Paranoics versus utilitaristes



En el darrer número de la revista Barcelona Metròpoli poden seguir el pols entre dues concepcions del turisme: entre els turismofòbics, per als qui el turisme és la causa de tots els nostres mals, i els turismofílics, que reconeixen els efectes positius del turisme. Hi predomina, és clar, la mirada crítica, aquella que ens evoca les fotografies d’en Martin Parr. Prenem dues imatges prou conegudes. En una d’elles, veiem una sèrie de turistes, situats en diversos plans, davant de la Torre inclinada de Pisa. Tots ells fan el mateix gest amb les mans, aquell que permet des de la perspectiva adequada, crear la ficció que el turista sosté la torre amb la seva força. En una altra de les fotografies, podem distingir l’Acròpoli com a teló de fons i varis grups de turistes, novament en diversos plans, que somriuen a una càmera que no veiem. Tots els angles possibles semblen estar ocupats pels turistes i podem imaginar-nos altres grups de turistes esperant el seu torn pacientment.

Hi ha almenys dues maneres de llegir les fotografies de Martin Parr. Podem adoptar fàcilment una mirada crítica. La coreografia dels turistes culturals en el ritual de la captura fotogràfica pot ser concebuda com una escenografia kistch. Els turistes s’imiten en un gest banal que buida de qualsevol profunditat el contacte entre els artefactes culturals i els visitants. Les escenes semblen atrapades en una atmosfera monòtona, gairebé absurda, com les cròniques que ha realitzat el mateix Parr del turisme a les platges de Brighton o Benidorm. Els turistes de la torre de Pisa o de l’Acròpoli no semblen extasiats per la contundència simbòlica de les dues obres d’art. Les escenes tenen la mateixa malenconia que els ulls perduts dels retrats de Richard Avedon.

Hi ha segurament una altra forma de mirar aquestes fotografies. Podríem intentar assajar una interpretació sociològica dels gestos dels turistes. Vist en la distància, és possible identificar una coreografia harmònica. ¿Per què turistes d’edats diferents, de procedències segurament distants i amb un context social o cultural tan heterogeni opten per un mateix ritual?. Darrera de l’expressió banal dels turistes, hi ha una construcció simbòlica, més o menys adulterada, que converteix el gest en la representació d’un discurs narratiu més complex.

Durant anys, les interpretacions sobre el turisme han marcat una línia Maginot entre els paranoics i els utilitaristes, segons la feliç definició de García Canclini. Aquesta és la versió turística del debat entre apocalíptics i integrats que proposa Eco, en el seu estudi clàssic sobre la cultura de masses, la batalla intel•lectual entre els qui repudien la creixent mercantilització de la cultura i els qui celebren la democratització de l’accés a la cultura (tant se val si es tracta d’un còmic de Superman o l’art digital), entre el pessimisme de Walter Benjamin i la indiferència del pop art de Warhol. Les aproximacions al turisme cultural sempre s’han realitzat des d’una de les versions maniqueistes: els paranoics, per als qui el turisme culmina els processos de massificació, mercantilització i frivolització de la història o el paisatge, i els utilitaristes, que veuen en el turisme un mecanisme d’accés universal a la cultura i una forma d’enriquiment de les comunitats receptores.

En la revista de Barcelona Metròpoli llegiran sobretot articles paranoics. Francament, el turisme no gaudeix d'una bona reputació, a les ciències socials, en els mitjans de comunicació i fins i tot en el discurs polític. Curiosament, la via turística ha estat la via essencial de les estratègies de les localitats, les regions, les nacions i, fins i tot, els continents (com en els casos europeu i americà). És difícil trobar un pla estratègic redactat a partir dels anys 80 que no consideri de forma més o menys directa l’alternativa turística com un eix estratègic del territori. Podríem dir que s’ha creat un cert hiatus entre les interpretacions crítiques (d’una part rellevant) de la literatura científica i les iniciatives turístiques de la gestió dels territoris. Del Guggenheim de Bilbao als Camins de Sepharad, del Taller del tiempo de Lorca a la museïtzació del complex industrial de Zöllverein, de la Ruta de la Seda a la recreació de l’atmosfera decimonònica a Brigthon, els llocs contemporanis juguen, d’una manera o una altra, al joc del turisme. És difícil trobar una distància més gran entre realitat i discurs, entre opinió i acció, com en el cas del turisme.

