25 de maig 2006

Les finances de l'Estatut (III)

Ja m'agradaria a mi tenir un blog com La nit de la iguana. Això és alquímia. No es perdin el darrer missatge: "L'avantatge de tenir somnis grans és que no els perds de vista quan els persegueixes". Aquest sí seria un bon eslogan pel . Ja m'agradaria escriure com Madina en el seu Molino de papel. I tenir una pàgina tan endreçada i tan estètica com el César. Però un té les limitacions que té. Ja ho veuen. Avui he de començar el tercer dels posts sobre el finançament i he recordat la meva fugaç experiència com a locutor de ràdio a l'emissora local. Ni Buenafuente, ni Gemma Nierga, ni tan sols Jiménez Losantos. Jo era un d'aquells locutors que et recorden l'hora cada dos minuts, que van pujant i baixant la música per llegir el nom del grup en un anglès tipus José Luis Garci i que repeteixen com una gravació el dial de l'emissora.

Anem al gra. Hem vist en els darrers posts que la proposta de finançament es basa en dos principis transparents que regulen la solidaritat: el principi d'ordinalitat i el principi "serveis similars amb la mateixa pressió fiscal". Aquest article 206 s'acaba amb una determinació explícita dels criteris de solidaritat (una vegada acceptats els dos principis anteriors). Llegim l'article 206.6:

S'ha de tenir en compte com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa (...), la població rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en patricular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.


Què vol dir aquest article?. Explicita un dels principis en els que hi ha un acord més unànim. Simplifico: "Pagar per renda i rebre per població". Per cert, aquest és el criteri que explicita un Estatut força similar al català, com és l'andalús que curiosament no ha generat el mateix grau de rebuig. Em sembla un principi molt clar, una forma molt elemental de fixar un paràmetre bàsic de la solidaritat. De fet, l'article van una mica més enllà i introdueix alguns factors de correcció. Fixem-nos:

1. Variables demogràfiques, especialment la immigració. A Catalunya hi ha 6,8 milions de persones censades i 7,4 milions de targetes sanitàries. El finançament de la sanitat en Catalunya s'ha de basar en el número dels censats (teòrics) o en el número de persones que efectivament utilitzen aquests serveis?

2. La densitat de la població i la dimensió dels nuclis urbans. Això juga en un doble sentit. Els territoris amb densitats molt baixes tenen un problema: hi ha un serveis mínims que s'han de donar en tots els territoris; en aquells casos en què la densitat és baixa, l'aportació s'ha de corregir positivament. D'altra banda, aquells espais que tenen una xarxa urbana especialment densa (metropolitana) necessiten una inversió elevada que depèn de l'elevat preu del sòl per als usos públics, dels factors de congestió i els serveis de rang metropolità (com ara, un aeroport internacional).

3. La població en situació d'exclusió social. Un estat del benestar ha de tenir límits inferiors, llindars socials per sota dels quals tot el sistema entra en crisi. Per això, el model de redistribució ha de garantir que en cap cas es vulneren aquests límits.

L'article 206 és un gran article. Una millora substancial respecte l'Estatut de Sau, perquè marca uns criteris molt clars de la solidaritat i defuig dels plantejaments maximalistes. Ni nega el principi de solidaritat propi de qualsevol estat, ni deixa obert el règim per a què el govern central expoliï literalment Catalunya. Accepta el principi de solidaritat, però els limita. I els fa transparents. A més, és un principi perfectament exportable a la resta de comunitats autònomes. Si algú fa l'esforç de comparar aquests criteris (que són la mare dels ous) amb els criteris que definia l'Estatut del 30 de setembre arribarà a una conclusió evident: són els mateixos, una autèntica fotocòpia.

Demà intentaré explicar els avenços que comporta l'Agència Tributària Catalana i l'increment de la capacitat normativa. Un preludi provocatiu: No desapareixeran els inspectors d'hisenda, però almenys ara parlaran en català.

