21 d’agost 2007

Simplicitat

Provin d’anar amb el seu fill a veure una pel•lícula infantil. Si no en tenen, de fill, agafin prestat el fill d’algun veí que els estarà eternament agraït. No provin d’anar sols al cinema a veure Ratatouille, perquè sincerament es veuria molt estrany. A mi em passa amb els castells de sorra. M’encanta construir-los: el fossar, el pati d’armes, el joc de contraforts i l’instant màgic en què connectem el canal principal amb el mar i l’omplim d’aigua. El meu problema és que no puc fer castells sol, de manera que necessito la coartada d’en David, qui als cinc minuts de fer el castell s’avorreix i insisteix en anar a matar meduses. En fi, que si volen veure la darrera de Pixar, un espectacle infantil o fer castells de sorra, necessiten un nen o una nena.

El més sorprenent dels espectacles infantils és la seva absoluta simplicitat. Es podrien resumir totes les pel•lícules, totes les obres de La Xarxa i tots els espectacles de titelles del món en tres o quatre històries bàsiques. Després, els podem vestir de mags, de ratolins, de galetes de la sort o de pingüins. Però el tronc és sempre el mateix. En un espectacle de titelles, sempre s’acaben picant les unes a les altres, amb aquell soroll tan característic (crac, crac, crac), i no pot faltar allò de “Heu vist on s’amaga el llop / el dolent / l’ogre?”, mentre tots els nens criden “Darrera teu, darrera teu”. I en les pel•lícules, sempre hi ha el protagonista eixerit (i incomprès), l’amic grassonet, el dolent intel•ligent i el sicari destraler. El final es pot predir als cinc minuts de la pel•lícula. Hi haurà un moment per a la reflexió transcendental, una persecució, un petó, una escena apoteòsica just abans del final i algun gag puntual (darrerament, sempre hi ha pets, que per cert provoquen una rialla col•lectiva).

La primera reacció en veure aquests espectacles de pa sucat amb oli és atacar la seva simplicitat: el món és molt més complicat, pensem. La vida no és una línia recta entre A i B, sinó un laberint ple de culs de sac, de remolins i fossars. La política contemporània utilitza sovint aquesta coartada: No és tan senzill. Potser és la vacuïtat de l’estiu, però darrerament tendeixo a pensar que sovint la complexitat és una forma d’amagar la simplicitat. Que sovint les coses sí són senzilles. Senzilles d’entendre, senzilles d’explicar i, això sí, una mica més difícils de realitzar. Encara que pel camí hi hagi una drecera, un obstacle i quatre estacions intermèdies, al final parlem d’una recta que uneix A amb B. Hauríem de començar a cercar una política més minimalista, que es despulli dels seus artificis retòrics, que desbrossi una mica el bosc de paraules, que concreti més que dispersi, que llenci alguns mobles del XIX (o en tot cas, que els cedeixi a algun museu), que vegi la simplicitat com un objectiu i no com un problema. Podríem començar dient les coses pel seu nom. I reduint el número de subordinades. Jo el primer, ho sé.

La política 2.0 haurà de ser, també, una mica més concreta, més directa, més elemental i més sincera. Menys política, potser.

26 comentaris:

Anònim ha dit...

Home Donaire, per fí algun prgessista que veu la llum. Això la dreta ho fa desde l'administració Reagan. Això és el que fa el PP, Karl Rove, Sarkozy, etc.
Vosaltres davant un problema que preocupa al ciutadà, "fruncis el ceño" i engegueu la màquina: Això és un problema molt complexe, polièdric que no es pot resoldre amb solucions simples. Cal molta pedagogia" I ja està. Resultat: el ciutadà diu: Si, si, és molt complexe, polièdric....però m'el resoleu o què?"
Un bon exemple d'això són les prostitutes a la carretera. El ciutadà es pregunta si és normal això, i la resposta del govern és l'habitual. Però creuen la frontera i veuen que a França no n'hi ha ni una a la carretera, ni a Portugal, etc. I pensen, ni complexe ni òsties.

don-aire ha dit...

Potser sí. Però es podrien posar molts altres exemples des de l'altra riba ideològica. Hi ha alguns problemes que també demanda el ciutadà (jo crec que més fins i tot que les prostitutes de la carretera) i no veig una dreta molt preparada per donar respostes simples:

1. Cal que hi hagi pobresa en el món?
2. No podem aturar el canvi climàtic?
3. Poden els joves accedir a un habitatge?
4. Per què no aturem la degradació del paisatge?
5. Per què no hi ha més (i millor) transport públic i menys transport privat?
6. Per què no em puc morir quan vull i m'han d'allargar l'agonia?
7. Què fem amb les persones que han quedat desvalgudes?
8. Per què s'ha envaït Irak?
9. Per què no s'inverteix més en energies renovables?
10. Per què no es poden casar dos homosexuals?

