aquesta és la novetat) i la segona és la societat que accedeix a uns serveis públics de baixa intensitat. Com diu, és efectivament un canvi de model. Mentre l'Estatut aposta per una prestació de serveis públics de segona generació (lleure, cultura, formació contínua) que complementin els serveis tradicionals de l'estat del benestar, la nova proposta de CiU proposa un model mixt públic - privat, que donarà lloc a una societat dual.

És el que tenen els adjectius. Quan deixem enrere els grans substantius i ja no és suficient afirmar que som una nació, és el moment de posar a cadascú en el seu lloc. Aquest és un efecte colateral magnífic del nou Estatut.

1 comentari:

Helena ha dit...

Jo crec que ens hem de replantejar els límits de l'Estat del benestar. I el que proposa l'Artur Mas em sembla sensat