10 d’abril 2007

Política 2.0 (III)


Això és tot?. La política 2.0 és només es deixar de parlar (o parlar menys) i començar a escoltar?. Són els blogs i el youtube el principi i el fi de la política 2.o?. És clar que no. En l'anterior post els hi explicava els arguments i contraarguments del principal valor de la nova política: la transició d'un model piramidal a una societat en xarxa. O, si volen, l'aposta per una democràcia deliberativa. Poden estimular la seva curiositat amb els excel·lents assajos de Jürgen Habermas, especialment Problemes de legitimació en el capitalisme tardà. Però els principis de la democràcia deliberativa són només una condició necessària, no suficient, de la política 2.0.

Hi ha un segon principi de la política 2.0 que és capital en el procés de transformació de la vella política. El podríem definir com la política de la diversitat. És un principi molt simple però molt poc desenvolupat en la pràctica. Hem de partir d'una constatació evident: els individus ja no estan integrats en grans grups socials que els defineixen de manera general. No hi ha classes socials, ni grups socials, ni (és una opinió) societats nacionals. Diríem, simplificant, que l'individu s'ha alliberat de la seva condició de classe. Però tampoc viuen en cel·les aïllades. Cada individu està integrat en moltes comunitats, algunes més febles, altres molt sòlides. Cap d'aquestes comunitats pot ressumir un individu, ja que la seva personalitat social s'explica també per la resta dels seus enllaços. Jo soc català, geògraf, escaquista, socialista, universitari, expolític, empordanès, salmantí, blogger, ganxó i moltes altres coses simultàniament. Cap d'aquestes categories socials em ressumeix. Amb el link "geògraf" em relaciono amb liberals, soberanistes, conservadors, ecologistes o neomarxistes. Amb el link "socialista" em relaciono amb taxistes, actors, banquers, advocats, pagesos o mecànics.

El món ha après fa molts anys que no és possible ressumir una societat en uns pocs grups. Fa 30, només hi havia un parell de marques de xampús en el mercat i avui en podem disposar de centenars de marques. Cada empresa intenta adequar-se a la diversitat capil·lar del país. Fa només 20 anys, el catàleg del tour operador TUI tenia una dimensió equivalent a una revista convencional. Avui, el conjunt d'ofertes de TUI semblen més aviat una enciclopèdia. Fins i tot la religió (sense adonar-se'n) està construint versions i adaptacions dels principis religiosos generals. Sembla evident: els individus de la societat reneguen de les propostes generalistes i celebren aquelles propostes que li són properes, que en certa manera semblen fetes per ells. Aquest és el repte de la política 2.0. Gestionar la diversitat. Com?. Almenys de quatre formes possibles.
  • Integrar les (diverses) mirades en les decisions. Imaginem que he de dissenyar un parc. L'ús social dels parcs és molt plural. Per a uns, és un espai de pas. Per a algunes persones grans és l'únic àmbit de socialització. Per als més petits, és una oportunitat de fugir de la gàbia urbana i campar lliurement. Pot ser també un espai per a la protesta, per a la innovació, per a la creativitat... Ara tornem a imaginar el parc. Veuen l'efecte?. Ja no hi ha un sol parc per dissenyar, sinó vàries desenes de parcs.

  • Evitar les propostes universals. Saben perquè portem 20 anys de fracassos en les polítiques de joves?. Perquè no existeixen els joves. El concepte "jove" inclou autistes, conservadors, excursionistes, neomarxistes, hiperconsumistes, hackers, consumidors de Mitsubishis, altermundistes, gòtics, ikeistes, il·luminats, paràsits, aspirants a Guardiola, neourbans, indeterminats, dibuixants de mangues o alquimistes. Saben quina és la millor política pels joves?. Cap. No existeixen els joves. Tampoc la tercera edat, els immigrants, les dones o els singles.

  • Canviar l'escala de les decisions polítiques. A Madrid solen diuen: "Si neva a Madrid, llavors neva". És una autocrítica de la visió del món des d'un sol telescopi. Cada lloc és un món. I les seves necessitats han de ser reescrites en clau local. Els centres sanitaris han de saber les condicions de salubritat de la zona tant com les pautes culturals o morals de la regió. No pot ser la mateixa educació sexual a la Terra Alta que a Badalona. Ni les mateixes piscines. Ni els mateixos centres escolars. Impregnar-se de la identitat del lloc i les seves necessitats i adaptar les receptes universals a les condicions particulars. Aquest és el camí.

  • Ser (molt més) sensibles amb les minories. Parlo de minories en sentit literal, és a dir, un grup molt petit de persones, tan petit que les actuacions adreçades a ells només es poden portar a terme amb un exercici de discriminació positiva. Cada acció política hauria de plantejar-se les formes d'apropar-se als grups reduïts de persones que se senten sistemàticament exclosos de les decisions públiques. El catàleg d'iniciatives és gairebé infinit: la projecció d'una pel·lícula en romanès, un ban en braille, una visita guiada per a dones, un carril urbà per a escolars, un parc infantil per nadons, una classe d'Internet per a analfabets, una festa africana, un sopar institucional amb plats per a celíacs... La política del futur es modularà amb els accents (oberts i tancats).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Estoy esencialmente de acuerdo con usted. Me parece bien esa apuesta por el género humano, aunque mi edad, mucho más elevada que la suya. me hace ser más prudente. A diferencia de usted, yo no tengo una fe ciega en las personas de la sociedad porque simplemente se mueven por su interés particular. Discrepo del punto tercero, porque nada hace más daño a la política que las políticas de campanario, es decir, lo pueblerino. La civilización o es universal o no es.

Anònim ha dit...

Tot plegat em sembla una aspiració estètica a l'alçada del seu eslogan (noves idees). En realitat, la política 2.0 està tan lluny del PSC com l'Iceta d'un sex shop

Anònim ha dit...

me gustó el dibujo tanto como los contenidos