La vida en un blog

És difícil explicar una persona estranya al medi què és un blog. I encara és més difícil justificar "Per què escrius un blog?". No sé quants bloggers podrien respondre aquesta qüestió. Jo no. No sé per què ho faig. El blog és un espai postmodern, un realitat líquida que diria Bauman. Per això, és molt difícil teoritzar sobre blogs. Malgrat tot, els proposo uns apunts del natural.

L’espai exhibicionista

Els blogs són una forma d’exhibició col·lectiva, un striptease (les visites que m’aportarà aquesta paraula) de l’ànima. És difícil explicar les altes dosis de sinceritat que es destil·len en un blog; de vegades, sembla que estan escrits com si ningú els llegís realment, com si fos un simple “Estimat diari”, que actua com un auto-psicoanalista. Conec a determinades persones molt millor pels seus blogs que per les converses que hem intercanviat durant anys. És una de les paradoxes universals de l’acte d’escriure: la tendència irrenunciable a exhibir, a poc a poc, els forats més amagats de la teva personalitat. És molt probable que els blogs ensenyin el veritable jo, el que s’oculta sota la màscara de les relacions socials. Quin és doncs el món virtual i quin el món real?

L'espai inútil

Escriure un blog aporta pocs beneficis indirectes i cap benefici directe. Si apliquem la lògica del mercat, escriure un blog és una forma lamentable d'invertir el teu temps. És molt més rendible estudiar un Màster, aprendre anglès, apuntar-se a un curset, escriure cartes laudatòries al teu superior o espiar la competència. Per això, quan les empreses intenten bloguejar seguint el manual del neomarketing, només duren una setmana. En un món en el que cada gest, cada pensament, cada acte d’insubmissió està quantificat, empaquetat i disposat en un aparador per a la seva compra, els blogs semblen un residu del XVIII, una antiguitat com els rellotges de sol o els dirigibles, molt estètics però absolutament inútils.

L'espai col·lectiu

És freqüent llegir que els bloggers tenen una inflamació de l'ego. És possible. Certament, senten una profunda satisfacció per un increment sobtat de l'índex Technorati, per un salt en el Google Rank, per un augment del 10% de les visites o simplement per una dotzena de comentaris nous. També és molt difícil explicar un profà perquè és important que el teu Technorati sigui alt. Un índex tan superficial que no discrimina si algú parla bé de tu, si et posa a to o simplement si constes en el seu blogroll, per una estranya llei de cortesia.
Però en realitat, els blogs són una obra col·lectiva. La construcció de significats (i de narracions) en els blogs mai és una obra personal. Les referències es creuen, es modifiquen, es plagien, es transformen i acaben creant una densa xarxa de narracions apòcrifes. No hi ha autors. Tots són una mica transmissors i una mica creadors. Aquest text que ara escric, com la Biblioteca que imaginà Borges, ja ha estat escrit de forma similar en un altre lloc. Potser jo no soc prou conscient i estic segur de viure un acte de profunda creació literària. Però moltes de les meves paraules són només la reverberació d’unes paraules que ja han estat escrites.

L’espai instantani

Potser han provat a veure un pack de la seva sèrie preferida. Intentin veure els capítols de CSI de fa dues temporades. No funciona. I no només perquè és possible que alguns capítols ja els hagin vist, sinó sobretot perquè sonen antics. CSI s’ha de veure el dilluns a la nit; si no, ja han caducat.
Els blogs no estan escrits amb una voluntat transcendent. Tots els bloggers tenim la sèrie temporal dels posts escrits en els últims anys, però aquest espai és perfectament prescindible. Ningú no tafaneja els registres històrics dels blogs, perquè ja han caducat. Els blogs es basen en la tecnologia RSS, que és un concepte molt volàtil, molt efímer. Això que escric ara es perdrà en el vent cibernètic en breu. Només quedarà un residu, potser una frase o una paraula en un lector que escriurà un dia un altre post. No hi ha sentit biogràfic, ni acumulació històrica.

L’espai relacional

Els blogs creen relacions. El més autista dels bloggers (i n’hi ha que ho són molt) llegeix els posts veïns, navega, deixa comentaris i, a poc a poc, enllaça uns posts amb uns altres. No és només l’espai col·lectiu al que em referia abans. Els blogs creen relacions virtuals que de vegades acaben essent relacions reals (el cafè, ho sé, Ignasi). Una de les paradoxes més sorprenents dels blogs és que tots hi entren (entrem) amb una actitud declamatòria i canviem ràpidament a un nivell conversador. Conec molta gent que ha deixat d’escriure el seu blog (tots ho farem un dia o un altre), però no en conec cap que hagi deixat de llegir els blogs dels altres. La blogosfera és un nou espai de comunicació social, un Second Life, en el que creem relacions espontànies basades en la paraula i en el contacte virtual (oxímoron).

L’espai improvisat

Cap on van els blogs?. Ningú ho sap. No hi ha uns conductors, ni uns programadors, ni uns legisladors. La blogosfera va néixer per combustió espontània, de manera fortuïta, i és impensable que pugui ser un espai governable. En certa manera, és una república àcrata, sense normes, ni lleis escrites, amb codis deontològics que no tenen cap sistema de pressió per a ser aplicats (més enllà de la pressió moral). Per això, hi ha un posts llargs i curts, documentats i indocumentats, reiteratius i innovadors, joies del disseny o atemptats contra el bon gust... Tot és possible i tot està per inventar.