07 de maig 2007

10 objeccions contra la meritocràcia

Ara que Sarko s'ha instal·lat a l'Elysée, l'ofensiva ideològica de la nova dreta europea esmola la destral dialèctica. Prenguin nota, perquè aquesta és la nova recepta dels liberals europeus: unes cullerades de mà dura, una píndola de xenofòbia, unes gotes de moralitat i una injecció de meritocràcia.

Jo ja he traçat la meva línia Maginot. I em vull fer fort en el combat contra la meritocràcia. Curt i ras, em preocupa aquesta màxima calvinista segons la qual el principal motor d'una societat ha de ser l'esforç. La societat ha de recompensar els mèrits, ens diuen. "Tant treballes, tant és".

Aquestes són les meves objeccions:

  1. La recompensa de l'esforç té en compte la igualtat d'oportunitats?. Creuen que l'esforç que ha de realitzar Luis Eduardo Cortés-Sigüenza, fill d'un procurador i resident a Las Rozas, per a ser professor universitari és el mateix que María Lucía Jaramillo filla de marxaires i resident en una caravana?. Com és corregeix la desigualtat d'oportunitats?.
  2. Eliminarem les successions?. Una de les injustícies més evidents del model de família nuclear és la condemna del bressol. Ningú no tria en quina família neix. Això no té cap mèrit. Per això, si el que realment compta és l'esforç, quin sentit té heretar l'apartament d'Oropesa, l'àtic de Chueca i l'amarrament de Sitges?. Que tothom comenci de zero!.
  3. Equipararem els territoris?. Una altra desigualtat evident és la territorial. Si un espai no disposa d'aeroport, ni de TGV, ni d'una xarxa d'autovies, ni d'una Universitat potent ja poden esforçar-se tant com vulguin les empreses, que ho tenen magre. Com es computa el valor afegit de ser-hi en un lloc (i no en un altre) en la comptabilitat dels mèrits?.
  4. És proporcional la relació entre esforç i recompensa?. En un costat de la balança posem en Marcel·lí Puig, petit propietari, que s'ha deixat l'existència i els estalvis en una empresa tèxtil de Mataró que a penes li permet sobreviure; a l'altre costat, en Marc Puigdomènech s'ha fet d'or perquè ha venut el seu supermercat a una empresa de distribució que buscava desesperadament sòl comercial. Qui s’ho ha treballat més?. Hi ha un relació lineal entre mèrit i resultat?
  5. Eliminarem la Borsa?. El joc financer s'ha allunyat del món real. Les empeses pugen i baixen per les seves expectatives no pel seu valor real. En aquest Casino gegantesc que són els mercats internacionals, quin paper efectiu té l'esforç?. Substitueixin Borsa per empreses immobiliàries i tornin a fer-se les mateixes preguntes.
  6. Castigarem l’especulació?. Miquel Cantalozella ha comprat vuit terrenys a Altafulla per un preu raonable. Fa tres anys que espera pacientment que el seu valor es multipliqui per cinc. Mentrestant millora el seu drive amb la seva professora de tenis. Màrius Castro ha comprat una empresa centenària; poc després l’ha tancada i ha eliminat de cop una incòmoda competència. Per la nit, s’engata de Gin Fizz en el seu club. Esforç?.
  7. Premiarem l’arribisme?. La comptabilitat dels morts que en Sarkozy ha deixat pel camí per tal d’arribar a ocupar l’Elysée supera amb escreix la Batalla de les Termopiles. No m’inspira massa una societat que utilitza el copdecolzisme com a arma reglamentària.
  8. Què en fem de la cooperació?. Totes les empreses (i totes les societats) saben que la cooperació és socialment més efectiva que la competència absoluta. Si inoculem el principi únic del “O menges o et mengen”, ja podem esmicolar tots els contractes socials, excepte el de la propietat, és clar. I per les nits de remordiments, una mica de MTV.
  9. On queden els qui no arriben?. La societat també està integrada per persones que necessiten ajuda. Els discapacitats, la gent gran, els desvalguts o els deficients mentals no arribaran mai als nivells socialment exigits, per molt que s’esforcin. I doncs?. La llei del més fort no deixa marge per als febles.
  10. Consolidarem la moral calvinista?. Els principis morals calvinistes segueixen aquest curiós recorregut. Principi bàsic: Volem una societat on qui s’esforça és premiat. D’això en diem meritocràcia. Principi negatiu: Per tant, qui no s’esforça, no és premiat. Fins i tot, pot ser castigat. Principi invers: En aquesta societat, qui té s’ho ha guanyat i qui no té s’ho ha buscat.