I no veig ni a Reagan ni a Rove ni a Sarko i molt menys a Rajoy responen simplement aquestes preguntes simples.

I si visites la pàgina de la diputada socialista Lourdes Muñoz veuràs que la posició del PSC sobre aquest tema és contundent.

Anònim ha dit...

I tant que tenen respostes contundents a aquestes preguntes. Però veig que vostè encara no ha arribat al quid de la qüestió. Aquestes preguntes que em fa, llevat de l'habitatge i la pobresa?, només són una gran preocupació per el 15-20% de la població, i a més, dels que estan molt polititzats.
Per què no esmenta les preocupacions reals dels ciutadans: immigració, seguretat, pensions, habitatge, impostos, hipoteques, atur, terrorisme,etc. Això l'esquerra ho pot fer. Ho va fer Blair amb 3 majories absolutes, ho va fer Clinton.
Si només es planteja les preocupacions de l'esquerra 2.0: homosexuals, energies renovables, Irak, eutenasia, etc...no s'està en sintonia amb les preocupacions de la majoria, s'està al Matrix Progre.
Tot i que a mí em preocupen molt aquests problemes.

don-aire ha dit...

Home. EL tema de les prostitutes en el carrer sí que aixeca passions. 1000 manifestacions al mes.

EL llistat que vostè em fa jo no me'l crec. És la resposta a aquella pregunta estúpida que surt en el CIS i que està tan mal formulada que el resultat és que el gran problema del país és l'atur. Creu vostè que la gent està avui angoixada per l'atur amb la taxa més baixa des de 1978?.

Jo li parlo de temes que compartiria qualsevol: trobarà la nena un lloc on anar a viure?, què serà de mi quan vagi en cadires de rodes?, per què s'està quedant tan lleig el barri?... M'agradaria molt saber les receptes que vostè diu que té la dreta per l'eutanasia (ni parlar-ne), pel canvi climàtic (no n'hi ha de canvi), per les energies renovables (ehem) o pel desastre que han creat a Iraq.

És vostè qui no arriba al quid de la qüestió. El principal problema de la dreta és que encara viu en el Depotisme Il·lustrat. Pensen: "La gent és estúpida, amb un nivell cultural ridícul, miren tot el dia el Tomate i van al cinema a veure Torrente". Les seves necessitats són primàries: menjar, dormir... I aquests progres matrix es pensen que estan mínimament preocupats pel futur del planeta, pel que els hi passi a Irak o per la fam en el món.

No es confongui. Quan jo parlo de solucions simples no em refereixo a caure en la retòrica cada vegada més insufrible de "els problemes que realmen preocupen els ciutadans". Parlo d'un llenguatge més directe, d'una explicació real del perquè es fan les coses, d'una major franquesa (això no es pot fer) i de major valentia per fer algunes accions que no es fan perquè es perden en el mar de la imprecisió. Entre aquestes darreres daria mil exemples, però començaria dient que trencar l'acord amb la Santa Seu i treure la religió de l'educació seria un bon començament.

Per a que m'entengui, cal recuperar el primer Zapatero. El que fa tornar les tropes d'Irak.

Anònim ha dit...

Com vostè sap sr. Donaire, si alguna cosa és el Sr. Zapatero, és un fanàtic de les enquestes. I Zapatero sempre actua amb el que diu el CIS que preocupa a la gent (El CIS és moooolt fiable, Sr. Donaire):
Tot ho fa amb una acceptació popular alta, expresada en les enquestes:
- Retirada tropes Iraq (després de l'11M, ara no preocupa)
- Matrimoni gai (miri el que diu el CIS sobre això)
- Procés de pau
- Ministeri de la vivenda
- 2500 euros/fill
- Imposibilitar el pacte a Navarra
- Nova campanya: Gobierno de España
- Establiment Víctor Morlan a BCN (el graner català perilla, i molt)
- Ministeri de la vivenda
- Regularització immigrants (la gent volia que es regularitzéssin, però després una política més restrictiva), etc.

Tot això preocupava a la gent, i ho reflexàven les enquestes.
Que va frenar ZP:
- Trencar el finançament de l'Esglèsia (No fagi l'error d'Azaña, Sr. Donaire, no confongui dessitjos amb realitat, Espanya encara és catòlica)
- Dret a vot dels immigrants. Això va ser una macrofrenada
- Alianza de Civilizaciones. Donde? Cuando? Que?
Ah i Sr. Donaire, el que no pot és desacreditar l'opinió de la gent utilitzant la demagògia:"EL tema de les prostitutes en el carrer sí que aixeca passions. 1000 manifestacions al mes"
Per què si utilitzem el seu raonament, "El tema del canvi climàtic, provoca 3000 manifestacions al mes, la gent deixa de comprar aires acondicionats, cotxes, etc." i l'eutenàsia,
Pel que fa al tema de les energies renovables, no s'equivoqui, la dreta sociològica econòmica és qui més inverteix en energia eòlica (Iberdrola, Acciona, Endesa) i la majoria es fan en pobles i regions governats per la dreta (Navarra, Rioja) és un gran negoci!
I potser és vostè que s'equivoca al pensar que a la gent li interessa molt la política i és culta. Els polítics viviu en una bombolla 2.0.
ABSTENCIÓ: 50%

don-aire ha dit...

