Les finances de l'Estatut (II)
En el post anterior, he intentat explicar els efectes del principi d'ordinalitat. Avui vull fer esment d'un altre element capital, que és el principi "els mateixos serveis amb la mateixa pressió fiscal". Què vol dir això i quins efectes reals té?. Per saber-ho, necessitem fer esment a l'article 206.3 de l'Estatut que diu:
Imaginem un estat amb dues comunitats de cent persones cadascuna. La primera té una renda mitjana de 120 i la segona té una renda mitjana de 80. La segona comunitat té dificultats per garantir una prestació adequada de serveis (sanitat, educació...), de manera que obté de la "caixa comuna" una aportació extraordinària per assolir aquest nivell. Aquesta caixa comuna s'obté de les aportacions de la primera comunitat via impostos. Imaginem ara que a la primera comunitat la pressió fiscal és del 20% i a la segona, la pressió fiscal és del 10%. Quin resultat obtindríem?. La primera comunitat no només aporta una quantitat d'anivellament, sinó que també aporta la part proporcional de fiscalitat que la segona comunitat no ha assumit. L'Estatut impedeix aquesta via. Quines solucions s'haurien de donar: o incrementar la pressió fiscal de la segona comunitat o baixar el nivell mitjà dels serveis.
Per què és tan important aquest article?. El debat dels propers anys serà el debat dels límits de l'estat del benestar. Simplifico: quins serveis (i quin nivell de serveis) volem assolir i quina pressió fiscal estem disposats a soportar. En la mesura que la major part de les competències de l'estat del benestar estan transferides a les comunitats autònomes, és lògic que aquesta tensió es traslladi a les comunitats. I és lògic que les comunitats puguin decidir el grau de pressió fiscal i, de retruc, el nivell de serveis que poden assolir. El que és del tot injust és que una comunitat mantingui una pressió baixa i intenti mantenir una bona prestació de serveis públics via fons de compensació (la caixa comuna).
El càlcul no serà simple.
1. D'una banda, cal determinar quina és la pressió fiscal. Aquí és molt important saber si a més dels impostos directes i indirectes imputem també aquells elements de l'economia que tenen un efecte sobre la capacitat adquisitiva, allò que podríem anomenar "impostos invisibles". Per exemple, els peatges. Per exemple, el diferencial d'IPC o el preu de la cistella de la compra.
2. En segon lloc, cal determinar també com es mesura el nivell dels serveis. El redactat no és molt explícit: "els serveis d'educació i sanitat, i els altres serveis...". Segons la Constitució, els únics dos serveis que són universals són sanitat i educació. Caldrà determinar si en aquest còmput s'incorporen altres serveis de l'estat del benestar que no formen part de les obligacions constitucionals, com per exemple els serveis socials. Una vegada acotats els serveis, caldrà estimar el nivell de servei. Insisteixo. No serà fàcil. Però és un exercici de transparència necessari.
3. En definitiva, l'article 206.3 impedeix que la sobrepressió fiscal dels ciutadans de Catalunya serveixi per finançar els serveis públics en altres comunitats amb una pressió fiscal mínima. De fet. he explicat en altres fòrums quin és l'efecte real del dèficit fiscal de Catalunya. Com el país manté un nivell de serveis molt alt, el dèficit és cobert mitjançant allò que jo anomeno "impostos invisibles", dels peatges a la ITV. Aquests impostos invisibles no són progressius: un Opel Corsa i un Hummer paguen el mateix en el peatge de Granollers. Quan els impostos no són progressius, és evident que els nivells de renda més baix són els qui acaben perdent. Per tant, plantejo la següent hipòtesi: el dèficit fiscal afecta sobretot les rendes més baixes, les que tenen menys poder adquisitiu. Per això, no puc estar d'acord amb el principi que intentar canviar el model actual és insolidari.
Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l'anivellament i la solidaritat a les altres comunitats autònomes, a fi que els serveis d'educació, de sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar.
