01 de febrer 2006

FOTOS I FEINES


Les agències de viatges que treballen a l'Àfrica negra saben que els vells safaris de caçadors, amb pipa, xiruques i portadors nadius, han estat substituïts pels safaris fotogràfics. Els fotògrafs amateurs recorren els senders del Kruger, el Serengeti i el Masai Mara amb l'objectiu de copsar el primer pla d'un búfal, un grup de girafes esveltes i, tant de bo, un lleopard devorant una impala. També l'episodi de les negociacions sobre l'Estatut m'ha semblat, en alguns moments, la recerca obsessiva d'una fotografia, d'una postura robada, que (com els de l'Obregón) en realitat està preparada. Suposo que la devoció per l'hemeroteca té aquestes coses: una negociació insòlita, en què es pacten també els espais, els angles i els personatges d'una fotografia. Però afortunadament la història no s'escriu amb els retalls del diari del dia, i l'opinió pública no depèn dels centímetres quadrats ocupats per un líder o un altre. Com diu el President, els uns busquen la fotografia i els altres fan la feina.

L'Estatut que amb tota probabilitat aprovarà el Congrés i que haurà de ser sotmès a votació popular és l'Estatut de tots els catalans. Això és cert. Un Estatut que proposa un nou pacte social (amb el capítol de drets i deures que tant incomoda CiU), una delimitació molt més precisa i valenta de les competències de la Generalitat, un suport de les institucions catalanes i una excel·lent proposta de finançament. Però és evident que l'Estatut ha estat possible per la complicitat entre dos protagonistes centrals d'aquest llarg (a voltes massa llarg, ho sé) serial. Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero. No em puc imaginar aquest Estatut sense l'aportació decisiva de tots dos.

Recordo les paraules del president de la Generalitat en els primers dies de la legislatura: les seves intuïcions s'han anat omplint amb la precisió d'un vident. Ha tingut l'encert i la tossuderia d'apostar per la reforma de l'Estatut, que era un dels principals compromisos electorals del PSC, i ha mantingut l'autoritat institucional necessària per coordinar interessos i sensibilitats diferents. Tant Maragall com el PSC (de Miquel Iceta a Lídia Santos) han buscat més la conversa off the record, la recerca obstinada del màxim denominador comú, que no pas la llum i els taquígrafs. També Rodríguez Zapatero ha apostat de manera decidida per la reforma de l'Estatut, que és també una aposta per la reforma d'Espanya. Crec que el president socialista ha entès molt bé que el futur d'Espanya no es podia entendre sense una atenció preferent al problema català i el problema basc. Ha estat necessari un polític que no estava empresonat per la transició per tancar-la definitivament. De fet, els dos presidents han fet allò que els manuals de política sempre desaconsellen: fer una reforma en profunditat, sense la certesa absoluta que arribarà a bon port.

M'imagino que ara vénen els temps de la serenitat. Després de les tempestes d'una banda i l'altra, el previsible èxit de l'Estatut ens portarà la calma necessària. Segurament, ara és el moment dels fets i no pas de les paraules. De les polítiques més que no pas de la política. I de la feina més que no pas de la fotografia. És veritat. Aquest és l'Estatut dels catalans. Un Estatut que ha estat possible per la tasca de molts partits, de molts polítics a banda i banda de l'Ebre, de moltes hores de treball i algunes dosis d'imaginació i funambulisme. Però em sembla que després del soroll de les càmeres i els flaixos, arribarà l'hora del reconeixement silenciós d'aquells protagonistes que fan la feina, mentre altres posen el somriure.

Publicat a El Punt Diari

6 comentaris:

Anònim ha dit...

És cert que esteu a parir PSC i Maragall?

jclavijo ha dit...

Tienes razó, José Antonio. Afortunadamente, ha llegado la hora del reposo, y, con ella, la de la obligada explicación a los ciudadanos, que no sabemos de la misa la mitad.

Ciertamente, no sé en qué ha cambiado - o no - ese texto que se colgó con fruición en varios sitios web y que aún perdura, me parece, en el elpais.es. (creo que hablo de septiembre de 2005 o cosa así).

Realmente, necesitamos más información (¡¡conocemos tan poco del EStatut!!), para que la cosa no quede sólo en la foto. Y,por supuesto, para evitar elogios inmerecidos e insidias interesadas.

Un saludo

Anònim ha dit...

claro

ahora resulta que a los socialistas os repelen las fotografías

Enrock ha dit...

Benvolgut Donaire,
els catalans estem d'enhorabona malgrat que ERC continui pensant que encara s'haurien de pactar amb més energia alguns punts (això és que he vist per televisió i, com bé diu la gent, la majoria de nosaltres no sabem de la missa ni la meitat).
Si vosaltres dieu que ja està bé, crec que ens hem de fiar...per això hem votat al tripartit.
Ara, cal, com bé dieu, recollir el sembrat i treballar amb serenitat...després de veure l'espectacle crispador del PP, incloent-hi els papers de Salamanca.
Sé que tots vosaltres heu estat dies i nits acabant de resoldre el pacte, i menys mal que hi havia voluntat espanyola. Així que agraïm el vostre sacrifici d'aquesta marató (això es mereix un paquet de pipes!, jeje).
Salut i força Estatut!
Jordi.

La Rosa de Sang ha dit...

M'ha deixat ben intrigat el teu comentari. Parlem d'aquí a dos mesos si vols, però no crec que hagin canviat gaire les coses. Potser m'equivoco. Qui sap? El mirall de la veritat. Però penso que aquests dies m'han decebut completament. Per què hauria de lluitar? Per què m'hauria d'implicar? Jo no demanava la independència, només demanava comprensió i enteniment. Saps, m'havia empassat això de l'Espanya plurar, però de sobte m'he despertat del somni i he vist que allò que havia acordat el Parlament del meu país no ho compartia el seu primer partit i que el segon ho ha trait per un simple afany de poder. Potser m'equivoco i tu tens la raó. El mirall de la veritat que s'esmicola. Però penso que aquesta eufòria estautària que mostres en el teu article no te la creus. Que si no s'hagués aprovat res estaries igual de content, o de descontent. Al final, ja ho veus, és un simple joc de poder, i els idealismes, les utopies no valen. Es clar, a la meva edat ja ho hauria de saber, però volia jugar a creure en la bona fe de la gent, en que s'hi pot parlar i acordar coses, però com sempre, tot és frustració i decepció. Bé, què t'he d'explicar? No, no m'escriguis per dir-me que estic equivocat. Ja ho sé que hi estic. Tots hi estem. Segur que tu lluites per allò en el que creus, jo sóc massa ignorant per entendre la realitat i massa llest per seguir a polítics que es pensen que son líders d'alguna cosa i que no se n'adonen que són simples mediocres. Com tots nosaltres. Segueix confiant en utopies, i sobretot no et traeixis a tu mateix. Mai.

Gràcies per la discussió i el debat d'idees. Des de la discrepància et seguiré llegint. T'espero en dos mesos.

don-aire ha dit...

La Rosa. Hi ha moltes coses que encara no es diuen i que només es poden dir amb la distància.
Només t'avenço el que explico entre línies dels posts: l'important no és el que sembla, sinó el que és.