No s’equivoquin. Crec en el mercat, trobo saludable unes dosis de competència i em molesten els qui es passen sis hores a la feina jugant al Buscaminas o fent sudokus. Però els principis rectors de la meritocràcia no són aquests. En realitat, és la importació de la mitologia nord-americana on els grums arriben a ser presidents de govern i els venedors de hot dogs són els futurs propietaris d’empreses transnacionals. Aquest artefacte ideològic aparentment rupturista en realitat és un principi conservador, que ajudarà a que tot segueix igual i les escletxes entre els uns i els altres no s’apropin mai.

13 comentaris:

Jaume P ha dit...

Lo teu es socialisme pur.
Anem a la arrel: la recerca de la igualtat, oi?
El que especula amb un terreny, saps que pot perdre?
El que te molts diners del pare, saps que se'ls pot patejar?
El pare que es va fer ric no se si li deixa molt al fill fent-lo ric sense esforç.
El que crec que es pales es que aprofundir en las desigualtats en base al esforç es la millor manera de pujar el nivell i la que més funciona.
(per cert, on son les balances fiscals, que faran que es vegi lo bé que els espanyols tracten als pobres catalans? ja no es urgent oi?)

el7 ha dit...

amic don-aire, estic esperant el teu bloc sobre els resultats eslectorals a Escòcia! encara que no sé si estaré d'acord, estic frisant per conèixer el teu parer davant uns resultats tan interessants.

Anònim ha dit...

Una prueba de que aquí no funciona la merito-cracia como usted lo llama son las listas electorales. Ver quien es diputado y quien se queda a las puertas es una muestra de que no se tiene en cuenta la capacidad y los méritos. Usted ya me entiende

xarxa convergent ha dit...

Has escrit aquest post inspirant-te en Maragall??

don-aire ha dit...

Jaume

Hola Jaume. Gràcies pels comentaris. Sempre directe, tu. ;-)

Lo teu es socialisme pur.

No ben bé. Jo critico la fe irracional en l'esforç. Només es possible si es donen les condicions d'igualtat d'oportunitats. En realitat, és una forma de mantenir l'status quo.

Anem a la arrel: la recerca de la igualtat, oi?

Millor, la lluita contra la desigualtat

El que especula amb un terreny, saps que pot perdre?

Fins a la data, no. En tot cas, no és aquesta la qüestió. Parlem d'esforç. El risc no és esforç

El que te molts diners del pare, saps que se'ls pot patejar?

Però hi ha molta gent que no té l'oportunitat de fer-ho

El pare que es va fer ric no se si li deixa molt al fill fent-lo ric sense esforç.

Si és així, reprenem l'impost de successions que CiU i el PP es volen carregar

El que crec que es pales es que aprofundir en las desigualtats en base al esforç es la millor manera de pujar el nivell i la que més funciona.
En realitat, no es premia pas l'esforç. Al mercat li és igual l'esforç. Només premia la capacitat de crèixer, la plusvàlua. Aquesta retòrica calvinista, de veritat, no és real. És una ficció

(per cert, on son les balances fiscals, que faran que es vegi lo bé que els espanyols tracten als pobres catalans? ja no es urgent oi?)

Per a mi sí. Molt urgent

don-aire ha dit...

el7

Amic, et decebré. No conec el cas escocès. Em queda lluny. Seria un retall d'idees re-conegudes.

