Súper Nanny de ciutadans

Després de l'èxit de la Súper Nanny per a zipizapes indomables, han aparescut noves versions de la pedagoga anglesa. Ja disposem de Súper Nanny per a parelles, Súper Nanny per a adolescents (probablement el millor mètode anticonceptiu de la història) i Súper Nanny per a gossos. Això no ha fet més que començar. Aviat veurem Súper Nanny per a sogres, per a taxistes, per a mossos d'esquadra, per a perruquers o per a taxidermistes. Posats a triar, em permeto suggerir una SúperNanny per a ciutadans. Em segueixen?.

Avui la Súper Nanny (que podria ser la Mónica Terribes vestida com una hostessa de Turkish Air) visita la casa de Carles Pi, ciutadà empipat. Després de dues setmanes d'estudi, la Súper Nanny ha realitzat el seu diagnòstic:

1. Abans de criticar una acció de govern, assegura't que no formava part del seu programa electoral.

2. De fet, abans de votar hauries de consultar el programa electoral del partit que vols votar. I estaria bé que fessis un cop d'ull al programa dels altres partits.

3. L'objectiu de la gestió d'un govern no és satisfer totes les teves necessitats, sinó intentar vetllar pels interessos col·lectius.

4. Si et molesta el soroll i els fums de la ciutat, pots criticar el govern local. Però potser seria més coherent que no utilitzessis el cotxe per anar a buscar un DVD, per a portar el nen a l'escola o per a comprar el pa.

5.És absolutament normal que no coincideixis amb l'opinió d'un determinat dirigent. És materialment impossible que els polítics de tots els nivells i colors pensin com tu.

6. Els polítics no només s'adrecen a tu. Només a Catalunya, n'hi ha set milions de persones més.

7. Si has comès la irresponsabilitat de comprar-te un aparell d'aire condicionat, ets co-responsable directe de l'escalfament del planeta, encara que aplaudeixis l'acord de Bali. La política són actes, i no paraules.

8. És possible que no estiguis d'acord amb el teu alcalde. Pensa, però, que la major part dels teus veïns sí que ho estan. Respecta'ls.

9. No tots els teus problemes són responsabilitat dels polítics. Que el veí tingui la televisió molt alta, que un dels teus fills hagi deixat prenyada a la filla del taxista del barri o que el nou cap de personal sigui un cretí no estan necessàriament relacionats amb l'habilitat del teu alcalde o d'un conseller.

10. En un sistema de lliure mercat, la capacitat de maniobra econòmica d'un govern és limitada. Una part important dels èxits i dels fracassos de l'economia són imputables a la pròpia economia.

11. Si estàs enmig d'un immens embús de trànsit, planteja't la possibilitat que el principal problema és que 200.000 persones han decidit marxar a la mateixa hora al mateix lloc.

12. El consum és un poderós acte polític. Si mires un programa de televisió, estàs afavorint la seva supervivència. Si compres productes transgènics, es produiran més. Si vols que una ràdio sobrevisqui, no demanis (només) subvencions: sintonitza-la.

13. Potser la ciutat està bruta també perquè llences les burilles al terre sense cap complexe.

14. Si deixes de declarar una de cada tres factures, ets co-responsable dels problemes de finançament de les administracions públiques.

15. Política és participar a l'AMPA de l'escola, a l'associació de veïns, a les festes del municipi, en una associació anti-sida o en una ONG. Votar no t'eximeix de la teva responsabilitat cívica.

16. Si no estàs d'acord amb els polítics, afilia't a un partit o crea el teu propi partit.

Quins són els seus consells súpernanny per al ciutadà Carles Pi?.


Comentaris

Anònim ha dit…
Després de cinc anys donant la culpa de tot el que passa en aquest país a CiU se us ha acabat l'argument i per això ara canvieu d'estratègia. Ara la culpa del que passa a Catalunya és dels catalans. Jo proposo una supernanny de socialistes. Té molta feina.
Anònim ha dit…
Avui t'has passat tres pobles, Don
ZAGASO ha dit…
Perdona don, però motius per a criticar la classe política d'aquest país, n'hi ha un munt. És un post escrit, evidentment, per un polític com tu, però no caiguis en la demagògia fàcil. Els polítics haurien de treballar més pel poble i menys pel partit a qui deuen el càrrec. Hauries d'estar més preparats i ser menys buròcrates i haurien de tenir ganes de servir i no de servir-se.

Au, ja m'he quedat a gust... Si la ciutadania fes sempre allò que hauria de fer: per què collons voldríem polítics???

Bon rotllo, eh!!!
ZAGASO ha dit…
fe de RATAS!!!


He escrit hauries, quan havia de dir HAURIEN.

