POLÍTICS

Ens interessa la política?. Segons la notícia que publica avui el Diari de Girona, no. L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió revela que el partit pel qual els catalans sentim una major afinitat és el PSC (25,2%); el segon partit no és CiU (18,5%), sinó "cap" (22,8%). És cert que l'enquesta demostra que el PSC s'ha consolidat en l'imaginari col·lectiu de Catalunya com el partit proper, el "meu partit". Bones notícies. Però m'inquieta aquest 23%.
No és la primera veu en aquesta línia. El propi Diari publicà el divendres una enquesta del mateix CEO en la que es constatava que un 65% dels catalans consideren que els polítics només defensen els seus interessos. I són els joves els qui de forma més evident es pronuncien contra els polítics i la política.

Certament, una part de la responsabilitat recau en la simple conjuntura política. L'estratègia destralera del PP crea un runrún molest que acaba esquitxant la percepció col·lectiva de la política. No em canso de denunciar que portat al seu extrem, aquest remake del "Váyase señor González" pot tenir efectes negatius per a la pròpia convivència democràtica. I els palmeros del PP (com el convers Fedegico) han creat una mena de sintonia del caos, que distancia els polítics i els ciutadans.

Però segurament aquesta explicació és només parcial. Es podria dir també que una part de la responsabilitat és dels propis ciutadans, alguns d'ells preocupats per la seva quotidianeïtat i allunyats de les necessitats col·lectives. És possible. Però aquests percentatges indiquen també que els polítics no ho fem bé. Que els processos de gestió i organització de la política necessiten una ITV urgent. Començo per una agenda provisional, que podem anar ampliant entre tots:

  1. Sinceritat. Crec que aquest és el principi bàsic de la nova política. Alguns partits necessiten un curs intensiu, perquè s´han doctorat en la mentida com a principi d´acció.
  2. Respecte. El depotisme il.lustrat és un residu del XVIII que en algunes ocasions aflora amb formes i veus molt diverses. Jo hi contraposaria el respecte per la gent, per les opinions, pels barris, per la saviesa col.lectiva.
  3. Proximitat. Moltes persones tenen la sensació que allò que es discuteix en el Parlament o en el Ple no té cap relació amb el que li preocupa realment. I de vegades tenen raó. La política ha de ser sobretot la capacitat de donar una resposta concreta (que no vol dir simple) a un problema concret.
  4. Humilitat. La política dels 90 es basava en la definició de les utopies. Ara hem de ser capaços també de definir els límits, els nostres sostres. Humanitzar la política vol dir també això, saber que hi ha moltes coses que no sabem, que no podem o que no són possibles. No vull abaratir els somnis, però potserhem d´apendre somiar una mica menys, però a somiar millor.
  5. Diversitat. Ja no hi ha ciutadans. Ni societats. Ara més que mai hi ha pluralitat, diversitat, barreja. Per això no és possible construir un sol discurs vàlid per a una gran majoria. Hem d´acceptar que ja no hi ha majories. Que les ideologies i els principis es bifurquen, es confonen i es complementen. Ja no podem sustentar la gestió política en els quatre eslògansconvencionals.
  6. Integritat. El punt anterior no implica relativisme. Si alguna cosa ha de tenir un polític és integritat i coherència, allò que abans anomenàvem "principis".
  7. Decisió. Governar vol dir decidir. I decidir vol dir optar, triar. No hi ha res pitjor que els governs demoscòpics, que prenen les seves decisions a partir de l´opinió manifestada pels futurs votants. Sovint, la política ha de ser fermesa en la defensa d´allò que es creu que s´ha de fer, fins i tot quan hi ha molta gent en contra.
  8. Un nou llenguatge. Mica en mica, els polítics hem creat un argot propi. No ho notem perquè tots l´utilitzem: ens llegim entre nosaltres, ens escoltem i ens acabem imaginant que aquesta és la forma de llenguatge convencional. Jo, que crec molt en el valor de les paraules, no veig possible un canvi del model polític sense un canvi de llenguatge.
  9. Nous canals. Ara per ara, el principal instrument de comunicació entre els ciutadans i els seus polítics són els mitjans. Això genera moltes disfucions, i no em refereixo nomès a la temptació de controlar aquests mitjans. Vull dir que un mitjà treballa amb notícies i com és sabut les notícies són només una part (sovint la més anecdòtica) de la realitat. Potser la blogosfera (i les plataformes, i els pressupostos participatius i els fòrums) és una mostra de vies alternatives de comunicació.
  10. Autoafirmació. La política, com totes les activitats, té aspectes fascinants i elements menys agraïts, llums i ombres. Però no podem negar la política com un Santpere qualsevol o com un merengue en el Camp Nou. Afirmar el valor de la política és el millor antídot contra l´apatia o l´apolitisme, l´avantsala de processos socials poc desitjables. Reclamar la política, exigir la política.

