13 de desembre 2006

Revolucions pendents


El segle que obrim serà el segle de les revolucions pendents. Algunes de les noves utopies estan instal·lades en el vell debat econòmic, però en l'agenda dels canvis s'han d'incorporar les revolucions socials i culturals, aquelles que havíem aplaçat perquè tot era economia llavors (ja saben la infraestructura marxista). Aquestes són (algunes) de les revolucions pendents:

Els altres ciutadans
Catalunya ha saltat dels sis milions als set milions de forma gairebé silenciosa. Imagino que no ha estat el resultat d'una líbido col·lectiva o dels talls de llum anunciats per Enher ni tan sols de la gris programació televisiva, sinó l'efecte (directe i indirecte) de la immigració. La fractura clàssica entre rics i pobres, entre els qui tenen i els qui somien, entre els qui manen i els qui obeeixen, es reprodueix novamente entre "nosaltres" i "ells".
"Ells" són els magrebins, subsaharians, asiàtics o sud-americans que treballen en les barques de pesca de Palamós, en els camps de maduixes de Calella, en les càmares frigorífiques del Vallès o en els pisos benestants de Sant Gervasi, passejant l'àvia de 93 anys. Si en algun moment han dubtat que les lleis clàssiques de dominació del capitalisme encara perdurarien en el segle XXI, passin una tarda en el locutori de la cantonada i escoltin furtivament les converses. Afegim a més una xenofòbia expansiva, que ja no s'amaga entre els eufemismes i es manifesta amb tota la seva cruesa. Hem de recuperar la dignitat en la vida dels nouvinguts: ells són els nous explotats.

La lluita contra la ciutat aïllada
En algun moment del segle XX, els ciutadans mediterranis van desertar del seu mitjà natural: l'àgora, és a dir, la plaça, el carrer, el mercat, el passeig, la rambla, el parc... l'espai públic en definitiva. Aquesta deserció s'explica fonamentalment per l'ocupació física i psicològica dels carrers per part dels automòbils. No parlo de la comunicació interurbana, que permet la la relació col·lectiva. Parlo de la comunicació intraurbana, dels trajectes dins la ciutat. I el pols entre la ciutat dels cotxes (que genera una urbs aïllada) i la ciutat de les persones no permet opcions intermèdies. O els uns o els altres. Aquesta és una altra de les revolucions pendents: la recuperació de la vida en societat, el retorn dels espais públics als seus legítims propietaris, que són els ciutadans i no les màquines.

Per un coneixement compartit
Sabem des de l'obra de Castells (probablement des d'abans) que el principal motor social i econòmic de la societat contemporània és el coneixement, allò que podríem dir el saber. Com el coneixement ha esdevingut una mercaderia més, sovint no és compartit, sinó que és retingut. O és subhastat, comprat, venut i transaccionat. Aquesta tendència es genera en totes els àmbits de producció del saber. He vist professors universitaris que tanquen amb clau les seves dades perquè són "seves"; investigadors que venen els resultats de les seves recerques (sovint realitzades amb fons públics) al millor comprador; tots hem vist productes farmacèutiques que podrien salvar milions de vida limitats per una patent, per tal de vendre aquell altre producte molt més car, molt més selectiu; o economistes que venen el seu prestigi al país sud-americà de torn en forma d'estudi, tan car com inútil...
El coneixement no té sentit si no és compartit. De la cartografia digital gratuïta a les medecines genèriques, de la wikipèdia a les xarxes de coneixement.

Els límits del vell treball
Treballar per hores és encara la forma més habitual de treballar. De 9 a 13 i de 15 a 19, posem per cas. En una societat post-industrial, les estructures tayloristes del treball són totalment obsoletes. Els sistemes organitzatius, la presa de decisions, les responsabilitats, els espais de treball... tot està antiquat. Molt llocs de treball són els espais naturals de proliferació de forwards amb fotografies d'ossets polars, de récords anònims amb el buscamines i el solitari (que han substituït la mítica papiroflèxia de SuperLópez) o del lent deixar passar les hores.
La llista de deures és gairebé infinita: La relació entre el treball i el no treball, la lliure organització dels horaris, la possibilitat de dedicar espais de la teva vida a cuidar un nen, escriure un llibre o aprendre més, la possibilitat de decidir i d'arriscar-te amb les decisions, la creació d'espais de treball que no semblin presons ni hospitals...

