Burròpolis


Sense que serveixi de precedent, Jordi Pujol té raó. No som ases. I si no ho som no cal que diguem que ho som. M’afegeixo, per tant, a la seva particular crítica contra l’adhesiu del ruc. Soc conscient, com ell, que puc molestar persones que el llueixen amb el més grans dels orgulls. Els prego que em disculpin. Com podien esperar, tinc 10 raons per criticar l’ase en qüestió.
  1. Començo per l’argument més banal, més prescindible si volen. No m’agraden els adhesius en el cotxe. No és una qüestió estètica, sinó un zel per la meva intimitat. Hi ha cotxes que diuen tant del seu propietari (Viu a Sabadell, és del Barça, estiueja a Cambrils, s’ha allotjat en el Càmping Cala Gogo, ha anat a Aquadiver i li agrada Nike), que només falta que pinti el DNI en el capó, com si fos un tunning.
  2. Aspiro a un context en el que ser català sigui tan natural com ser alt, gai o taxidermista. Ningú hauria de tenir la necessitat de declamar constantment qui és. Una condició no està legitimada en la seva manifestació. No som catalans perquè ho diguem. Simplement ho som. I seria un símptoma de normalitat que no ens veiéssim forçats a explicar-ho a tothom.
  3. En general, no m’agraden els símbols nacionals. Un símbol, ja ho saben, és la substitució d’un significat pel seu signe. Aquest trànsit (de la cosa a la seva representació) pot ser conflictiu. Sabem que un signe pot tenir diferents significats. El triangle és Déu en els còmics de Máximo, una proclama feminista o una advertència de perill a les carreteres. Eco ha reflexionat amb encert sobre els conflictes que genera la situació inversa: la representació amb un sol signe de diferents significats. Els símbols nacionals creen la ficció d’un sol significat de nació, d’un sol sentit de país. A quina nació es refereix el burro?. Si hi ha un únic símbol vol dir que hi ha un únic significat?.
  4. El segon problema dels símbols nacionals és la identificació del signe amb el significat. La bandera és el país. No és un només una representació del país, sinó el país mateix, la seva sublimació. Naturalment, cap català considera que entre el teixit d’una bandera podem trobar Rocacorba, la Muga o Batea. Però acabem atorgant als símbols un valor emocional que em genera una certa distància. L’ase ja no és l’ase, sinó la substanciació del país.
  5. El problema s’agrava quan un símbol neix per reacció a un altre signe. Si ells són braus, nosaltres som ases. No es pot construir una identitat sempre a partir del negatiu d’una altra identitat. Nosaltres no som pel que ens diferencia dels altres: també som per tot allò que ens lliga. No és cert, diguem-ho clar, que les identitats neixen “contra”: la seva supervivència depèn també de la seva capacitat de ser-hi “amb”. Construir un símbol que és un antisímbol és, en darrera instància, un complex d’inferioritat.
  6. En aquest exercici de negació, és fàcil caure en errors. El toro que en alguns casos és sodomitzat per un simpàtic ase (en un gest homofòbic molt gratuït) forma part de la cultura catalana (que és també mediterrània) com el foc, la plaça, el vi o la torre llombarda. A mi no m’agraden les corrides de toros i em sembla un exercici de crueltat, però negar el paper del toro en la iconografia del país és negar la condició mediterrània de Catalunya. Passegin per les restes gregues d’Empúries o del MNAC, visiten Ullastret, admirin Picasso, llegeixin l’Amades...
  7. És cert que la proposta aparentment estoica d’assimilar la catalanitat amb un ase sembla una cabriola de conya catalana. Però no ens enganyem: un ase és un ase. Un animal sense llums, obcecat, destraler... Un ase és un ase. No em representa; és una icona forçada, sobrevinguda, que està associada a connotacions negatives. I un cop evidenciat que el Rei va nu, fora bo que no anéssim exposant les seves parts com si el Megane fos un Hustler qualsevol.
  8. La iniciativa de protegir el burro català em sembla molt lloable. Hauríem d’aclarir que no es tracta d’una espècie endèmica catalana. A Catalunya, només hi ha un vertebrat endèmic, que és el tritó del Montseny (calotriton arnoldi), que es va separar del tritó pirinenc fa un milió i mig d’anys. L’IEC està estudiant les espècies 100% catalanes i no hi consta l’ase. En tot cas, simbolitzar el país amb una espècie d’arrel catalana, amb un Rh a prova de polígrafs i tests de paternitat, contradiu un dels elements capitals de la catalanitat: no hi ha catalans d’origen, sinó de destí. El debat sobre la puresa de la rasa i l’antiguitat del tronc genealògic és un debat arcaic.
  9. Deixin que sigui franc: El disseny és lleig. L’original era problament pitjor: tenia testicles, serrell i no tenia la cua estirada. Com saben, la seva paternitat va ser motiu d’una agra polèmica. El toro d’Osborne és una obra mestra del disseny del segle passat, obra de Manolo Prieto, un artista comunista, genial, autor d’obres excel·lents. El model va ser creat el 1956 i té per tant 50 anys. Replicar un bon disseny de 50 anys és perillós i pot vorejar el kistch, com l’ase en qüestió. ¿En la terra de Miró, de Casas, de Rusiñol, d’Opisso, de Picasso o de Tàpies, no podríem tenir una mica més d’ambició estètica?.
  10. Aquest és un país de campanya. Com el patè. Vivim de campanya en campanya. I sovint funcionem com els partits: a cop de consigna, a la veu del “som-hi”. Des de fa un temps, les campanyes comencen a saturar-me. Aspiro a viure en un país polifònic, dissident, una mica canalla si volen. Un d’aquells països on només s’aixeca la bandera per anunciar l’arribada dels trens. No sé si m’explico.

