10 d’octubre 2009

Fiscalidad en tiempos de crisis

En Las ideas seguimos a la greña con la propuesta de incremento de impuestos planteada por el Gobierno. Simplificando, se han abierto dos frentes. Los unos argumentan que los impuestos indirectos son un instrumento fiscal propio de la derecha, de manera que la propuesta de Zapatero es una traición a la ideología que dice profesar. Aquí encontrarán a don Royo, a Jéssica Fillol o a José Luis Prieto. Al otro lado de la Línea Maginot, se encuentran José Rodríguez, Roger Senserrich y un servidor de ustedes.

Como me da que muchos de ustedes no se van a llegar al final de este blog, les voy a resumir mi posición en tres ideas básicas:

- El modelo fiscal español es uno de los más progresivos de Europa

- El IVA español es el más bajo de Europa y lo seguirá siendo tras la reforma

- Las rentas solventes (millonarias o no) deben arrimar el hombro

La fiscalidad española

El modelo fiscal español está formado por cuatro grandes tributos, que son el IRPF, el IVA, el impuesto de sociedades y los impuestos especiales. Estos cuatro suponen el 94% de los ingresos tributarios previstos para 2010. Imaginemos que he optado por políticas keynesianas que incentiven la recuperación económica y por prestaciones sociales que no dejen en la calle a los más desfavorecidos. Imaginemos también que no me puedo permitir un déficit fiscal desbocado. Sólo me queda incrementar los impuestos.

Empiezo con el IRPF. En España, el tipo marginal (las rentas más elevadas) tiene uno de los % más elevados de Europa: un 43%. En Europa, la media del tipo marginal es del 36% y en el mundo la media se sitúa en el 30%. Lo relevante en el caso español es que el tipo máximo se aplica a las rentas por encima de los 53.000 euros anuales mientras que en Francia o en Italia se aplica a partir de los 70.000 euros y en Alemania por encima de los 200.000. Por otro lado, España dispone de cinco tramos (cuatro en Europa), que también sacude a las rentas medias altas y en cambio exonera las rentas bajas. Por ejemplo, una renta de 33.000 euros tributa con un 37% que es la media que se aplica en Europa a las grandes fortunas.

En otras palabras, los tributos directos en España son francamente progresivos y apenas permite margen de maniobra. Según el estudio de Funcas, un 4% de la población que representa el 19% de las bases disponibles aportan el 38% de los ingresos del IRPF. Podemos subir el tipo marginal al 38 o al 39%, tal vez al 40%, pero eso supondrá una recaudación de poco más de 300 millones de euros.

Podemos seguir con el impuesto de sociedades, que como saben tiene uno de los tramos más elevados de Europa. El 30% español contrasta con el 25% holandés, italiano o portugués, el 15% alemán o el 12% irlandés. Parece sensata la propuesta del Gobierno de reducir este impuesto en las empresas con menos de 30 trabajadores que mantienen el empleo. Con este impuesto, perdemos también ingresos.

El IVA

El IVA representa una cuarta parte de los ingresos estatales. No me voy a ir por las ramas: Se trata de un impuesto indirecto, que no tiene en cuenta el nivel de renta de los ciudadanos. Se aplica el mismo IVA a un parado de Lavapiés que a la Duquesa de Alba. Con la única salvedad del IVA aplicado a los productos de lujo (como los diamantes), que afecta más a la segunda que al primero. Lo admito, los impuestos indirectos no son de izquierdas.

De todas formas, no he visto ningún programa político que plantee la eliminación del IVA. Hemos asumido que una parte de nuestro modelo fiscal se sustenta en los impuestos indirectos. No es difícil intuir porqué. Y cuando miramos por encima de nuestro hombro, comprobamos que el IVA español es el más bajo de todo el continente, excepto Bosnia y Suiza. Aquí tienen ustedes la relación de IVAs europeos: 25% en Dinamarca, Noruega, Suecia, Islandia y Finlandia (que no son antimodelos precisamente), 22% en Polonia, 21% en Italia... El 18% a partir de julio nos mantiene en la parte más baja de la tributación europea. Me permito añadir que el listado de bienes y servicios a los que se le aplica el tipo del 7% es en España bastante más amplia que en el resto del continente. Por ejemplo, los hoteles y los restaurantes tributan al 7% mientras que en muchos países europeos superan el 20%.