La fi dels estats
Ja ho he comentat en altres posts. Els estats ja no tenen sentit, perquè es desmunten per dalt i per sota. Ara sabem que bona part dels processos que afecten la nostra vida quotidiana s'estan originant en una escala supra-estatal. Del preu del blat al comerç de la tonyina, de les normatives sobre seguretat en les joguines a l'emissió de CO2, dels fluxos de turistes als llibres que llegirem el proper any o les innovacions tecnològiques en el lleure. Els problemes i les possibilitats neixen en l'escala global. Per sota, les localitats i les (diguem-ne) regions eixamplen la seva capacitat de decisió. Jo, que soc un federalista militant, espero que aquesta devolutio del poder al local acabi de definir el joc de les decisions en un equilibri entre local i global que deixa els estats sense terreny de joc.

La crisi de la propietat
Imaginem que el cicle de vida del producte continua reduint-se i que es redueix fins el límit que la seva esperança de vida és inferior a la seva amortització. En aquells productes que tenen una vida extremadament curta (dels programes informàtics als automòbils), la propietat d'aquests productes és un problema i no un benefici. Aquest és l'inici de la tesi de L'era de l'accés, un llibre apocalíptic de Jeremy Rifkin, que realitza però un excel·lent diagnòstic dels límits del capitalisme clàssic.
Tinc la sensació que aquesta reducció del cicle de vida afectarà la major part dels béns contemporanis: de l'habitatge als electrodomèstics, de l'oci a la cultura, dels complements als esports. ¿Com dissenyar una societat que està estructurada entorn el valor absolut de la propietat (que és un bé constitucional essencial) si la propietat esdevé més un problema que una oportunitat?.

La sostenibilitat de veres
Ho hem de dir amb contundència: l'equilibri del món contemporani es basa en la dificultat de 3/4 parts de la població d'accedir a uns estàndard de vida (i de consum) acceptables. Si en els propers anys, aquestes poblacions arribessin a uns models mínims de consum de béns i energia, el col·lapse seria immediat. D'entrada, el sistema energètic està basat en dos recursos (petroli-gas i urani) escassos, que no són suficients per respondre a un increment exponencial de la demanda. En segon lloc, els desequilibris ecològics que hem originat en el Primer Món serien desproporcionats si a Burkina Fasso o Honduras s'instal·lessin massivament aparells d'aire condicionat.
Com ho resoldrem això?. ¿Condemnem una part de la humanitat (de llarg, la més nombrosa) a uns nivells de vida de subsistència per evitar el col·lapse immediat, mentre nosaltres continuem vivint en cases a 12ºC a l'estiu i 34ºC a l'hivern?. La resolució d'aquest enigma és la sostenibilitat de veres.

Ja veuen. Avui m'he aixecat revolucionari. Són altres les revolucions pendents, ara que el maig del 68 ens queda una mica lluny. Però no em negaran que hi ha molta feina per fer. Quina és la vostra revolució pendent?

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Muy buen listado. Tomo nota de todos ellos. Es un post tan denso que no me atrevo a decir nada de momento, excepto que la música suena bien. ¿Propone usted un nuevo socialismo para realizar estas revoluciones pendientes?.

Anònim ha dit...

D'acord amb tot, excepte amb el punt primer. Crec que qui desconeix la realitat social de la immigració, amb tots els respectes, és vostè. Tenen
accés gratuït a l'educació i la sanitat, assistència social, feina i a més reclamen nous drets que em semblaven totalment erradicats, com els drets religiosos. Els hi fem mesquites, els hi afegim ajuts escolars, canviem les nostres festes per a què no s'emprenyin, modfiquem els menús de les escoles per a què no protestin... Això és un despropòsit. Si un pólític mitjà com vostè no és capaç de veure la immensa exageració que és el tracte a l'immigrant és que anem fatal. Després no es queixin...

Don Güevos ha dit...

Como verá, los avances que insinúa son producto de la sociedad capitalista. Con desequilibrios y lo que quiera, pero cimas conseguidas por individuos "inquietos" en sociedades "abiertas" que benefician a todos. Miremos cien años atrás...

La cuestión es dejar o no dejar el libre albedrío al libre albedrío.

Y ahí se le nota mucho el "pelo de la dehesa socialista".

Los "otros ciudadanos" acabarán asimilando nuestra cultura y su número descenderá (como pasó aquí). Es cierto que existe el problema islámico. Ese será el futuro campo de batalla como dijo Huntington, aunque triunfará la libertad, como predijo, muy anticipadamente, Fukuyama.

