18 de febrer 2007

La Zapatera


Cap de setmana a França. Totes les cantonades oloren a política. Et demanes una sope du jour i veus el reflex de Sarkozy entre els crostons de pa; obres qualsevol diari de forma aleatòria i segur que hi haurà una imatge de Ségolène Royal en els encreuats o en la secció d'esports. Envejo els francesos. Els carrers estan tenyits d'una banda sonora política; els cafès tenen un esperit extret de les discussions en blanc i negre del 68. En una terrassa m'ha semblat veure en Camus prenent notes i en Doisneau fotografiant petons furtivament. No vull exagerar. Hi ha coses dels francesos que són estèticament molt millorables. Cito només quatre: el color dels mitjons (ara he vist uns de taronges), els lavabos, els fulletons turístics i els aparcaments.

Mentre degusto un extraordinari tajine de bouef, escolto aleatòriament les discussions dels meus veïns de catifa. Política en majúscules. Es parla de la tensió entre les prestacions socials i la pressió fiscal, de l'educació i la cultura com a contrapunt de la banalizació, de l'estat fort o les regions solvents. Els diaris semblen un viatge al passat: veig en Balbín o l'Hermida moderant debats on Belén Esteban, Risto Mejide o la Bermúdez són substituïts per sociòlegs, politòlegs o pensadors de veu tranquil·la i barba deixada.

He decidit seguir amb més detall el debat polític dels veïns. Ja saben que la Royal ha iniciat una aventura apassionant pels carrerons de la política 3.0. El seu catàleg de propostes és tan innovador que ara veig alguns dels nostres experiments ciberpolítics amb la modernitat d'una màquina d'escriure. El seu portal és un entorn obert, amb un nom que semblat dissenyat per una empresa de naming: desirdavenir. Durant mesos, ha obert un procés participatiu i els cahiers d'espérances recullen més de 135.000 aportacions. Si es prenen la molèstia de llegir-los, veuran que la creativitat col·lectiva és molt més efectiva que els equips de treball dels partits polítics. I si els hi queda temps, no es perdin la bateria de blogs temàtics que donen llum als més grans, els verds, les docents o els alternatius. Serà això la polifonia?.

El pols entre Ségolène Royal i Sarkozy serà també el pols entre dues formes de concebre la política. Hi ha qui diu que l'aposta per la cíberpolítica és només una operació de màrqueting. I és cert que algunes operacions, com l'aterratge de Royal o Le Pen a Second Life, són molt superficials. Ara em comenten que en Sarkozy també es passejarà per la realitat virtual. Però més enllà d'aquestes iniciatives de cara a la galeria, hi ha un debat de fons sobre l'organització mateixa de la política i els flusxos de les idees polítiques. Ho explica molt bé Netpolitique (gran blog!) en la seva anàlisi comparativa entre cíberRoyal i cíberSarkozy. Les diferències entre un i l'altre són també les diferències entre la paleopolítica i la neopolítica.

Els deixo. Cau la nit i només arriben les remors baixes de les darreres disputes polítiques. He aprofitat i m'he inscrit també a les Jornades Ciutat Digital, que faran d'Osca la capital estatal del ciberactivisme. Ja els hi explicaré.

7 comentaris:

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Tant Sarkozy com Royal són una novetat dins dels respectius partits. Sarkozy representa un trencament amb el gaullisme, un gir cap a un centre-dreta liberal desconegut fins ara a l'estatista França. I Royal, una renovadora dins d'una de les socialdemocràcies europees més esclerotitzades. Els dos tenen en comú la dosi d'aire fresc que representen i també cert grau de populisme. Més enllà d'això, veure l'us que fan d'internet, la política 3.0 que dius, és quelcom que es va generalitzant a tot arreu. Encara avui, al meu bloc, parlava del líder conservador britànic, David Cameron, un clar exponent.

Tinc ganes de veure quin serà el resultat de les presidencials franceses: esperem que el vell Le Pen no torni a donar la sorpresa. Dels francesos em puc esperar qualsevol cosa...fins i tot que el crema McDonalds del bigoti surti a la foto.

Don Güevos ha dit...