Penso que això de l’ase és només un indici del problema real. Els interrogants que des del hall del segle XXI encara no sabem respondre: Qui som?, què som?, què volem ser?.

Comentaris

Anònim ha dit…
Està molt ben argumentat i segurament amb algunes coses té raó. Però no puc evitar llegir entre línies i veure que el problema de fons és que no acaba de creure en aquest país, que se sent una mica "de fora" i que ha de muntar tot aquest discurs per defensar la seva postura.

Tinc molt respecte per vostè. Crec que el seu blog és molt bo, que té sentit de l'humor i que està molt preparat i intueixo que com diu l'Ignasi és un polític diferent i honest. Però arriba un punt que desconnecto, perquè amb coses que jo considero essencials vostè se situa molt lluny de mi. Aquest és en el fons el problema del PSC, gent preparada, alguns molt honestos (altres potser no tant, eh?), però amb una eterna sensació de ser "de fora".

Jo portaré el burro català digui el que digui el president Pujol i vostè mateix i animo a tothom a fer-ho.
Anònim ha dit…
El problema de Donaire és que ho racionalitza tot, fins i tot els sentiments. No hi ha arguments per estimar una terra, de la mateixa manera que no hi ha arguments per estimar una dona o un home.
Anònim ha dit…
"Seria un símptoma de normalitat que ens veiéssim forçats a explicar-ho a tothom". Heus ací el problema: no tenim normalitat. Visca Catalunya Lliure.
Donaire ha dit…
Prèvia

Molts anònims. Cada vegada més. La política del blog és permetre totes les veus, però els comento que poden obtenir un nick gratuït a blogger, sense necessitat de crear un blog. Almenys podria identificar una persona que ha fet abans altres comentaris i facilitar d'aquesta manera el diàleg.
En tot cas, si el requisit per comentar és mantenir l'anonimat, sigui.

Anònim 1

El propòsit del post no és fer una creuada anti-ase. Ni forçar tothom a què es desfaci d'ell. L'objectiu és reflexionar sobre què vol dir país i nació en el segle XXI. Tinc la sensació que en el fons volem un país com qualsevol altre però nostre. I amb això evitem el debat real: què han de ser les nacions en el context contemporani?.