Lo de la ciudad mediterránea (todos a hacer sus necesidades juntos, como los griegos) ólvidelo. Se impondrán las ciudades gigantes.

El conocimiento ya es compartido. De hecho la productividad nacida de la tecnología es lo que nos permite vivir bien.

El trabajo debería liberalizarse en el amplio sentido: horarios, tiempos, salarios, relaciones, etc. Todo. Pero me dá que las inercias socialistas se opondrán a ello.

Los límites del poder estatal (joder, que parece una servidumbre inconsciente) se desplazarán hacia arriba, afortunadamente, pero no hacia abajo. Hacia abajo no es poder, es delegación de poder, que es cosa distinta. Por eso, los nacionalistas, refunfuñan.

No creo en la crisis de la propiedad que, en última instancia, es la propiedad del dinero. Lo importante es el cambio de propietarios. Que funcione el ascensor.

Y con relación a la sostenibilidad, ahí me sumo a sus tesis. Lo que ocurre es que debería tener en cuenta los nuevos inventos que se vayan produciendo. Por ejemplo, olvida el carbón. Hay mucho y con las nuevas técnicas contaminará muy poquito sirviendo, por ejemplo, para fabricar hidrógeno para automoción.

No olvide a J.M.Keynes. Acertó en casi todo. Pero no cuando dijo en los años 30: No creo que se inventen cosas nuevas.

Lo dejo. Que voy a ver si vendo una casa antes de que, con lo de la crisis de la propiedad, me la okupe el cordobés...

Pedro ha dit...

Pisos benestant de Sarrià-Sant Gervasi cuidant l'àvia de 93 anys?
Això sí que és xenofòbia pura.

Anònim ha dit...

Voy a contestar al simpático anónimo, que está horrorizado con el trato al inmigrante. Puedo hablar con conocimiento de causa, porque vivo desde hace dos años con una persona que nació en otro continente. Llegó aquí con dos títulos universitarios, juventud, una familia en su tierra y muchas, muchas ilusiones.

Lo primero que constató es que sus títulos no servían para nada. Una complicada trama de homologación de títulos hace que tengan el mismo valor que un curso CCC. Y es así como un joven arquitecto y también urbanista se puso a trabajar en una empresa de transportes. En esta empresa trabajó casi tres años, con un sueldo de 650 euros, por supuesto sin contrato y sin seguro. Un mal día se golpeó con un toro mecánico, lo que le ha dejado secuelas en el hombro derecho y le ha privado para siempre de ejercer una de sus mayores aficiones, que es el baloncesto. En el trabajo, le pagaron "generosamente" el mes de sueldo que estuvo en reposo a cambio de que no dijese nada a nadie. Hoy está en manos de un abogado, pero es muy difícil que prospere.

Durante los tres años que trabajó en esa empresa, hacía jornadas de 14 y 15 horas y sólo tenía una tarde libre a la semana. Por cierto, esta empresa que opera en Vic tiene un capataz originario del país de mi pareja, encargado de reclutar incuatos y amenazar a aquellos que se pasan de listo. Es un perfecto sistema de extorsión que permite a esa empresa ganar dinero a carretillas.

El lugar de residencia es otra bonita aventura. Después de miles de intentos, acabó en el único lugar donde alojan personas sin contrato escrito. Se han especializado en este tipo de clientes y se están forrando ante la total impunidad del ayuntamiento, que está más preocupado en hacer discursos contra el peligro que suponen estos individuos. Resumiendo, por una cama en una habitación donde dormían tres personas, tenía que pagar 280 euros al mes y 1 euro más por día si utilizaba el baño.

Lo asombroso del caso es que pudo ahorrar casi 3.000 euros, que envió a su familia.

Cuando le conocí, todo mi entorno se giró en mi contra. He visto una y otra vez la cara de desgradado del camarero del restaurante, de la dependienta de una tienda o de la cola del teatro. Le miran diciendo "¿qué hace éste aquí?" y noto que se cuestionan "¿y tú qué haces con uno de éstos?". Me he cansado de discutir por que se respeten los derechos mínimos, ahora ya hago como él: callo y me largo. Estoy cansada de la gente que ya no sale conmigo porque está "él". Ya ni siquiera me da asco que cada dos por tres un policía le pida la documentación. Es un hecho cotidiano en cualquier paseo.