Oiga. Lo nuestro debe ser telepatía. Mire. El otro día, mientras hacía shopping por la Av Montaigne, llegué a un caffe de esos que tienen cristalera. Pues sabe quien estaba. Estaba el mismo tipo que estaba hace más de 30 años cuando fui a Pagüi la primera vez. Sí, si. Tomándose el mismo chocolat, leyendo el mismo libro, en la misma mesa tras la cristalera, con el mismo traje y la misma bufanda, mirando la calle. Y luego, paseando por St Germain, me pasó lo mismo, oiga. Estaban los mismos, haciendo lo mismo, en el mismo sitio que hace 30 años, cuando en Madrid, que era un poblachón manchego, lo más in era un chino con nombre de jarrón.

Y por cierto, supongo que sus dotes de observador no le habrán hecho pasar por alto las carteleras de los cines. Da como cierto agobio estatalista.

Qué se puede esperar del winner? Pues más carteleras. Osea nada.

Por cierto, Ud también parece ilustrado. Y, a veces, me hace reir.

Lucien de Peiro ha dit...

M'ha semblat encertat el seu article. És evident que la Ségolène, que va començar massa "centrada" (potser per conentar o captar vots d'indecisos i donar el contrapunt a Sarkozy i el seu populisme), ha fet un gir cap a l'esquerra amb una sèrie de propostes molt interesants: aumentar el salari mínim (ja està a més de 1200€) o canviar la manera de calcular l'IPC (que fa vergonya a tot Europa i no se'l creu ningú amb dos dits de front).

Peró el que m'ha interessat més del seu post és la referència al debat polític francés. Sempre ha sigut un fet contrastat que a França hi ha debat polític, i del bo. Comparats amb nosaltres són certament il·lustrats. Fa poc teníem un debat en un grup d'amics que ens comuniquem molt per mail, en un d'aquells conjunts que reben tots el apuntats (yahoo groups) i vaig escriure un mail molt extens on parlava d'aquestes coses. M'agradaria copiar quatre apunts extrets on queda palesa la meva opinió davant la falta de debat al nostre pais. Com que ja ho tinc escrit ho copio:


"...fins a cert punt és lloable, peró jo no puc pensar igual. La equidistància, la indiferencia, el punt mitja o la pura i dura neutralitat són els pecats més greus de la nostra societat a nivell polític."

"On vaig? Ras i curt: hi ha massa respecte i, perquè no dir-ho, hi ha massa por al debat polític. Quan surt un assumpte d'aquests, qui opina? Qui es mulla? Molt pocs. Ja no parlo de qui actua físicament parlant (que encara n'hi ha menys, com la *** per exemple). La majoria mira cap a un altre costat i si no xiula es fa l'orni o el despistat. Deixen parlar als que ens hi posem (potser massa d'avegades) i ja els hi està bé. Potser discrepen de nosaltres o de les nostres opinions en la intimitat, peró no ho fan públic per no ofendre. I el problema és que quan una persona no acostuma a mullar-se, el dia que decideix fer-ho, per cabreig, per un "subidón", perquè té un mal dia o pel que sigui, només li surt un exhabrupte i acostuma a ficar la pota."

"...aquest maelit pais no s'ha de ofendre ningú, no ens hem de posar en aquests temes, no convé entrar en polèmiques en l'àmbit polític, cal evitar que les aigües baixin térboles. I uns collons! Només permetem turbuléncies al Tomate? No pot ser aquest grau de desconexió amb la realitat política. I així ens va."

"Cal parlar, cal protestar, cal dir el que hi ha i cal queixar-se, perquè són molt pocs els que ho fan (m'agradaria dir fem). I cal mullar-se i cal anar a votar, i votar amb responsabilitat i cal informar-se bé del que hi ha per saber on són els referents dels que ens podem refiar."

"Si es parlés més, si hi hagués debat amb tothom, podria estar d'acord i hauríem de passar als fets i posar les paraules en segona fila, peró com que hi ha molt poques paraules (o les que hi ha les produeixen un grup molt petit de gent que només fan soroll) doncs cal reclamar-les i cercar la conscienciació colectiva. Coneixeu programes de debat a la televisió? Doncs qui digui que sí, està confós. Només hi han baralles dialéctiques i monòlegs encadenats, massa idees fixes i molt poc respecte pels altres, ja no parlem del respecte als telespectadors. No hi ha debat, o n'hi ha molt poc."