Comentaris

Anònim ha dit…
Me acuerdo de esas patéticas tertulias radiofónicas en las que se proclamaba que la reforma del estatuto catalán no le preocupaba a la gente, mientras se comían el 75% del tiempo de debate polemizando sobre este asunto.

Nadie de los que se mofaban de este asunto "político" ha pedido disculpas por ello, pese a que ahora, cuando apenas ha pasado un mes de su admisión en el Congreso, aseguran que la reforma del Estatut es un "asunto que preocupa a los ciudadanos, dentro y fuera de Cataluña".

Es increíble cómo se ha pasado de un discurso de la amenaza digna de ser ignorada al discurso de la amenaza digna de ser enfrentada.

Y lo que antes era un tema, digamos, de la clase política, ahora es un asunto de gran calado social.
Donaire ha dit…
Deberíamos hacer un trabajo de seguimiento de lo que quedó de los debates. Algo así como un camión escoba. Las frases, las sentencias o los discursos envejecen. Y sería importante subrayar las contradicciones. Le daré vueltas al tema y haré una propuesta al respecto.
Salud!
Anònim ha dit…
Felicidades por el nuevo look & feel de tu blog, me gusta la personalizacion.
Ramon Bassas ha dit…
Noi, tens tota la raó.
Pedro ha dit…
Sembla que el PSC es consolida com "el partit", però més enllà d'axiò Maragall no es consolidarà com a president "del partit" i "del país" si no pot fer canvis en el seu propi govern, presidit per ell mateix.
Pedro ha dit…
És cert, no m'en recordava que a la vostra galàxia tot aquell que no està amb tu està contra tu. Una mica aznarià.
Ho has endevinat, sóc en Felip Puig. Ara mateix vaig a canviar-me el nick.
Per cert, avui tinc hora al Drolma, i no m'en recordava de dir que el tripartit és un fracàs. És això el que vols que digui? Què vols tenir tothom ben ordenadet en un calaix i sota el paraigües de cada partit? Ho sento però amb determinats individus entre els quals modestament m'incloc això de moment no és possible.
Donaire ha dit…
Ui no. Tinc molts amics (amics amb majúscules) de partits diversos. Respecto autors, polítics, llibres i idees de sectors molt contraposats. Jo, com tothom avui, m'he construït la meva pròpia ideologia. Si vols, et faig un llistat de temes amb els que discrepo respecte la línia oficial del PSC.
No volia que despullessis la teva identitat política (perquè, insisteixo, és molt evident). Em referia a sortir de l'armari i qual Clark Kent mostressis al món la teva identitat oculta. Simplement això. Que no cal que t'amaguis amb un nick qualsevol. Estem en família.
Pedro ha dit…
A aquesta tàctica de intentar frenar les crítiques identificant el contrari amb l'oposició se li veuen les canonades, com diria Juan Marsé.
Prefereixo mantenir-me en l'anonimat, l'important és el contingut, no el recipient. L'important és el que dic, no qui sóc.
Per cert, estic d'acord al què ha dit a en John Self, com veurà de les meves paraules en aquell bloc no es desprèn cap mena de partidisme, doncs he intentat defensar el quadripartit en bloc.
Però lamento dir-li que ha pixat una mica fora de test, el tal Self (un altre anònim) no està a favor del boicot(com tampoc ho està Rajoy) i aquest argument dels taps ja l'havia utilitzat jo mateix en un comentari una mica anterior.
Per cert, jo sí que estic a favor del boicot al cava, a Codorniu i Freixenet, però per un motiu social, el preu pornogràficament baix que paguen pel kilo de raïm als pagesos catalans. Conseqüències de la DO Cava.
Donaire ha dit…
Molt bé, molt bé, deixem-ho en Pedro. Jo no he dit que en Self recolzi el boicot, sinó que jo no el recolzo. Sobre el boicot al cava per preus reduïts, et suggeriré una llarga llista de venedors, comercialitzadors i productors que no paguen un preu just per la matèria primera. Bé. Per anar més ràpid, et proporcionaré la llista del que sí paguen un preu just. Ah. I tracta'm de tu, que ja veus que soc un nen
Pedro ha dit…
sí sí, desgraciadament m'el conec una mica el sector del cava. Et pots estalviar la llista, ja sé a quins cellers petits i especialitzats he d'anar. Sense anar més lluny, Oriol Serra fa un bon cava i a un preu ajustat.
Donaire ha dit…
mmm Pedro, vigila, que vas deixant moltes pistes de qui ets.
Anònim ha dit…
Well done!
[url=http://qayvfbtu.com/rolp/cgis.html]My homepage[/url] | [url=http://pvdwevyq.com/zkph/xhgw.html]Cool site[/url]
Anònim ha dit…
Good design!
My homepage | Please visit
Anònim ha dit…
Good design!
http://qayvfbtu.com/rolp/cgis.html | http://czgveoxp.com/bate/aqpp.html

Entrades populars