Lluvia ácida



Con el paso de los años, se gana en paciencia en canas y en michelines. Y un servidor que ya ha pasado de los 40 ha aprendido a contar hasta diez antes de hablar, a ponerse en el lado del otro, a aceptar los errores propios y ajenos y a poner en remojo mi versión de los hechos. Pero llega un momento en el que el nivel de idiotez es tan elevado y la distorsión de los hechos es tan evidente que no hay dique de paciencia que frene la indignación. Leyendo este cúmulo de estupideces (ésta, ésta, ésta, ésta, ésta o esta otra), es difícil mantener la calma o evitar el exilio.

Según la Brunete mediática, la Ley de la Educación de Cataluña es un intento de golpe de estado silencioso, es el primer paso a la independencia de Cataluña, dota al castellano de menor valor jurídico que el árabe, inicia la persecución política de los castellanohablantes o crea bullying institucional contra los que no hablan catalán. Toda una lluvia ácida no sólo de flagrantes mentiras, sino de una obsesión patológica contra Cataluña.

Permítanme que dé mi versión de los hechos, que pueden ustedes contrastar con el documento literal de la ley aprobada.

1. La Ley de Educación de Cataluña no es una ley lingüística. Es una ley sobre descentralización, sobre la carrera docente, sobre los criterios de evaluación, sobre la autonomía municipal, sobre el principio de la gratuidad, sobre la asignación de la educación especial en todos los centros, sobre las zonas educativas. Es una ley que tiene como objetivo mejorar la calidad de la educación de los estudiantes. Hay una obsesión lingüística fuera de Cataluña, que impide ver todo lo que sale de la autopista del pulso entre la ñ y la ç.

2. En general, el "conflicto lingüístico" es una invención creada desde el exterior. La inmensa mayoría de los catalanes (los que viven en Cataluña) utilizan con fluidez las dos lenguas y deciden libremente cómo expresarse. Para la inmensa mayoría de los catalanes, el catalán y el castellano son piezas del paisaje cotidiano a las que no dan importancia porque precisamente están integrados en el día a día.

3. El castellano goza de una excelente salud en Cataluña. Si alguna cosa muestran los datos estadísticos es que el catalán tiene más problemas que el castellano. Yo no comparto el discurso apocalíptico de algunos, que auguran la desaparición del catalán, pero si hacemos un chequeo lingüístico del país comprobaremos rápidamente que el catalán tiene más problemas que el castellano. El castellano es la lengua de las empresas, de las plazas, de la prensa o de los juzgados, aunque en 2001 el Gobierno de Aznar ratificase la Carta Europea de Lenguas Minoritarias que garantiza la relación de los ciudadanos con la administración también en las lenguas locales.

4. Cataluña ha optado por un modelo escolar que no segrega lingüísticamente a los estudiantes. Esto quiere decir que no hay escuelas en catalán y escuelas en castellano, como sí los hay en Euskadi o en Suecia. El modelo catalán facilita la cohesión social y evita que se fracture en dos la sociedad. El Consejo de Europa ha avalado el modelo catalán y recomienda su utilización al resto de comunidades plurilingües. Por cierto, un sistema educativo con dos líneas lingüísticas supone un incremento exponencial de los recursos que se deben destinar a la educación.

5. La Ley de Educación de Cataluña tiene un soporte jurídico muy sólido. Parte de la Ley de Normalización Lingüística 7/1983, modificada por la Ley 1/1998 que determina que el catalán es la lengua vehicular del sistema educativo, pero que asegura también que los niños y niñas deben dominar el castellano y el catalán al final de sus estudios obligatorios. La Ley de 1983 fue aprobada por unanimidad, también por el PP. Y fue avalado por el Tribunal Constitucional en su sentencia 337/1994. Que es exactamente el mismo principio que regula el Estatut de Cataluña actualmente vigente.