Imaginem un estat amb dues comunitats de cent persones cadascuna. La primera té una renda mitjana de 120 i la segona té una renda mitjana de 80. La segona comunitat té dificultats per garantir una prestació adequada de serveis (sanitat, educació...), de manera que obté de la "caixa comuna" una aportació extraordinària per assolir aquest nivell. Aquesta caixa comuna s'obté de les aportacions de la primera comunitat via impostos. Imaginem ara que a la primera comunitat la pressió fiscal és del 20% i a la segona, la pressió fiscal és del 10%. Quin resultat obtindríem?. La primera comunitat no només aporta una quantitat d'anivellament, sinó que també aporta la part proporcional de fiscalitat que la segona comunitat no ha assumit. L'Estatut impedeix aquesta via. Quines solucions s'haurien de donar: o incrementar la pressió fiscal de la segona comunitat o baixar el nivell mitjà dels serveis.
Per què és tan important aquest article?. El debat dels propers anys serà el debat dels límits de l'estat del benestar. Simplifico: quins serveis (i quin nivell de serveis) volem assolir i quina pressió fiscal estem disposats a soportar. En la mesura que la major part de les competències de l'estat del benestar estan transferides a les comunitats autònomes, és lògic que aquesta tensió es traslladi a les comunitats. I és lògic que les comunitats puguin decidir el grau de pressió fiscal i, de retruc, el nivell de serveis que poden assolir. El que és del tot injust és que una comunitat mantingui una pressió baixa i intenti mantenir una bona prestació de serveis públics via fons de compensació (la caixa comuna).
El càlcul no serà simple.
1. D'una banda, cal determinar quina és la pressió fiscal. Aquí és molt important saber si a més dels impostos directes i indirectes imputem també aquells elements de l'economia que tenen un efecte sobre la capacitat adquisitiva, allò que podríem anomenar "impostos invisibles". Per exemple, els peatges. Per exemple, el diferencial d'IPC o el preu de la cistella de la compra.
2. En segon lloc, cal determinar també com es mesura el nivell dels serveis. El redactat no és molt explícit: "els serveis d'educació i sanitat, i els altres serveis...". Segons la Constitució, els únics dos serveis que són universals són sanitat i educació. Caldrà determinar si en aquest còmput s'incorporen altres serveis de l'estat del benestar que no formen part de les obligacions constitucionals, com per exemple els serveis socials. Una vegada acotats els serveis, caldrà estimar el nivell de servei. Insisteixo. No serà fàcil. Però és un exercici de transparència necessari.
3. En definitiva, l'article 206.3 impedeix que la sobrepressió fiscal dels ciutadans de Catalunya serveixi per finançar els serveis públics en altres comunitats amb una pressió fiscal mínima. De fet. he explicat en altres fòrums quin és l'efecte real del dèficit fiscal de Catalunya. Com el país manté un nivell de serveis molt alt, el dèficit és cobert mitjançant allò que jo anomeno "impostos invisibles", dels peatges a la ITV. Aquests impostos invisibles no són progressius: un Opel Corsa i un Hummer paguen el mateix en el peatge de Granollers. Quan els impostos no són progressius, és evident que els nivells de renda més baix són els qui acaben perdent. Per tant, plantejo la següent hipòtesi: el dèficit fiscal afecta sobretot les rendes més baixes, les que tenen menys poder adquisitiu. Per això, no puc estar d'acord amb el principi que intentar canviar el model actual és insolidari.
Comentaris
Por ejemplo se me antoja que mantener una televisión pública con ¿4? canales (no sé cuantos tiene) debe ser carísimo a la par que innecesario. Salvo para hacer propaganda política del gobernante de turno.
Por eso todas las autonomías se han lanzado corriendo a abrir canales de televisión bajo su control.
Cada vez más pienso que el estado de las autonomías es un despilfarro multiplicado x 17.
Espero impaciente el resto de sus artículos.
En el modelo aprobado por Uds en el parlament (antes del cepillado -y lo dice el ebanista, no yo-) los impuestos su recaudación, gestión y normativa eran de su exclusiva competencia. Ese es un sistema que permite recaudar todo y, después, sobre la base de según qué criterios de conveniencia política y comercial, soltar algo. Eso es el concierto. Y eso dejaría vacía la caja del Fondo de suficiencia.
Con el modelo acordado por ZP-Mas, el sistema sigue siendo el vigente, pero introduciendo esos "principios" que Ud nos cuenta.
Lo difícil es llevarlos a la práctica, pues ya verá como existen versiones contrapuesta pero igualmente legítimas, con lo que la mayoría (los que reciben) osea Uds en otros lares, las harán valer. Dónde: en el CPFDCCAA. Y si no, al tiempo.