19 comentaris:

Anònim ha dit...

senyor Donaire. Jo votaré que no. Però agraeixo molt els seus esforços per explicar la proposta de forma positiva. Tant de bo els seus fessin el mateix i tractessin com rucs als ciutadans. Malgrat tot, jo estic amb en Jaume i amb en Pedro: la nova proposta ens deixa una altra vegada en mans de Madrid.
Potser té raó i no hi ha tanta diferència entre la proposta aprovada en el Parlament i el text del Congrés. Jo em malfio d'un lloc que es diu "Cortes" (talls en català).
Ah. Crec que el govern ha comès un nou error. No anomenar-lo Director General de Turisme. Un motiu més (i porto uns quants) per renegar del tristpartit.

Citoyen ha dit...

No se desmoraliza usted? Todo el mundo dice que es usted un tipo estupendo pero qeu votarán que noXD

Jaume Planas ha dit...

Voy a defender a don-aire sin que sirva de precedente:
Sigue adelante, no podemos quejarnos de que pongas argumentos y trozos del texto.
Se puede estar de acuerdo o no con las comas o el texto, al menos que haya alguien del sector del "si" que analice y sobre todo que incite a LEERLO.
Contradice esto las campañas del "si" del:
Govern (escandaloso): "fatastic", "millor", "mes finançament" pero sin poner nunca el texto real ni que se lea.
PSC: El PP utilizará... o sea que no hace falta que leas.
CiU: Un seiscientos o un billete de 100 ptas. o sea antiguo contra nuevo. Ninguna referencia en su web a leerlo.

pululante ha dit...

Una ocurrencia respecto al primer artículo:
El estatuto catalán pide financiación del tal forma que se mantenga la ordinalidad en el ranking de PIB y renta recibida.
El andaluz pide financiación según su población (creo que es así, sino tómelo a modo de ejemplo).
El gallego podría pedir financiación según su dispersión.
El castellano-leonés podría pedirla según su superficie.
El asturiano según el número de vacas censadas (valga esta tontería como ejemplo).
Y así cada uno según su criterio, que seguro que todos son perfectamente legítimos y razonados.

La pregunta es: ¿hay alguna forma de que todos puedan quedar contentos a la hora de hacer el reparto de la financiación?

Y por supuesto, me uno a Jaume en sus alabanzas a las explicaciones que nos está dando y al debate que se mantiene en esta página.

hasta los huevos de zp ha dit...

Oiga amigo. Que sí. Que yo también lo felicito. Y conozco el artículo de marras. Pero mire, me da, que no se le creé ni Ud. Comprendo que quiera que gane el SI. El principio de suma cero es su pesadilla. Es como el segundo principio de la termodinámica: Insoslayable. Pero no comprende que si se fijan unos criterios, esos criterios no se pueden modificar por otros, porque entonces no hay pasta para todos. Diga Ud qué criterios quiere seguir. Los que quiera. Población, densidad, territorio, inmigrantes, turistas, delincuentes, tias buenas, rebaño, millonarios. Escoja. Pero escoja para todos. Porque si cada uno escoge uno distinto, entonces no sale cero. Si escoge y calcula, alguien pierde. Quien sea: El estado, los pobres, los ricos, los listos, o los tontos. Pero alguien pierde. Con el estatut del parlament, perdía el Estado. Por eso no ha prosperado. A este paso lo veo inventando una máquina de movimiento perpetuo. No se convierta en Sísifo.

Por cierto. Sea valiente y elija criterios. Yo le digo quién pierde.

Anònim ha dit...

Jo també estic d'acord amb el primer anònim. Com és que no ets director general de turisme??

chat ha dit...

Home, gràcies...

Ara,
El títol del meu post és "la xocolata del lloro"... que com a eslògan pel "no" també podria funcionar, no?

don-aire ha dit...

Previa

Les agradezco muy mucho las alabanzas. Como dice citoyen, tengo poco poder de convicción ya que al final ustedes me espetan aquello de "bien, bien, pero votaré que no". Ya que no los convenzo me conformo con hacerles dudar un poco.

Anònims

La directora general es manté en el càrrec, primer per la seva vàlua contrastada i en segon lloc perquè a les portes de la temporada turística és el més sensat. A mi em sembla una decisió impecable.