Ésta es la cuestión. Si en todos los modelos fiscales del mundo existen impuestos indirectos (en China por cierto del 17%), el debate no debe ser "impuestos directos o indirectos", sino ¿qué niveles de impuestos directos o indirectos son tolerables?. Si nadie se plantea la eliminación del IVA, la cuestión debe ser qué tipo es el justo. Y el 18% es un nivel que nos sitúa en los últimos lugares de presión fiscal en Europa, en un contexto por cierto de caída libre del IPC.

¿Quién paga qué?

Tras la crisis, hasta los más liberales han reconocido la necesidad de una administración que actúe como mecanismo de regulación del mercado e, incluso, como locomotora de la máquina económica. Todos menos Sala i Martín y José María Aznar, que continúan adorando a San Mercado. Sin embargo, nadie quiere pagar la factura de la reparación.

Tengo la teoría que esta crisis ha tenido dos efectos diferentes. Unos han caído en un pozo muy oscuro: sin trabajo, sin perspectivas, sin prestación y en breve sin vivienda. Pero para muchos trabajadores la crisis sólo ha supuesto una reducción de los precios, un incremento del ahorro y una hipoteca más holgada. Dice don Royo que eso de la clase media es una invención. Tal vez tenga razón, pero cuando uno analiza los resultados de las declaraciones de 2007 (el último año disponible) nos permite detectar una parte de la población que vive con una cierta holgura.

Pero nosotros hemos decidido que son las clases altas las que deben sufragar con los sobrecostes del Estado. Por eso se han subido las rentas de capital del 18 al 19% hasta 6.000 euros y al 21% por encima de esta cifra, lo que supondrá 800 millones adicionales. Podemos proponer un aumento de los tipos marginales y añadir 400 más. Pero con eso no vamos a ningún lado. Las clases medias, ésas que dice don Royo que no existe, las que tienen trabajo (el 80% de la población activa), las que tienen una capacidad de consumo elevada tras muchos meses de ahorro, tienen que pagar una parte de los costes. No sólo porque una reforma fiscal que ignore estas rentas sólo recoge migajas. También porque les toca, porque nos toca.

Existe una fractura real entre la población rica y la población media, con unas diferencias de renta escandalosa, es cierto. Pero existe otra fractura entre los que viven razonablemente bien y los que están con el agua al cuello. Y llámenme malpensado, pero tras el grito "que paguen los ricos" me parece escuchar por lo bajini "not in my back yard", que traducido al castellano sería algo así como "a ver si al final con tanta tontería no nos vamos a poder ir este verano a la Riviera Maya". Y otro día, hablamos de la fractura entre el Primer Mundo y el Tercer Mundo. A lo mejor tiene razón don Royo, la clase media no existe. Son privilegiados, pero no lo saben.

10 comentaris:

Pedro ha dit...

Comences malament:"Imaginemos que he optado por políticas keynesianas que incentiven la recuperación económica y por prestaciones sociales que no dejen en la calle a los más desfavorecidos. Imaginemos también que no me puedo permitir un déficit fiscal desbocado. Sólo me queda incrementar los impuestos."
Això seria molt imaginar, el que ha fet el govern de Madrid és començar una orgia de despesa inútil en forma de pla E amb un conjunt d'obres de dubtosa utilitat que han col.lapasat d'obres públiques molts punts de l'estat. Ah, i com que ara s'han gastat tan en obres del pla E aquest any redueixen la inversió en ciència i tecnologia, una gran decisió sí senyor.

don-aire ha dit...

Pedro

Si això fos l'un dos tres els tacañones et dirien que has repetit la resposta.

Començo pel Pla E. Abans de la crisi, Espanya tenia un 14% de la població ocupada dedicada a la construccio, 8 o 9 punts per sobre de la mitjana. El sistema es col·lapsa i podem optar per (a) enviar 1,5 persones a l'atur o (b) invertir una part de les prestacions d'atur en obra pública, el que permet millorar la qualitat de vida urbana i alhora permetre que algunes empreses locals aguantin el sotrac de la crisi. Em sembla un excel·lent pla.

Sobre la reducció de la inversió en R+D+i et torno a proposar les dues lectures que et vaig suggerir en un altre comentari i que, sembla ser, no has tingut temps de llegir. Un és l'article de Roger Senserrich i un altre és de José Rodróguez. Després en parlem.