Anònim

Em temo que la conversa es pot derivar molt lluny de l'objectiu del post, que és la simplicitat. Resum breu i operatiu:

1. No soc polític. Si ho soc, tots ho som
2. No es pot mesurar la preocupació del país amb l'enquesta del CIS. La pregunta està mal formulada. En un treball científic, no s'admetrien les respostes
3. Els polítics han de fer el que creuen que han de fer i sobretot el que han dit que farien. Això és simplicitat
4. ZP va ser molt directe al principi. La retirada de les tropes és un bon exemple. Ho vaig dir i ho faig. Va sorprendre a tothom, fins i tot a mi
5. L'exemple de les prostitutes l'he utilitzat com a contraargument. Perquè és l'únic exemple inicial que em proposa fer il·lustrar la idea de "la dreta ho té clar"
6. Jo proposo a més dir el que es pensa. Si Bush vol envair Irak perquè és una bossa de petroli molt atractiva, que ho digui. No cal que s'inventi una història. La política ha de matar en Goebbels.
7. No existeix "la gent". Hi ha persones molt diferents que mostren nivells d'interès pel món molt diferents. En tot cas, la meva opinió sobre "la gent" és sensiblement més positiva que la seva.
8. Pot ser a vostè això del 2.0 li sembla una boutade. Però sense la web 2.0 no podríem tenir aquesta conversa, perquè els blogs són un exemple de 2.0. Comunicar, opinar, contrastar, crear arguments en xarxa i sobretot anar des de baix ("la gent") a dalt (els polítics) és la base del futur.

Anònim ha dit...

D'acord amb bastantes coses que ha dit, Sr. Donaire.
Només afegir-li que les enquestes són el més aproximat al coneixement del que pensa la gent que hi ha -en el cas de la del CIS és brutal, per la mostra, el número de tècnics i l'històric - i obviament, no hi ha manera de saber-ho de manera exacta per què hi intervé el factor humà.
Tot i això, jo crec en les ciències socials, crec que la ciència política i els estudis d'opinió utilitzen mètodes científics i que gràcies a Déu, l'únic que falla és que 2+2 no són 4 per què l'èsser humà és imprevisible. I gràcies a això, hi ha la política.
Ara, el criteri científic dels estudiosos socials és inquestionable.
Una salutació, Sr. Donaire

don-aire ha dit...

Estem força d'acord, sí. Només permeti'm per acabar que li expliqui la meva opinió sobre l'enquesta del CIS.

1. És veritat que l'enquesta és molt significativa. No té en absolut un problema de significació. Més aviat al conrari: es fan més enquestes de les que calen. Res a dir.

2. El problema és la pregunta. En ciències socials, quan es prepara una enquesta, es destina molt de temps a dissenyar el qüestionari. De fet, hi ha molts treballs que són l'anàlisi i validació d'una enquesta. Per exemple, en turisme usem SERVQUAL, que és un estàndard força correcte.

3. La pregunta en qüestió és "Quin és el principal problema que existeix a Espanya?". I després li pregunten "I el segon" "I el tercer".

4. La següent pregunta és "I quin problema que a vostè li afecta més?".

ERRORS:

1. Les respostes sempre estan condicionades per les respostes anteriors. L'enquesta és sobre la política espanyola i li pregunten sobre política, polítics, un tema d'actualitat.. Tot això condiciona la resposta brutalment.

2. En segon lloc a l'enquestat se li pregunta sobre els problemes d'Espanya. Ni tant sols els problemes dels espanyols, sinó d'Espanya, que és una mica més vague. És un esforç d'abstracció molt gran.

3. Després se li diu que contesti quin dels problemes (els d'Espanya) li afecten a ell. I segurament el que li preocupa a ell, no és un problema d'Espanya.

4. A l'enquesta mai surt allò que realment ens preocupa. Penso en mi. Em preocupa la salut del meu fill, acabar el llibre, l'inici del curs, la ditxosa hipoteca, la reparació del cotxe, el mal dels genolls, que se'm caigui el cabell... Sincerament, el problema "que es trenqui Espanya" no està en els meus pensaments diaris o "el terrorisme" em preocupa, és clar, però amb la mà al cor, no hi penso normalment.

