31 d’agost 2009

I love America



Quan jo anava a totes les manifestacions programades, feia mítings a les assemblees, votava partits que ja ni existeixen i portava grenyes, bé, de grenyes no n'he portat mai però com si així fos, quan jo era de les esquerres de debò i no com ara, el pitjor que et podia passar a la vida era viure als Estats Units. Si alguna cosa passava a Singapur, a Huelva o l'estret de Magallanes, la culpa era dels nord-americans.

Amb el pas del temps, les canes i la grassa abdominal, he anat variant la meva apreciació. Aquest estiu, en un nou periple pel país de les pepsis, el soul i el carretera-i-manta, he anotat en el meu quadern de viatge (analògic) les virtuts de la societat nord-americana.

1. El país que respecta les cues

Hi ha cues per anar a dinar, per a treure diners dels bancs, per a comprar, per a entrar en un museu o per a fer un pipí. O sigui, més o menys com a casa. Però a Barcelona, a les cues de súper has de marcar la posició com si fossis un pívot per a que no et passi per l'esquerra una àvia múrria o per la dreta un adolescent amb set packs de Mahous. Als Estats Units ningú no se salta una cua. Respectar les cues és un símptoma més de la bona educació. He col·leccionat centenars de bonsdies gratuïts, de disculpes sinceres i de gràcies espontànies. Als tres segons amb un mapa a la mà, sempre s'aturarà un vianant per a preguntar-te amb un somriure si et pot ajudar. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

2. In God we trust

Els nord-americans són indubtablement patriotes. Ridículament patriotes des de la meva perspectiva. Hi ha banderes per tot arreu, tan excessives que esdevenen una paròdia. Però l'ou que lliga aquesta maionesa immensa, plural, que és la pàtria nord-americana no és l'èpica del passat, ni la mitologia col·lectiva pròpia de les nacions europees. No pateixen el pes de la història. Per això tenen clar que la pàtria és simplement un compromís cívic, el resultat d'un contracte social i l'assumpció d'uns determinats valors. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

3. Identitats flexibles

Desprovistos de la matriu indígena i amb una història tan recent que cataloga els edificis dels anys 50, la societat nord-americana no ha patit mai problemes d'identitat. La identitat col·lectiva és crea a partir de la combinació de les identitats individuals. És possible veure restaurants coreans, mesquites immenses, Chinatowns, festes de Sant Patrick, barris victorians i parcs japonesos integrats en el nucli dur de la identitat de les comunitats. No només transites entre una sana diversitat, sinó que detectes que aquesta diversitat passa a ser identitat col·lectiva amb molta naturalitat. Que la identitat no és un designi diví, sinó una construcció social, flexible i dinàmica. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevés.

4. La visió internacional

Facin un exercici d'anàlisi comparada. Llegeixin alguns dels principals diaris nord-americans, com ara The New York Times, el USA Today o el Washington Post. Els titulars parlen de l'Afganistan, de Colòmbia, de Togo, de Myanmar o de Sudan. Comparin aquesta lectura mundial amb els diaris estatals i, pitjor encara, amb els diaris catalans. Mesurin les dimensions de l'apartat internacional dels uns i els altres. Als Estats Units han entès que allò que passa a Burkina Fasso, Thailàndia o el Marroc els afecta, que avui en dia la política internacional és també política nacional. Més o menys com nosaltres, però a l'inrevès.

Amb els seus defectes (que en té), amb les seves obsessions infantils, amb les seves imperfeccions, potser ha arribat el moment d'imitar (o almenys respectar) alguns dels aspectes positius dels americans.

7 comentaris:

B. ha dit...

Europa no serà mai com els USA, perquè Europa té la gravidesa històrica i la Tradició que Amèrica no pot tenir. No dic que això sigui bo o dolent, però és així. A més, em sembla que l'educació no és una característica exclusiva dels americans; més aviat, la mala educació és una característica exclusiva de la societat espanyola.

Joan Carles Llurdés i Coit ha dit...

Sempre he pensat que malgrat els seus defectes -que els té, i molts- els Estats Units és un gran país i així ho ha demostrat al llarg de la seva curta història (com a país). El que passa és que, si més no a casa nostra (llegeixi's Espanya i(o Catalunya) des de certes posicions esquerranoides i mal anomenades "progres" ha estat sempre el gran dimoni i l'origen de tots els mals de la Humanitat. Diria que més aviat això reflecteix un sentiment de pura enveja.

I per cert, el millor que tenen, el bàsquet! Ja només per això val la pena viure-hi.

Força Bàsquet Manresa.

Albert Medrán ha dit...

No puc estar més d'acord! gran article!

Don Güapo ha dit...

Ahora, por lógica, "I love american liberal political system"

Por cierto Donaire, se ha lastimado usted al caerse del caballo? O ha sido una caída progresiva?

Pia Bosch ha dit...

Hola José Antonio
M'agrada molt el post. Hi estic molt d'acord. Una de les conseqüencies positives de l'evolució política dels darrers 2 anys als USA ha estat il.luminar els aspectes més valuosos del seu sistema polític, del seu liberalisme polític. Els defectes els coneixem abastament, i, en general, no som massa capaços de tenir una visió equànime i objectiva que inclogui una cosa i altra. També és cert que no podem demanar la mateixa qualitat democràtica a un país amb una democràcia que més de 200 anys que a una que en té 30, com la nostra. Portem menys anys de democràcia dels que va durar la dictadura franquista. Cal temps i treball per consolidar la democràcia. Com tu dius, no aniria malament que procuréssim aprendre d'altres països, com els Estats Units, en molts temes.
Abraçades
Pia Bosch

pedro ha dit...

Crec que per sort la societat catalana s'assembla més a l'americana que no pas l'espanyola, el fet que la premsa madrilenya s'estigui tot el dia mirant el melic(i pensant que el seu melic també ens el mirem nosaltres) ho demostra. Igual que tu però a l'inrevés.

joan ha dit...

Els USA no m'agradant masa violencia.No entenc com a la gent l'hi agrada tant.