Yo me pregunto. ¿Qué ha hehco mal?. ¿A quién ha ofendido?. ¿De quién ha abusado?. ¿A quién ha robado?... No es creyente, nunca iría a una mezquita. Nunca ha solicitado ni obtenido una ayuda social. Ha dormido en parques y en la calle. Y aunque ya sé que eso no quiere decir nada, su nivel cultural, su conocimiento del mundo y su inteligencia está a años luz de todos esos que le señalan con el dedo.

Desde que salgo con él, siento una profunda vergüenza de vivir en el país que vivo. Y como dice don-aire esto del racismo va a más. Ahora te lo dicen a la cara.

Anònim ha dit...

Sense voler ofendre, a mi em fa l'efecte que no has esmentat la veritable causa per la qual estàs amb ell. No passa res. Probablement el tamany sí que importa, però no em vinguis amb milongues nena.

don-aire ha dit...

Anònim 1

Bien. Espero sus anotaciones. El socialismo debe cambiar, sí.

Anònim 2

Miri, aquesta cançó ja la conec. I em temo que desafina. Podríem parlar de dades sobre delinqüència, sobre número de mesquites subvencionades amb fons públics (i comparar-ho amb l'aportació pública a l'Església Veritable), sobre infants magrebins atesos en els centres 0-3 (pràcticament cap) o sobre ajudes reals de les escoles a immigrants... En aquest darrer punt, la directora de l'escola del meu fill m'ha donat la dada per aquest centre. Tot i que els nens immigrants deuen ser gairebé el 15% dels nens de l'Escola, només hi ha dos nens que reben ajuts, tot i que si vostè parla amb alguns pares li juraran i perjuraran que són tres-cents cinquanta.
Però no parlem de dades, que les carrega el diable. Em permeto donar-li un consell molt més simple, més qualitatiu si vol. Aquesta tarda, busqui un locutori, ja sap un d'aquells llocs amb accés a Internet a 1 euro l'hora. I després pari l'orella. Quan hagi fet aquest simple exercici, tornem a parlar.

Per cert, de la resta de revolucions no té res a dir?.

don-aire ha dit...

Don Güebos

De acuerdo, miremos 100 años atrás. Pero es más útil pensar en la sociedad de los próximos 100 años. Que la otra no la podemos cambiar, al menos de momento.

No mire, el tema del libre albedrío es una entelequia. No existe. No tengo tiempo para demostrarle mi condición de socialista liberticida, pero qué le vamos a hacer: el cuento chino ése de que cada cuál haga lo que quiera y así funcionaremos mejor, no sé, no me convence. Sólo le recuerdo que los teóricos del liberalismo eran calvinistas, que defendían que la Salvación de las almas o su Condena estaba ya en manos del Señor y que las obras en la tierra no podían torcer el designio divino. No sé, llámelo Dios o llámelo San Mercado. No me fío de estos jueces de la sociedad que están por encima de la sociedad.

El problema de la inmigración no tiene nada que ver con la cultura. Pero hombre, ¿no ha leído usted a Marx?. ¿No ha descubierto aún que los problemas culturales son en realidad conflictos económicos?. ¿Es que no ha visto como cantan los goles del Etoo y del Ronaldinho, que no precisamente de la estirpe de la familia Trapp?.

Tiene usted razón con lo de las ciudades. Si dejamos que don Mercado (o la secta de los adoradores de Zaplana) campe a sus anchas, acaberamos como en Utah, que tienen que ir a ligar al shopping mal más cercano. Pero ésa es una de las ventajas de lo público. Permite corregir los desmanes de don Mercado, que dicho sea de paso, es un pésimo geógrafo.

No. El conocimiento no es compartido. El conocimiento es una mercancía más, con lo que sólo circula por las autopistas de la economía de mercado. En esto sí que me sorprende: los liberales de pro están por el software libre y todo esto, ¿no?. Lo de las retrovirales en África o las recetas de genéricos ya sé que es mucho pedir.

Dice usted que si el poder va hacia abajo se da una "cesión de poder". De manera, que según usted, el poder está arriba. La verdad es que al revés. El ciudadano (que está abajo del todo) es quien cede una parte de su poder; y está cesión va escalando hacia arriba. Yo estoy por el modelo de hiedra y usted, por lo que veo, por el de cascada.