5. La pregunta està mal formulada. En tot cas, si es vol saber "allò que ens preocupa" s'hauria de fer una enquesta específica molt llarga, molt ben realitzada i segurament amb focus group també.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Totalment d'acord.
Però pensi que ells -els del CIS- ho creuen amb enquestes sobre valors, socials, religiosos,etc.
I tot i que crec que les preguntes són cabdals en una enquesta, el que fa la pregunta, en sap i sap llegir les respostes, sap quines són les preocupacions que emana aquella enquesta. Això és evident en una enquesta municipal. Pot ser que un alcalde en exercici, tingui una enquesta bastant positiva, però si hi ha descontentament, l'enquesta ho traspua, l'enquesta ho diu. Falta que es sàpiga llegir.
I pel que fa a l'exemple que em dóna, no estarem del tot d'acord.
Quan el CIS pregunta: Quin és el principal problema d'Espanya? i el segon? i el tercer? Sempre surt la immigració.
Quan es diu: Quin problema l'afecta més a vostè prsonalment? ningú diu la immigració.
Però és evident que encara que no els afecti personalment, la immigració és un tema que preocupa i molt a la societat, i que pot afectar molt en unes eleccions, i sinó miri a Holanda, França, etc. estic convençut que la immigració no afecta personalment a l'holandés mitjà, ni al francés, però els preocupa molt, fins al punt de que un 15% de l'electorat ho trobo el principal argument per votar per algú.
Ah, i estic totalment d'acord en que el 2.0 serà imprescindible per a la política del futur.
Una abraçada, Sr. Donaire

maria ha dit...

i allò que s'havien de donar respostes complexes ja que els problemes també ho eren?

que s'havien de deixar enrere els eslogans simples per explicar ampliament els programes.

i que no s'havia de tenir por a que el ciutadà d'empeu és perdi pel camí.

petons & emocions

don-aire ha dit...

És una bona pregunta i no fàcil de respondre. Tinc tres arguments diferents, però que es complementen.

EL LLENGUATGE

Quan escrivia el post pensava en la ciència anglosaxonna. Darrerament he tingut l'oportunitat de llegir textos anglesos i nord-americans que dediquen molts esforços a que el lector entengui el que vol dir. Tant que ho fan senzill. La divulgació científica americana i anglesa està a anys llum de la nostra, que sovint considera que quan més complicat escriu, més elevat és.

La política catalana i espanyola ha agafat aquest camí. El llenguatge és distant, retòric, ple de termes que només s'empren en política i que només serveixen per a què els polítics s'entenguin entre ells. Quan estava en el Parlament, em vaig adonar que els diputats parlaven (parlàvem) als altres diputats i no a la gent.

Parlar senzill vol dir fer un esforç per a què allò que vols dir pugui ser entès. Com els llibres de divulgació científica: dius coses complicades, però de forma intel·ligible. Un eslogan diu coses senzilles de forma senzilla.

METAPOLÍTICA

La segona idea és un tema que em preocupa molt darrerament. La política ha tingut durant molt de temps el seu propi llenguatge. Si un entrevistador et diu "i això per què ho han fet malament?", el polític dedicava molts esforços retòrics a dir que no estava malament. Si en Piqué o en Puras se'n van, surt el portaveu i diu "No, no, aquí no passa res".

Hem heretat molts dels principis que va defensar en Goebbels i sovint confonem política amb propaganda. El problema actual és que la gent que veu un polític dient "No, no, aquí no passa res" han après que en realitat diu "Tenim un problema enorme, però em toca dir que no passa res".

Exagerant, podríem dir que la política és com el show de Truman. És com si en Truman s'adonés que tot és un programa, però seguís actuant com si no ho fos. La gent des de casa veuria l'artifici i pensaria "Està sobreactuant".

Simplicitat vol dir també (sobretot) això. Vol dir assumir i explicitar les veritats. Per exemple: "Jo crec que no és just l'acord amb la Santa Seu però com la majoria dels espanyols són catòlics, no actuo d'acord amb les meves idees laiques i el mantinc" o "He sacrificat el PSN per a què el PP no em fustigui amb la seva cantarel·la de què Espanya es trenca".

FETS, NO PARAULES

Quan diem que un polític és un bon polític?. Normalment, quan parla bé. Per això diem que en Piqué és un bon polític o en Felipe González o l'Imaz.

En realitat parlar be no és garantia de res. Jo crec que hem de començar a assumir que un bon polític és aquell que (a) sap detectar els problemas (és a dir, sap escoltar) i (b) sap trobar les solucions.

Aquesta és l'essència de la política. Primer (i sobretot) escoltar molt, tenir la sensibilitat de saber què passa, què preocupa, què fa que la gent no dormi per les nits. I per això la política 2.0 és im-pres-cin-di-ble. Segon, trobar solucions. Sovint amb la gent mateixa (l'exemple de la piscina, oi?); de vegades, amb imaginació. Però evitar aquesta tendència que es té en política a convertir el problema en un llenguatge i no en una solució.

EPÍLEG

Com veus, jo no sé ser simple. En el fons, soc un polític (o un ex-polític) 1.0 que hauria volgut ser 2.0. Us toca a vosaltres!!

