14 d’agost 2006

Flors

He recorregut tantes vegades aquesta carretera que conec tots els seu detalls. L'arbre aïllat com un quadre de Van Gogh, els camps de blat pentinats amb la clenxa a l'esquerra, els gira-sols amb les cervicals resentides o el fil d'aigua que simula ser un riu.

En aquella curva fa més de dos anys que algú deixa un ram de flors. Cada dia, un de nou. Sempre són flors silvestres, collides entre els camps propers. Roselles, acants, espadelles, pimpinelles, crèixens o modestes camamilles de mar. Ja coneixen la meva tendència a fabular. M'he imaginat una parella trencada per l'accident, com un falç del destí. I una dona sola, que remira una i altra vegada els àlbums del passat. I cada nit, deixa un joc de flors en aquella curva que s'endugué la seva vida.

Des de fa uns dies, les flors són sempre les mateixes. Uns pocs acants coberts de pols i d'oblit. De de fa uns dies, ella ja no hi és. Ja coneixen la meva tendència a fabular. Potser no ha pogut viure només del passat. Potser li feia massa mal viure. Demà canviaré les flors.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

És preciós, Don. Tens molta sensibilitat

ignasi ha dit...

Jo també m'he fet un tip de reflexionar sobre el tema: n'hi ha tantes!!! Massa flors tristes; massa curva perillosa; massa buidor.

realment escrius millor que jo, però en moltes coses sentim el mateix.

Anònim ha dit...

Que trist tot plegat. Que li deu haver passat a aquesta persona que posava flors?. Saps, és igual allà on siguin o allà on possis un ram de flors.
Algú un dia va dir que era molt trist veure una tomba sense flors, deia que potser aquella persona ja no tenia a ningú que s'enrecordés d'ella. De la mateixa manera creia que les flors havien de ser naturals, no importava el seu cost ni lo maques que fossin, el sentiment d'estima envers aquella persona que no hi era, havia de ser un ram de flors plenes de vida. Les flors de plàstic eren l'oblit.
No sé que és pitjor... Tot és massa trist i quan vas d'aquí cap allà i en veus tantes, una fred estranya s'apodera del teu cos i llavors intentes mirar cap a una altra banda i no pensar. Però no pots, jo almenys penso en qui devia ser... De vegades, sense voler..., te n'assabentes de qui era, si era jove..., i encara em fa més pena, perquè puc arribar a imaginar-me el munt de coses que aquella persona ha deixat de fer, el miler de sensacions que ja no podrà sentir...