Les finances de l'Estatut (III)

Ja m'agradaria a mi tenir un blog com La nit de la iguana. Això és alquímia. No es perdin el darrer missatge: "L'avantatge de tenir somnis grans és que no els perds de vista quan els persegueixes". Aquest sí seria un bon eslogan pel sí. Ja m'agradaria escriure com Madina en el seu Molino de papel. I tenir una pàgina tan endreçada i tan estètica com el César. Però un té les limitacions que té. Ja ho veuen. Avui he de començar el tercer dels posts sobre el finançament i he recordat la meva fugaç experiència com a locutor de ràdio a l'emissora local. Ni Buenafuente, ni Gemma Nierga, ni tan sols Jiménez Losantos. Jo era un d'aquells locutors que et recorden l'hora cada dos minuts, que van pujant i baixant la música per llegir el nom del grup en un anglès tipus José Luis Garci i que repeteixen com una gravació el dial de l'emissora.

Anem al gra. Hem vist en els darrers posts que la proposta de finançament es basa en dos principis transparents que regulen la solidaritat: el principi d'ordinalitat i el principi "serveis similars amb la mateixa pressió fiscal". Aquest article 206 s'acaba amb una determinació explícita dels criteris de solidaritat (una vegada acceptats els dos principis anteriors). Llegim l'article 206.6:

S'ha de tenir en compte com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa (...), la població rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en patricular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

Què vol dir aquest article?. Explicita un dels principis en els que hi ha un acord més unànim. Simplifico: "Pagar per renda i rebre per població". Per cert, aquest és el criteri que explicita un Estatut força similar al català, com és l'andalús que curiosament no ha generat el mateix grau de rebuig. Em sembla un principi molt clar, una forma molt elemental de fixar un paràmetre bàsic de la solidaritat. De fet, l'article van una mica més enllà i introdueix alguns factors de correcció. Fixem-nos:

1. Variables demogràfiques, especialment la immigració. A Catalunya hi ha 6,8 milions de persones censades i 7,4 milions de targetes sanitàries. El finançament de la sanitat en Catalunya s'ha de basar en el número dels censats (teòrics) o en el número de persones que efectivament utilitzen aquests serveis?

2. La densitat de la població i la dimensió dels nuclis urbans. Això juga en un doble sentit. Els territoris amb densitats molt baixes tenen un problema: hi ha un serveis mínims que s'han de donar en tots els territoris; en aquells casos en què la densitat és baixa, l'aportació s'ha de corregir positivament. D'altra banda, aquells espais que tenen una xarxa urbana especialment densa (metropolitana) necessiten una inversió elevada que depèn de l'elevat preu del sòl per als usos públics, dels factors de congestió i els serveis de rang metropolità (com ara, un aeroport internacional).

3. La població en situació d'exclusió social. Un estat del benestar ha de tenir límits inferiors, llindars socials per sota dels quals tot el sistema entra en crisi. Per això, el model de redistribució ha de garantir que en cap cas es vulneren aquests límits.

L'article 206 és un gran article. Una millora substancial respecte l'Estatut de Sau, perquè marca uns criteris molt clars de la solidaritat i defuig dels plantejaments maximalistes. Ni nega el principi de solidaritat propi de qualsevol estat, ni deixa obert el règim per a què el govern central expoliï literalment Catalunya. Accepta el principi de solidaritat, però els limita. I els fa transparents. A més, és un principi perfectament exportable a la resta de comunitats autònomes. Si algú fa l'esforç de comparar aquests criteris (que són la mare dels ous) amb els criteris que definia l'Estatut del 30 de setembre arribarà a una conclusió evident: són els mateixos, una autèntica fotocòpia.

Demà intentaré explicar els avenços que comporta l'Agència Tributària Catalana i l'increment de la capacitat normativa. Un preludi provocatiu: No desapareixeran els inspectors d'hisenda, però almenys ara parlaran en català.