Salut

Anònim ha dit...

Totalment d'acord Donaire, llevat d'una apreciació:
Un bon polític no és el de fets no paraules. El bon polític és el de fet i paraules.
La comunicació política, té i tindrà una importància cabdal en la política, de fet, als països anglosaxons, no s'entèn la política sense el màrketing política o comunicació política.
De què serveix fer una bona obra de govern sense comunicar-ho bé? De ben poc.
El 80% de la política és la comunicació. I per tant, és molt difícil ser un bon polític sense ser un bon comunicador, jo diria que impossible. El ciutadà vol que el candidat, polític, etc. es comuniqui per evaluar-lo, vol conèixer-lo.
El que vostè vol dir és que la retòrica i l'oratòria ja no són tant importants, que no la comunicació.
Abans els polítics eren els bons oradors com Azaña. Ara, un molt bon orador com Rajoy, és un mal comunicador. I això no té res a veure amb els fets, té a veure amb la comunicació, amb els mitjans de comunicació actuals.
Bons comunicadors i per tant bon polítics: Clinton (brutal), Reagan, Blair, González, Sarkozy, Pujol, Maragall, Nadal, etc.

Un exemple boníssim de molt bona comunicació política, quan Zapatero tenia a Barroso, dirigint aquesta àrea: la retirada de les tropes d'Iraq.
Tot i que és discutible com es va fer, comunicativament és genial.
Es va fer al cap d'una setmana de guanyar les eleccions (ràpid, serà la imatge dels 100 primers dies), un diumenge a la nit (tothom a casa mirant la tele, en horari de màxima audiència, amb conexio a totes les teles i portada del dilluns) = Això va ser comunicar, simple i efectiu. Va marcar una imatge col·lectiva del govern: valent, cumpleix la paraula, sincer i d'anar per feina.
Però això no té res a veure amb els fets, perquè podria haver fet el mateix fet (retirada de les tropes) el dilluns al matí, i no hagués comunicat tant, no s'hagués gravat els atributs positius en l'imaginari col·lectiu.
Part de la deriva de ZP es deu al canvi de contreras i barroso per Moraleda.
En fí, amb només paraules, res. Amb només fets, poc. Cal fets i paraules.

don-aire ha dit...

Aquesta és una discussió interessant. És clar que les paraules són importants. Ja ho he dit. He utilitzat la idea de Montilla per encapçalar un epígraf.

Però podem estirar una mica el fil del que tu comentes, benvolgut anònim.

El debat és interessant. Si la política es basa en les decisions de la gent, és molt important què pensa la gent i, per això, un dels objectius de la política és convèncer la gent de que (a) jo ho faig molt bé i (b) els altres ho fan molt malament. La major part de les estratègies de la publicitat política les va dissenyar una persona tan lúcida com terrible, Goebbels el coix. Ell es va adonar de les possibilitats de la publicitat i la propaganda en una societat de masses i les va utilitzar com a eines polítiques.

Ha arribat el moment de començar a qüestionar-se l'ús polític de la publicitat. Ja havia parlat sobre això en una altra ocasió, però sintetitzo la meva idea:

PUBLICITAT I ÈTICA

El principi essencial de la publicitat és convèncer. Un anunciant no és qüestiona si el producte és bo o dolent, només mira la forma de què ho sembli. No sé si aquest joc m'agrada, perquè al final sembla com si la política no fos el debat entre els projectes i les execucions, sinó sobre les maquinàries de producció d'imatges.

No m'agrada massa aquesta batalla i sempre m'ha fet por allò de "No hem sabut explicar als ciutadans...".

SOCIETAT POSTMODERNA

Però deixem l'ètica al calaix, un moment. Imaginem que el món ha canviat. I que els efectes d'aquest canvi són (a) que la societat de masses deixa d'existir i es converteix en una suma de grups socials, nés complexa i més relacionada entre sí i (b) que la publicitat (en general) ha entrat en un enorme descrèdit.

Els anuncis tenen molts problemes per ser creibles i per això el màrketing està mutant cap a noves formes. I nosaltres encara estem amb el "Busque, compare..." i el "lava más blanco".

Ara es parla molt del descrèdit de la política. Jo vull aportar la meva interpretació. La política empra eines paleolítiques de comunicació, tan antigues que la gent que les veu sap perfectament que allò és un anunci. I encara que a l'anunci de Fairy el greix de la paella es va amb la part tova de l'esponja, tots els que hem fregat una paella sabem que s'ha de fer amb la part dura i t'hi has de dedicar una estona. Que és un anunci i, per tant, és mentida.

La comunicació política és modernista i la societat és postmodernista. I no sembla que vulgui tornar enrere. Toca per tant canviar el model de comunicació.

don-aire ha dit...

ALTERNATIVA

No és fàcil trobar una alternativa. I encara és més difícil signar un armistici, perquè seria molt difícil definir un acord de no agressió entre els partits.