6. No hay nada en la Ley de Educación que niegue la Ley de Normalización aprobada por todos los partidos políticos y refrendada por el Tribunal Constitucional. Recordemos que los dos principios básicos son: (a) que el catalán es la lengua vehicular y (b) que los estudiantes deben dominar ambas lenguas. El artículo 10.1 constata que "los estudiantes deben garantizar el pleno dominio de las lenguas castellana y catalana al acabar el enseñamiento obligatorio" y el 11.1. dice que "el catalán es la lengua normalmente utilizada como lengua vehicular y de aprendizaje del sistema educativo". ¿Qué tiene de nuevo este marco legislativo?.

7. De hecho, hay una novedad significativa: el modelo pretende fomentar que los estudiantes dominen al menos tres lenguas. El debate no es si los estudiantes saben castellano o catalán, porque es evidente que sí, sino la necesidad de incorporamos al modelo sueco, holandés o finlandés en el que los estudiantes dominan con solvencia una lengua de uso universal.

8. Hay que diferenciar la educación en catalán o el castellano de la educación sobre el catalán o el castellano. El sistema garantiza que los estudiantes deben recibir una formación filológica en ambas lenguas: gramática, semántica, sintaxis... Sin embargo, en la asignatura de matemáticas, la lengua es simplemente un medio de comunicación. Un niño de ocho años, pongamos por caso, tendrá muchas opciones de entrar en contacto con el castellano y con el catalán: los amigos, la televisión, el cine, la familia... El hecho de que las matemáticas se impartan en una lengua no veta su contacto permanente con la otra lengua. Lo que debemos garantizar es que la formación en competencias lingüísticas sea suficiente.

9. Todos los medios de la Brunete mediática se han aprestado a certificar el acta de defunción de la "tercera hora" de castellano. Es radicalmente falso. Lo que hace la Ley es fijar que el organismo competente para determinar el currículum escolar es el Departamento de Educación, de acuerdo con lo que regula el Estatuto de Cataluña. Eso quiere decir que el Gobierno elegido por los catalanes es quien determina la dosis de horas de castellano, como también de catalán, de ciencias experimentales o de dibujo. Algunos consideran que eso es un ejercicio de golpismo; yo lo veo como un sano proceso democrático, ya que son los ciudadanos quienes escogen a los gobernantes que fijan (entre otras muchas cosas) el modelo educativo.

10. La Ley de Educación no cambia la filosofía educativa precedente, un modelo que ha dado buenos resultados. Por ejemplo, en los diferentes informes PISA sobre la competencia lingüística, los estudiantes catalanes demuestran siempre un dominio del castellano superior a la media. Y todos los resultados de la selectvidad muestran que los estudiantes obtienen una puntuación media en castellano también superior a la media española. Sinceramente, ¿dónde está el problema?.

Acabo. Esta lluvia ácida es una suma de mentiras, insultos y distorsiones. Alientan una catalonofobia de forma consciente y calculada, porque forma parte de su ideario editorial. Prevén una tormenta perfecta, pero el cielo está despejado. Y ¿saben qué?. Estoy hasta el moño de soportar este improperio de estupideces, esta obsesión enfermiza contra el país y esta tendencia a hablar de leyes sin haberlas leído.

