10 de juny 2007

Municipals (I)

Mentre vostès estan fent la migdiada amb la banda sonora de Montmeló o pensant que Maradona s'ha reencarnat en Messi (aprofito per recomanar, vist el que hem vist, que el jugador blaugrana no faci cap anunci contra la droga), en diversos punts del país uns senyors i unes senyores negocien. Des d'una certa alçada, aquests jocs de mans del gran Tamariz semblen el ball d'acoblament d'un ànec mascle i d'altres semblen una partida de pòker, amb aquell fum, aquelles mirades i un senyor molt alt i molt gras a la porta, amb cara de mala llet. Poca broma. Es decideix el govern municipal pels propers quatre anys.

Els amenaço amb un estudi sobre els pactes post-electorals, basat en els municipis de més de 5.000 habitants. Però hauran d'esperar fins a finals de juny, perquè abans s'hauran de confirmar els acords anunciats i s'hauran d'escenificar els acords no anunciats. Vull anticipar el debat: Devaluen els pactes post-electorals el sentit del vot?. Crec que mai com ara els pactes post-electorals han generat una sensació tan agra. Molta gent percep que ells voten i després els partits decideix què fan amb el seu vot.

El problema


Les eleccions municipals són l'elecció lliure, universal, secreta i directa d'un partit polític. Es basa en la Llei de Règim Electoral General de 1985, que traspassa el model electoral general al local. Així, cada votant selecciona un equip. Però en absència d'una majoria absoluta (o d'una majoria molt àmplia), el futur de l'Ajuntament depèn de la política de pactes. I en aquesta part transcendental del resultat final, els votants no hi entren.

Per això, es pot donar una situació en la que un votant no estigui d'acord amb l'efecte directe del seu vot: "Jo no he votat al Partit dels Amics dels Lèmurs per a què facin alcalde al cap del Partit dels Pelleters Sense Escrúpols". I si aquest sentiment no és individual, sinó que afecta una part important dels votants, ens podem trobar amb un significatiu divorci entre el sentit del vot i el govern municipal.

A les darreres eleccions municipals, aquesta situació s'ha vist agreujada per tres factors complementaris:
  1. La fragmentació del vot, que sovint exigeix pactes entre tres o més forces.
  2. L'emergència de partits transversals que poden justificar fàcilment un pacte amb partits diferents. És el cas d'Esquerra, que pot utilitzar el vessant nacionalista o progressista per avalar un o altre pacte. Però és especialment evident en els nous partits de caràcter local.
  3. La coincidència històrica de fi de cicle en determinats ajuntaments, que ha propiciat pactes per a desallotjar del govern un partit que portava molts anys en el Consistori.
Les solucions

Pactes a priori

Una primera via seria explicitar els pactes abans de les eleccions. Aquesta ha estat la tesi d'en Villatoro en el seu duríssim llibre L'engany. Aquesta obra apocalíptica (que augura per Catalunya totes les plagues bíbliques juntes) defensa que els tres partits de l'Entesa havien d'haver ensenyat les cartes abans de les eleccions. Per cert, en Villatoro no ha criticat el cas oposat: la campanya d'Esquerra a Barcelona sempre ha deixat clar que apostava per una reedició de l'entesa. I no és que jo pensi que el senyor Villatoro sigui partidista. En absolut.

Aquesta proposta té un problema essencial: els pactes estan molt condicionats pels resultats. No és el mateix pacte si un partit obté 5 i regidors i l'altre 4 que si n'obtenen 8 i 1 respectivament. Totes les variables dels resultats són rellevants: qui ha guanyat, qui ha incrementat més els seus vots, qui ha estat més castigat, quin és el repartiment de regidors... Cadascuna d'aquestes variables afecta necessàriament la política de pactes i, per tant, excepte en condicions molt particulars no té sentit que un partit defineixi de forma explícita la seva política de pactes abans de les eleccions.

La llista més votada

La solució que més ràpidament ens ve al cap és fer alcalde al cap de la llista més votada. Podria ser una forma fàcil de resoldre les tensions. Qui guanya serà alcalde. Això és el que ha proposat recentment el responsable de Convergència i Unió.

Però aquest model ignora el sentit de la Llei de Règim Electoral General. Els electors voten partits que trien l'alcalde i aquest delega funcions en els regidors. Imaginem un exemple. A Villaarriba hi ha tres col·lectius: el Partit Campi qui Pugui (PCP) proposa ampliar la superfície construïda del municipi en un 2000% i construir 6 camps de golf; el Partit del Creixement Moderat (PCM) preveu una revisió del POUM i un increment del 5% de la superfície construïda, mentre que el Partit del Creixement Zero (PCZ) no vol ampliar el sòl urbà. Imaginem que el PCP obté el 40% dels vots (5 regidors), el PCM el 35% (4 regidors) i el PCZ arriba al 25% (3 regidors). Si l'alcalde és el representant del PCP, el model de ciutat que s'implantarà estarà en contra de l'opinió majoritària del 60% de la ciutat que desitjaria un creixement moderat o nul.