Comentaris

Pedro ha dit…
1-El castell de Montjuïc el va cedir Franco fa 30 anys.
2-El dèficit fiscal ha crescut amb Zapatero, n'hi ha més que amb Aznar i les balances fiscals ho corroboren encara que estiguin mal fetes i manipulades.
3-Els papers de la dignitat no han estat retornats, i no ho dic jo, ho diu la comissió de la dignitat. Ho sento, no tot allò que diu el país és cert.

Mai com ara s'havia fet una ràtzia tan bèstia i descarada als mitjans de comunicació públics, també et felicito per això ja que sembla que la meva obsessió pel finaçament tu la compenses amb una malaltissa obsessió per tv3.

Parlar només de l'actualitat quan t'interessa és llefiscós, i no dir res d'aquell estatut que tu vas defensar és hipòcrita.

Sisplau, no insultis a la gent, t'ho demano per favor. T'estàs transformant en un troll.
Anònim ha dit…
Per cert, la notícia de l'estiu ha estat la dimissió de Toni Bolaño. Una gran notícia per la llibertat d'expressió, la lliure infomrció i pels periodistes catalans. Esperem que el "no voy a parar hasta joderte" o "Barbeta estás muerto" no torni a ressonar pels passadissos de la Generalitat. Per la llibertat d'expressió, som-hi.
Anònim ha dit…
No sempre té mala premsa el turisme, ni la massificació. Un exemple recent: http://tinyurl.com/turisme-i-entreteniment
RY ha dit…
El problema és la massificació, hem convertit el turisme en un gran parc temàtic, buidem el centre de les ciutats inflant els preus dels establiments perquè entrin els que no saben si són a Girona o a Figueres i que creuen que ací els homes anem amb barret mexicà i les dones de faralaes. Un altre exemple el tens a la revista alemana de la CBrava "Amigos" on han publicat fotos de com 200 autocaravanes ocupen el front litoral d'una platja amb una acampada salvatge en un parc natural que abans es deia dels Aiguamolls i ara s'haurà de dir de les Autocaravanes.
Sergio Rodríguez, "Serginho" ha dit…
Buenas noches,

He caído de cabeza a su blog mientras buceaba en Google en búsqueda de temas turísticos.

Hablando de estos temas tiene usted entradas interesantes aquí.

En especial me llamó la atención esta, al referirse en ella al mayor descubrimiento que ha llegado a mí en 3 años de un CFGS de Fotografía Artística: Martin Parr.

Como fotógrafo que soy, me tomo la libertad de aportar otra mirada a las fotos de Parr. La de alguien que comienza a tomar contacto con otras realidades, turísticas y no tanto: emigra de Asturias a Cataluña, con otras costumbres, con otro idioma... y, en algunos casos, con una saturación (que comparto en parte) de la España que nos quieren vender (algo cañí, ya se sabe).

Tomo contacto con el turismo: Port Aventura (trabajo allí), Barcelona, las mujeres indias con túnica en una tienda de ropa moderna... todas esas imágenes de cosmopolitismo (a lo mejor mal entendido), de mezcla de gentes... y lejos de la iconografía (tan de moda en ambientes fotográfico-artísticos) de toros, boinas, pueblos de Las Hurdes...

Me enseñan un libro de Martin Parr y entiendo el sentido crítico-irónico de sus imágenes. Pero también apruebo su foto divertida, con color, con humor... Sin tener que buscar aquello cruel, feo o sensiblero.

Ahora para mí los turistas pueden ser algo molestos en ocasiones (no más que los canis callejeros, por citar ejemplos). Pero también parte de mi trabajo fotográfico, un soplo de aire fresco y algo que miro con simpatía.

La calle de enmedio de esas miradas a las fotos de Martin Parr.

Un cordial saludo

Entrades populars