02 de juliol 2008

Nosaltres




Per si no ho sabien, Espanya va guanyar l'Eurocopa. N'hi ha qui està encantat, qui s'ho mira amb indiferència i qui desitjava una victòria d'Allemanya. Aquest país és així. Agafin un tema (la llengua, els parcs eòlics, la gestió de l'aigua o el nom del porc) i trobaran en un minut apòstols del sí i del no. Més o menys com en tots els llocs.

Hi ha, però, una diferència significativa. Els uns i els altres es coneixen, es respecten i s'aprecien. A Gran Bretanya diuen que parlar de política o de religió és de mala educació. Afortunadament, en aquest país tots parlem de tot i sortim de l'armari sense cap vergonya. I ho fem perquè els republicans i els convergents, els culés i els pericos, els sobiranistes i els federalistes, els calbs i els peluts conviuen amb una normalitat prodigiosa.

Volen un exemple?. Un dia, en un municipi de la Costa Brava que inspirà en Chagall i el nom del qual no vull recordar, uns polítics d'Esquerra i uns polítics socialistes es trobaren a les 12 en una plaça de la vila. Uns portaven els cartells de "No a l'Estatut" i els altres duien un visible "Sí". Tots dos grups utilitzaren la mateixa cola i el mateix cubell. Ara un sí i ara un no. Un al costat de l'altre. I acabat el ritual polític, els dos grups compartiren sopar, confidències i projectes.

Aquest és el principal patrimoni del país. En un món que sembla abocat als integrismes ideològics, aquest petit país s'ha construït a partir del veïnatge de la discrepància. No parlo de tolerar. Ens hem acostumat a escoltar, debatre, admetre, somriure i fins i tot apreciar aquells que no pensen com nosaltres. I, per això, aquest nosaltres és de veritat, literalment, nosaltres. Que no és poca cosa.

1 comentari:

ignasi ha dit...

Crec que escrius des del romanticisme més que des de la realitat. No s'escolta gaire. La gent, i els polítics més, van a la seva. No ens posem d'acord en res. Tu dius A, jo dic B... I així anem. Post bonic però irreal... per desgràcia.

Salut Don...