Si et penses que la resposta a la crisi del Govern ha estat el Plan E, és que vius en una altra galaxia. Entre les més de 50 mesures emprades, deixa'm destacar la prestació extraordinària per aturats sense cobertura. Aquesta és la meva proposta: Et mires una per una totes les mesures del Govern i elimines les que consideres innecessàries. Després veiem el dèficit resultant i veuràs que arribem a dos conclusions: (a) Espanya ha portat a terme mesures molt similars a la resta de països de l'OCDE, fins i tot amb més càrrega social i (b) per moltes tissores que vulguis aplicar, el dèficit hauria estat si fa no fa similar i, per tamt, l'increment d'impostos absolutament necessari.

popota ha dit...

Benvolgut Donaire,

Defensar que el sistema fiscal espanyol és dels més progressius d'Europa i que Irak tenia armes de destrucció massiva són dues de les moltes maneres de degradar la política. La realitat és la següent (cito Vicenç Navarro pel fet que no hi ha a Espanya ningú millor, i quan dic millor no vull dir amb tal o qual somriure o més o menys simpàtic, sinó acadèmicament solvent i intel·lectualment capacitat per defensar amb números les seves afirmacions):
"El estado español es uno de los estados de la UE-15 cuyas políticas públicas tienen menor impacto redistributivo. El nivel de pobreza, por ejemplo, se reduce sólo cuatro puntos a través de las intervenciones del estado. El porcentaje de la población pobre, 24% disminuye sólo a 20%, después de que intervenga el estado (a través de sus políticas fiscales y gasto público). En comparación, Suecia pasa de 29% a 12%, con una disminución de 17 puntos. Y las causas de las limitada redistribución en España se debe a la escasa progresividad en la política fiscal (de las menos progresivas en la UE) y al escaso gasto público social (el más bajo de la UE-15). España es, antes y después de la intervención pública, uno de los países más desiguales existentes en la OCDE (el club de países más ricos del mundo). Y esta enorme desigualdad se basa en gran parte en la escasa progresividad fiscal. Como dijo el Presidente Aznar en su día, “los ricos no pagan impuestos en España”. El fraude fiscal (entre los ricos) es el más alto de la UE-15, y su contribución al estado está entre las más bajas de tal comunidad (independientemente de lo que digan los tramos, que son fácilmente diluidos a través de las exenciones). Ello explica que, mientras el nivel de riqueza del país (medido por el PIB per cápita) sea ya el 94% del promedio de los países de la UE-15, su gasto público social sea sólo un 72%. El país, tiene los recursos para tener un estado del bienestar más avanzado y desarrollado que el que tenemos (el tiempo promedio de visita a la atención primaria sanitaria continua siendo el más corto de la UE-15). Pero el problema está en que el estado no recoge tales recursos, lo cual quiere decir que su política fiscal es insuficiente y regresiva, pues la mayoría de recursos está en los estamentos sociales de rentas superiores."

D'altra banda, contruir una Torre de Brandemburg a Torrejón de Ardoz és al keynesianisme el que un taparrabos a l'encenedor de gas.

Per últim, em sembla grotesc que des dels poders públics s'aludeixi a peregrines equiparacions amb la unió Europea quan qualsevol persona alfabetitzada que hagi passat més de cinc minuts per sobre dels Pirineus té nocions gens difícils d'assolir sobre la sideral diferència de sous i l'encara més important diferència entre el que és un estat del benestar i el que tenim per aquí.

En fi: una cosa és que el Senserrich digui tal o qual cosa, però no estaria de més que, si de sobte heu descobert que Aznar i els dolents tenien raó i que no hi ha cap diferència entre impostos directes i indirectes en quant a justícia social i redistributiva, ho poseu en el programa electoral, en comptes de posar el contrari. Així quan parlem dels perills de la dreta ho podrem fer amb més propietat.

Salut,

don-aire ha dit...

Popota

Gràcies com sempre per les teves aportacions, que enriqueixen el debat.

1. No discuteixo la vàlua d'en Vicenç Navarro, un dels meus autors de capçalera i certament una autoritat. No sé si la màxima autoritat, perquè jo en els rànquings em perdo i perquè potser m'agraden més l'Oliver o en Galí, per dir dos noms. Ara bé, com diuen en castellà "pa gustos, colores".