Jaume

Agraeixo els teus comentaris. Ets un contrincant molt dur. Si et serveix de consol, tu tampoc en convences però em dones arguments i (de tant en tant) em fas dubtar.

Pululante

De entrada, más vale que existan unos criterios. Lo que ocurre ahora es que no hay criterios y eso crea una sensación de indefensión. Depende de la buena voluntad del gobierno de turno, de la manía que le tenga un gobernante a un territorio (a éste nada, que no nos vota), de los votos que un gobernante quiera pescar en un caladero, o simplemente de la capacidad de influencia de un partido / diputado que intercambia votos por prebendas. O sea, que cuanto más acotado sea el proceso, tanto mejor para todos.

Lo que propone el Estatuto es totalmente exportable. El principio básico es "pagar por renta, recibir por población". Es el del estatuto catalán, el andaluz (dice usted bien), el balear y (ahora que no nos escuche nadie) el del borrador gallego.

Otro cosa es que además se fijen unos límites. Los dos límites (perdón por ser tan pesado, lo de la ordinalidad y lo de mismos servicios a igual presión fiscal) no son catalanes: son universales.


Hasta los huevos

Usted es cabezota, pero yo también. Se lo reitero por vigésimo cuarta vez: el artículo 206 en el que se fijan los principios de la solidaridad es idéntico, clavado, fotocopiado, imitado, plagiado del artículo que salió del Parlament . Ya puede decir Eduardo Manostijeras lo que quiera. Al menos en este punto es lo mismo.

Lo de la caja común se lo comento en otro post. Es que tengo una reunión y no tengo tiempo.

Jaume Planas ha dit...

Ala et faig dubtar.
Pues tu al preguntarme si soc real m'has fet posar aixo:

http://qui-soc-jo.blogspot.com/

Esta un pel brut i ja ho anire polint. Queda massa explicit potser?

Gemma Ferré ha dit...

Ostres, feia uns dies que no em passava per aquí i veig que estàs comentant l'estatut amb allò que diuen "tots els ets i uts".

A veure si n'aprenc alguna cosa. De totes maneres, et queden pocs dies fins el 18 i com no t'espavilis per mi que no acabes...

Salutacions,
Gemma

Anònim ha dit...

Aquesta és la mare dels ous, "is the economy stupid" que diria aquell.

I aqui si que ens han polit a fons, no trobareu cap economista serios que dongui per bo el finançament pactat per Mas-ZP. Com és possible que 30 anys després no poguem gestionar (al tanto! he dit només gestionar) els nostres impostos, tots.

Com es possible que no podem pactar el que hem de donar a l'estat en concepte de "solidaritat"? com és possible que encara no sapiguem les balances fiscals?

Un desastre.

don-aire ha dit...

"No trobeu cap economista seriós que doni per bo el pacte ZP-Mas". Uf. Em sona a consigna:

1. El pacte no és ZP - Mas. En realitat, aquests només van pactar els trams (IRPF, IVA, infrastructures...). Ara que no ens escolta ningú els hi diré una obvietat: Això que "Mas va aconseguir" era el que Zapatero ja havia anunciat soto voce que podria aportar.

2. No estic d'acord amb la idea que els economistes no aplaudeixen l'Estatut. N'hi que sí, n'hi que no tant. El famós debat de l'Àgora és una mostra d'aquesta pluralitat.

3. Jo estic intentant parlar d'articles. No de consignes. L'article 206 pacta literalment els principis de la solidaritat. I són literalment els mateixos que es van acordar el 30 de setembre . Si no estàs d'acord amb els principis de la proposta d'Estatut, tampoc ho pots estar amb els principis de l'Estatut del 30 de setembre. Però que quedi clar: en aquest capítol, el trànsit pel Congrés no ha canviat ni una coma .

4. Catalunya sí ha publicat les balances fiscals. Que són les que permet a ZP afirmar públicament i repetidament que Catalunya ha tingut un tracte fiscal molt negatiu. I és també el que justifica la disposició que incrementa els recursos per infrastructures.
Jo he dit que estic a favor que l'Estat les publiqui. Que desitjo que ho faci JA. Ara bé. Si aquest és l'argument CLAU per criticar la proposta d'Estatut, uf. Quina referència fa l'Estatut del 30/09 sobre la publicació de balances fiscals?. Efectivament. Zero.

