10 de maig 2009

501

Les gran xifres tenen tendència a amagar les petites històries. I el pitjor risc de l'atur o de la crisi és el llenguatge abstracte i asèptic, com una fórmula química. Conscient d'això, la Laia Fàbregas va decidir apropar-nos a la realitat de quatre persones que perden la seva feina de forma sobtada. Fàbregas ha rastrejat el dolor, la incertesa, la por al futur, la nostàlgia i la capacitat de superació de quatre dones que d'un dia per l'altre esdevenen aturades. Tot i que es tracta d'un documental, em va evocar el Full Monty d'en Peter Cattaneo o Los lunes al sol d'en Fernando León de Aranoa.



L'acte de presentació del documental va coincidir amb la presentació del llibre de la mateixa Laia Fàbregas, I ara què?. Un manual de supervivència en el que es donen claus molt concretes per a fer front a la situació d'aturat. En aquest acte, en el que vaig conèixer per fi a la Dolors Bassa, la Laia Fàbregas va representar molt bé les dues actituds necessàries davant de la crisi: En primer lloc, la crònica dels fets, nua i crua com és, amb la força de la narració en primera persona. Però en segon lloc, l'acció, la proposta, el camí de sortida, les bases per a re-construir el que hem perdut. Crònica i assaig, evidència i utopia. 

Per cert, aplaudeixo la iniciativa de TV3 de la setmana sobre el canvi econòmic.