Anònim 2

És parcialment cert. No soc tan racional com emn descriu, però és cert que m'agrada racionalitzar-ho tot. Punset demostra que es pot parlar de l'ànima, dels records i dels sentiments des d'un òptica científica i això no és incompatible amb creure en Déu, recordar aquella tarda o estimar el teu gat.
Si et fixes l'argument de "amb els sentiments no es pot parlar ni dialogar" és un rebuig a la raó. Ho pot justificar tot. Jo no dic que expliquem què sentim quan estimem la terra; dic que ens plantegem els actes derivats d'aquesta estima.
Et poso un exemple demagògic. Jo no li explico a un maltractador que m'expliqui què sent per la seva dona. Simplement, vull que la deixi en pau. Ja ho sé: l'exemple és forçat. Però volia demostrar els perills d'enrocar la raó darrera dels sentiments.

Anònim 3

No sé. He estat a molts estats que tenen una devoció nacional atrapada en els tics que comento. No crec que la condició d'estat canviés massa aquests problemes. Aquell és un altre debat. No l'evito, simplement constato que jo parlava d'una altra cosa.
Anònim ha dit…
Doncs jo no crec que l'adhesiu del burro sigui la substitució de la nació catalana. Potser va nèixer amb aquest objetiu però degut en gran part als actes de terrorisme polític que fa el PP ha esdevingut un signe de repulsa al que representa el PP i els votants d'aquest partit.
Costa sentir-se part d'un tot, Espanya, quan podriem dir que el 50% dels votants (aprox) es senten identificats amb el PP amb la idea d'Espanya del PP, la forma de fer del PP, etc
Per tant, per mi, el burro català significa únicament i exclusiva, "senyors jo no sóc com vostès!"
Segurament es podria millorar el disseny, i no fer un anti-signe, però moltes vegades per fer entendre el que volem, expliquem el que no volem, o viceversa. Així som les persones.
Anònim ha dit…
Muy bueno su post. Y encima nos habla de Casas, Rusiñol, Galofre, Grau, en fin, que me gusta Ud cada día más.

Pero entreleo cierto desánimo y un lejano quejío. Como cuando a mí me aprieta el nudo de la corbata en algunos lares.

El burro. Como en el Tercer Hombre. 25 años de nacionalismo y cuál es el producto? El burro.
Anònim ha dit…
Una bona disertació, racional a l'hora que elegant, en la seva línia habitual. Ara en aquest tema, estic segur que ha ferit moltes sensibilitats. Sense anar més lluny sóc dipositari de cinc ases - de colors diferents - que no em penso enganxar al meu cotxe, i es que sóc català però això no implica que sigui tan ase.
Més seriosament, creu realment que en algun moment - al llarg de la història - hem tingut ben clar que han de ser i que han de representar, fer, propiciar les nacions? Els processos que estem visquent ara, a inicis del segle XXI, no són ni molt menys culpa nostra, sinó que hem d'anar moltes generacions enrera per trobar l'aparent arrel del problema, si és que mai ha existit. Sigui com sigui, tot i que no siguem culpables de creació de nacionalisme en primer grau, si que comencem a ser tota la nostra generació culpables de complicitat.
Personalment crec que el nacionalisme exacerbat - i que ningú pensi que confonc el nacionalisme amb l'amor a la patria (que ja seria hora que s'expliqués clarament que no té res a veure)- ens portarà per uns camins molt foscs, on quan vulguem fer marxa enrera ja no sabrem trobar el rastre de molletes de pa.
N ha dit…
Et remeto a l'article de Salvador Cardús d'ahir a l'AVUI.
Anònim ha dit…
I quin problema hi ha en explicar qui ets o d'on ets? No hauria de ser precisament aquest el simbol de normalitat?
Jo no tinc cap mena de complexe en lluïr una guilla darrera del meu cotxe, ni en proclamar el meu nacionalisme, o que sóc de dretes, o de l'Espanyol, ni tan sols em fa vergonya dir que als matins escolto en Jimenez Losantos o que sóc, ai las! llicenciat en geografia...

No ho sé Donaire...
Això de l'ase em sembla una excusa, i perdona'm si simplifico, per tornar a proclamar el teu (ben lícit, només faltaria) no-nacionalisme.
Aquesta proclama ja l'has feta unes quantes vegades en aquest blog, i a mi em ve al cap una pregunta que ja em rondava abans de les passades eleccions:
Quina és la frontera entre el no-nacionalisme i l'anti-nacionalisme?
(deu posts sobre el tema?)
Pedro ha dit…
Jordi Pujol té raó? On estem arribant... ostres tu, la crisi és més greu dle que em pensava.

