Nous turismes (I)

Fa uns dies que no faig una altre cosa que parlar de turisme. De Lloret a Calonge, de Sabadell a Sant Boi o del Pla de l'Estany a Cambrils, els espais turístics s'interroguen sobre el seu destí. Com l'oracle de Delfos o la calavera de Hamlet, els llocs turístics dubten: ja no saben què són i sospito que tampoc què volen ser. La gestió turística és avui la gestió de la incertesa, que segurament és l'única de les gestions que val la pena assumir.

La primera revolució ha estat silenciosa. És la revolta dels individus. Si durant 40 anys, l'acte de consum ha estat en certa manera un acte col·lectiu (és a dir, la negació d'un mateix), ara consumir és tot el contrari: un acte d'afirmació del jo. Consumir vol dir triar, rebutjar, acceptar, tolerar o desitjar. L'elecció de la roba, del cotxe, de la residència o del pentinat és una opció personal que ens defineix com a individu. Però també som el que no comprem, el que no consumim, fins i tot des de la militància activa. La reacció contra les companyies de menjar ràpid és el moviment de l'slow food; contra l'explotació de les maquil·les, el boicot als productes o el comerç just... Consumir vol dir (més que mai) definir qui som i qui no som.

L'impacte d'aquest procés en el turisme és capital. Durant 40 anys, les destinacions turístiques han estat la reproducció mimètica d'un model estàndard. Per això, en les ciutats de platja convencionals ens envaeix una estranya sensació de deja vu. Els mateixos hotels, els mateixos edificis, els mateixos fronts de mar, els mateixos complexos comercials... Però els nous turistes cerquen tot el contrari: són caçadors de singularitats. I això ha deixat en fora de joc les destinacions clàssiques, que ara s'han de reiventar de nou. Aquest és el principal efecte d'allò que podríem anomenar el pas del turisme fordista al turisme post-fordista: la crisi de la massificació i la demanda de llocs singulars.

En aquest nou escenari, les destinacions turístiques han intentat crear factors de singularitat: dels camps de golf als parcs temàtics, dels museus a les reserves naturals, dels complexos d'oci als festivals de música, les destinacions turístiques intenten imaginar què els fa diferent i per tant, què els fa atractius. Sovint, però, aquells elements que han estat ideats per a enriquir l'oferta tradicional, per a diferenciar-la de la resta, s'escampa de nou pel territori. Allò que es dissenyà per a ésser singular esdevé estàndard. Per això, la Costa Brava té prop de 25 campanyes gastronòmiques i una vintena de festivals de música internacional. L'antídot contra la nova homogeneïtzació és la creativitat i la identitat. Però d'això en parlaré un altre dia. Ara m'esperen a Lloret.

Comentaris

El Perdíu ha dit…
Recuerdo hace un par de años hablando con gente de pacto guirigay aquel que se montó en baleares (de progreso creo que le decían). Hablando del turismo, su esquema era: mira, mejor que los alemanes nos envíen el dinero por giro postal y que ni vengan...
Estoy de acuerdo contigo en la singularidad, pero sin olvidar cuáles son nuestros puntos fuertes (horas de sol) y sin denigrar el concepto de turismo de masas. A los españoles nos hizo crecer mucho y nos abrió la cabeza el que vinieran hordas de europeos en los sesenta.
Anònim ha dit…
És possible que aquells territoris "estandaritzats" esdevinguin "singulars"? Crec que arriba un moment en què l'oferta turística ha canviat tant el paisatge, les construccions, el model de vida,.. que encara que hi hagi un plantejament seriós d'oferir quelcom "peculiar" el turista continua veient el model turistic anterior amb certes pinzellades de color, però només aixó, comptades pinzellades, perquè en determinades zones el turisme fordista ha arrelat de tal manera que es molt difícil que el nou turista (aquell que busca sigularitats)expressi un interès per la zona. Un exemple el puc trobar a PLatja d'Aro; ja poden organitzar festivals de música i certes activitats culturals per "dibuixar-se" un caràcter singular, que el turisme de "sol y playa" és el que trascendeix. Fins i tots certes ofertes d'activitats "singulars" em fan mal als ulls.
Donaire ha dit…
El Perdiu

Con todos los respetos, Celestí Alomar (PSM) es deguramente el mejor Conseller de turismo que ha tenido Baleares. Su propuesta de la moratoria es un ejemplo internacional. Y sobre la ecotasa, si quieres hablamos un día. De entrada, debes saber que esos empresarios que tiraban huevos a Antich, la habían pedido a gritos tres años antes. Y de paso, hablamos de la tarjeta verde de Matas, que es un absoluto cachondeo.

El problema no es si el sol es el producto capital, que lo es. La cuestión clave es determinar si hay formas alternativas de gestionar el sol y la playa, que vayan más allá del cutrerío salchichero. Y si uno viaja un poco y empieza a ver destinos de sol y playa eficientes, se da cuenta que el problema no es "sol o cultura" sino "sol digno" o "sol de chancleta". Hablemos porque el tema tiene miga.

Un saludo
Donaire ha dit…
Sí és possible aquest canvi. De fet és un canvi que ha operat en molts espais tradicionals, amb una capacitat d'imaginació i de tenacitat superiors a la mitjana.
Estic d'acord amb tu que si només fem un canvi cosmètic (basat en el màrqueting i punt) o si cada tres mesos improvisem una nova estratègia de petita volada, sense continuïtat, no tindrà cap valor.
No crec que Platja d'Aro sigui una referència.

Et recomano la Tesi de Salvador Calabuig sobre aquest tema, que trobaràs a Google (primera opció) si cerques Calabuig i tesi.

Entrades populars