Que és la presión fiscal? Y una tía buena? Pues depende como se mire (je je je, recuerde una peli de Blake Edwards)
Que es un impuesto invisible? Los peajes. Pues no parece. Chaves ha rescatado uno. La ITV, pues oiga, más competencia. Que se sepa el impuesto invisible es la inflacción, que puede ser mayor en unas zonas por no tener libre competencia de grandes superficies, por ejemplo. U horarios comerciales limitados.
Que es el esfuerzo fiscal? Pues también depende. Unos lo porcentuarán, otros alegarán que un menor porcentaje debe corresponder a zonas más pobres.
Y pondrán mil ejemplos pues pasa en todos los paises. Quiere precios bajos para que las patatas valgan menos, pues mire USA. Competencia máxima, horarios libres, poco estado, pocos impuestos, poco subsidio (bueno, alguno), poca milonga. Quiere ineficacia, pues sigan poniendo pegas al libre comercio, y esclerotízense (que no es lo mismo que erotízense, eh!). En eso, deberían hacer caso a Mickye.
No habrá acuerdo y no cambiará nada, ya verá.
Y no cambiará nada porque el problema, que no quiere reconcer, es político. Y son las CCAA donde gana el PSOE las que necesitan el dinero de las CCAA dónde no gobierna el PSOE (salvo Cataluña que paga). Por que con ese dinero se compran los votos necesarios para seguir en el momio.
Comprendo que no lo pueda decir. Que me hago cargo. Pero no pierda el sentido del humor que demuestra tener. Que un rojelio serio es muy tristón.
PD: Dice que no crea a Carod. No, si no le creo. Pero me da que Carod es, en el fondo, un sentimental. No tiene cintura (je je je) a diferencia de los de CiU que bailan el hula hop cojonudo. ERC acabará quedándose en lo que fue, después de la hiperplasia ocasionada por la alergia al PP de los cegatos. Le leo el pensamiento quizá...
Estoy de acuerdo, Pululante. Por fortuna para ti, se habla de los mismos servicios con la misma presión fiscal. Y el concepto de servicios es salud, educación y "otros servicios". Las copas y los puros, van aparte. Que la Comunidad "X" se gaste n millones de euros en un estand en Fitur, al que encima no contribuye en absoluto el sector (porque el sistema de cofinanciación se ha abolido), me parece muy bien, pero que lo haga con sus recursos. Y las siete noches en el NH Alcalá all inclusive, también, claro.
Hasta los huevos
1. Tiene usted razón. Estoy tenso. Es que la Unión Deportiva Salamanca se juega su ascenso a Segunda y eso me pone de los nervios.
2. Oiga. Le da usted una cancha al ebanista que me deja epaté. Es como esta gente del PP que nunca se cree a ETA, menos cuando hace un comunicado que sí interesa. ¿Siempre es usted tan devoto de San Alfonzo?. ¿También cuando habla de los descamisados?. ¿Y con lo del PER?. No lo hacía a usted tan guerrillero. O a lo mejor es que sólo tiene razón cuando a usted le interesa.
3. Que no hombre, que no. Léase usted el texto, que no va por aquí. Mire. En el texto del 30 de septiembre no hay ni una sola mención que ponga en riesgo el FCI. Se lo pongo fácil. Coja usted el artículo 209 del Estatuto "Barcelona" en el que se detallan los criterios de solidaridad. ¿Lo tiene?. Ahora léase el artículo 205 del EStatuto "Madrid" en el que se hace lo propio. ¿Ve usted alguna diferencia?. ¿A que no?. Pues eso.
Y si la gran diferencia es la ATC, espérese usted (no sea impaciente) a los próximos posts.
4. Es verdad que la condicióm de tía buena depende del ojo con que se mire. Vale. Pero por muy relativistas que nos pongamos me da que la mayoría prefiere bañarse en un jacuzzi con Elsa Pataki que con Ana de Palacio, dicho sea esto con el mayor de los respetos. Por eso, estoy de acuerdo con la idea de que el acuerdo no es fácil, porque hay distintas versiones. Pero que las cosas sean matizables no quiere decir que todas sean verdad.