5. Sobre capacitat normativa, en parlo en el post d'avui.

Gràcies pels comentaris

pululante ha dit...

@don-aire

La verdad es que sí que tengo que reconocerle que me ha hecho dudar en algunas cosas, y reducir un poco mi opinión desfavorable en este tema. Pero sólo un poco, no se lo vaya a creer :)

¡¡Qué bueno es informarse y debatir en distintas fuentes!!

Lucien de Peiro ha dit...

Després d'una setmana comparant amb lupa l'Estatut de Setembre de 2005 amb el de Març de 2006 només vaig per l'article 128. Tota la part de justícia i competencies (on estic ara) és la que ha sofert més canvis, i molt substancials.

Em sembla que vosté va dir no fa gaire que no hi havien canvis substancials entre aquests dos texts. Bé, no recordo l'expressió que va utilitzar, peró no puc estar més en desacord.

De fet, les diferencies són tan grans en alguns casos que no entenc com es pot arribar a dir el contrari.

Per a mí ja no és prioritària la discussió sobre les bonances de l'Estatut que votarem. Si el comparem amb el de Sau n'hi ha de millores, i prou significatives. La perversió es que des de molts fronts sen's està venent (perdó, dient) que l'Estatut sortit del parlament català no ha sigut substancialment retallat i aixó m'indigna. Només cal agafar-los i comparar-los per veure que s'ha ficat `la tissora fins al moll de l'os del mateix.

Respecto i respectaré a qui defengui el Sí com una millora respecte a Sau, tot i que en aixó no estem per llençar coets, que el problema de Sau va ser més de falta de desenvolupament que de insuficiència reguladora.

L'article 206 del que vosté parla, deixa ben clar que aquests nivells dels que parla (suficiencia, anivellament, etc..) seran fixats per l'Estat. Em penso que tret d'interpretacions próximes a la ciéncia-ficció, la cacarejada bilateralitat Generalitat-Estat queda en palla mullada, en bones paraules i depenent de la voluntat de Madrid, o del CGPFF (Consell General de Política Fiscal i financera) que és l'Estat quan surt aquest anomenat a l'article del que parlem. Per al PSC ja és correcte aixó i res a dir, peró ¿i els altres partits, els que reclamaven més capacitat de decisió i gestió al govern català?

L'Estatut, tal i com ha quedat, és un pou sense fons de retocs pro-estatals (per dir-los d'alguna manera). M'he llegit el 201 fa uns segons, que serveix de base per al tema del finançament i, per exemple, veig per allà una referencia a una llei orgànica, suposo que la LOFCA. ¿Sortia aixó al setembre? Ho dic sabent que no, peró volsatres vau estar d'acord a votar a favor. Doncs l'Estatut està farcidíssim d'aquestes referències que abans no sortien.

Recordi, no parlo malament d'aquest Estatut, pero si us plau, res de comparar-lo amb el de Setembre (qui tingui la temptació), doncs aquest de Març s'enfonsa sol en aquest terreny.

Una cosa més que em sembla de calaix: és evident que hi ha un increment en certs impostos per a la Generalitat, cosa que per altra banda ja ha vingut passant des de fa anys i no va caldre un Estatut per fer-ho, fins i tot amb el PP. El que passa és que ningú pot garantir un aument de recursos ja que més impostos acabarà en algún moment per convertir-se en menys calers dels fons de suficiència famosos. ¿Què impedeix a un futur govern contrari a totes aquestes "llicencies catalanes" (per exemple el PP) de reduir el pastís per aquesta banda?

Tot plegat pot formar part del terreny de les interpretacions, peró no pas més que els seus arguments, senyor Donaire. Jo, per la meva part, continuaré comparant els dos textos fins a l'últim article i, pel que sembla fins ara, arrelar a dintre meu i veure amb tota claredat el meu No a l'Estatut tal i com ha quedat.