En un sistema de representació com aquest, imposar la llista més votada és un frau del propi sistema. Molts electors poden votar al PCP esperant que puguin suavitzar les propostes del PCM, de la mateixa manera que molts votants d'ICV desitgen que els regidors ecosocialistes implantin determinades propostes en un govern progressista. Hi ha molts electors que voten accents. En tot cas, es fàcil veure que un pacte entre PCM i PCZ s'adequa més al sentit del vot que un govern del PCP en solitari.

I en tot cas, tant en el cas dels pactes a priori com en el cas de la llista més votada el sistema seria molt inestable. Imaginem que finalment el cap del PCP és escollit alcalde. Serà alcalde en minoria (perquè el sistema no pot obligar un partit a pactar amb un altre). Tots els plens municipals seran un pim pam pum de l'oposició. Ni Pla General, ni pressupostos, ni grans inversions.

Llistes obertes

És una de les opcions que més sento en les tertúlies i debats. En realitat, les llistes obertes no solucionen el conflicte dels pactes post-electorals, sinó que afecten a altres debats igualment rellevants. "Votar les persones i no les idees" seria la consigna del model de representació directa, tot i que és evident que darrera de les persones sempre hi ha idees. Jo veig molts problemes en un sistema en el que cada persona vot tenir el seu propi model de ciutat: si ja és complicat explicar quina ciutat vol un determinat partit, com es poden explicar 21 programes?.

És veritat que indirectament les llistes obertes poden contribuir a dibuixar possibles pactes. En l'exemple anterior, un votant de PCZ vot fer un vot simbòlic al representant del PCM per a atorgar un 33% del seu vot a la segona llista que l'inspira més confiança. El model té les seves ombres. Imaginem que el PCM té quatre candidats molt brillants, mentre que el PCZ només en té dos, de brillants. Es podria donar el cas que els dos del PCZ obtinguessin més vots que cap altre dels quatre del PCM tot i que la suma de vots totals a representants del PCM fos molt més gran que la suma de vots totals a representants del PCZ.

Es podria explorar un sistema que ignoro si té alguna implantació en el món. Cada votant introdueic una papereta en tres urnes i pot votar el mateix partit en els tres casos o pot votar a un partit en cada cas (o un i dos, és clar). Els resultats de les eleccions al Senat ens demostren que en la pràctica no hi ha a penes diferències amb el model convencional.

El model francès

El model electoral espanyol és una rara avis. Si mirem el mapa electoral europeu, descobrirem que a Itàlia, Alemanya, França o Gran Bretanya se segueix un règim molt diferent. I en alguns estats com Alemanya, la decisió del sistema electoral municipal és competència dels Länder, de manera que existeixen 17 models electorals

El model francès es basa en una doble votació. Si en la primera votació una formació obté la majoria absoluta, se li atorguen 3/4 parts dels regidors. En el cas que cap partit arribi al 50%, es realitza una segona votació a la que només poden presentar-se les llistes que han obtingut almenys un 15% dels vots. En aquesta segona volta, es poden explicitar els pactes i es poden integrar membres d'altres candidatures a les llistes pròpies. A qui guanyi aquesta segona volta, se li atorguen 2/3 dels regidors.

En síntesi, el model francès té dues avantatges: la doble volta facilita l'elecció entre dos o tres models (i no entre vuit o nou) i permet la creació d'ajuntaments molt sòlids. A més, les legislatures duren sis anys i no quatre. El principal problema és que el sistema minva la pluralitat (elimina els partits petits) i ofega la capacitat de maniobra de l'oposició.

El model italià

El model italià és més complex perquè implica dos voltes i dos eleccions: el consell municipal i l'alcalde. En certa manera, separa la funció legislativa i de control al govern (el Ple Municipal) i la funció executiva de l'Ajuntament.

Per tant, el dia de les eleccions els ciutadans voten a un alcalde i voten a una llista per al consell municipal. En el cas del consell municipal, si cap llista obté la majoria absoluta es realitza una segona volta que es guanya per majoria simple. La llista guanyadora obtindrà almenys el 60% dels escons. En el cas de l'alcalde, aquest ha de guanyar per majoria absoluta en la primera volta i per majoria simple a la segona volta. L'alcalde pot designar el seu equip (la delegació de les funcions) entre els regidors electes o entre persones que ni tan sols han concorregut a les eleccions.

Per tant, el model italià confia també en les dues voltes franceses i incorpora la diferència entre executiu i diguem-ne legislatiu (entre equip de govern i ple municipal).

Epíleg

A mi m'agrada el model italià. De fet, l'única reforma electoral proposada (pel PSOE) estava clarament inspirat en el sistema electoral italià. I també crec que la discussió sobre el model electoral municipal hauria de ser una competència autonòmica. No és el mateix Astúries que Andalusia.