Comentaris

Anònim ha dit…
¿En Suecia hay escuelas en catalán? :-P
sociata ha dit…
El problema, Don, no són les mentides que estan explicant a El Mundo, La Razón o el ABC i molt menys Libertad Digital. El que toca molt els collons és que no apareguin altres mitjans defensant la proposta. El problema és que ens quedem sols.
Anònim ha dit…
I per què fas aquesta entrada en castellà?. Quina forma de donar exemple!!
Ara farà 40 anys, jo tenía una novia Anglesa d'Orpington - Kent, que en principi parlava Anglès per suposat i també Francès, Alemany i Castellà, desprès va anar a Liverpool i va estudiar Català i Neerlandès i el professor que va tenir de Català era en Joaquim Nadal (el conseller), per tant no sé si a Suècia, però a Anglaterra si, i ja fa uns quants anys d'això. Jo parlo actualment, l’Anglès, el Francès, l’Italià, l’Espanyol i el Català i se unes quantes paraules de Turc i d’Alemany. Una llengua sigui la que sigui és un element enriquidor i millor tres que dos.
Per tant “Anónimo yo te entiendo, pero me puedes entender tu a mi?”. Esta es mi ventaja, sobre los que usan la incultura i la lengua como arma arrojadiza, que se puede volver contra ellos en cualquier momento. “Culture, what else!”
sociata ha dit…
No sé, anònim, suposo que la teva pregunta l'hauria de respondre l'autor, però crec entendre la resposta. A qui creus que va dirigit aquesta proposta?. I en quin idiomes creu que parlen?
MarcG ha dit…
Jo el que fa temps que em pregunto és: Què hem fet els catalans per a que hi hagi gent que ens tinguis tanta fòbia?, tant 'dolents' som?, o es que el problema és que ens deixem trepitjar per tothom?, potser ha arribat el moment de deixar de posar l'altra galta i passar a l'acció... com a mínim potser es podran queixar amb raó, no?
Anònim ha dit…
En matèria lingüística em sembla que la qüestió és molt més sencilla que tot això i que l'obvies: té dret un senyor que viu a Catalunya a escolaritzar el seu fill en castellà? Sí o no. Fixa't que no et pregunto si un senyor que vol escolaritzar el seu fill en català ho pot fer perquè mai se m'acudiria de negar aquesta possibilitat. Tu estàs d'acord a negar-li?

Pel que fa a la tercera hora... bé, això ja és negar el que s'ha fet. La qual cosa té mérit!!!

Pel que fa a la dimensió política, només cal seguir les intervencions d'ahir al parlament. Pura propaganda nacionalista en la immensa majoria dels casos. Com els de la Brunete, si fa no fa.

Téns raó en una cosa, la negació de drets, en aquest cas, és perfectament democràtica. Parlamentària, si més no.

Angel
Donaire ha dit…
Anònim

Em referia a les escoles bilingües

sociata

Efectivament. Dol més el silenci còmplice que l'improperi dels altres.

Anònim

La faig en castellà en primer lloc perquè vull. En segon lloc, perquè m'ha vingut bé. I en tercer lloc, perquè com diu sociata vario la llengua d'acord amb el receptor potencial del post.

Torras

Afortunadament, com dic en el post, per a la majoria de les persones del país la llengua és simplement un element del paisatge quotidià.

MarcG

La catalanofòbia és rentable. Políticament, molt rentable. Ara bé, jo no crec que "hem de passar l'acció" (tampoc sabria ben bé què vol dir acció), almenys per dos motius.
En primer lloc, perquè les accions no haurien de ser reaccions. Si volem fer alguna cosa, fem-la i is no volem fer-la no la fem. Però no em sembla una bona idea fer quelcom com a reacció a unes declaracions.
En segon lloc, perquè en aquests processos d'espiral, actuar a la contra dóna arguments als altres, que multipliquen els seus atacs, el que acaba generant una espiral irreversible de confrontació.
M'estimo més, malgrat tot, desmuntar la mentida amb serenor, amb la raó i amb els arguments.
MarcG ha dit…
Em sembla que no m'he expressat bé.

Quan dic 'passar a l'acció' no vull dir ser reaccionari.

El que vull dir és que sovint callem i deixem fer... i això dóna peu a que el ciutadà (espanyol) s'ho cregui, (és allò de quién calla otorga).

El que crec que hauríem de fer és començar a fer precisament el que has fet tú, a debatre amb fets i contestar (amb serenor) el que es diu.

Al cap i a la fí la gent (siguin d'on siguin) no és tonta, només és un problema de tenir informació...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ni en contra ni (tot i que més aviat sí) a favor del fons de l'entrada del Don, però sí radicalment a favor sobre les formes.