Anònim

Tiene usted una obsesión con el temita este. No sé. Eso de las listas y tal es como Miss Universo: en la final, todas son monas y no acaba de entender por qué Miss Uruguay está por delante de Miss Azerbayán.

xarxa

L'avi?

Fera Ferotge ha dit...

Aquesta concepció ja està profundament arrelada. Sarko, simplement l'ha aplicada sense eufemisme, ni complexes. Un es podia tapar el nas de que això fos així, ara es vol així.

Per exemple, en un cas recent que em trobo. Durant aquest any, jo he combinat feina amb estudis, i el que ha estat més dur, amb una malaltia greu de la que ha estat la meva germana. Un dels seus desitjos, era, que tot i la malaltia, jo no perdés any per culpa d'aquest fet. No ha estat fàcil, s'ha notat en els resultats, que notifiquen com he baixat rendiment considerablement (de notable a aprovat), curiosament, jo sé que l'he augmentat, i molt. El preu? O perdo un semestre, o perdo un bon destí d'Erasmus. No nomès això, puc perdre possibilitat de tenir beques per a doctorat, etc. Sort que estic a la UB, a ESADE ja m'haguessin fet fora. Però estic segur, que a ESADE es veu així, i a la meva universitat es defensa que s'hi arribi per meritocracia a les millors beques d'investigació, etc.

M'ha agradat molt la crítica a la meritocracia. Alguna idea per trencar-ho? Hi ha feina a Europa.

certificado ha dit...

El neoliberalismo al igual que el liberalismo clásico combina el principio básico de la libertad negativa con el "principio ético" de la igualdad de oportunidades. Los individuos sólo pueden desarrollar sus capacidades a través de la competencia, la cual es presentada como la mediación por excelencia para el pleno desarrollo de las potencialidades humanas. Esta igualdad de oportunidades garantiza:
la creación de una estructura ética, jurídica y política que permita por igual a todos los hombres explotar al máximo sus potencialidades. Se trata de crear una sociedad en la que todo el mundo y en especial los trabajadores y los miembros de los grupos menos favorecidos sepan que si producen más, su riqueza y su remuneración se elevarán.

Pedro ha dit...

Donaire, doncs no es nota que per tu és tant urgent la publicació de les balances fiscals. Et veig molt ocupat avisant-nos del perill de la nova i malèvola "dreta europea".

Et comentaré alguns punts:
1-La desigualtat d'oportunitats es corregeix amb una escola pública de qualitat. Que jo sàpiga Sarkozy és un entusiasta de l'escola pública francesa, que jo considero nefasta, però ell no.
2-Montilla ha dit que reduirà l'impost, no està tant lluny de ciu i pp. I les successions afecten a la classe mitja a Catalunya, no crec que Anna Balletbó pagui aquest impost ara que es reincopora a tve.
3-Diga-li a Magdalena Álvarez, aquesta dona es supera. Calen comentaris?

És curiós les olles que et fas d'esdeveniments que sembla que tothom viu igual. Puc entendre la deriva paranoica enfront la nova malèfica "dreta europea", però que no em comentis que entre Eduardo Cortés-Sigüenza i maría Lucía Jaramillo hi ha un senyor Esteve que ha votat François Bayrou em sembla estrany.

Pedro ha dit...

per cert, sobra la paraula "paranoia.la retiro.

Anònim ha dit...

Un article molt fluix.
Ara entenc per què Montilla és president de la Generalitat. Per què en el teu partit l'esforç, el mèrit, la superació no existeix. Només així s'entèn que tinguem un president sense estudis.
M'agrada molt que per lluitar contra la nova dreta europea - que dius tu- reforcis els errors ideològics que fan que l'esquerra s'enfonsi. Perfecte!
Llegeix a l'Anthony Giddens, fixa't en Blair, i veuràs com l'esquerra pot guanyar eleccions a Europa amb majoria absoluta.
És molt senzill: fixeu-vos en el que preocupa a la gent: inmigració, seguretat, serveis socials, etc.
No te n'adones fins a quin punt, el trio Sarkozy, Merkel i Brown (o Cameron) faran canviar la dinàmica a Europa.

pelblocgros ha dit...