Per cert, jo no porto el ruc, porto un "CAT" ben gros, tant gros com el que ens van prometre el Pasquis i la Tura no fa massa.
I espero amb candeletes un post on et fiquis amb el toro d'Osborne i els seus "cataplins" com síndries.
Pedro ha dit…
I friso per veure un altre psot on descarreguis el teu anti-nacionalisme contra la E ben grossa i lluent que ens "OBLIGUEU" a lluir.
Anònim ha dit…
A veure pedrito, has de començar a llegir-te els articles que critiques. D'aquesta manera t'estalvies fer el ridícul com ho acabes de fer.
Sí, ja sé que tu ets d'aquells que adoren la versió catalana del "Mein Kampf". Que per sobre de tot està la PÀTRIA i la BANDERA.
Jo, que sóc català de moltes generacions enrera, et diré que cada vegada que es crema bandera (sigui del color que sigui) s'ha cremat un llençol pel qual ningú haurà de morir "defensant-lo" (s'ha de ser imbècil per defensar un drap).
Per elements com tu, és igual que certs convergents siguin uns "xorisos". Si són purs de sang (que suposo que vol dir que la sang no és vermella sinó que en sotir apareixen les quatre barres simulant la pasta de dents) no roben, fan un acte de justícia cap a la gran nació catalana.
Estic esperant els teus comptes fiscals. Vull saber quant T'ESTIC PAGANT a tu i a la colla de xenòfobs com tu. Amb molt de gust et proporcionaré el compte corrent on m'hauràs de retornar els MEUS calers.
Fas pena, però no per això et perdona el deute que tens amb mi.
Donaire ha dit…
Robert

La teva proposta és una metonímia que simplifica molt. Tant Catalunya com Espanya estan tallades per una frontera que delimita dos móns durant tot el segle XX. Són les dues Espanyes de Machado. I també les dues Catalunyes.
Certament el PP té poc recorregut a Catalunya. Però durant dues legislatures, CiU ha anat del bracet del PP aquí i allà. No vull assimilar el PP amb CiU. Defensen models de país molt diferents. Però et prego que segueixes el debat sobre el títol primer de l'Estatut en el que CiU traça de forma meridiana la seva frontera ideològica sobre temes com l'eutanàsia, l'avortament, l'escola privada i pública, les parelles homosexuals, l'educació religiosa, el mínim de subsistència o el concepte de paisatge.
Dir que l'ase és una resposta de Catalunya contra el PP és ignorar: (a) que una part molt significativa d'Espanya no és del PP (la prova és que governa ZP); (b) una part significativa de Catalunya té vincles ideològics molt estrets amb el PP, digui el que digui el notari.

Però els meus arguments són un altres:
1. Cal fer un símbol d'un animal que enalteix la rasa i no la barreja?.
2. Cal fer un símbol d'un animal com a oposició al "dels altres"?.
3. Cal fer un símbol lleig?.
4. Cal fer un símbol?.
Donaire ha dit…
don Güebos

Empiezo a estar escamado. Tanta coincidencia no puede ser sana. Tenemos que encontrar una línea Maginot inmediatamente. Por cierto, sigo esperando su foto.

Narcís

L'article d'en Cardús és un bon article. Ja l'havia llegit i hi estic parcialment d'acord. Com és obvi, en Cardús debat sobre un text d'en Jordi Pujol i no pas dels meus arguments i per tant, no hi ha contradicció en afirmar que hi estic d'acord i alhora ratifico el que he escrit.