5. Da usted en el clavo. Unos (como usted mismo) dice que menos impuestos, menos milongas y que venga el mercado a arreglarlo todo. A otros nos va la demogagia socialdemócrata, fíjese usted. De eso se trata. Si las comunidades tienen competencias en servicios deben tener también competencias en fiscalidad. Porque en caso contrario, esto es un chiste. Y luego, que cada votante elija su modelo. Y si no le gusta, siemre puede exiliarse a Oropesa, a Tomelloso o a Manacor.
6. Da usted por supuesto que el Estado central no suelta lastre. Ah. También es curioso que en la pagana Madrid ganase el PSOE antes del tamayazo.
7. No tiene usted futuro como mentalista. Para nada. Es verdad que Carod no tiene cintura, pero es que el restarurante del Parlamento cocina con demasiada grasa.
Mira http://busot.blogspot.com/2006/05/lomert-catalana-antoni-castells-es.html
Eren 4 contra 1 (Ramon Tremosa)
Tot i així no cridaven molt i reconeixien que tot queda a expenses del "govern amic" ara si tots 4 amb grans somriures i "optimistes"
2. Oiga. Le da usted una cancha al ebanista que me deja epaté. Es como esta gente del PP que nunca se cree a ETA, menos cuando hace un comunicado que sí interesa. ¿Siempre es usted tan devoto de San Alfonzo?. ¿También cuando habla de los descamisados?. ¿Y con lo del PER?. No lo hacía a usted tan guerrillero. O a lo mejor es que sólo tiene razón cuando a usted le interesa. (NO ME DIGA QUE NO ES AUTENTICO HACIENDO EL MENEITO ESE DEL CEPILLAO...)
3. Que no hombre, que no. Léase usted el texto, que no va por aquí. Mire. En el texto del 30 de septiembre no hay ni una sola mención que ponga en riesgo el FCI. Se lo pongo fácil. Coja usted el artículo 209 del Estatuto "Barcelona" en el que se detallan los criterios de solidaridad. ¿Lo tiene?. Ahora léase el artículo 205 del EStatuto "Madrid" en el que se hace lo propio. ¿Ve usted alguna diferencia?. ¿A que no?. Pues eso.
Y si la gran diferencia es la ATC, espérese usted (no sea impaciente) a los próximos posts. (NADA. DÉJELO. LO DE LA SUMA CERO NO ES LO NUESTRO. AUNQUE NO PARECE QUE, P.EJ. GRIÑAN PIENSE IGUAL QUE UD.)
4. Es verdad que la condicióm de tía buena depende del ojo con que se mire. Vale. Pero por muy relativistas que nos pongamos me da que la mayoría prefiere bañarse en un jacuzzi con Elsa Pataki que con Ana de Palacio, dicho sea esto con el mayor de los respetos. Por eso, estoy de acuerdo con la idea de que el acuerdo no es fácil, porque hay distintas versiones. Pero que las cosas sean matizables no quiere decir que todas sean verdad. (YO, EN FIN, ES QUE ME DA QUE ERA MAS GUAI JULIE ANDREWS QUE BO DEREK. NUNCA SE SABE. POR CIERTO UN DÍA, MÁS RELAJADOS, ME GUSTARÍA SABER LA FIJACCIÓN SEXSUAL ESA QUE TIENEN UDS LOS ROJELIOS CON LAS BAÑERAS Y LAS DUCHAS. QUE MANIA. ACABAS EMPAPAO...)
5. Da usted en el clavo. Unos (como usted mismo) dice que menos impuestos, menos milongas y que venga el mercado a arreglarlo todo. A otros nos va la demogagia socialdemócrata, fíjese usted. De eso se trata. Si las comunidades tienen competencias en servicios deben tener también competencias en fiscalidad. Porque en caso contrario, esto es un chiste. Y luego, que cada votante elija su modelo. Y si no le gusta, siemre puede exiliarse a Oropesa, a Tomelloso o a Manacor. (ESPERABA QUE DIJERA QUE A MARBELLA. PERO VEO QUE AQUÍ, AFORTUNADAMENTE, NO HAY QUE TAPAR NADA).
6. Da usted por supuesto que el Estado central no suelta lastre. Ah. También es curioso que en la pagana Madrid ganase el PSOE antes del tamayazo. (PUES NO SÉ AHORA QUÉ PASARÁ. PERO NO DESCARTE NADA. AQUÍ TAMBIEN HAY MUCHO REBAÑO)
7. No tiene usted futuro como mentalista. Para nada. Es verdad que Carod no tiene cintura, pero es que el restarurante del Parlamento cocina con demasiada grasa. (ME LO TEMIA. ESTOY CON LA CUCHARA Y NADA. NO SE DOBLA, LA JODIA)
CIAO.