Hi ha una anàlisi molt interessant del discurs de Sarkozy sobre la recompensa de l'esforç i com aquest ha anat evolucionant en l'últim any, fins ultrapassar les posicions de Le Pen, aquí.
(A l'últim anònim: si guanyar eleccions anés com tu dius, parlar del que "preocupa la gent" i prometre coses a la classe mitjana, i ja està, el Mas dels xecs escolars i d'anglès ara seria president).

Anònim ha dit...

LA MODELO... y Ana Balletbó.



Por Rafael del Barco Carreras.



Este año es noticia, por fin la desmantelan, o eso dicen. Los vecinos ya no sufrirán su presencia. Mantendrán la estructura central como monumento y recuerdo a su tétrica historia. Pero lo tétrico no es historia, alcanza nuestros días, con el beneplácito ciudadano. ¡Que se lo pregunten a Xirinachs, que se suicidaría de puro asco, y tanto acallado denunciante!. “Asesinos, asesinos…”, gritaban por los 80 desde los balcones a las tres de la madrugada, cuando varios funcionarios apaleaban, después de consumir grandes raciones de alcohol, a los desgraciados engrilletados a las argollas que entonces colgaban de las paredes del semisótano de la QUINTA GALERÍA. El sistema para mantener el orden en aquella pocilga. Hasta NUEVE en una celda de nueve metros, con jergones encima del pestilente retrete. 2.600 presos, donde 1000 ya eran demasiados, con una galería destrozada en los motines de finales de los 70, sin comedores, asquerosas y frías duchas a menudo sin agua, y la comida pura bazofia, suplida por la exterior si se podía pagar. Igual o peor que el “Expreso de medianoche”.

Por desgracia he vivido las varias MODELOS de los últimos veinticinco años, y aun no sé cual es la peor, si la del 80, la de los 90, ya con la Generalitat, o los 2000. Si en una, las torturas, con el argumento de los torturadores de aplicar el único SISTEMA viable para mantener el orden con pocos carceleros (y afirmo que con placer por su parte), o la otra, donde flotan zombis drogados, vigilados por infinidad de funcionarios y “técnicos”, cuyos desastres cuando obtienen la libertad o permisos son más que evidentes. Cabría estudiar si el violador o asesino reincidente, siempre multiplicando su agresividad después de una larga estancia en prisión, añade a su inicial desviación biológica o psíquica un plus de venganza por el trato y “terapia” recibidos.

Si el primer día aun no me había repuesto de la sorpresa de la detención, cuando con mi abogado Pascual Estevill celebramos, la noche anterior, con cena en el Casino, la negativa del juez de instrucción al procesamiento, al segundo tomé conciencia que si el sumario reflejaba la Gran Corrupción de la clase política y financiera de Barcelona, a la que añadiría la judicial, allí cada palmo no solo era corrupto sino inhumano (con zonas muy parecidas a las descritas en los campos de concentración nazis). Ya antes de entrar, primera escena kafkiana, el policía “jefe de estafas”, Justo Aguilera (actual comisario jefe en Jaén), “para despistar a la prensa” nos lleva él SOLO, a Serena (de Automóviles Serena) y a mí, desde los juzgados al “Abrevadero”, excelente restaurante tras el “Teatro Victoria”. Mi última comida en libertad, y con un policía que los años me informarían de la cuerda de Piqué Vidal. La Policía no aplicó con nosotros el habitual “hábilmente interrogado”, que hacía de la Modelo el destino soñado de todo detenido… tenían el guión previamente estructurado. No recuerdo interrogatorios pesados, solo los asquerosos calabozos de Vía Layetana con olor a orines y de difícil distinguir entre la noche y el día. Tres días de pesadilla.