Saps que a tu et considero "rara avis política"...
Donaire ha dit…
xarxa

No em centrava en cap administració en concret. Això també val per l'Ajuntament de Sant Cugat o de Lloret de Mar. No és una reflexió sobre cap partit ni cap administració en concret, sinó sobre la gestió pública en abstracte.

Anònim

No em creuràs si et dic que m'he autocensurat.

Ignasi

No hi ha dubte: la súper nanny de polítics dimitira immediatament. Ja hi estic d'acord.
Però jo volia fer notar que hi ha una manca de deserció col·lectiva de la societat, que ens hem cregut que les decisions polítiques només estan en mans dels polítics. M'agradaria recuperar l'esperit de la política dels 80, quan la societat anava davant de la política.
Començo a detectar una generació ciutadana molt passiva, que està delegant una part de la seva responsabilitat en els polítics.

I això no és incompatible amb la necessitat de regenerar la classe política. Al contrari: són dos processos complementaris.

O expressat en les meves dèries personals: la política 2.0 necessita també (potser, necessita sobretot) ciutadans 2.0.
Donaire ha dit…
Ah. I aquest comentari el faig com a ciutadà. Com a molt, soc un ex-polític.
cgs ha dit…
Vagi per davant el meu respecte i admiració per la teva persona en particular i per totes les persones en general que es dediquen a la política. Les coses es veuen molt fàcils des de la barrera, però quan s’ha d’agafar el toro per les banyes la cosa és molt diferent.
Dit això, no tinc més remei que "entrar a matar". Em sembla un greu error (i un punyent cop baix, vistes les “aportacions creatives”) introduir una argumentació “ad hominem” i fer recaure sobre els ciutadans “cabrejats” (per fer servir una expressió Motillana) la culpa del seu propi “cabreig”. Probablement estaríem d’acord en la majoria de les afirmacions, però no és aquesta la qüestió. La qüestió, des del meu modest punt de vista, és com fem un món millor i com podem engrescar a la gent per a que se impliqui en millorar un món que està dissenyat per a perpetuar dòcils consumidors passius.

Una abraçada
ZAGASO ha dit…
Ja saps que sóc un simple mestre d'escola i més aviat "curtet". Ara t'agafo i penso que tens raó. Recordo quan era jove i vaig militar al psuc i després vaig ser memebre actiu del Congrés de Cultura Catalana (gràcies als despatxos del Ticó) i de la moguda del "quan cal hi som tots" en contra del manifiesto i.... moltes batalletes més. Realment hi havia ilusió i la societat estava "positivament polititzada". Però per què avui dia la gent passa de tot? No has pensat que potser, només potser, la classe política s'ha encarregat d'obrir-nos els ulls o de tancar-nos-els i matar les il·lusions col·lectives? No pot ser que el poble, arribi a pensar que tot està perdut? No sé... jo penso que en aquell temps el sentiment i la voluntat de canvi era "verge" i hi crèiem! Avui dia no creiem en res...que no sigui la hipoteca o el barça.. (i darrerament ni això)

Et creia més pròxim-parlamentari que ex-polític. Les fons han fallat. Perdó....
Donaire ha dit…
Benvolgut cgs. No parlo del context en el que ens trobem. No es tracta de dir "la culpa és dels ciutadans i no dels polítics". Ni tan sols es tracta de parlar de culpes.

Fem abstracció del present. En un d'aquests programes per adolescents la súper nanny de torn feia notar a un noi atacat per l'acné que s'havia acostumat a traslladar totes les responsabilitats als seus pares. Si treia males notes, els pares no creen un ambient d'estudi. Si no trobava feina, els seus pares no l'ajudaven prou. Si bevia, imitava el pare. Si no feia res de la casa, la culpa és dels pares que no l'havien ensenyat.

Em va agradar la súper nanny. Va acceptar que els pares tenien molts defectes. No va dir "Tens una joia de pares", sinó "No facis recaure sobre els teus pares allò que és responsabilitat teva". No es tracta d'argumentar si els pares són bons o dolents. No parlem d'això. Parlem de la seva capacitat d'assumir les seves pròpies responsabilitats.

La comparació és forçada, ho sé. Però fixa't. És simptomàtic. Com l'adolescent de la súpernanny, si algú diu "Ep, ciutadans, assumiu les vostres responsabiltats" immediatament surt un altre que replica "És que els polítics que tenim no valen res".

Em temo que el nivell de responsabilitat cívica està caient en picat. I és això el que hem de saber diagnosticar i modificar. Els polítics?. En parlem un altre dia.
Donaire ha dit…
I ja que m'he posat de peus a la galleda, deixa'm que posi un exemple. Ràdio 4. La versió catalana de Ràdio "Nacional". Sobre la taula, un projecte de tancament de l'emissora que òbviament aixeca polseguera. Tothom exigeix a crits que es mantingui l'emissora (jo també)...

