Neo-política
Dubto si són models de política 2.0 (alguns sí, d'altres no ho sé). En tot cas, són un símptoma de les noves formes de fer política. Abans que els carrers s'omplin d'eslogans minimalistes, de frases fetes, d'actes electorals buits, de promeses impossibles i de somriures forçats, és un bon moment per anotar en el quadern 2.0 els símptomes del canvi. No noten l'alè de la neo-política?. Que comenci l'espectacle!
- Ignacio Segado. El candidat del PSOE de Cartagena ha saltat a l'arena cíberpolítica amb un web que no els deixarà indiferents. El seu principal encert és la utilització d'un llenguatge atractiu, que defuig de l'estètica política convencional. No es perdin els seus spots (han de tocar-li la cama dreta). [via Alfonso Gil]
- Paloma Sainz a Second Life. La candidata socialista a l'alcaldia d'Oviedo és la primera política espanyola que entra en la realitat alternativa de Second Life. Els habitants d'aquest món que no existeix podeu visitar la seva Oficina Virtual, que segueix el camí obert per la política nord-americana. Paloma gestiona també un blog molt digne, que destil·la sinceritat [via Guadian]
- Vara en un entorn 2.0. Molt més que un web polític convencional. El candidat socialista a la Junta d'Extremadura ha creat un entorn amb molts gadgets 2.0: meneame, flickr, youtube, trobades digitals, Vara en el mòbil, RSS de notícies o Vara TV. Com una navalla suissa de la neo-política. Potser hauria de millorar una mica l'entorn gràfic [Via Netoraton]
- Twitter polític. Twitter és una eina inclassificable, en la que els individus expliquem on som i què fem (aquest és el meu, tot just estrenat). En breu, els presentaré un candidat que narrarà la seva campanya en jaiku, el cosí germà de twitter. Mentrestant, facin un cop d'ull a l'aplicació d'en John Edwards i segueixin minut a minut la intensitat política del candidat demòcrata.
- Buesa en Vanguardia. El candidat del PP a Saragossa ha creat un entorn innovador, amb un blog molt digne, un ús eficient dels mitjans socials (flickr o youtube) i un blogroll on podem trobar polítics "de la competència" (com ara la diputada Lourdes Muñoz). M'encanta la distribució temàtica de les meses vanguardistes (ZGZ Oberta, Cosmopolita, Creativa, Habitable, Digital) i la (post)modernitat que inspira. El més innovador són probablement les rutes vanguardistes, el primer exemple que conec de campanya georeferenciada.
- Digg polític de Belloch. Els diggs són mitjans de publicació col·lectiva en els que les notícies (o propostes) estan ordenades pels vots (positius i negatius) dels seus lectors. En castellà, el digg més popular és Meneame i en català , La tafanera. Belloch ha replicat l'estructura del Meneame en un entorn excel·lent que combina propostes, reflexions i notícies. La participació, però, és encara molt minoritària. [via Netoraton]
- Lo prometido es deuda. Estructurat com un wiki, aquesta iniciativa recull les promeses electorals per a deixar constància. Allò que es diu que es farà s'ha de fer. M'agrada perquè és una iniciativa política realitzada fora de la política (una de les senyes d'identitat de la política 2.0). Si aquestes iniciatives es consoliden, potser canviarem els absurds programes - llistat per nous programes - idees.
- La polifonia de Miquel Sebastian. L'espai del candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid recull algunes de les iniciatives que estem ressenyant. Disposa d'un bon blog, molt actualitzat, empra amb encert eines com youtube i flickr i proposa una iniciativa excel·lent: la publicació de blogs afins. Però l'aportació més rellevant de Sebastian és l'espai de participació, que recorda la iniciativa de Ségolène Royal: un digg de propostes i de preguntes.