La Llei ha seguit fil per randa tots els processos legals i democràtics que havia de seguir. Tant a Barcelona com a Madrid.

Des del meu punt de vista no és ni rellevant l'apocalipsi lingüístic, ni les immersions, ni les subversions, ni res de res.

Un Parlament democràticament escollit ha aprovat una llei - millor o pitjor - seguint els instruments que estan fixats per la Constitució i els reglaments que se'n desgranen. Així són les coses.

Potser a mi la nova LEC no m'agrada, o no m'agrada que surtin els nacionalistes del govern Basc, o no em va agradar l'elecció (ni la reelecció) de José María Aznar, o la ministra de Cultura González Sinde, o mil coses més. Però, mentre segueixin les normes, el que a mi em toca és votar a qui més m'agradi (o menys em desagradi) i convèncer tothom que faci el mateix (el mateix que jo, vull dir ;)

(al missatge anterior se n'havia escapat una d'ortogràfica massa grossa com per a deixar-la passar)
MarcG ha dit…
Ismael,

Crec que tal com estan les coses... primer s'ha de convèncer a la gent que vagi a votar.

Després ja intentarem convèncer per a que votin el mateix que nosaltres.

En qualsevol votació jo em conformo amb una alta (o acceptable) participació, encara que els meus perdin...
Donaire ha dit…
Adu1

Té dret un pare a escolaritzar el seu fill en castellà?. Quin dret?. Si parlem del dret en termes de "raó jurídica", la sentència del TC 337/1994 diu que la Generalitat pot decidir que la llengua vehicular de l'educació és el català. Però si et refereixes a "té dret" en el sentit de "és just", en podem parlar:

1. Jo crec que és un immens error el model d'escoles en paral·lel castellà - català. Els riscos d'estigmatisme, de segregació, d'ikastolització és immens. Sincerament, no veig cap avantatge a un sistema dual d'escolarització.

2. Deixo de banda, els costos que això pot generar i els desequilibris de gestió, com els passa a Suècia. Imaginem un municipi d'una comarca interior, en el que només (m'ho invento) tres nens volen una escola en castellà. Com ho fem això?. Els fem viatjar 100 kilòmetres cada dia?. O a l'inrevés. En una comarca amb molta immigració amb predomini de castellà, cinc nens volen una educació en català. Fem una escola per a cinc?.

3. A mi em sembla lògic que hi hagi un model únic. Em sembla millor pels nens, per la societat i pel propi sistema educatiu.

És veritat que hi ha tres opcions lingüístiques en el model únic: (a) que es parli en la llengua que cadascú vulgui, (b) que regulem uns percentatges d'ús d'una llengua o una altre i (c) que optem de forma preferent (que no exclusiva) per una llengua. Tots els tres models tenen problemes i estic disposat a debatre'ls un per un.

4. Però el meu post no va en aquest sentit, sinó en un un altre. Aquesta Llei d'Educació és una transcripció literal del model lingüístic de la Llei de Normalització que van votar tots els partits (tots). Faig una pregunta molt concreta. Quin article aporta un indici de modificació del que hem estant fent des de la Llei de Normalització?. Què hi ha de nou?. Per què ara s'acaba el món?.

5. Hi ha un element en el que sí hi ha un canvi, que no és lingüístic, tot i que té efectes lingüístics, que és la programació. Amb el nou model, el currículum es defineix des del Departament. Aquest és el sentit del component democràtic al que jo feia referència (i no el parlamentari). Ara, el govern que voten els catalans decideix què aprenen els catalans. I això pot afectar (o no) la tercera hora. Depèn de qui governi. El Govern actual considera que no cal; si la agent no hi està d'acord, només cal que canviïn els governants per un altre que proposi tres hores, quatre, cinc o dotze.

