23 de febrer 2009

Palimpsests


M'agrada llegir els paisatges com en un palimpsest. Veure les traces d'altres geografies llunyanes, que ja no hi són però que han deixat les seves cicatrius en el territori. Descobrir els límits dels antics camps, que avui configuren una nova geometria. Reseguir la filera dels murs de pedra seca dels camps de vinyes abandonats. O descobrir el perímetre de les muralles enderrocades en les ciutats modernes. Tot i que els presents (aquest i tots els presents) intenten esborrar els records i crear un nou espai, encara es poden llegir algunes de les lletres de l'anterior escrit. Els llocs, com les persones, són presoners del seu passat.

La cicatriu urbana més bella és la que deixen els edificis despullats de les parets que l'ocultaven. Els papers pintats, la ziga-zaga de l'escala, les marques de les tuberies i les taques de fum en el conducte de la xemeneia. M'agrada contemplar aquestes cases de nines a escala 1:1. Ens recorden que la vida és això, un escenari, i nosaltres personatges a la recerca d'un autor.

2 comentaris:

Sara M. ha dit...

Un exquisit exercici de bon gust. No perdis mai aquesta sensibilitat que t'ajuda a veure el que els altres no sabem veure. Un petó.

Emmanuel ha dit...

Gracies !
We share that taste for history written on walls, scenries and fields