19 de desembre 2006

Coses que no existeixen

No existeixen els ovnis, ni les bruixes, ni els unicornis, ni l'Atlàntida, ni Batman, ni l'intrèpid Ulisses o la bella Helena, ni els gegants del Quixot, ni el pobre Frankestein. Ni tan sols és cert que un elefant es pugués enlairar fins els núvols amb l'ajut de les seves orelles. El discurs polític està també contaminat per coses que no existeixen: les guerres justes, la lògica del mercat, el bé comú o la democràcia participativa.

Es podria editar un atles polític il·lustrat amb les coses que no existeixen. Inicio jo la llista en aquest post, a l'espera de les seves aportacions.

La classe política

Jo ja no sé si existeixen les classes; en tot cas, tinc clar que no hi ha una "classe política". Els polítics no són un grup homogeni, una casta o una associació d'interessos. En el meu breu pero intens trànsit pel Parlament vaig compartir escó amb pagesos, advocats, escriptors o professors dinstitut. He conegut polítics brillants i grisos, xerraires i tímids, sectaris i oberts, inte·ligents i limitats, il·lusionats i decebuts, tastaolletes i monocords, simpàtics i ferèstecs, educadíssims i maleducats... No sabria trobar cap mínim denominador comú dels parlamentaris, excepte el fet que són parlamentaris, és clar.

L'electorat

El dia 2 de novembre, un animat tertulià afirmava "L'electorat ha volgut que Convergència guanyés, però no governés". I jo m'imaginava el Senyor Electorat, amb els seus 5,3 milions de paperetes fent pilonets. 900.000 per Convergència, 800.000 pel PSC... La majoria dels votants voldrien que el partit al que fan confiança obtingués el màxim possible de vots. No existeix un Ésser que es diu Electorat. És molt més simple. Un resultat és la suma de milers de decisions. Una persona vota al partit X perquè hi confia, perquè li ha agradat la seva gestió, perquè no li agrada Y, perquè es creu el candidat, perquè ha sentit una proposta que l'involucra, perquè sí, perquè li ha aconsellat la tarotista (o el podòleg) o perquè es presenta el seu cosí Joan Enric. Si Kant reclama la dignitat essencial de cada individu, hauríem d'acceptar la dignitat singular de cada elector. I de cada vot.

La mètrica ideològica

La majoria de les enquestes polítiques obliguen els ciutadans a situar-se en una escala imaginària entre el 0 (extrema esquerra) i el 10 (extrema dreta). Sabem per la darrera enquesta del CEO que els catalans ens ubiquem al 4,55. Mai he cregut en aquesta mètrica ideològica, ni en les altres que circulen per la web.
D'entrada, no crec que la complexitat d'una posició ideològica es pugui limitar a un número. Per exemple, què puntuació obtindria Hayek?. Un 9?. I Pinochet?. El mateix?. I és obvi que Hayek i Pinochet són radicalment diferents. I Stalin és el mateix que Gramsci?. ¿És el mateix un socialista utòpic amb el somni visionari dels falansteris (Fourier) que un estatalista obsesionat pel control de les emocions dels ciutadans, com l'inefable Pol Pot?.
A més, en alguns aspectes, els extrems es toquen de manera que una circumferència definiria millor les posicions ideològiques. O potser una banda de Moebius, que com saben és un objecte topològic no orientable. O una ampolla de Klein, ves a saber. No em malinterpretin. Jo crec en les dretes i les esquerres. Però simplificar la tensió ideològica en una escala del 0 al 10 és absurd.

El centre

Potser hi ha un motiu pel qual els grans partits estan cercant des de fa anys el centre sense trobar-lo: simplement, no existeix. Jo no hi crec en el centre per la mateixa raó que no crec en la mètrica ideològica. Assumir la idea del centre implica acceptar primer que les opcions ideològiques es poden ordenar i segon que aquest ordre és immòbil i universal. ¿Qui ubiquem abans el capitalisme amable preocupat per l'escalfament global de l'Al Gore o la Tercera Via d'en Blair i Giddens?.
A més, hi ha moltes decisions que no tenen un camí del mig. Potser sí podem fer una ordenació del territori que permeti unes cotes relatives de competitivitat al mateix temps que mantenim un medi ambient saludable. Però si els uns consideren que una parella homosexual es pot casar i els altres consideren que no, què diu el centre?. Que es casi només un?. Que es casin només una mica?. I quin és el camí del centre entre federalisme i centralisme?. Ubiquem la CNMV a Saragossa i no a Barcelona, que està a mig camí?. I l'eutanasia?. Uns accepten la decisió sobre la pròpia mort i els altres ho deixen en mà del Diví. El centre proposa que et moris només una mica?. Només les extremitats?. No. No sé què és el centre.