Jo no puc dir sí amb l'excusa que hi han millores comparant amb Sau, doncs aixó és com llençar per la borda tot el que ha passat els últims dos anys, consell consultiu inclós que, vist els retocs (perdó, canvis) que té el nou estatut, no sé com els hi haurà quedat la cara i el cos, i el prestigi.

I per una qüestió de moral i ética, no m'entra al cap que el 89% de diputats catalans votessin a favor de l'Estatut i els mateixos partits que englobaven aquest 89% hagin acceptat la vesió sortida de les corts espanyoles sense criticar res. Res de res. I dic 89% (osigui, tots) doncs ERC només va dir no quan les bases els hi varen donar a la direcció un toc d'atenció.

Votar Sí al parlament i no dir ni piu després de tot el que s'ha canviat és una vergonya. La política és o hauria de ser qüelcom més seriós i no aquesta apoteosi del tacticisme adobada amb cert botiflerisme (ho sento, peró tot i sonar excesivament nacionalista, excesivament dur, és intolerable que CIU, ERC (sí, ERC, tot i demanar el vot nul d'entrada) e ICV-EuiA s'hagin empassat la nova versió del text estatutari. El PSC ha sigut més coherent, tot i no estar fora del tacticisme, peró el resultat final és més proper a les seves (vostres) aspiracions i que demaneu el Sí ho trobo absolutament lógic i raonable. Només us critico, com deia, la relativització de les diferencies entre Setembre i Març, que la feu descaradament. El PP, com sempre dic, està en un altra lliga.

Ah! i finalment, un altra cosa: ha vist el que finalment ha dit la Junta Electoral Central? Jo crec que han sigut tous, doncs la campanya era intolerable i absolutament inmoral. I una campanya així, tan clarament enfocada al Sí, només fa que servidor es tiri enrera i vegi més clar que ha de dir No.

Ja li enviaré la meva comparativa entre els dos textos (suposo que tindrà una direcció de correu) i li pot fer una ullada. No crec que la publiqui sencera perque amb el límit diari de 5000 caracters del fotolog necessitaria 20 dies. Ho faré més reduit i per episodis. Suposo que en una setmana puc donar una bona perspectiva per comparar ambdós textos. (M'haig de fer un blog de veritat, ho sé)

Salutacions cordials.

Lucien de Peiro ha dit...

Abans he escrit aixó:

"aquest 89% hagin acceptat la vesió sortida de les corts espanyoles sense criticar res. Res de res. I dic 89% (osigui, tots) doncs ERC només va dir no quan les bases els hi varen donar a la direcció un toc d'atenció."

Crec que m'he precipitat. Tot i les importants crítiques que ERC em mereix com a partit, haig de ser just i reconeixer que m'he embalat un pel massa. En la tramitació parlamentaria varen ser els únics que posaren o intentaren posar fre al que s'anava acordant amb el PSOE. Els frens que pugueren posar d'altres devien ser a l'intimitat perquè no varen dir ni piu, i molt menys desp´rés de la foto Mas-ZP, que a ERC va fer molt de mal, sens dubte. Al final s'agafaren al tema de l'aeroport com a última posibilitat peró ni per aquestes. La meva crítica cap a ells seria que enlloc de buscar el vot nul o l'abstenció, haguéssin dit No de bon principi.

Cesar Calderon ha dit...

Pues acabo de descubrir que gracias a mi desidia vital sigo empadronado en Barcelona....

Un SI mas.

don-aire ha dit...

Don César

Si este humilde blog es un termómetro de la intención de voto, nos vamos quedar en dos: el tuyo y el mío.

Por cierto, ahora te llamo. Es que voy como loco arriba y abajo y apenas tengo tiempo para contestar el móvil.

don-aire ha dit...

Lucien

1. Jo de moment parlo del finançament, que és el tema que sogns Esquerra ha estat més dilapidat. Intento donar arguments i m'agradaria contrastar-los. Honestament.

2. L'important no són els canvis quantitatius sinó sobretot els qualitatius. No crec que aporti res calcular el % d'articles que han estat retocats. Per exemple, si canvies el 206 i deixes la resta igual, jo potser votaria que no.