Jo veig llum amb la política 2.0. Amb totes les seves limitacions i ombres, els debats polítics que circul·len diàriament per la blogosfera (com ara aquest) superen tots els debats polítics realitzats des de Ciceró.

I naturalment els blogs són només un exemple. La democràcia deliberativa, els fòrums ciutadans, els sistemes de participació (com els diggs polítics) i mil eines més que encara no s'han inventat. El principal capital polític d'un país no són els polítics, sinó la gent. I avui vivim en un país relativament culte, relativament inquiet i força preparat, que comença a estar cansat d'un model de comunicació política que els tracta com si fossin analfabets.

POSTDATA

Hi ha, però, responsables de premsa excepcionals com el gran Pep G. i altres més. Que lo cortés no quita lo valiente.

certificado ha dit...

El problema de la simplicidad es que al final se convierte en propaganda. Y en eso, la izquierda es una especialista.
En realidad muchos de los objetivos finales son similares entre la derecha y la izquierda, pero los medios por supuestos, son diferentes.
Tanto las personas de izquierda como las de derecha desean:
1. Que no haya pobreza en el mundo.
2. Parar el cambio climático. En este punto estoy más de acuerdo con anónimo. Creo que las políticas de derechas son más efectivas y que la derecha europea está en general por este camino.
3. Acceder a una vivienda digna.- ¿Creen que alguien de derechas o de izquierdas no lo desea?
4. Mantener el paisaje y no degradarlo.- ¿Me pueden decir que conocen a alguien que no esté de acuerdo con ésto sea de izquierdas o de derechas?
5. Transporte público o privado.- Muchas personas de derechas utilizan el transporte público y muchas de izquierdas utilizan el privado. Lo que hay que mejorar es el transporte en general, el público incentivándolo y el privado reduciendo consumos energéticos y penalizándolo cúando haya la posibilidad feaciente de poder utilizar el público. Aspecto por el momento, a excepción de en las grandes ciudades, a años luz de su realización.
6. Eutanasia.- El problema de los políticos de izquierdas es que se creen que este término les pertenece. Cuando son en realidad en los países occidentales (no ex-socialistas) en dónde se creó este término. Y... como todos los términos libertarios se han engendrado en las sociedades llamadas de derechas. ...¿o me equivoco?. ¿Se imaginan a Marx o a Engels si hubiesen nacido en la CCCP?
7. Personas desvalidas.- ¿Me dirán los Sres. de izquierdas que los de derechas piensan enviarlas a algún Gulag o exterminarlas?. Creo que la propaganda política de la izquierda en este país es confundir a la opinión pública entre fascismo y derechas. Eso podía haber pasado en otra generación anterior, pero creo que los jóvenes de hoy en día ya no son tan naivs para caer en esa propaganda.
8. "¿Irak?".- FALTABA por supuesto este punto. Lo extraño es que no lo haya puesto de número 1. Le podrían dar mil razones de por qué la UE no intervino en su momento en los Balcanes. Por qué se dejó el genocidio en muchos países africanos por la no intervención. Si los EEUU intervienen son malos, y si no intervienen, también. Creo que ya está bien de propaganda en el aspecto de "Guerras Preventivas" versus "no actuación" (con el consiguiente exterminio de los confrontados...Normalmente son siempre los más débiles...
9. Energías renovables.- Creo que en este aspecto, como en el número 2, es una aberración que la izquierda se crea ecologista y denuncie a la derecha, cuándo eso es un problema de concienciación ciudadana y no una consecuencia económica. ¿Qué opina la izquierda de la contaminación en China? Un análisis convincente es el escrito por anónimo en este aspecto.
10. Homosexualidad.- Ya estamos con politizar el tema. ¿Hay homosexuales de derechas y maricones de izquierdas?. ¿Es esto lo que se pretende vinculando la sexualidad a la política?. Tan gay, señores, es uno del PP como uno del PSC-PSOE. En este punto la división de opiniones en nuestro país, por cierto uno de los más liberados de Europa con diferencia, es la adopción entre homosexuales. Conozco mucha gente de izquierdas que se oponen igual que yo (como pueden observar de derechas) a la adopción entre homosexuales. Simplemente.
Y déjense de creer que todos los de derechas son católicos y todos los de izquierdas ateos. Ese mundo de la bipolarización religioso-política-judeo-masónica ya ha pasado de moda.
¿No quieren política 2.00? Simplicidad y no echarle la culpa al vecino de nuestros problemas.
Y por lo que se refiere a Zapatero, Sr. Don-aire, no nos haga creer que el Bamby de acero está por la labor.
Ah, por cierto, después de esto ya no sé porque se habla de izquierdas o de derechas, pues la mayoría de la población quiere, en general, lo mismo....

¿Qué tal un gobierno de coalición como en Alemania?

Un saludo

Anònim ha dit...