2. Jo també vaig llegir l'article d'opinió del professor Navarro i t'he de dir que en aquest cas discrepo d'alguns dels seus comentaris i discrepo encara més de la teva afirmació que es tracta d'un treball molt documentat. Fas referència, insisteixo, a un article d'opinió on aporta dades que són certes i altres que són obertament discutibles. Em centraré en dues d'elles.

3. Llegeixo en el mateix article: "De ahí que la experiencia muestra que los países que tienen estados de bienestar más desarrollados (los países escandinavos de tradición socialdemócrata) tengan la fiscalidad más progresiva y gocen de menores desigualdades sociales". Vull recordar que en tots els països escandinaus, l'IVA és del 25% i alguns països com Finlàndia han previst un increment d'un punt a tots els nivells de l'IVA a partir de juliol de 2010. És cert que la pressió fiscal sobre les rendes del treball és molt més alta en aquests països, però també és cert que són els inventors del model dual (anomenat per això "model dual escandinau"), que proposa un sistema de tributació diferent per a les rendes de capital i les de treball. Si el model escandinau és la cinquena essència de la progressivitat, per què el seu IVA duplica el nostre?.

4. La segona afirmació que hauríem de matisar és aquella que diu que Espanya és un dels països més desiguals de l'OCDE. Com saps, Navarro és el responsable de l'Observatori Social; si vaig a les dades sobre desigualtat de renda, veuràs que l'índex de Gini de 2007 a Espanya té un comportament molt similar a la mitjana europea.

5. La major discrepància, però, rau en la interpretació sobre el paper distributiu de les rendes que ha de tenir la fiscalitat. Curt i ras, el model socialdemòcrata per excel·lència no és aquell que grava les rendes altes per a tornar-les a les pobres com si fos un Robin Hood social, sinó aquell que inverteix els recursos en serveis públics de qualitat. El que jo vull és un model en el que la sanitat, l'educació, la cultura o els serveis socials tenen un accés universal i de qualitat. És un error mesurar l'eficiència dels sistemes públics simplement a partir del factor de distribució de la riquesa. Per cert, discrepo de la seva valoració del model sanitari espanyol.

don-aire ha dit...

6. Tornem per tant a la mare dels ous, l'opinió per cert d'en Roger Senserrich que jo comparteixo, i que es podria enunciar de la següent manera: La capacitat redistributiva d'un govern no es mesura en les fonts d'ingrés, sinó en el model de despesa. Estic d'acord en enfortir les adminstracions, millorar la prestació d'alguns serveis francament millorables (educació i cultura) i afavorir sistemes universals d'accés. És això, la forma com es gasten els diners públics, el que garanteix una veritable redistribució. Que és en essència el que diu en Vicenç Navarro i el que deia jo a l'anterior post.

7. M'agrada el Plan E i el considero un exercici modèlic de keynesianisme. Però això requereix una explicació més detallada. Li prometo un post amb el balanç del pla.

8. Estic cansat del comentari dels Pirineus, que jo atribueixo a 40 anys de complexos. No sé si seré illetrat, potser sí, però he visitat la immensa majoria dels països europeus (em queden pocs) i en vàries ocasions. Si els vols comparar, necessitarem mesos de contrastos i, efectivament, en alguns temes la comparació és odiosa i en altres, francament no tant.

Però el que no entenc és el comentari recurrent al diferencial de sous, que és real. Doncs per això precisament treballem amb dades relatives com els percentatges o els trams. Són perfectament comparables. I de fet aquesta és una sonora contradicció amb la referència a Navarro: Ell no fa res més que anar comparant els valors relatius de diverses variables espanyoles en el context de l'Europa dels 15.

9. És una mica decebedor escriure un post carregat de dades i arguments per a què ho ventilis amb aquest "heu descobert que Aznar i els dolents tenien raó i que no hi ha cap diferència entre impostos directes i indirectes en quant a justícia social i redistributiva". En fi, si aquesta és la lectura que fas després del meu escrit sincerament val més que plegui.

La pregunta que et formulo és aquesta: "Si Suècia té un IVA del 25% i Espanya en té un del 16%, quan Espanya el pugi al 18% quin país tindrà una major pressió fiscal en impostos indirectes?" I després "I quin país et sembla més redistributiu?".