La propiedad está en crisis. Tiene razón Rifkin, cuando el tiempo de amortización es superior al ciclo de vida del producto, entonces prefiero no tener. Es más racional. Será la época del acceso. Veremos cómo reacciona el capitalismo a la destrucción de su buque insignia. Será divertido.

¿El carbón?. Uf. Como ésta sea la receta básica del siglo XXI me parece que la liamos. Uno de los problemas es que esto que ustedes llaman mercado no funciona de verdad, porque siempre esquivamos los valores contingentes y las externalidades negativas. Si esos insensatos que se instalan un aire acondicionado en casa, con el objetivo de ponerse un jersey el Día de Nuestra Señora del Carmen, pagasen los costes derivados de la emisión de CO2, se limitarían a comprarse un abanico, a enseñar la barriga y beber tinto de verano. Pero como es Papá Estado quien va a pagar las toneladas de CO2 que emitimos de más, dale al aire, María.

Vigile usted con la casa, que han desolojado la Makabra y hay unos comunistas peludos y okupas que atentan contra el sagradísimo principio de la propiedad. No saben que dentro de unos años, la gente ya no tendrá casas y esto de okupar será un deporte de aventura. Apa. No se resfríe.

don-aire ha dit...

Pedro

Pero home, en quin món vius?

Anònima 3

¿Y no se animaría usted a hacer un blog con su experiencia?. Muchas gracias por la información. Ha sido muy ilustrativa.

Anónomi 4

He estat a punt d'esborrar el seu comentari, però he pensat que no, que és millor que el deixi. És una forma d'escarni públic cap a la seva persona. Una humiliació pública, vaja.

Tanhäuser ha dit...

Completament d'acord amb l'anònima 3 i agraït que no hagis esborrat el comentari de l'anònim 4 (l'escarni públic funciona). En efecte, la mida ('tamany' és una paraula que no existeix en català) importa, però potser és la mida del cor, dels sentiments, de la cultura, de la intel·ligència, ... estic segur que són aquests els paràmetres que ha mesurat l'anònima 3.
Vivim en un país racista i cal que es digui ben clar, com molt bé ho has fet tu.
M'ha agradat la teva "llista". Potser afegiria algun punt més, però destaco el que comentes sobre el que anomenes "coneixement compartit". De vegades tenim massa tendència a confondre "coneixement", que com molt bé saps, costa molt d'adquirir-lo amb "informació", que aquesta ja és més gratuïta.

Nos vemos el 24. Un abrazo.

ignasi ha dit...

Per què collons seguim amb tant ANONIMAT!!!!

Respecto, és clar, però no ho entenc.

Bon Nadal, amics...

Lucien de Peiro ha dit...

La meva revolució pendent consisteix en ésser jo mateix, al cent per cent. Afortunadament (no pas paradoxalment) aquesta revolució sempre em restarà pendent.

No puc concebre millor síntoma de la meva evolució com a persona. La revolució comporta correció, retorn, gir del péndol cap a on ja s'havia estat. Per a mí, només l'evolució garanteix el progrès que jo espero.

Em miro el melic? Potser.
Ho tinc clar? Potser.

don-aire ha dit...

Ignasi

Sí. Massa anònims. Penso que millor escriure amagat que no escriure, però comencen a ser molts, massa?

Lucien

mmmm. No sé. Després de llegir molts dels teus comentaris (aquí i en tants altres blogs) i després de seguir el teu blog em costa reconèixer el meliquisme que proclames. Ets humanista, malgré toi meme. Un humanista meliquista, si vols...

Anònim ha dit...

Le felicito por su último post de max concejal, es el mejor de todos

Lucien de Peiro ha dit...

Humanista meliquista... M'ha fet gràcia aixó. Qui sap. Crec que la meva intervenció anterior va pecar de falta de precisió. Bé, més aviat va pecar de cert excés de "volguer anar més enllà" i d'una sensació que no em puc trure del damunt: Quantes revolucions han parit fets involucionistes? LEs paraules acostumen a èsser revolucionàries quan s'ho proposen (i no pas sempre) peró els fets... ja és una altra història.

Potser sóc una mica críptic... vagi vosté a saber.

Salutacions.

Pedro ha dit...

Nosé noi, és que alimentar-se de tòpics ho trobo cutre.

don-aire ha dit...

Jo no he dit que no sigui cutre. Pensa que hi ha tòpics que mostren una veritat.