El tema és interessant i m'agradaria obrir el debat. En Cardús diu que l'ase representa el nacionalisme banal de Billing. Crec modestament que fa una lectura molt forçada del terme de Billing. Per en Cardús, l'ase és el contrapunt banal, intranscendent, necessari en una societat ancorada en el nacionalisme existencial, de cops al pit. Diríem que atorga una pàtina de normalitat i banalitat a un tema que en la seva forma existencialista pot ofegar.
El meu contraargument és doble.
1. Em preocupa la banalitat. Banalitat que també vol dir simplicitat, manca de contingut, apel·la a un nacionalisme de superfície. Un nacionalisme tribal, de gestos, de complicitats, de militància, de símbols i rituals. Precisament Billing acaba criticant parcialment el nacionalisme gestual es queda en el gest i la ganyota.
2. No sé si amb encert he intentat defensar que els símbols creen la ficció d'un significat únic. Això és el que em preocupa de les banderes: representen una nació. Però a mi m'agradaria saber quina és aquesta nació. Com vaig explicar en un post, m'interessen els adjectius i no els substantius.
El problema de l'ase és que en la seva banalitat aparent es connecta amb el nacionalisme existencialista. Aquesta és la paradoxa. Ni tan sols és banal. És la forma física d'una forma d'entendre el país. I això anul·la el debat sobre quin país. Quina nació.
Si llegeixes els comentaris, crec que les reaccions dels lectors són molt eloqüents: si tu critiques l'ase és que ets antinacionalista. No home.
Donaire ha dit…
chat

He dit que el primer argument és el més banal. Jo no he entès mai la gent que s'omple el cotxe de signes d'identitat explícits, com si estigués construint una autoidentitat. Però advertia que això no és pas el fons del debat.
Jo no tinc cap problema en afirmar públicament que soc socialista (com és evident), però no crec que ho hagi de dir a tothom. "Hola, bon dia. Soc Donaire, socialista".
El que jo volia era marcar un paral·lelisme amb els homosexuals. Que un gai "surti de l'armari" (expressió lletgíssima) vol dir que la societat no troba "normal" que una persona sigui gai. La normalitat és que no ho hagi d'anar explicant a tothom. També és normalitat que no se n'amagi. Però a mi em preocupa que les identitats hagin de ser "declamades".

No soc no-nacionalista ni anti-nacionalista. Perquè jo vull parlar de nacions, precisament. És esgotador que plantejar-se el model de nació sigui interpretat com un gest anti-nacionalista. No. No ho és. En el fons, com tu dius, l'ase és una excusa (i això ho he dit) per criticar un concepte de nació hegemònic a Catalunya que no comparteixo. Quin concepte defenso?:

1. Hauríem d'acceptar que la nació és la integració de models de vida, de cultures, de necessitats i anhels molt diferents. Hauríem de combatre la idea de una nació = un model cultural i social.
2. Hauríem de basar la noció de nació en un subtil equilibri entre allò que ens fa únics i allò que ens fa iguals als altres. La catalanitat no es pot continuar construint sobre les bases de "Canya a Espanya" o "espanyol el qui no boti". Això no és negar la legitimitat absoluta del sobiranisme. Però el més recalcitrant dels sobiranistes hauria d'acceptar que tenim moltes coses importades dels diversos veïns (i a l'inrevés). I això no invalida ni un centígram la seva aposta sobiranista.
En resum, la nació no pot ser alterofòbica.
3. Catalunya porta segles essent una nació de destí i no d'origen. Amb tots els respectes,
4. Les nacions que estan constantment cridant "Som-hi!!" anul·len la diversitat. Som un país de campanyes. I a mi ha arribat un moment que em preocupa que la meva nació hagi de ser un aplec. Els aplecs estan bé. Al meu poble (que ja coneixes) fem l'Aplec de Pedralta i a mi m'agrada molt. Però no hi vull anar cada dia. Això asfixia un país. On és la diversitat, la dissidència, el contrapunt en un aplec?.

Hi ha moltes nacions possibles. Algunes d'aquestes nacions són utopies a les que hi aspiro. D'altres no m'agraden gens. Soc un anti-nacionalista?. Depèn. Quina nació?.
Donaire ha dit…
Pedro

En Jordi Pujol té raó?. Només faltaria. Només les persones molt ignorants (i no és el teu cas) consideren que hi ha persones que mai tenen raó. Fins i tot el Piqué en alguns moments l'ha encertat. No passa res. "On anirem a parar?". No sé. Ho trobes molt greu això?.

Agraeixo el teu paper de troll del blog. Un blog que vulgui ser realment un blog necessita d'un personatge com tu. Jo parlo de peres i tu de raïms. Jo de naps i tu de cols.