Algú ho recorda?. No. RN4 té uns nivells d'audiència ridículs, insultants. I la pregunta és... Si volem aquesta ràdio no seria lògic que la sintonitzéssim?. ¿Per què demanem a l'administració que mantingui una emissora que no escoltem?. I que consti que la meva opció és que es mantingui. Però siguem conseqüents i sintonitzem-la.

Un altre exemple. Estem tots escandalitzats amb l'escalfament del planeta. I assenyalem amb el dit el govern perquè l'Estat espanyol (i clarament Catalunya) és un dels espais del món que més ha crescut en emissions de CO2 a l'atmosfera. Bé. Potser que ens ho fem mirar, no?. Quants aparells d'aire condicionat s'han comprat en els darrers cinc anys?. Com és possible?.

Hi ha milions d'exemples més. I són creixents. Estem generant una societat indolent, que es queixa davant de la televisió de tots els mals del país, del municipi o del planeta, però que no és capaç de vincular aquesta queixa amb la seva pràctica quotidiana. I això no té res a veure amb els polítics. Hem de recuperar l'esperit de la societat dels 80. Urgentment.
Donaire ha dit…
Ignasi

Sí. Una part important dels polítics (no tots) són responsables de la deserció social actual. També aquesta sensació col·lectiva de desorientació , de pèrdua de sentit i de referents, del valor de les coses. Potser ha arribat el moment de fer un reset.
ZAGASO ha dit…
OSTRES Don!!!!

Signo el reset!!!! Però això vol dir FER NET!!!

Fora Bonos, Cireras, Masos, Zapateros, Durans, Chaconas, zapalanas, Llamazares, Nebredas, etc...etc...etc....

Hòstia!!! Quantes ganes tinc del teu cafè....
CGS ha dit…
Les persones racionals tendim a cometre l’error de pensar que tothom ho és. A més d’això, les persones que, essent racionals, tenim prou temps i ganes per a meditar respecte a les nostres circumstàncies solem viure en un microcosmos intel·lectual (universitat, professions liberals...) que ens allunya més encara de la realitat social majoritària. El cert és que una majoria de “los trabajadores no tienen otra alternativa aceptable que no sea el trabajo asalariado” [1] i es veuen abocats a dedicar moltes hores i mols esforços a tirar endavant les seves families.
A més a més “Los ciudadanos europeos son cabalmente conscientes –todos los estudios empíricos competentes coinciden— de la impotencia, dígase así, de los grandes partidos tradicionales frente a la trasformación de la vida social impulsada sin estorbos aparentes por las empresas transnacionales y los mercados financieros internacionales. El ala izquierda del “centro” paga ahora su incapacidad para
defender siquiera el capitalismo reformado y el consenso social básico forzados manu militari por los estadounidenses en la Europa de postguerra, y aun su colaboración más o menos vergonzante en la contrarreforma neoliberal.” [2]
Per acabar d’adobar-ho estem patint una crisi política en adonar-nos que les opcions d’esquerre s’han conformat en maquillar el capitalisme: “El modelo de "partido de masas" propio de la sociedad industrial, de base trabajadora y formado por militantes y cuadros deviene partido de electores heterogéneos y de
ocupación de las instituciones. Es una opción de fondo: aceptar el marco global, político y económico, introducir paliativos de carácter social y, en aquellos casos que la opinión pública lo acepta o lo exige, mostrar una cierta audacia en algunos grandes temas transversales, como la oposición a la guerra, el ambientalismo o el desarrollo de libertades personales.” [3]
No resulta gens estrany doncs que la gent es dediqui a sobreviure com pot i que, en última instància, projecti el seu desencant cap als únics que, des del seu punt de vista, poden desencallar la situació. Paradoxalment ells no saben que son ells, i no els polítics, els que podrien millorar les coses. Però, atenció, si per millorar les coses entenem fer un repartiment més just de la riquesa, aquí sí que topem amb interessos econòmics molt potents que s’hi oposen amb una força descomunal. “Los progresistas deben volver al punto de partida y repensar cómo concebir la justicia económica y la democracia económica, así como el modo en que es preciso luchar en favor de ambas.” [4]

Una abraçada (i disculpeu l'extensió)

[1] ALTERNATIVAS AL NEOLIBERALISMO (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=647)
[2] LA IZQUIERDA EUROPEA TRAS LA ERA DE LA CODICIA (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=944)
[3] CON DOS IZQUIERDAS Y NO ESTAR LOCO (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1359)
[4] JUSTICIA ECONÓMICA Y DEMOCRACIA (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=214)

Entrades populars