Home Jaume, un respecte per en López-Casasnovas, jo crec que no és de cap partit i aquel dia era el menys partidista, la seva independència va donar aire al debat.
Don-aire: No estan comprats, ara el que estant es molt ocupats fent informes.
Per cert que en diu Sala i Martin del Estatut? Ja que colabora amb vosaltres a aquest m'el creuria i tot, mira. Encara que et fagi informes.
Amb qui col.labora en Sala Martín dius Jaume? Jo diria que és independent i encara no ha donat el seu criteri sobre la reforma. Almenys a classe no ens n'ha parlat i tampoc ha aparegut als mitjans ni ràdios.En Casasnovas, conseller del Banc d'Espanya, molt optimista no estava.
"Hi ha (ja t'ho he dit) uns 20 estudis solvents sobre balances fiscals. Uriel diu una xifra, Castells una altra, Casanovas una altra... I tots són catalans. Per cert, sí hi ha un primer estudi fet públic per la Generalitat (que és l'organisme al qual jo dono suport com a diputat), assessorat per Sala-i-Martín en el que dóna unes xifres. Ho trobaràs en el web d'economia de la Generalitat. El dèficit és de 8.407 milions d'euros (benefici sense neutralitzar), 7.526 (neutralitzat), 11.307 (monetari no neutralitzat) i 9.266 (neutralitzat)."
Posaba assesorat per Sala i Martin, per tant colaborador com a assesor de la Generalitat que es l'organisme al qual dona suport, es un pel irónic el tema pedro.
Jo es que nomes conec al Ramon Tremosa i Guillem Lopez. Estaven en el programa sentats d'esquerra a dreta, el presentador, Guillem Lopez, un optimista, Ramon Tremosa, unaltre optimista, unaltre optimista, i un que ja deia que l'Estatut es una barrera infranquejable per l'Estat. No se els noms. Casanovas estava molt mes ponderat que als posts de l'Omnium en que espera segones derivades (LOFCA, CPFF) per que arreclin i fixin la solidaritat.
L'estudi de Sala Martín és per la Generalitat, però no ha donat l'opinió encara del nou finançament. S'ha de donar la balança fiscal pública, no la del senyor Tamames o la del senyor Schwartz. Solbes ha confirmat que té un estudi fet per l'institut d'estudis fiscals que es nega a publicar, això dóna idea de per on van els trets.
Els altres economistes eren Josep Oliver, Alexandre Pedrós i el gran Vilanova. A Oliver se li veia el llautó, sempre li passa, crec que hauria d'anar mes en compte, encara que estigui en un mitjà del règim no és bo que dels cinc economistes ell fos el més nítidament identificable amb una sigles.
De tota manera, no sé si el GRAN problema del finançament català i de la proposta de l'Estatut és aquest. Està molt bé que es publiquin les balances fiscals. Jo estic segur (ja ho veuràs) que abans d'acabar l'any ho veurem. Ara bé. Tot i que estic d'acord que això no és bo, el cert és que els GRANS temes són altres: impostos "invisibles", Agència tributària, Comissió Mixta, Fons de Compensació... Aquests són els temes que realment importen. Publicar les balances està bé, però em deixa perplex que aquesta sigui la lectura fonamental que vas fer del debat de l'Àgora.
Una abraçada
Per aquesta mateixa opacitat, quan don-aire posa al seu blog que el "calcul será dificil" i que anirem al CPFF em fa fredat.
don-aire: estic d'acord amb tu, catedràtics tindrien devant el seu tema que ser "neutrals" per aixó, no?
Gracies per els comentaris.
Per mi el debat no és si es publiquen les balances fiscals, el debat és si hi ha llibertat de circulació d'informació a Espanya, si tenim dret a saber què fa l'estat amb els diners.
És com si atraquen la meva àvia a la cantonada. Un polític pot dir que l'atracment de la meva àvia no és el tema important del tema, però per mi el tema no serà la meva àvia, el tema serà la inseguretat ciutadana. Tot forma part d'un context.