Jo parlo de Catalunya perquè és on visc. És el meu lloc. I no parlo del toro d'Osborne perquè és una realitat que em queda lluny. Parlo del que veig. Tampoc he fet un post sobre les urbanitzacions de Mazarrón i em sembla una aberració o sobre la sobreexplotació del fons marí de les barques de pesca italianes i em sembla lamentable. Encara que això et pot sorprendre, si no parlo d'un tema no implica que hi estigui d'acord.

La teva alterofòbia és constant. Si jo dic A tu em dius "Però ells B". I què?. Per què hem de parlar d'ells?. No podem parlar de nosaltres sense necessitat d'estar mirant per la finestra a veure que fan ells?. És el teu argument constant: "I ells què?". Jo et dic peres i tu em dius plàtans. Francament, així no podem construir un diàleg. Tot i que (amb tots els respectes) sovint dubto que tinguis el més mínim interès d'establir un diàleg. Lamento que no projectis el to del teu blog (documentat i seriós) en els teus comentaris trollers.
Anònim ha dit…
Ideològicament CIU té molts punts en comú amb el PP (potser més aviat Unió que Convergència).
Certament hi hagut un intent, per part de Convergència, d'intentar fer política de la mateixa manera que ho fa PP a l'estat. Ara en paguen les conseqüències, CIU és una olla de bullir cigrons i en qualsevol moment esclatarà.. no és aquesta la forma de fer "catalana". Per tant, si bé CIU es un partit de dretes, les formes, a excepció d'aquests darrers 3 anys, sempre han estat molt allunyades de les formes de fer del PP. A mi no em molesta que tinguin idees diferents, a mi em molesta el posat, la forma de fer la pràxis...
"Dir que l'ase és una resposta de Catalunya contra el PP és ignorar: (a) que una part molt significativa d'Espanya no és del PP (la prova és que governa ZP);"
En som plenament conscients, però jo més que pensar en que una part molt significativa d'Espanya no és del PP, pensaria en quanta part d'aquesta Espanya que no és del PP creu plenament en el federalisme i que les diferències sumen, i no pas resten... segurament, ja no tindriem una part TAN significativa.

"(b) una part significativa de Catalunya té vincles ideològics molt estrets amb el PP, digui el que digui el notari."
De la mateix manera que Blair els té amb el PPE, de la mateixa manera que els té amb Chirac... etc etc etc.. humilment, però, crec que les formes de fer són més aviat antagóniques.

1. Cal fer un símbol d'un animal que enalteix la rasa i no la barreja?.

Es busca quelcom característic i perfectament identificable... no crec que l'objectiu sigui l'enalteció de la rasa...

2. Cal fer un símbol d'un animal com a oposició al "dels altres"?.
A vegades la forma més fàcil d'explicar una cosa es explicar el que no és aquesta cosa! :D

3. Cal fer un símbol lleig?.
Certament, no, no cal que el simbol sigui lleig!

4. Cal fer un símbol?.
Mentre la humanitat necessiti possar etiquetes, classificar, ordenar... caldrà fer símbols o etiquetar!!

I jo et pregunto:
És el logo del PSC un símbol que representa un conjunt de gent que se sent cómode compartint uns ideals comuns, una idea de pais, etc etc ? Cal tenir un símbol?
Anònim ha dit…
Molt bé Donaire!

Potser podria discutir algun dels 10 punts que ha posat i només a un nivell superficial, perquè estic força d'acord amb vosté.

L'assumpte del burro es una burrada, un assumpte més propi de nens petits que de persones assenyades. Recordo perfectament l'origen de l'enganxina i cóm es va estendre com a réplica davant el brau. Es va convertir en una guerra de símbols que van aprofitar uns quants per fer negoci (els creadors de la imatge).

Sóc català i simpatitzo amb els independentistes, tot i que no ho sóc. No crec en el nacionalisme, especialment el banal, tot i que tolero més que cap altre el català, per pura lògica, peró l'assumpte del burro em sembla i sempre m'ha semblat una poca-soltada.

Fins i tot, per que vegin fins on arriba la futilitat, llegeixin amb atenció un comentari precedent que diu:

"Jordi Pujol té raó? On estem arribant... ostres tu, la crisi és més greu dle que em pensava."