En tot cas, el més important d'un joc és respectar les regles. Si abans de començar el partit sabem que les regles del joc són la Llei de 1985, no podem demanar un canvi de regles quan el partit està al minut 85 de joc. Descansin. En un parell de setmanes, els comento els resultats de l'estudi. Els anticipo que alguns dels comentaris polítics que podem llegir aquests dies són simplement falsos.

8 comentaris:

Xavier de Blas ha dit...

Espero amb delit aquest estudi. Estic que trencarà moltes idees preconcebudes.

Felicitats per la teva reflexió.

L'inconvenient que li veig al model italia és que son 2 eleccions a 2 voltes. O sigui podrien ser 4. Això ajudaria a vèncer l'abstenció?

Salutacions

Fera Ferotge ha dit...

No acabo d'entendre el sistema italià, però segons entenc, representa que en cas de necesaria la segona volta en el consell municipal, una força que guanyi per majoria simple obtindria el 60% de regidors?

També elimina la pluralitat, no?

Jo tinc clar, que separaria completament en votacions del que és la càmara legislativa, i el executiu. Com passa a França, però eliminant el sistema electoral per districtes, i realitzant primer les legislatives.

Depenent de la força que s'ha donat en les legislatives, els candidats presidencials ja podran temptejar el suport de les altres forces, i que en aquest cas, passin la ratificació de les eleccions presidencials.

certificado ha dit...

Com últimament sempre discrepem; Sr.Don Aire aquesta vegada no serà una excepció.
Jo prefereixo el sistema francès. Si algú guanya en la segona volta, això fa més fort la democràcia i els perdedors no han de fer pactes amb el diable.
S'esperen 6 anys (en el cas francès) i a preparar les pròximes eleccions.
Opino que així tot el món podria dir que ha tingut una segona oportunitat per a triar al SEU alcalde (encara que sigui l'altre partit el qual hagi triomfat).

Ja sé que aquest sistema no ho aniran a acceptar els partits petits, que tanta força tenen a aquest altre costat dels Pirineus.

P.S.- Perdoni les faltes d'expressió i ortogràfiques en aquest idioma, però em costa més expressar-me en ell. Ho faig per a evitar insults xenòfobs per part dels anònims de sempre.

don-aire ha dit...

Xavier

En realitat són 2 eleccions amb dues urnes. I això en el que cas que no hi hagi majoria en la primera volta.

Crec que l'estímul de l'elecció directa i de l'elecció del consell podria fer incrementar la participació. Uns votaran perquè hi ha el Partit Conmunista i altres votaran perquè es presenta el veí de l'escala.

Fera

Sí, sí. També l'elimina. Tant en el model italià com en el francès, qui guanya es queda amb majoria absoluta i una mica més.

És veritat que això va en contra de la pluralitat. Teòricament, aquesta es dóna per les adscripcions entre la primera i la segona volta. En la pràctica, és més complicat.

El sistema francès separa les presidencials i la Càmara, però només en les Generals. En les municipals, es vota el Consell i l'alcalde.

La singularitat

Certificado

Discrepi, si us plau, que això enriqueix el debat. En aquest cas, li he de dir que tant el sistema italià com el francès s'assemblen en què provoquen un Ajuntament fort. És a dir que qui guanya es queda amb la majoria absoluta dels vots. En el cas italià (m'he oblidat de dir-ho), el mandat dura cinc anys.

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

En el cas de les ciutats amb certa magnítud demogràfica, crec que es podria escollir l'alcalde usant tota la ciutat com a circumscripció uninominal i els regidors de la mateixa manera però amb els disctrictes o barris com a circumscripció. Així el "regidor de barri" ho seria realment, no com ara.

Només una petita aportació en pro d'una major identificació de la ciutadania amb els seus representants polítics. En tot cas, caminar cap al model italià em sebla una bona idea.

don-aire ha dit...

Narcís

El model que proposes ja es dona a París, Lyó i Marsella. A mi em sembla molt bé.
Hem de tenir present, però, que les EMD no han funcionat i són un niu de problemes. Ja sé que no és el mateix, però les coses s'han de fer i a més s'han de fer bé.

Anònim ha dit...

El que no es pot justificar mai de la vida són els pactes contra natura. Si el PSc diu que és un partit d'esquerres, com és possible que se juntin amb el PP per fer fora a Convergència que ha guanyat les eleccions de Roses?. COm es pot explicar que un partit que diu que és d'esquerres s'alii amb el PP només per fer alcaldessa a la número 1 del PSC?. A roses estem indignats, dolguts i cabrejats. Qué tens a dir tu?. Et sembla bé??. Quin model permet això?. El model egipci???

don-aire ha dit...

No. D'entrada no em sembla bé que el PSC pacti amb el PP.

S'ha deixat de dir que el PP pactaria amb CiU o amb PSC. O sigui que tenim 2 alternatives: ciu+pp o psc+pp.

D'altra banda, el cas de Roses és un exemple més de molts pactes (ho comentaré a l'estudi) en els que s'alien forces diferents per a canviar un equip de govern, que porta molts anys en el govern.