Però aquest és un error molt freqüent. Una cosa és la llengua amb la que s'explica història, matemàtiques o dibuix, i una altra cosa és la formació en una llengua. El que diu la LEC és que el currículum el decideix el Govern de torn, si bé amb una constricció capital: Tots els estudiants han d'acabar dominant el català i el castellà.

6. Jo crec honestament que els estudiants catalans escriuen tan bé (o tan malament) el castellà com els murcians.
Donaire ha dit…
Ismael + MarcG

Hi coincidim, doncs.
Conversa, discussió, contrast i regles del joc.
El que em sembla més important és sobretot denunciar la mentida. Efectivament, moltes coses són opinables i estic disposat a assumir un cert relativisme. Però a mi em funciona també el principi de falsació de Popper: No sabem què és veritat, però podem saber què és mentida.
Anònim ha dit…
Ui, si parlem de sentències que el Govern, o el Departament corresponent, s'ha passat per l'entrecuix no acabaríem de posar referències.

Hi ha sentències recurrents del TSJC i del Suprem relatives a la qüestió de les caselles en la preinscripció - 3 anys - que han estat sistemàticament posades en un calaix.

Sencillament, no s'entén que les dues llengües no puguin tenir una presència equiparable en el procés educatiu. A no ser que es faci amb tota la intenció del món. De ERC o de Ciu ho entenc, de vosaltres, els socialistes, no.

Certament, esteu aprofitant més que bé el temps que el Constitucional s'està prenent en dictaminar sobre l'Estatut. Esteu optant per fer irreversible la 'construcció nacional', d'acord. Però això és més que pluja àcida, és jugar brut en termes estrictament democràtics. Queixar-se després de la Brunete i de la catalanofòbia és singular.

Per què? Mira et recordaré una cosa elemental: que la democràcia -excepte la plebiscitària- no és només una qüestió de majories parlamentàries, sinó de respecte a les minories i, sobretot, sobretot, de balança de poders.

És clar que el castellà s'escriu malament a Múrcia, faltaria més. O a Sevilla. Aquí també hi ha psicopedagogs i ja s'han encarregat de fer la seva feina.

I sí, jo estic convençut que els pares tenen dret, que és just que puguin decidir coses com en quina llengua escolaritzar els seus fills. Perquè si fa no fa les dues són llengües oficials! O no?
RS ha dit…
Donaire,

Donar explicacions a aquesta gent no serveix de res, no són ni incults ni ignorants, simplement són mentiders i gent de mala fe. El que em pregunto és perquè a Madrid no ens defensa ningú si hi tenim "tants" amics. No estaria malament una declaració d'un Ministre (ni la Chacón ni el Corbacho, que són catalans i per tant separatistes radicals) lloant la llei. Potser ja n'hi ha prou de fer pedagogia inútil i potser sí que cal passar a l'acció, i aquesta podria començar per pressionar els diputats del PSOE a mullar-se o demanar als intel·lectuals "progressistes" un compromís amb els febles, que en aquest cas som nosaltres, perquè si no és així l'únic que ens queda pensar és que a Espanya només ens hi volen per pagar.
Donaire ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Donaire ha dit…
Jo no sé com s'aconsegueix que les dues llengües tinguin una presència equiparable. I m'agradaria saber com fer-ho. Vols dir que hauríem de decidir quines matèries es fan en castellà (matemàtiques i dibuix) i quines en català (història i música)?. O vol dir que es parlarà en castellà el dilluns i el dimecres i en català el dimarts i el dijous?.

Insisteixo. Em sembla més lògic optar per una de les llengües com a llengua vehicular. La llei, però, parla de llengua "preferent" i, encara més important, regula que els centres han d'adaptar el seu projecte lingüístic a la realitat social dels estudiants i de l'entorn.

Podríem discutir perquè la vehicular és una i no pas l'altra. Puc dir que és la llengua feble, que el castellà funciona prou bé o que el català és la llengua de Catalunya. I podria trobar altres arguments per defensar el castellà.

