23 de febrer 2008

Política virtual i política real

Hi ha persones a les que els hi agrada dividir el món en dues parts. I si tens un gat, et critiquen perquè compres Cat Chow, mentre molts països africans estan assolats per la fam. Sembla ser que és incompatible tenir un gat i estar afiliat a Intermon Oxfam, posem pel cas. Segons aquesta teoria si viatges a Myanmar, no pots trepitjar un parc temàtic. O a l'inrevès. Perquè el món (ens diuen) està format per viatgers i per turistes i has d'escollir en quin bàndol et situes. I si ahir vas anar a treballar en bicicleta, què hi fas avui amb el teu cotxe?. O blanc o negre. O chicha o limonà.

Aquestes mateixes persones no es refien del món virtual. El món es divideix entre els qui viuen connectats permanentment a Matrix i els qui viuen en el món real. Perquè, és clar, no hi ha passarel·les entre els dos móns. I ara aquest argument ha arribat a la política. Es veu que hi ha polítics virtuals i polítics "reals". O fas política 2.0 o fas política de veritat. Per això, la gent de El Punt no veu amb bons ulls que en Carles Puigdemont o jo utilitzem el twitter durant el plenari del Parlament. Més ens valdria pentinar gats.

No els descobreixo res de nou si els hi confesso que tinc dipositades moltes esperances en la política 2.0. I que crec que la política virtual (els blogs, els twitters i totes les altres eines socials) poden millorar la relació entre la política i els ciutadans. Però això no és incompatible amb les reunions de treball, les trobades amb militants o no, les entrevistes amb els agents, les anàlisis de la informació, el treball de camp, els mítings, les accions legislatives i, fins i tot, les entrevistes en els diaris. La política 2.0 i la política convencional no són dues opcions irreconciliables. Més aviat al contrari. Per més que alguns s'esforcin en dividir el món sempre en dues meitats.

6 comentaris:

certificado ha dit...

Ya decía Groucho Marx que “La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados”.
Y es que desde hace unos años, asistimos atónitos a un panorama político en el que se echan de menos altas dosis de responsabilidad y cordura. ¿Quién diría que Groucho no acertó con su definición…?

Marc Vidal ha dit...

l'església cremava científics...

El veí de dalt ha dit...

Jope! Per un cop que tenim polítics gens "casposos", van i els critiquen!

Martí Cabré ha dit...

Endavant amb el Twitter! Per una política moderna!

Francesc ha dit...

La política 2.0 ja és un fet¡¡ són molts els polítics que disposen de blogs sense parlar dels seus respectius partits¡¡
crec que és i serà una eina imprescindible per la política actual¡

Carme Sànchez ha dit...

Suposo que tot allò que és nou provoca en molta gent POR -gestionar el canvi no és senzill...-.
En aquests casos m'agrada fer el paral.lelisme amb la "posada en marxa del primer ferrocarril": els metges deien que la gent acabaria amb problemes als ulls per veure passar les coses tan ràpidament i em sembla que anava a 30 km./h.!!!