30 de gener 2006

HIPERREALITATS

Un dia en Truman va passejant pel carrer i cau davant d'ell un gran focus. I de sobte el seu món de ficció es trenca en mil pedaços. Les botigues ja no són botigues, sinó escenaris de cartró pedra; la seva dona és una actriu, i el sol, una immensa làmpada. Però la política ja no és el joc de Truman, sinó la seva sofisticació. M'explico.

Umberto Eco defensa en el seu llibre Viatge a la hiperrealitat que en els primers períodes de la televisió, la maquinària de la producció era invisible. Res pitjor per un directe que es projecti sobre el locutor l'ombra d'un micròfon. Però un dia, les noves televisions comencen a mostrar les entranyes de la maquinària. Per això, quan s'acaben els informatius, la càmera puja per ensenyar-nos el realitzador, les càmeres fixes, els periodistes de fons amunt i avall en plan Lou Grant i, de vegades fins i tot s'hi cola la dona de la neteja. Les noves televisions hiperreals no amaguen l'artefacte, sinó que l'incorporen a la mirada de l'espectador. És més, de vegades, sospitem que el que és realment veritat en el món de mentides que vivim és la pròpia televisió, no el que ensenya. Ja no hi fi, només mitjà.

La política, deixeu-me exagerar, sempre ha estat una mentida. Un món en el que la representació escènica és tan important com el guió. Però em fa l'efecte que fins fa no massa aquesta ficció funcionava com els vells informatius. S'amaguen els cables, els micros i les càmeres i el maquillatge permet veure les arrugues. Fins fa no massa els polítics jugaven a polítics i la càmera dissimulava. És veritat que els ciutadans saben que davant aquell somriure que els parla hi ha un teleobjectiu. Que la política (com la vida) és pur teatre. Però almenys els cables estaven sempre amagats.

L'escena d'en Mas ja no. Aquí la ficció no pot ser més explícita. Si li preguntem a en Marsé ens dirà que ens veuen totes les canonades. Darrera de la fotografia de la Moncloa, si us fixeu amb atenció, es veuen els assessors d'imatge, els mesuradors dels centímetres del somriure, els estilistes i alguna cana de Rubalcaba. És tan real que no és creïble. Assistim no a la representació escènica del resultat de la negociació, sinó a la negociació sobre la representació escènica. Ja no hi ha fi, només mitjà. Els sociòlegs diuen que la vida sempre ha estat un teatre, però ara ho veiem tot des de les tramoies. Potser sí. Però què voleu que us digui. Entre els espectacles de Port Aventura i les nadius amb pintures del Parc Massai, jo m'estimo més els segons. Tots dos són mentida, però almenys els massai intenten dissimular-ho.

Ara els del PP es queixen del paquet de tabac de La Moncloa... S'imaginen una escena com aquesta (blanc i negre, primer pla, filtre del 3) sense una cigarreta a la boca?. Podien haver menjat pipes, però no és el mateix. No sé si m'explico.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Però no vam quedar que a tu t'encanten les pipes?. O les teves manies també són mentida?. Potser no ets un polític. ALgú ho ha comprovat?. Potser ni tan sols existeixes.

jclavijo ha dit...

Sí, Alberto, en esta escenificación los ciudadanos no sólo pagan por la butaca, sino que, encima, están expuestos al coste derivado de las decisiones de los personajes durante la representación.

Eu ha dit...

Doncs, què vols que et digui, a mi em sembla un post brillant! També és cert que sempre m'ha atrapat la història del Truman i de la càmera des de la pròpia càmera.

Anònim ha dit...

A mi tb m'ha agradat molt. I venint d,un polític encara té més mérit

ignasi ha dit...

Començo a sospitar ... en donaire és massa normal per ser polític...

Podria haver algú així al PP? No ho sé. Fins ara pensava que al PSC tampoc.

Tant de bo s'encomani...

don-aire ha dit...

Ei, ei. Si heu de continuar tirant floretes d'aquesta manera, em passo a Libertad Digital. A mi, com a bon polític, el que m'agrada és que em maltractin. Anyoro els temps dels posts del CAC en què els liberals em regalaven insults i infàmies...

Seriosament. Gràcies pels immerescuts elogis. Us prometo que em pensava que havia escrit una totxana.

don-aire ha dit...

Volia dir enyoro, Pedro. Són els problemes del directe.

Pedro ha dit...

I jo què hi tinc a veure aquí?

Pedro ha dit...

És normal que vulguis fer-me quedar com un nacionalista radical i un purista de la llengua. Desgraciadament no ho sóc, i utilitzo sovint al meu blog frases espanyoles.

don-aire ha dit...

Ui. No home no. És que m'has corregit en vàries ocasions anteriors. No crec que siguis radical; nacionalista, sí, però no radical.
Però no volia ofendre en absolut. Era un gest de complicitat gairebé familiar.

Pedro ha dit...

El nacionalisme deixa'l per en Bono, jo em dedico a la realitat, no a banderes com quatre pistes de tennis.

don-aire ha dit...

Deixem-ho doncs. Era un cop d'ironia no correspost.