03 de maig 2007

Tourist or not tourist

Ara fa uns quants anys, vaig veure en una agència de viatges un immens cartell que omplia la façana del carrer de l'Eixampla amb una platja blanca infinita puntejada amb dues inevitables palmeres. En la part inferior, amb una tipografia més lamentable que la Comic Sans, ens suggeria: "Vingui on no venen els turistes".

És fàcil veure que això és impossible. Si els turistes van a un lloc sense turistes, deixarà de ser un lloc sense turistes, de manera que l'única manera d'anar a un lloc sense turistes és no anar-hi. Però ningú no dissenya un anunci sense sentit. En realitat, el missatge és un altre. "Vostè, que no és un turista, vingui al lloc on van els que no són turistes". Aquesta és una curiosa derivada de la societat contemporània: Negar allò que som. Els turistes ja no són turistes, sinó viatgers, exploradors, curiosos, aventurers o oenegés. Els barbers són estilistes, els solters són singles, les prostitutes són acompanyants i els polítics... bé, els polítics continuen essent polítics. Però d'això ja els hi parlaré un altre dia.

Les agències de viatges han de fer un curiós malabarisme. Venen productes turístics, però intenten que no semblin productes turístics. Són els efectes secundaris de la visió sanchezdragoniana del món. Recorden?:

A la cultura no puede acceder casi nadie, no es algo democrático, existe una
jerarquía. Hoy parece que todo el mundo, por cojones, tiene que leer o tiene que
ir al Museo del Prado. ¿Cuál es el resultado de eso? que hoy no puedes entrar al
Museo del Prado. Tienes que aguantar dos horas en una cola llena de guiris con
chancletas a los que no les interesa lo más mínimo el arte.
Aquest és el problema. Paul Klee no es va trobar el seu barber entre els carrers de Hammamet i Washington Irving no coincidí amb la peixetera del seu barri mentre passejava pel recinte de l'Alhambra, amb aquell posat místic. Però ara els Sánchez Dragó s'adonen horroritzats que el llibre que llegeixen amb delit és un best seller, que Das Leben der Anderen guanya un Òscar i que la portera li explica a la seva cunyada que li fan mal els ronyons de tant passejar en rickshaw per Melacca.

Moltes persones necessiten crear línies Maginot imaginàries que marquin la distància entre ells i els altres. La cultura, l'oci i el turisme han estat tradicionalment la forma de manifestar la seva deserció de la massa, la seva condició elitista. Però avui s'han adonat que el Glacier Point de Yosemite està ple de turistes que volen fotografiar la llum de la lluna reflexada sobre la paret del Half Dome. I han comprovat horroritzats que la guia que llegeixen, la càmara que transporten i fins i tot el llibre de viatges que escriuen són idèntics als accessoris del turista del costat.

Els turistes no volen veure turistes, perquè temen veure's reflectits en ells. És com mirar-se en un mirall: Necessites un programa sencer de Desnudas per assumir els teus michelins. Ara bé, si vostès són partidaris de la línia dura del Cambio radical, poden visitar aquesta pàgina. Els llocs sense turistes continuaran essent llocs sense turistes.



[Gràcies Sergio]

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Donaire, lo suyo es escribir sobre turismo. Uno de los mejores posts que ha hecho últimamente, que me tenía un poco frito con tanta política 2.0. Y tiene el biodramina muy abandonado. A ver si lo reactiva.

el7 ha dit...

Estem davant un dilema interessant. Volem que tothom viatgi i vegi altres coses, amplii els seus punts de mira,i tal volta conegui altres coses, i d'altra banda volem que viatgi quan no viatgem nosaltres i si no pot ser, com a mínim que no els trobem. Comprem guies de restaurants amagats, ens conectem a foros on ens pensem que som únics,....
i a la fi, ens acabem trobant.

L'altre dia estava amb un senyor d'una zona, que em va dir, ostres sé d'un lloc que és absolutament mervaellós, i d'un restaurant genial, però no t'ho dic, que si no encara hi portaràs turistes....
M'agradaria saber que en pensa el del restaurant.

Don Güevos ha dit...

Buen post. La "democratización" del turismo es tan inevitable como estéticamente penosa. Ocurre en todas partes aunque yo no creo que el rechazo que algunos sentimos a eso se deba a otras causas que las que Dragó manifiesta.

La realidad es que a muchos no les interesa salir. Ni les gusta. Ni comprenden lo que ven.