No puc suportar la dreta catalana, que són elitistes fins a la médul·la, començant amb en Pujol, peró aquest comentari no hi toca. Tothom és susceptible de tindre raó o la té en algun moment, com a mínim. Si opinem encegats anem malament i fem més que mai de veritables burros.
Alfons ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Alfons ha dit…
Benvolgut Donaire,
Tinc alguns coneguts enganxats a substàncies il·legals, altrament anomenades drogues, els quals sempre declaren que tot el món és igual: polítics, cantants, jugadors de futbol, els veïns i les veïnes, els joves i els vells, els rics, però també els pobres, tots som com ells, drogadictes, o més aviat creuen que és així, perquè és clar que sempre hi haurà alguns que sí, però d'altres que no.
Quan algú des d'una perspectiva no pro, sinó crítica en tant que racional del fenomen converteix un dels grans tabú d'aquest país, el nacionalisme, en el seu nucli d'anàlisi, alhesores, es desencadena la reacció. Per això en dic tabú. La visió de molts nacionalistes (no tots per suposat), d'un cantó i de l'altre, és pensar o creure també que tothom participa de la seva visió. I en un conflicte amb dos pols, la conseqüència aviat la tenen clara: si no és dels nostres, és dels altres, o contra nosaltres (ara se m'ha aparegut la imatge d'en Bush).
Que el nacionalisme és un tabú o mite intocable ho demostra les reaccions airades que el teu comentari ha provocat. En parlar d'Espanya ens trobaríem en el mateix cas, ens hi trobem, millor dit.
Això no obstant, hi haurà alguns que sí i d'altres que no, i el nacionalisme és una ideologia política com el conservadorisme, el liberalisme o el socialisme, menys antiga fins i tot que alguna d'aquestes propostes. Oi que entenem que no tots són socialistes o liberals? Per què costa entendre tant que no tots som nacionalistes. Ni d'una banda ni de l'altra!
Moltes felicitats per parlar d'allò que a voltes sembla que no se'n pugui dialogar, ja que així s'evaporen els fantasmes provocadors de totalitarismes. Una ideologia pot ser criticada. Només faltaria!
Una salutació molt cordial.
Pedro ha dit…
Jo tinc un altre punt de vista. Tu parles de distintius voluntaris contra els quals estàs en contra, jo parlo de distintius obligatoris contra els quals estic en contra. I, lamentablement, el toro és una insígnia totalment present a les parts del darrera de molts cotxes catalans.
Donaire ha dit…
Agrippa

Tots som hereus de la història dels nostres avantpassats i responsables de la història dels nostres fills. Si la història és una presó i no un agent de coneixement, i per tant de transformació, ens equivocem. Té raó.

La qüestió fonamental és que sovint descentrem el debat. Debatre sobre el nacionalisme és complicat, perquè s'hi barregen tres elements: emocionals (estimar la terra), sociològics (d'on soc, quins són "els meus") i polítics (l'acció política basada en els dos primers).

Naturalment es pot (i s'ha de) parlar de nacionalisme. El meu admirat Àngel Duarte hi ha treballat des d'una perspectiva històrica. Però jo vull parlar de nacions. Estem ancorats en el debat del segle XIX sobre els límits de les nacions i la construcció de l'estat - nació, que és un debat essencialment basat en les fronteres. El nou debat no és tant definir quina és la meva nació, sinó com és la meva nació. De quina nació parlem?.
Anònim ha dit…
Olé!

Magnífic artícle. I ja aniria sent l'hora que, després de publicar textos com aquests, es veiessin menys comentaris sobre l' "auto-odi", presumpte espanyolisme i altres tonteries sobre l'autor.

Normalitat implica poder parlar de nacionalisme, poder no parlarne, i que al qui no en parla no sel titlli de "pertanyença-al-nacionalisme-oposat/enemic".
I també implica poder carregar-se símbols com el burro.

Ah, i no crec que aquest ancorament sigui el del debat segle XXI, si no que són els debats del segle XIX (aparició dels nacionalismes), i si molt m'apures, fins i tot del XVIII (creació dels estats-nació actuals).

Potser comença a ser hora de mirar endavant...

Entrades populars