15 de març 2007

Temps

Quan era petit, els estius no tenien fi. Recordo aquella tarda en un magatzem amb l'olor agra de les fulles de tabac humides, en les que el temps es deformava com els rellotges de Dalí. Pel matí, entre els presseguers de l'oncle Apolinar, havíem pogut conquerir tres vegades Troia. I quan la nit ho cobria tot d'estels, els meus pares situaven l'aparell de televisió a la finestra i ens distribuïen en fileres enmig del carrer, com en un cinema. Poc a poc, els veïns ampliaven l'aforament de l'improvisat espectacle i els més petits apuràvem els darrers minuts jugant a la plaça inclinada. Els dies semblaven vides.

Avui he descobert que estem a l'avantsala de la primavera. I que en David aviat farà sis anys. I penso que el temps fuig, o potser que deixo que s'escoli entre l'aigüera dels compromissos. Diran que és l'edat. Però sospito que abans les hores eren més lentes. O potser millor, que el rellotge no marcava les hores amb la mateixa intensitat ni exercia la seva tirania com ho fa ara. Potser té raó en Riechmann. I potser sí que això del decreixement mereix una reflexió. O potser, simplement, avui tinc un mal dia.

7 comentaris:

Don Güevos ha dit...

Es la puñetera segunda ley. Yo, sabe lo que hago para burlarla: viajo.

Anònim ha dit...

Le veo flojo. Esto suena a "adios Madrid", lo primero es lo primero.

Tanhäuser ha dit...

Aquells dies no esperàvem que passés res. Les coses simplement passaven.
Ara ens obstinem en obligar a que tot esdevingui tal com consta a la maleïda agenda i la mirem tant i anotem tantes coses en ella que ens oblidem de mirar aquella Via Làctea, de gaudir de l'olor de l'Autan, de tenir cura que mamá no ens veiés beure directament de l'ampolla,...
El temps passa i un dia t'adones que el bebé que tenies és una doneta que comença a deixar de ser nena. I en aquell moment, només et queda mirar per la finestra per recuperar els estels que no hem volgut veure per culpa d'aquella maleïda agenda, perquè l'Autan ja no el venen amb la mateixa olor i ja no tenim ampolles d'aigua a la nevera.

M'has emocionat.

J ha dit...

Los primeros cuarenta años de vida nos dan el texto; los treinta siguientes, el comentario.
Arthur Schopenhauer (1788-1860) Filósofo alemán.

certificado ha dit...

Hemos olvidado que nuestra única meta es vivir y que vivir lo hacemos cada día y que en todas las horas de la jornada alcanzamos nuestras verdadera meta si vivimos... Los días son frutos y nuestro papel es comerlos.

MENS REA ha dit...

A vegades la intensitat fa gaudir els moments fins que ja no queda més suc. Les distàncies, no sempre, han de ser dolentes.

Tot i això alguns dissabtes per la nit i pràcticament tots els diumenges al migdia a alguns ens oloren a certa nostàlgia.

Besotes.

don-aire ha dit...

don Güebos

Un día discutimos eso de la entropía. Un servidor no está de acuerdo, pero ya hablaremos. Viajar es huir. Es como soñar. Al final, hay que despertarse. Pero es una opción.

Anónimo

Pues sí

Tan

Me gustaría volver a los campamentos de la finca sólo por un día.

J

Yo ya estoy en las notas a pie de página y en las dedicatorias

Certificado

No sé. Vivir ya es mucho, es verdad. Pero la forma de vivir también es capital.

Mens rea

Yo sólo aspiro a tardes - noche de paliqueos y a nuevos enigmas. Y si es posible algún que otro risk.