Totalment d'acord Donaire. Però no cal inventar gaire res, només mirant la campanya de les primàries americanes ja veurem cap on va el futur: l'ús de la web 2.0, la recaptació, el màrketing, etc.
Pel que fa al màrketing polític, vostè ho enquadra molt en la publicitat política, i la comunicació política és molt més que publicitat o màrketing electoral.
El màrketing polític ha de vendre un producte que no diu res, que no té cobertura mediàtica i en un context estable, el màrketing polític ha de vendre a una persona , amb molta cobertura mediàtica i en un context que canvia dia a dia.
S'ha de mirar allò que valora la societat d'un president, alcalde, etc... mirar si el nostre home té coincidències i desajustos amb el model que volen els nostres ciutadans i aprtir d'aquí, potenciar els nostres punts forts i minimitzar o relativitzar els dèvils. tot això sense renunciar -ans al contrari- amb la nostra personalitat i creences, la gent vol polítics autèntics.
Tot això no és publicitat, és comunicació.
Pel que fa al tema del post-modernisme - que jo no hi crec gaire, crec que ja hem passat aquesta Bauman-era- crec que el gran canvi en comunicació política, no serà la post-modernitat, sinó la fí de la televisió com a únic mitjà de masses. Fins l'any 2000, les campanyes polítiques es feien únicament per el gran mitjà, la TV, a partir del 2000, els mitjans s'han multiplicat i els partits s'han d'adaptar a això: multitut de canals de TV amb la TDT, satèlit, internet, youtube,etc. però la solució és fer diferents comunicacions, en diferents formats per a diferents "targets" que s'informen per diferents mitjans.
Això ja s'està fent. és per això que li deia que les tècniques del màrketing comercial (dades que tenen les empreses sobre consumidors, sobre els seus hàbits alimenticis, de lectura, etc. P.ex: si veuen cervesa Bud majoritariament són republicans, si veuen coronitas, demòcrates, etc.) , multitut d'enquestes sectorials i regionals i tècniques de ciència política, juntament amb especialistes que adequin el missatge als diferents mitjans, per arribar a diferents grups socials o targets i tens el terreny molt adobat.
Això és el que ha estat fent Karl Robe amb tant d'èxit (també molta campanya negativa que aquí no agrada) i segurament és el motiu de que deixi la Casa blanca per preparar les eleccions del 2008.
No sé si m'he explicat bé, però la idea és que la gent vol que la política parli en el seu llenguatge (tant en argot com en mitjans) i dels seus temes, però també vol saber realment que pensa el polític i que ho expressi sense el llenguatge dels polítics (iniciatives, lleis transversals, potencialitats, etc.)que ho digui en llenguatge simple, no vulgar. Es poden fer discursos elavoradíssims i interessantíssims amb llenguatge normal i es poden fer bírries polítiques en llunguatge culte

certificado ha dit...

"La política 2.0 haurà de ser, també, una mica més concreta, més directa, més elemental i més sincera. Menys política, potser".

Estoy completamente de acuerdo con esto. ¿Ve cómo no hay mucha diferencia en el fondo entre la recha y la izquierda?. ¿Se imagina Gallardón Presidente del Gobierno, de la Vega Vicepresidenta, Montilla Presidente de la Comunidad de Madrid y Aguirre de la Generalitat?... En esta última, creo que me he pasado un poco :). Les dejo respirar...Borremos lo de Aguirre...
Se nota que se acaba el agosto...
Saludos

don-aire ha dit...

Certificado

Yo repliqué la idea de que la derecha tiene soluciones simples a problemas complicados. No creo que ni la derecha ni la izquierda tenga una solución sencilla a los problemas que enunciaba. Para mi no era un decálogo de lo bien que lo hace la izquierda y lo mal que lo hace la derecha (si lee, verá que no dije nada de eso).
En realidad, es una forma de decir que no es cierto el tópico de una izquierda matrix que se mueve en problemas irreales y una derecha que tiene las ideas claras. Por desgracia, la empanada es colectiva. Yo hablaba de la política en general y usted y el anónimo se refieren al partido tal.

La cuestión clave no es si tal político o tal partido está en contra o a favor del hambre en el mundo. por supuesto, todos están en contra. La cuestión es "¿Qué medidas propone?". "¿Cuál es la propuesta o las propuestas para resolver esto?". Porque hay que explicar bien la razón por la cual en un sistema internacional que produce tres veces los alimentos necesarios para satisfacer a toda la población
hay millones de personas que mueren directa o indirectamente por el hambre. La cuestión no es si eso preocupa a tal o a cual. Lo importante es "¿Qué propone usted, señor político, para solucionarlo?".

Dicho eso. Yo creo que es bueno que existan modelos de referencia diferentes. No sé si Maragall tiene razón con la idea de un modelo bipartidista, porque a mi los matices de los partidos pequeños me parecen sanos. Pero sinceramente lo de Alemania es un fraude. ¿Para qué votar, entonces?. Que haya dos modelos es bueno, por muchos motivos: alternancia (que es muy sana), competencia, oposición, contraste, vigilancia... En un sistema de gran coalición, se pierde todo eso.

certificado ha dit...