- Blogopole. Aquesta és una aplicació excel·lent que realitza una radiografia dels enllaços dels blogs i la seva orientació política. Dibuixa nítidament quines són les zones cíberpolítiques preponderants, però també el nivell de relacions entre elles. [via Bottup]
- Youtube creatiu. El principal espai d'innovació de la cíberpolítica està essent youtube. Ja no cal creuar les fronteres per a admirar vídeos polítics extraordinaris (com Cameron, el Camaleó). Ara podem trobar bons exercicis com la presentació de Manchado (candidat socialista de Calvià) [via Guadian] o la presentació de Núria Segú, candidata del PSC per Valls.
Però potser el millor símptoma de la rellevància de la neo-política són els vídeos que presenta Izquierda Unida a Rivas Vaciamadrid (mireu també el web de José Masa). Preparin les crispetes i gaudeixin de l'espectacle. Per cert, reconeixen el simpàtic cambrer que intenta posar pau?
Comentaris
Lo que debería hacer (que no se atreve) es un post sobre la manipulación política a través de la TV, que es el medio que alcanza a la mayoría, en especial, a la que vota socialista.
Series, programas, late night, informativos. Todo o casi todo.
Debería explicar cómo se manipulan los sentimientos, los prejuicios, las noticias.
Como se esconde lo principal entre sucesos, cotilleos y deportes. Como se mantienen los tòpicos y las ideas preconcebidas en series chabacanas; cómo se potencia a los graciosillos que realizan el pasteleo del poder. En fin, como se engaña a la gente.
Puede también contar lo que ganan los que se dedican a eso, las cadenas y sus directivos, los productores y sus amigos.
Lo de internet y la política es mero divertimento. No creo que cambie el voto de nadie, ni que movilize al abstencionista. La red goza de tal libertad y juventud que no es capaz de ser relevante.
Otra cosa es la TV. El poder socialista en España esta sustentado por la TV. Con internet, pese a todo, no pueden.
Un beso de su troll. Por cierto, que troll más raro soy. Escribo poco, no insulto nada, me cachondeo pero con elegancia, hablo también lenguaje morse y sólo recibo de Ud parabienes. No sé, quizá debería buscarse una nueva denominación.
PD: Oiga. Noto a veces que en su blog alaba el de otros o trabajos de otros que son, como Ud sabe bien que es un tío listo, una mierdecilla. Se le nota mucho el falso pasteleo. La artificialidad, vamos.
Ah! Como se acercan las elecciones supongo que debería hacer un post rojelio amontillado contra el PP. Digo yo. Haga uno del Prat...
Don Güevos, cuando habla usted de manipulación de los sentimientos a través de la tv, supongo que se refiere a Telemadrid y a sus piezas magistrales de la propaganda leninista-goebbelsiana como el reportaje sobre el castellano en Cataluña.
Pues sí
don Güebos
Yo tengo otra teoría. Ya no hay una televisión (ni una radio). Y el ciudadano escoje la emisora tal para que le diga lo que quiere oir. No creo que la televisión (o la radio) modifiquen la ideología. Sólo la corrobora.
Usted no cree en la política 2.0 porque en el fondo no cree en la gente. Y así no salimos del hoyo. Dentro de pocos años, el número de personas universitarias será el estándar europeo. Y quien no tiene una carrera, es leído y ha viajado un poco. Ya no vale eso del borreguismo.
De hecho, el problema de fondo no es que la gente no cree en los políticos, sino que los políticos (algunos, muchos) no creen en la gente. Se creen los más listos de la clase. Y su comentario va por ese sendero.
Tiene usted razón. Iba a escribir un post laudatorio de Montilla, pero después de ver las encuestas me he dado cuenta que no hace falta. Mire usted por dónde, el PSC sube como la espuma. Espere a ver el resultado de las municipales.