Hay un primer grupo de los que salen (que no son todos) que cuando salen, no salen. La parafernalia de la cámara al hombro, los pantalones cortos, los viajes gregarios, los aviones estrechos, los cruceros autobús, las fotos absurdas, la queja por la comida, el guía en la tienda del amigo, las reiteraciones de los tópicos y las ganas de volver, demuestran ese desinterés.

Hay un segundo grupo que se las sabe todas, pero sigue con comportamientos gregarios, repetidos una y otra vez en viajes siempre iguales.

Viajar es otra cosa. Se debería enseñar, al igual que se enseña a la gente a conducir, a saborear un vino o una comida.

Lo que debería hacer Ud en sus webs es pedagogía. Ser didáctico, enseñar a viajar. Como en la política, en la vida y en todo, no hay que perder la esperanza de cambiar a la gente rompiendo la linea manigot que crean los prejuicios (aunque significara menos votos para la izquierda).

Por cierto, mejor que las 50 preguntas de aló ZP, me gustaría su opinión sobre las "nuevas maravillas" que se encuentran a concurso. Algunas son horribles. A ver si coincidimos.

certificado ha dit...

El turismo engendra armonía cultural, pero también existe el conflicto entre el turista y el anfitrión: el primero se entrega a una actividad de esparcimiento, el segundo trabaja.
El progreso no necesariamente perjudica a la cultura. Es cierto que hay una abundante producción de objetos de arte de consumo masivo, pero ésta permite la producción en número más reducido de obras de calidad. Es cierto que las bailarinas se presentan ante los turistas en los hoteles y no ante la nobleza palaciega como antaño, pero siguen danzando. Sin esa fuerte demanda, ese arte tal vez hubiera desaparecido. Aquél que está al corriente de las danzas, la música, las ceremonias, la arquitectura, las costumbres, aprecia y disfruta más del lugar.
Nosotros a veces nos avergonzamos del turismo de sol y playa de lugares como Lloret de Mar, y sin embargo buscamos turismo de masa como París, Praga o Cuba. Lo mismo pero con diferente clima.
¿No pensarán los “indígenas” de esos lugares lo mismo que pensábamos nosotros de los ingleses, alemanes y holandeses de Lloret de Mar?.
¿En que nos diferenciamos?. ¿Por qué nos da vergüenza ser turistas?. La vida es turismo, pues en cada momento descubrimos nuevos lugares aunque estén al lado de casa. Turismo es descubrir, experimentar, sentir, aprender. Y para ello no es necesario recorrer miles de kilómetros.
La posibilidad de reservar “en línea”, el acceso a las tarifas reducidas de último minuto y el pago de hoteles por Internet van a contribuir al auge del turismo.
Yo estoy muy orgulloso de ser turista...Y como reza mi blog: “de turista por la vida”

Cornelio Escipión ha dit...

Hola compañeros de la blogosfera,

Os escribo desde "Opresión Digital" para informaros que hemos realizado una entrevista a Sebastià Llorach, representante del partido político "Escons Insubmisos -Alternativa dels Demòcrates Descontents". Partido político que suele presentarse en Cataluña y cuyo proposito es el de atraer los votos de los que se decantan por la abstención o por el voto en blanco. Veremos si el descontento electoral les beneficia en estas municipales.

La dirección de la entrevista es:

http://opresiondigital.blogspot.com/2007/05/entrevista-escons-insubmisos.html

saludos!!

Baba O'Riley ha dit...

La seva observació sobre la democratització del art i de la possibilitat de viatjar, es de les reflexions més encertades que he llegit últimament; només volem gaudir de llocs o de les diferents argumentacions culturals quan formem part d'un reduït numero de privilegiats. Si tothom pot accedir deixar de tenir el més mínim valor. Ens interessa la possibilitat de manifestar la nostra individualitat i la excusa es visitar el racó més perdut Groenlàndia o llegir les obres completes de
Gao Xingjian. L'important es ser diferent, independentment d'on radica la diferencia.

Anònim ha dit...

El teu blog és cada vegada més bo. Estàs segur que ets socialista?

Chatnoir ha dit...

Doncs sí. La democratització de la cultura només serveix per a banalitzar-la.
I això va pels que van al Prado en xancletes, (que deia aquell), pels lectors de solapes, pels que tot i no saber quan ho han de fer s'entesten a picar de mans a la marxa Radedtzky, pels que miren monuments a través del visor d'una càmera, pels que van al Comerç24 perquè és on va tothom que és algú...
Clar que jo també sóc dels que pensa que per poder votar s'hauria de passar un test psicotècnic, però vaja...