10. I aquesta no era l'essència de la meva intervenció. El que jo he intentat explicar sense massa èxit és que l'increment de tres punts en les rentes de capital (mesura per cert clarament progressita) no és suficient. Necessitem a més a més que les classes mitjanes, que tenen una contenció de la despesa descomunal amb cotes d'estalvi històriques i que tenen un nivell de pressió fiscal molt petit, entenguin que els toca també ajudar els veritables desafavorits, els de la part de sota de la piràmide. Darrera del crit que paguin els rics hi ha simplement una exempció de qualsevol responsabilitat.

En el seu dia jo vaig trobar un error pujar el primer tram de la tarifa general, de manera que el 70% dels contribuients tributen al tipus marginal del 24%. I si a més de reclamar un salt del 43% al 47% (per exemple) no reclamem tornar a baixar aquest primer tram?.

José Carlos ha dit...

Amigo Don Aire, soy de los que como José Rodríguez y tú mismo, estamos al lado "equivocado" de esa línea imaginaria que se ha creado entre los que son de izquierdas y los que reparten carnés de izquierdas. Creo que, como bien explicas, tenemos que hacer un esfuerzo y esa subida del IVA, lejos de ser una cuestión de derechas, puede ser de izquierdas si se hace un ejercicio de pedagogía y los ingresos se utilizan para mantener e incrementar unas políticas sociales que tiendan a la redistribución de forma mucho más efectiva que la tributación directa.
Por otra parte, reconozco que siento no poder seguir la discusión en tu bitácora debido a mi desconocimiento del catalán (nunca seré como josemari, reconozco que no lo hablo en la intimidad), pero creo entender que has abierto la espita de un debate muy interesante y, a buen seguro, útil para todos.
Un abrazo.

popota ha dit...

Benvolgut Donaire,

Gràcies per la resposta.

En primer lloc, començo reculant: no defenso pas que la redistribució s'hagi de fer només a partir de la recaptació. El que sí defenso -i en això estic d'acord amb Vicenç Navarro, i menystinc la indocumentada opinió del Senserrich- és que tal redistribució es fa de dues maneres: per la via de la despesa social, com bé apuntes, però també per la via de la recaptació. Ambdues coses no són contradictòries, sinó que de fet i han estat tradicionalment complemetàries en totes les esquerres continentals com a mínim. Un altre debat seria com hem de considerar la despesa social: jo estic més d'acord amb el que va defensar el PSC a la campanya de les autonòmiques de 2006 contra els xecs-nadó que prometia Mas -dreta, política de xecs, dolent- que amb el que va defensar el PSC a la campanya de les generals de 2008 a favor dels xecs-nadó concedits per Zapatero -esquerra, ajuda a les famílies, bò-.
Aprofito per fer un nou apunt sobre l'aspecte recaptatori de l'IRPF. En primer lloc, la reforma fiscal suposa una nova rebaixa en l'impost de societats -com sabràs la manera més fàcil d'evadir l'impost-. Però és que no només és això. Si ens basem només en els tipus màxims sense tenir en compte el més rellevant, que és la lletra petita de l'impost -desgravacions, etc.- estem fent volar coloms. A tall d'exemple utòpic, plantejo la possibilitat de fer pública la declaració de la renda de tots els diputats del PSOE-PSC al Congrés: quin percentatge creus que sortiria?

"discrepo encara més de la teva afirmació que es tracta d'un treball molt documentat.discrepo encara més de la teva afirmació que es tracta d'un treball molt documentat."

L'article no estava molt documentat. El que sí està molt documentada és la seva visió sobre el tema, que es pot ampliar en un munt de llibres i papers, alguns dels quals pagats i encarregats per fundacions socialistes -del partit, em refereixo-.

"si vaig a les dades sobre desigualtat de renda, veuràs que l'índex de Gini de 2007 a Espanya té un comportament molt similar a la mitjana europea."

Jo amb l'índex de Gini sóc molt caut, i tinc l'esperança que sigui una gran mentida. Perquè si no ho és, i en conseqüència és cert que l'esmentat índex va augmentar sis dècimes a España entre 2004 i 2007 -és a dir, abans de que el geni de la Moncloa es tirés de la moto amb xecs-nadó, els 400 euros, la supressió de patrimoni i demés innovacions que hem vist amb uns ulls com a plats alguns dels que el vam votar el 2004- serà per llogar-hi cadires.

"Estic cansat del comentari dels Pirineus, que jo atribueixo a 40 anys de complexos. No sé si seré illetrat, potser sí, però he visitat la immensa majoria dels països europeus (em queden pocs) i en vàries ocasions. Si els vols comparar, necessitarem mesos de contrastos i, efectivament, en alguns temes la comparació és odiosa i en altres, francament no tant."