La sexta era la “mejor”, para primerizos, gente no conflictiva, o trabajando en talleres y “destinos”, y tres en una celda GRAN CONCESIÓN, si no fuera porque el compañero de litera bebía no menos de treinta cervezas diarias y se pasaba la noche meando, impidiendo conciliar el necesario sueño. Al tercer o cuarto día descubrí que la única ventaja del lugar era el obligado ajuste al medio olvidando el mundo exterior. Pero no se olvida, duele intensamente. Y premisa sin excepción, no tomar ni “aspirinas”. El “aguanta”, o de lo contrario “revientas”.

Hacia los cuarenta años con tres hijas menores y familia en los negocios (muy lejanos a la millonada denunciada y con problemas jurídicos agravados con la detención), si aquello duraba, el futuro se mostraba muy negro, ¡y duró TRES AÑOS! (de allí al juicio y condenado a los tres años), y con la prensa publicando millones a mansalva, que yo no había visto. Otro recuerdo imborrable, la diputada socialista ANA BALLETBÓ vociferando en el Congreso de los Diputados que los del gran desfalco del último franquismo el CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA estaban donde debían, LA CÁRCEL. Yo ni había estado nunca en el Consorcio ni era franquista ni tenía nada que ver con esos DIEZ MIL MILLONES que decían desaparecidos. Y La PRENSA, actor importantísimo en el tétrico drama, publicando que Bruna, el delegado del Estado ya encarcelado meses antes, vivía en prisión como un marajá. Sin embargo leyéndola a diario, entre líneas, completé lo deducido en el sumario, el gran engaño que entre los autores y descubridores “Serra y Maragall” se fraguó beneficiándose de los millones del BANCO GARRIGA NOGUÉS, o sea, Javier de la Rosa. Los cuervos a por su presa. Pero eso ya era el pasado, si pretendía la mínima comodidad, o simplemente huir lo más posible de la más sucia de las miserias y convivencia… ¡habría que pagar!. La expresión del Director Camacho, “a los del Consorcio no se les puede dar DESTINO porque la prensa se me echa encima”, solo se paliaba con las promesas de una libertad con fianza. El segundo y tétrico engaño de mis abogados, el primero, que ni me procesarían. Un primer año entre el patio, Pascual Estevill y Eduardo Soler Fisas. Y los enemigos no estaban en el patio, eran mis abogados. Ni allí ni en ningún lugar encontraría a nadie tan amoral como Pascual Estevill, y por desgracia tardaría en darme cuenta.

Y si el terror suplía a los pocos funcionarios, unos VEINTICINCO por guardia (ahora varios centenares para la mitad de individuos), un refinado sistema de beneficios mantenía el orden y todo el organigrama interno. Los antiguos “cabos de varas” (sin las varas en la ya Democracia), los “kíes” dominando el juego y las DROGAS, y un buen número de “destinos” (prácticamente la cárcel funcionaba con el trabajo de los presos) mantenían el orden en aquella anarquía total. Entre las concesiones, la compra de cervezas al precio de “economato”, catorce pesetas, para revenderse a cincuenta, y si el cupo por persona eran dos diarias, según el “destino” se podían comprar hasta varias cajas con lo que las ganancias o las borracheras eran seguras. Primera premisa, pagar por TODO, desde un “machaca” a la “red” que te permitiría comer con vino o “salir del patio” y alcanzar un buen “destino”. De entrada la prioridad, las chinches, el borracho Juan, las depresiones que me juré no aparecieran, y comer decentemente. El aguante humano es infinito, con un mínimo de voluntad e ingenio.

Desde el primer momento me pareció imposible no caer enfermo, todas las enfermedades infecciosas tenían cabida, y apareció la SIDA, que a mi entender pudo incubarse tan bien allí como en el África donde situaron su nacimiento. Otra incoherencia, culpa de mi obsesión por la ducha diaria, mis pies se llenaron de hongos provocándome la única herida o enfermedad de toda mi vida de adulto, y desde entonces el Panfungol es la solitaria medicina de mi botiquín. Quizá sea un caso especial pero desde las anginas de mis quince años, jamás he acudido a más médico que un dentista. Una suerte añadida, porque la atención médica, era más bien desatención, y en manos de un único y siniestro personaje.

Continuará…ver www.la grancorrupcion.com