"I per què no hi ha conscienciació entre la societat? Doncs (no sé si ja ho he dit) perquè vivim en un món molt individualista. Ens preocupa més el que ens passa a nosaltres que qualsevol altra cosa."

I així anava el debat (el nostre), parlant d'obvietats, del greu pasotisme d'una societat que passa i després només se li acut de fotre la bronca als polítics i culpar-los de la seva desmotivació. En part és cert, peró hi ha una cosa clara: si no vas a votar no pots senyalar o responsabilitzar a ningú. Si no votes ets culpable tú, perquè votar és una obligació moral, a part d'un dret democràtic i/o social. I aquells que pasen la patata calenta als polítics defugint la seva responsabilitat com a ciutadans i membres d'una societat, no tenen dret a queixar-se quan venen mal donades. Mireu la participació al referendum per l'estatut d'Andalusia. Un fracàs, i no és el primer ni serà, malauradament, l'últim.

Don Güevos ha dit...

Por cierto, hablando de cine y de francés, y antes de que nos conteste amablemente. Me entero que le han dado un PER a Conrad Son el amigo del Gandhi Carod, para "ayudar" al doblaje.

Cómo se dice Ahh Ahh y Umm Umm en catalán? Que es que no lo encuentro en el diccionario.

xarxa convergent ha dit...

Se li ha oblidat comentar que la Royal ha fet fora tot el seu equip perquè aviat tornarà a passar el mateix que la darrera vegada: Sarkozy vs Le Pen. El socialisme està de baixa, DonAire. Penós el teu post.

Anònim ha dit...

Ah Doisneau. Doisneau. Això sí que són paraules majors. Un post sobre la Royal pot ser un pasteleo sociata o un post culte i divertit com aquest. Ja t'ho he dit en altres ocasions: l'únic blog socialista que paga la pena.

don-aire ha dit...

Narcís

M'ha agradat molt el teu post sobre en Cameron. Confesso que no coneixia aquesta aposta seva. Tot plegat em fa pensar que efectivament els temps estan canviant, sobretot en política.

don Güebos

Hombre, si estaba usted en París me lo podría haber dicho y habríamos compartido un poco de absenta en el Pigalle. Me alegra ver que además de lecturas y obsesiones compartimos experiencias. De todas formas, tener un dejavu sincronizado con usted empieza a preocuparme. Estoy elaborando una teoría sobre ello que le comentaré en su debido momento.
No soy ilustrado, es que el Google hace maravillas. En el fondo, sólo soy un iletrado liberticida, que aún no ha leído lo suficiente como para ver la luz aznariana al fondo del túnel. ¿Carteles?. Sólo me fijé que el Cine de Toulouse emitían Cría Cuervos de Saura. ¿Puede usted creerlo?.
A mi el cine francés me pareció siempre un poco solemne. Ni Truffaud ni nada. Y cuando les da por lo comercial, elaboran artefactos como los viajantes del tiempo. Menudo tostón.

Aunque a usted le parezca inútil, es una gran aportación a la cultura catalana la filmografía de Conrad Son. Hay dos centenares de términos que no figuran en el Fabra ni el termcat y que precisan de una rápida homologación. Un servidor arde en deseos de conocer la traducción al catalán de bukkake, le pongo por caso.

Lucien

Ja havia llegit el teu post i hi estic 100% d'acord. És curiosa aquesta anestèsia no només política, sinó també civil, en la que el conflicte ideològic és vist com un problema i no com una oportunitat.

Potser el diagnòstic és massa cru. No sé si la raó de fons és l'individualisme o simplement una bona educació mal entesa. Pensar diferent i expressar-ho públicament no és groller, sinó més aviat al contrari.

xarxa

És cert que SR no va bé. Però això no invalida la seva aposta. Els seus problemes no són el model de campanya, sinó uns altres. Tanmateix, encara som lluny de els eleccions i li aconsello una mica més de prudència.

Anónimo

Gràcies mil, senyor. Vostès les té totes.