No calen gaires mesos, sinó un segon. Estem al 94% de renda i al 72% de despesa social, com citava abans Navarro. Evidentment que podria ser al 188% de renda i al 3% de despesa social, i qui no es conforma és perquè no vol. Però defensar simultàniament que l'important és el cantó de la despesa i que "al loro, que no estamos tan mal" quan les "nostres" -he, he- rendes s'assemblen a la mitjana i la nostra despesa social s'assembla en termes relatius a la de Portugal ho trobo contradictori.

popota ha dit...

"""Si Suècia té un IVA del 25% i Espanya en té un del 16%, quan Espanya el pugi al 18% quin país tindrà una major pressió fiscal en impostos indirectes?" I després "I quin país et sembla més redistributiu?"."

És una pregunta tramposa, però les respostes són Espanya i Suècia. El que compta és la foto de tot el sistema tributari -recaptació, amb directes i indirectes, i despesa-, i en aquest punt comparar ambdós sistemes és com comparar el Bulli amb el Murder King.

"Necessitem a més a més que les classes mitjanes, que tenen una contenció de la despesa descomunal amb cotes d'estalvi històriques i que tenen un nivell de pressió fiscal molt petit, entenguin que els toca també ajudar els veritables desafavorits, els de la part de sota de la piràmide."

Aleshores, renda, perquè com bé sabràs, la proposta governamental per tapar l'inmens forat a la caixa que el forassenyat govern que tenim està fent és pujar els impostos indirectes, que no afecten a les classes mitjanes sinó que afecten de manera brutal a les rendes baixes -de fet, en cas extrem aquestes no paguen impostos directes, amb lo qual idealment es podrien pujar aquests si el que es pretèn és ajudar els més febles-."

"8. Estic cansat del comentari dels Pirineus, que jo atribueixo a 40 anys de complexos."

Home, jo atribueixo el fet més aviat a 40 anys de dictadura feixista, un fet sense parangó a Europa Occidental, amb l'anihilació de totes les esquerres via tortura, assassinat, presó i exili. Francament, no tenir complexos amb això és propi de psicòpates. Especialment quan tenim de cap d'estat un senyor posat a dit pel Caudillo, per no parlar del poder econòmic.

Per últim, llegeixo que el José Carlos està preocupat davant la possibilitat que algú estigui donant carnets d'esquerranisme, així que aprofito per dir que no és pas el meu cas. Més aviat sóc fidel seguidor de les campanyes electorals que monten a can PSC i això fa que tingui l'inspector Aznar López més present del que seria desitjable.

Una cordial salutació i a reveure,

Pedro ha dit...

els articles de José Rodríguez i Senserrich demostra l'habilitat que teniu per justificar-ho tot, laltre dia Iceta de fet explicava a la tele que hem destar contents que gràcies a vosaltres la TDT ja és de pagament. però sovint hi ha coses que per molta xerrameca que hi poseu cauen com una fulla seca:
http://www.denuncia-social.com/parque-europa-torrejon-de-ardoz-2/

si per tu això permet "millorar la qualitat de vida urbana i alhora permetre que algunes empreses locals aguantin el sotrac de la crisi." jo preferiria invertir-ho en I+D.
Lo dels 400 euros també és collonut. Quanta gent s'ha agafat aquesta prestació?30.000 deia laltre dia el diari.

Diegol ha dit...

Hola, me parece muy interesante el blog. Soy de la Argentina, y estaba al tanto del aumento en los impuestos de España, y de las críticas del Rajoy a Zapatero.

Coincido en que el debate no debe ser entre impuestos directos e indirectos, si no en que grados son tolerables.

Una pregunta y perdón la ignorancia, ¿tienen impuesto al cheque? y cuánto es el porcentaje?

Saludos, y pasate si podes por mí blog: http://juegosdemedianoche.blogspot.com, es de análisis político argentino, pero también trata otras temáticas. Hice una nota sobre despidos en la Argentina en una empresa Kraft Foods, haciendo una comparación con lo que pasó con Magna y los depidos en la planta de Opel en Figueruela. Me encantaría si podes dejar un comentario, ya qu debes tener mejor información que yo, y además como es visto en España.

Gracias

Saludos,