Es usted un troll. Un troll muy digno y educado, pero troll al fin y al cabo. Y forma parte del mobiliario del blog como la foto esta de al lado, que es del Parlament aunque ahora ya no soy diputado. Si el nivel de un blog se mide por sus trolls, le agradecería que no abandone esta página. Y si el problema que es que le trato bien y que no le insulto, eso lo subsano ahora mismo: correveidile, equinoccial, tantomontista, antiheideggeriano... ¿Vale así?
don Royo
Pues sí, el lúcido camarero que evita que la aristócrata llegue a las manos con el locutor es el simpar don Royo. ¿Ustedes también se mueren de envidia?
xarxa
SI em recomana un blog 2.0 de CiU em comprometo a afegir-ho a la llista. Jo no l'he trobat, però potser és que no he mirat prou bé
Gemma
Gràcies a vosaltres. Molt bon ambient i un cartell de luxe
Anònim
A mi també m'ha agradat molt
No ho has entès. Aquesta és l'estratègia d'en Zaragoza per despistar el personal. Parlem de youtube, de flickr i de second life i així evitem el debat sobre els temes realment importants. Tu mateix. En comptes de criticar la pèssima política del PSC en tots els àmbits estàs aquí debatent sobre la política virtual. Ho veus?. La cosa sóna els seus fruits.
O sigui que no cal que pateixis. Per les properes eleccions, vaig de número tres per Barcelona. Jo ho veuràs!
Sense cap dubte aportes aires nous. Reflexions interessants. En tot cas, en això de la política 2.0 tinc reticències vàries.
Per una banda, les campanyes electorals no em semblen buïdes, sinó plenes de l'esforç, moltes vegades gratuït, de persones que creuen que poden canviar el món segons la pròpia ideologia. Militar, per sobre de qualsevol altra cosa, hauria de ser donar-se a una ideologia, jo visc la del socialisme com la voluntat d'ajudar a les persones, especialment els oblidats. Aquest esforç de tots i de totes es reflecteix també en les campanyes.
Per altra banda, hi ha un nou llibre en el qual es relata dobles vides, persones normals, que en jocs interactius es transformen en personatges sovint de característiques mítiques. Crec en la política 2.0, però tota la importància no pot ser en l'altre realitat, perquè en part és paral·lela aquesta realitat, fet que desdibuixa i converteix en evanescent la primera identitat, amb la qual has de sortir al carrer, anar a comprar pa, o bé enfrontar-te amb la injustícia quan la vida t'hi fa creuar.
Per últim, penso com Felipe González que la raó d'Estat a voltes és necessària. I desconfia que la politització de la societat, i això no és dolent, sigui suficent per impulsar models participatius en excés ambiciosos.
Una abraçada forta, Alfons.
És veritat que canvien més els mitjans que els continguts. Vells tics amb noves eines. La meva hipòtesi és que el mitjà farà canviar el fi.
Ja saps, jo soc una mica schumpeterià.
Alfons
Criticar les campanyes no és criticar els ideologies: al contrari. Les campanyes no intenten explicar, sinó que es basen en el codi de comunicació de la publicitat i segueix les mateixes lleis. De la mateixa manera que l'anunci de BMW no intenta explicar el BMW sinó intentar generar una emoció, les campanyes es basen en vincular el candidat Tal amb la idea N (estem preparats, bon programa, farem tal cosa...).
Jo tb crec que en les ideologies i especialment en el socialisme. Però la forma de comunicar i interactuar amb els altres no pot ser una campanya. Espero que a curt plaç ja no n'hi hagin de campanyes.
El món 2.0 crea identitats fictícies. Però també ensenya la veritabel identitat. Qui és més autèntic, el polític del miting o el polític del blog?.
Crec que Felipe González va ser un extraordinari polític 1.0. Però jo no crec que en la raó d'Estat. Tampoc crec que en la raó. Crec que el coneixement aproximatiu i en la construcció col·lectiva de valoracions.
Tens raó. La política 2.0 té ombres. I no tinc clar si se'n sortirà. Però sí tinc clara una cosa: la política 1.0 no sobreviurà. I deixa'm afegir... afortunadament.