Por lo de referencia a Maragall estoy de acuerdo con él con la idea del modelo bipartidista. Incluso se puede estar de acuedo con alguien de izquierdas en muchos momentos... Es mucho más fácil para la gobernabilidad de un país.
Lo de Alemania es una forma "civilizada" de salir de una crisis en lugar de estar echándose culpas constantemente unos contra otros.
Si lo de Alemania es un fraude, entonces ¿qué es lo de Roses?. ¿Cómo pueden ponerse de acuerdo todos en contra de uno?, y con esto no quiero decir que esté de acuerdo con las ideas del que ganó y no gobierna. ¿Qué le parecen los votos del PP para el PSC?. ¿Cómo se le explica eso al electorado?. ¿Y lo de Navarra?.
Un sistema de coalición está para arreglar los grandes problemas del país y no para preocuparse de temas que no son de vital importancia. ¿Es más importante para la mayoría de la población el acceso a la vivienda, el paro (aunque Ud. no lo vea así,a la gran mayoría de la gente le preocupa mucho el tema), el terrorismo, etc o veleidades progres cómo la adopción de los homosexuales?.
Por otro lado y atendiendo a su post, que creo muy interesante, decirle que estoy de acuerdo en el punto vital: Las soluciones a los problemas no son tan difíciles, sómos (en este caso son los políticos) los que las complican y retuercen con el afán de mantenerse en sus escaños. Y para eso no hay ni derechas ni izquierdas.

Por cierto, yo he visto Ratatouille y la recomiendo, al igual que los Simpson...Aunque no hace falta que me comparen con Homer Simpson...:)
Un saludo

don-aire ha dit...

Pues este verano con tanto trabajo tan poco deporte he tomado un aire a medio camino entre Homer Simpson y el padre de Locos por el surf. A ver si empieaza el otoño y me recupero :-(

Lucien de Peiro ha dit...

Interessant tot plegat. Un xic tard per fotre canya en aquest debat tant interessant.

Només un breu comentari sobre cert punt del seu post, senyor Donaire: per a mí, "Ratatouille" és molt més que una pel·lícula per a nens. Corregeixi'm si l'interpreto malament, peró he notat cert toc pejoratiu envers aquesta maravella de l'animació. No diré com aquell crític que ha manifestat que estem davant de, potser, la millor pel·lícula de l'any i una de les millors d'animació d'avui i sempre. I no ho dic perquè no m'atreveixo encara, peró aquesta pel·lícula que sembla per a nens no ho és pas. De fet es tracta d'una maravella audiovisual que pertany a un altra dimensió dins el món de l'animació. Mentre la veia (sense cap criatura pròpia o coneguda, tot i que envoltat d'altres), a més de gaudir sense fre, una idea em venia al cap: "aixó no ho pot entendre un nen". Potser m'equivocava, peró molt de compte a posar "Ratatouille" al mateix sac que el 99% de l'animació, que acostuma a ser, indubtablemente per a nens, començant per la majoria de pel·lícules de Disney (i "Ratatouille" no és de Disney: és de Pixar i Disney la distribueix, peró no hi té res a veure en l'aspecte creatiu).

Salutacions.

don-aire ha dit...

Sí. M'ha malinterpretat. Em va encantar Ratatouille. Confesso que m'encanten els dibuixos animats. I don Lucien és vostè una mica més gran als meus ulls. Anar a veure una pel·lícula de dibuixos animats sense nens és un acte d'heroicitat que m'ha arribat al fons de l'ànima. També fa castells de sorra sol?.

Anònim ha dit...

Aprendo más de sus comentarios que de sus posts. Es usted un pozo de ciencia, Don Donaire

don-aire ha dit...

Gracias mamá. Yo también te quiero.

Fera Ferotge ha dit...

Don Aire, gracies per recordarme perque sóc d'esquerres.

Has llegit Momo? Es que avui m'has inspirat part d'un post. Jo li recomanaré, Momo, als meus alumnes. Cert que el meu camp es la música, però, qui sap si potser faig una adaptació teatral.

Tot i la meva curta edat, entro dins dels herois si també li dic que vull veure Ratatouille, i que encara no estic amb fills? :P

Cuidat.

Lucien de Peiro ha dit...

Potser faig massa coses sol, certament. Peró bé, no ho veig tanta herocicitat, o no més que anar sol a veure qualsevol pel·lícula, sigui o no de dibuixos. Així ho veig.

I ara que hi penso, fa molt de temps que no faig castells de sorra. Em sembla que esperaré a que les platges es buidin i cap a la tardor hi aniré un dia solet per fer un. Prometo fer-hi una foto i dedicar-li a vosté.

Salutacions.