3. A l'hora de determinar l'abast dels canvis és molt important llegir-se la lletra petita. Et poso un exemple. Esquerra diu que hem passat d'una Agència que gestiona tots els impostos a una Agència que no en gestiona més que abans. I en el post quart intento demostrar que l'ATC del Parlament ja era consorciada (de facto) i que l'ATC del Congrés implica un procés de consorciació. En realitat, no hi ha tanta distància com diu Esquerra.

4. Em sento absolutament frustrat de llegir el teu comentari sobre el Fosn de Suficiència. Si literalment l'Estatut diu que s'ha de respectar el principi d'ordinalitat, que s'ha de respectar el principi de "mateixos serveis amb pressió fiscal similar" i accepta la norma de pagar per renda i rebre per població és MATEMÀTICAMENT IMPOSSIBLE que s'incrementin els fons de compensació interterritorial. De fet no diu que ho fixa l'Estat, sinó que l'Estat ho fixa TENINT EN COMPTE aquests principis. És un canvi radical. Si hi he dedicat tres posts a explicar-ho!, Snif.

5. Veus?. En el tema del sistema de solidaritat (el famós 206) els dos estatuts són idèntics. Idèntics. De veritat. Ja ho veuràs quan arribis.

6. Anem ara a parlar de la qüestió ètica. A veure si em puc explicar. Tinc tres arguments:

6.1. El 89% va votar un Estatut, però aquest Estatut no era el reflex de l'opinió del 89% de la Cambra. Es va votar que sí en el text final, però hi van haver molts vots disconformes. Per exemple, CiU no està d'acord amb el títol primer. I el PSC també va votar en contra d'altres esmenes. És veritat que al final tothom va votar que sí, però és important saber que el text resultant no recull punt per punt el model del 89% de la Cambra.

6.2. Un Estatut és un contracte enre els catalans i un contracte entre Catalunya i Espanya. Aquest és un punt capital.
Nosaltres no podem imposar unilateralment un model. Un pacte necessita l'acord entre les dues parts. Fixa't el Pla Ibarretxe. Saps on està ara?. En un calaix.
És la diferència entre l'Estatut de Cambó i l'Estatut de Macià. El primer es queda en el dic sec i el segon veu la llum. I tots sabem la importància que ha tingut l'Estatut del 32 en el model del 79 i en l'actual.
Les coses s'han de veure des de les dues perspectives. Als ulls de Madrid, son ells qui han cedit massa en alguns temes, qui han fet concesions que inicialment no volien fer, qui s'han empasat molts "sapos" com diuen.


6.3. Hi ha una qüestió amb la que discrepo i sé que no hi estàs d'acord. No hi ha UNA VERSIÓ CATALANA de la realitat. No hi ha una VEU CATALANA. No és veritat que en una negociació els catalans hem de pensar de la mateixa manera. Per exemple, el títol primer. CiU no hi està d'acord, perquè topa amb el seu codi ètic. I jo, en canvi, estic encantat. CiU no creu en el concepte de desenvolupament sostenible, que figura set vegades en el nou Estatut. I, per exemple, jo (i el PSC és clar) no vull un model bilateral a seques: Jo crec honestament que és millor un model mixt que sigui alhora bilateral i multilateral. Jo (i el PSC) vull formar part de l'Estat espanyol i accepto uns nivells de solidaritat i m'oposaria a un nivell inferior. I a més, crec que això defenso els interessos del meu país.
No m'estic explicant bé, però en definitiva el que vull dir és que en alguns temes hi ha diverses (legítimes) visions de la realitat. No sempre s'ha d'apostar per una "via catalana". Comparem-ho amb Europa: És veritat que en alguns temes, tots els partits espanyols opten per un mateix discurs territorial, però la major part de les vegades els partits espanyols a la UE opten per camins diferents i cap d'ells se sent un botifler.

don-aire ha dit...

Se m'oblidava. Recorda que jo et vaig dir que estava en contra que el govern fes campanya a favor del sí. I en canvi considerava lògic que el partit (i els seus membres) expliquin la seva posició. Crec sincerament que la JEC té raó. I el PSC ja ha dit (òbviament) que ho acata.