22 d’agost 2007

L'espai minvant


Mirin aquest mapa. L'he obtingut d'aquesta font. La taca més gran és l'espai "vital" de Georges Tomas quan tenia vuit anys: podia desplaçar-se des de la seva casa de Sheffield fins al llac, que està a 6 milles de la ciutat. El seu fill podia moure's sol amb vuit anys fins als boscos propers. La filla d'aquest podia anar caminant pel seu compte fins a la piscina. Però el darrer esglaó de l'arbre geneològic es mou en un radi de només 300 yardes (uns 270 metres). Molt més que la majoria de nens catalans de vuit anys. Generació per generació, l'espai vital dels nens ha anat minvant fins a apropar-se a zero.

Escric aquestes notes des de Malta, on estic amb en David. Té sis anys i ja ha estat a molts llocs diferents i està acostumat a volar. Em sembla que la primera vegada que jo vaig volar tenia 13 anys. En aquest sentit, té raó Harvey quan diu que la societat postmoderna ha suposat una notable compressió espacio - temporal, que ha apropat les geografies llunyanes. Només cal analitzar l'evolució dels viatges de noces, que fins fa quatre dies arribaven a París i ara canvien sempre de continent.

Però si traduïm aquest debat a l'escala local, el resultat és l'invers. Els espais vitals dels nens s'han anat empetitint. Els nens poden viatjar a molts llocs, poden visitar continents, però no usen l'espai del carrer. Poc a poc, el seu lloc s'ha anat reduint i aviat ja no existirà. Els nens viuran a les seves cases i només usaran l'espai públic amb l'atenta vigilància d'un adult, el que limita enormement la seva capacitat d'usar l'espai públic. Recordo que a la meva infantesa, el carrer ho era tot: l'espai de relació, de descoberta, de joc... Durant els estius o a la finca de l'oncle Apolinar, els límits del nostre espai vital es confonien amb l'horitzó.

La geografia no ha aprofitat totes les possibilitats que va obrir Hägerstrand i l'estudi de l'ús social de l'espai. Amb les tecnologies de la informació, avui podem saber amb molta precisió com ens desplacem pels llocs, quins són els forats, les autopistes, els punts de relació. Aquesta és una geografia necessària. Com s'usen els llocs i quina és la geografia quotidiana, els camins que seguim, els espais que evitem. Potser el resultat serà una cartografia cada vegada més reduïda, més minimalista. Recuperar el carrer com a espai de convivència: Aquesta serà una de les utopies del futur. Tornar a eixamplar l'espai vitals dels nens.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Feliz estancia en Malta, Donaire. ¿Acabó el libro finalmente?

certificado ha dit...

Sr. Donaire, Eso pasa también en muchas otras vertientes de la vida. Hoy en día parece interesar más lo que sucede en Nueva York, Buenos Aires o Pekín, que lo que pasa en Tarragona (si estamos, por ejemplo, en Girona).
Muchos ya no se realizan, ni se sienten sasisfechos, ni siquiera con el nacionalismo. Ahora ya no es sentirse catalán, sinó empurdanés o incluso de Albons...Dado por hecho que todo el mundo conocerá dónde queda Albons.
Con la tecnología a nuestros pies, podemos saber casi todo lo que pasa a miles de kilómetros pero no nos interesa si el vecino se está muriendo.
¿Cuántos conocen en una gran ciudad a los vecinos del edificio y en cambio están más relacionados virtualemnte con amigos de Australia o América?.
El espacio entre minimalismo y maximalismo está vaciándose de contenido, y con ese espacio también se pierde una gran parte de nuestra historia y de nuestras raíces.
¡Buena estancia en Malta!

Don Güevos ha dit...

Joder oiga. Volver a la rue, con las chapas, el balón y las dreas con los quinquis. Una selva, pero cutre.

Ahora su hijo lo tendrá mejor: más comodidad, más pasta, experiencias más variadas.

Y muchísimas más tías buenas, no como en su época.

Volver a la calle? Debe empezar a vigilar su PSA...

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Cert, una gran paradoxa. Tot i que s'hauria de tenir en compte si la persona -el nen- es troba en una ciutat o un poble. En base a la meva experiència, recordo que quan era petit el meu espai vital a Girona es limitava basicament al trajecte casa-escola, mentre que quan estava a casa dels meus avis a Sarrià de Ter -un poble, tot i formar part de l'àrea urbana de la capital- feia excursions dins d'un radi molt més ampli. Avui, però, els nens de Sarrià ja no van tan lluny com anavem nosaltres: crec que hi ha un excés de superprotecció per part dels pares i autoritats vàries. Per exemple, ciclicament aparèixen veus que diuen que s'han de clausurar basses on la mainada sempre s'ha banyat per por que els nens s'ofeguin. O cal recordar fins i tot l'episodi del Ter a Salt, on la gent gran deia que els que malauradament s'han ofegat es deu a la pèrdua de la "cultura de riu". Bé, n'hi ha per reflexionar.

Records des de Finlàndia!