Hi ha moltes altres coses polítiques que no existeixen. Com diuen?. Un polític honest?. Crec que són com les meigues. Tothom diu que no existeixen, però haberlos, haylos.

12 comentaris:

Daniel Vásquez ha dit...

Hombre, hace tiempo quería escribir este post. Pero lo acabas de hacer mejor.

Saludos

Alfons ha dit...

Benvolgut José Antonio,
Voldria agrair-te molt la teva presència a la nostra jornada, de veritat i amb tot el cor que fou tot un luxe tenir-te amb nosaltres des del principi fins al final. Moltes gràcies.
Per altra banda, felicitar-te per la teva ponència, més encara quan no vàrem preveure prou bé que uns amb els altres no tractéssiu el mateix tema, fet que sé et va haver de fer treballar el migdia. En tot cas, el resultat fou excepcional, i és ben cert que pel meu treball assisteixo a moltes conferències, i poques m'han interessat tant com la teva.
Una abraçada ben forta, gràcies, Alfons.

Anònim ha dit...

La diferència entre esquerra i dreta és el matrimoni gay?

Anònim ha dit...

Ahí va mi lista:

- La izquierda democrática
- La economía planificada
- La financiación de partidos
- Los impuestos útiles
- El Estado del bienestar
- La utilidad del sistema parlamentario
- Las ONG
- El bien común
- La democracia interna (partidos)

Y, en general, todo eso que usted llama política

Anònim ha dit...

L'ampolla de Klein?. Vaja. Es nota que prové vostè d'una família de matemàtics!!

Plam ha dit...

Déu

Joan ha dit...

Vull pensar que la democràcia participativa existeix. O com a mínim, hauria d'existir. Una abraçada, amic!

Joan Margall ha dit...

Doncs això, en Joan de l'últim comentari sóc jo.

ignasi ha dit...

Doncs jo discrepo. La classe política (en general) coincideixen en un munt d'aspectes.
En destaco uns quants:

Mai dimiteixen.
Sempre tenen resposta per a tot.
Sempre guanyen.
Volen estar molt ben posicionats amb els qui tallen el bacallà.
Són simpatiquets, morenets i mengen bé.
Mai no es mullen. Tot té la seva doble interpretació.

Crec que en podríem dir més. Quan algú no segueix aquests clixés, cau de la foto!!! oi????????

Aprofito per a desitjar-te un Bon Nadal.

Tanhäuser ha dit...

Impressionat amb lo de la no orientabilitat de la banda de Moebius o de l'ampolla de Klein.

Mai deixaràs de sorprendre'm.

don-aire ha dit...

Daniel Vázquez

Un post nunca cierra nada. Espero que dé pie a otro mejor. ¿Te animas?.

Alfons

Qui se sent agraït soc jo mateix. Vaig gaudir com feia temps i vaig recuperar aquella il·lusió d'un partit també com un lloc en el que es debaten idees i es comparteixen dubtes. Magnífica sessió. Inolvidable. I naturalment, enhorabona per la teva brillant exposició.

Anònim 1

Recordi que els gais del PP també es casen. Jo diria que en les llibertats civils, les dretes pensen com les esquerres però amb 20 anys de diferència. Dintre de 50 anys, el neo PP ni es plantejarà aquests temes.
En realitat, la frontera entre esquerra i dreta es defineix millor a partir de tres conceptes clau: llibertat, igualtat i fraternitat.

Anònim 2

L'acràsia és una opció més. Legítima. Però molt més irreal (o hiperreal) que tot allò que denuncia.

Anònim 3

Veig que em coneix. Efectivament, la meva família està plena de matemàtics.

Plam

M'han dit que també es llegeix el blog i no li agradarà gens la seva aportació. Jo l'aviso perquè s'apropen els Reis i no pinta bé.

Joan

Jo crec que la democràcia participativa és molt difícil tal i com es concep en l'actualitat. El polític elabora una (o vàries propostes) i els ciutadans decideixen (d'una forma sivint força dirigista).
La emva alternativa és la democràcia delibrativa en la que els ciutadans participen en el procés mateix de la creació de les idees i propostes, i no en el trànsit final. Salut!. I molt bona entrada d'any: Tu ja m'entens.

ignasi ha dit...

Ei Don...

Gràcies x la resposta!!!! jejejejeje

Bon Nadal amic....