L'escola no és com l'administració. Aquí, en teoria, és més senzill. Tots els prestadors de serveis estan obligats a parlar els dos idiomes i el client s'adreça en l'idioma que vol; i té dret a ser atès en la seva llengua. A l'escola, la interacció és col·lectiva i això dificulta una mica més la co-oficialitat perfecta.

Jo crec que l'opció del català com a llengua vehicular i la garantia d'una competència en castellà i català és una opció millor que les altres opcions, tot i que entenc que això perjudica aquells que consideren que el seu fill ha de rebre una formació en castellà. Ho reconec. Però també sé que garantir aquest dret genera un model que és pitjor.
Donaire ha dit…
Continuem, però, donant voltes a un argument que no és central.

Una enquesta publicada a El Mundo avui revela que el 76% dels lectors considera que amb la LEC s'inicia la independència de Catalunya. I un article infecte considera que som un colpistes silenciosos que hem perpetrat no sé què.

Et reitero la pregunta. Què és el que ha canviat en l'àmbit lingüístic a l'escola?. En quin article?. Res. La LEC diu el que diu la Llei de Normalització Lingüística aprovada per tots els partits, entre ells el PP.

Jo no em queixo de la crítica al model educatiu. Tot es pot criticar i estic disposat a pensar que potser sí que ho fem malament. Veig els resultats i sospito que no, que no ho fem tan malament i que fins i tot ens posen com a exemple.

Però això que diu la LEC és el que estem fent des de fa 28 anys. Han passat tots els partits pel Govern aquí i allà. No és veritat que aquesta Llei generi cap "construcció nacional". És que simplement és fals. Radicalment. Continua el que s'estava fent.

La Llei canvia moltes altres coses i per això s'ha fet. I és d'això del que hauríem de parlar.
Donaire ha dit…
RS

Argumentar sempre és millor que callar. Però conversar vol dir estar disposat a canviar d'opinió.

Avui en J.L. Rodríguez Zapatero ha defensat el model català. També ho va fer el plenari del darrer Congrés del PSOE. I va ser el PSE, gràcies a la intervenció de la Maria Badia, qui va recolzar aquest sistema al Parlament Europeu davant de l'ofensiva del PPE.
L'idioma en la llei d’ensenyament a Catalunya. Un mitjà o un fi?

http://www.igualadi.com/2009/07/l-en-la-llei-densenyament-catalunya-un.html
Anònim ha dit…
Mira, en relació a la llengua només un detall: a Lió si un estudiant de Bac opta com a tercera llengua pel castellà tindrà tres hores setmanals. Si aquí es bloqueja la iniciativa per garantir el mateix que... a Lió, és que hi ha una voluntat política de reduir a la mínima expressió la presència del castellà en l'ensenyament. Ja m'està bé. Però sigueu clars i digueu-ho.

Finalment, en relació a la qüestió política. Amb la LEC de moment us cobriu les espatlles davant l'incompliment sistemàtic de la pròpia legislació catalana -fulls d'inscripció. En realitat era una Ordre, no la Llei de Normalització Lingüística, la que emparava l'actuació de la Conselleria.

Dit clarament, l'administració educativa catalana estava a un pas d'una cosa que se'n diu prevaricació.

En qualsevol cas, jo no tornaré a intervenir al voltant d'aquest tema. Entre d'altres raons perquè, efectivament, crec que la teva visió de les coses em sembla que, gràcies a 30 anys d'hegemonia cultural nacionalista -lamentablement incloent-hi el partit dels socialistes-, és clarament majoritària. La qual cosa no vol dir que em sembli raonable.
Donaire ha dit…
Josep Maria

Coincideixo amb el teu post
Donaire ha dit…
adu1

Jo tampoc vull eternitzar el debat, però no es pot comparar Lió amb Sabadell. El castellà que aprenen els nens de Lió és un castellà elemental perquè fora de les aules no hi ha castellà. A Sabadell, els estudiants que estudien castellà aprenen sintaxi, literatura, no pas vocabulari bàsic.

Els estudiants catalans fan més hores de llengües que els nens de Múrcia. Més llengües vol dir menys altres coses, com ara matemàtiques o ciències socials. Hi ha competències filològiques que són pròpies de cada llengua, però d'altres són comuns. Un sintagma nominal és un sintagma nominal. Entre tots hem de fer un esforç per racionalitzar la formació i evitar les duplicitats actuals.

Si l'objectiu fos l'erradicació del castellà, s'ha de dir que som un governants maldestres, perquè tots els informes estadístiques demostren la vitalitat del castellà i la feblesa del català. Tampoc lliga amb els resultats objectius dels estudiants en llengua castellana (PISA, selectivitat). Si és un error, per què no ho notem, per què no es percep?.

La llei permet que el responsable d'educació dissenyi el model curricular que consideri oportú. Si algú vol fer de la llengua castellana (o de la catalana) la seva bandera, que voti els governants que facin d'aquest tema un compromís electoral.

I coincidim almenys en què la llei no canvia res. De fet, aquest era el meu objectiu: Denunciar una infame campanya anti LEC farcida d'epítets i desqualificacions (el diputat Robles ens va qualificar de feixistes i talibans), per part de persones que ni tan sols an fet l'esforç de llegir-se la Llei.

I, òbviament, les portes estan obertes de bat a bat per a escoltar les teves esmenes, que són molt benvingudes.
Anònim ha dit…
Es una pena que esta forma de debatir, con argumentos,con datos y con educación, sea una excepción. Tiene razón don Duarte cuando se queja de una estrategia nacionalista catalana que no sólo impone su visión de Cataluña, sino que se muestra muy beigerante con los que no piensan como ello. Yo también creo que los socialistas estáis cayendo en una trampa en la que empezáis a hablar, a pensar y a razonar como ellos.
Hola José Antonio, sobre aquesta eterna qüestió de la llengua a les escoles sempre he pensat que és ideològica que no pas una veritable por dels pares que els seus nens no sàpiguen parlar castellà en acabar l'escola. Si es plantegés la següent proposició: "l'educació, ni en català ni castellà", sinó en anglès", estic convençut que ningú s'hi oposaria. Tan se val quina sigui la llengua vehicular de l'educació perquè quan els estudiants acabin el cicle, dominaran igual de bé o de malament ambdues llengües i diria que en un nivell similar. No estem dient de fomentar el domini d'altres llengües? No està més que demostrat que la gent bilingüe està millor capacitat per dominar una tercera llengua... doncs per tant deixem-nos d'històries. Com diria aquell, tot això són cabòries des de la maleïda caverna mediàtica. Al cap i a la fi, però, què faríem sense ella? De qui ens enfotríem?

Gràcies José Antonio pel teu post
Santi Alemany ha dit…
Yo ya he pasado de los 40, pero a la hora de contar, como soy de letras, pasa lo que pasa: 1, 2, 3,... muchos. Claro, siempre se me acaba calentando la boca antes de tiempo.

Como también soy un completo inculto tanto en temas lingüísticos como en políticos, me limitaré a dejar un vídeo que me pareció interesante:

http://www.youtube.com/watch?v=d4B6Hu3z-4A

Por cierto, gracias a Gallium (http://allendelatapia.blogspot.com/), castellano de pro, que fue quien me mostró el enlace.
Anònim ha dit…
He llegado tarde a la discusión así que no aportaré nada a lo dicho y sólo comentaré dos cosas:
una. que nunca más votaré a PSC
dos. Resaltar una falsedad del post inicial: El consejo de Europa NO ha avalado el modelo catalán, por mucho que lo diga ese diario independiente y poco sesgado llamado Público, sino más bien todo lo contrario.

Entrades populars