06 d’octubre 2009

Pepa Celaya

Parlo una estona amb ella i me n'adono que el seu somriure inunda tot el despatx. Transmet energia, vitalitat, il·lusió. Compartim confidències del Senat i del Parlament. Em parla de l'aplicació de la llei de la dependència, de la seva gestió a la comarca de La Selva, de les polítiques socials en temps de crisi, de la seva tasca a la comissió de ciència del Senat, de la ministra Garmendia, de les dones i la conciliació laboral, de Tossa i de Blanes, de la política internacional. I penso que mai més em queixaré per l'excés de feina.

La senadora Pepa Celaya, no freqüenta els mitjans. Treballa al carrer, des de la seva època de regidora o de delegada del govern de serveis socials. Pren el pols als sectors més invisibles de la societat, els qui més pateixin, els qui més ho necessiten. Descobreixo que el Senat no ha canviat la seva visió de la política i de la vida i no li impressionen ni els cotxes oficials ni els corredors amb catifes. M'agrada formar part d'un partit que està format per persones com elles, apassionada per la cosa pública, gestora dels problemes reals i optimista vocacional.

4 comentaris:

popota ha dit...

Benvolgut Donaire,
Realment té molt de mèrit i cal molt optimisme per omplir amb un somriure tota una habitació parlant de la llei de dependència o de les fites de la Ministra Garmendia, però no estaria de més posar-se una mica les piles. En aquest sentit, no és gaire important si un és o no optimista, simpàtic o del Betis, sinó si vota a favor o en contra de regalar calers als bancs, d'apujar els impostos indirectes, de sumar-se a l'enduriment de la llei d'extrangeria o de votar pressupostos amb partides ridícules per la llei de dependència. Sobretot, quan diuen les enquestes que després d'anys de substitució de la política per l'apelació a l'optimisme el resultat és que segons les enquestes ens estan regalant als catalans la possibilitat d'un nou triplet: el PP a la Moncloa, i els convergents a Palau i a Sant Jaume.

Salut,

don-aire ha dit...

Hola Popota

Accepto les crítiques de la llei de la dependència, que de ben segur compartiria la meva companya Celaya. Crec que matisaria més la crítica a la ministra.

Discpreparia molt més de què s'hagin regalat diners als bancs, de la necessitat de reformar el model impositiu o del patró de la llei de l'estrangeria (comparat amb la resta de companys europeus).

En tot cas no era un post polític, sinó personal. Hi ha persones que treballen, que es deixen la pell, que trepitgen el carrer, que detecten ràpidament les bosses d'injústicies i que se sent més còmoda en un barri que en el despatx d'un secretari. Una persona que no sovinteja els mitjans, que no és notícia, però que viu la política amb la passió de la transició. Només li volia agraïr públicament que em faci recuperar el sentit de la política i què és el que faig aquí.

Perdre les eleccions?. Potser sí. Però guanyar les eleccions no és un fi, sinó un mitjà.

David Solsona Font ha dit...

Això sempre passa, no són els que estan cara el públic els que realment treballant el dia a dia i són els que es presenten per guanyar unes eleccions.
Estic completament d'acord amb don-aire de que són aquestes persones les que influiexen, si ho coneixes, a votar per un partit.
Per altre banda, no crec que tot un partit estigui format per persones com la que comentes, és com dir que en una empresa tots els empleats són igual de bons, productius, eficients, .... Hi ha qui es pren la feina en serio i s'implica i d'altres que no, amb la qual cosa, en un partit polític, igual. Però bé, és bo saber que com a mínim hi ha un que és així.

Anònim ha dit...

Tu también, hijo mio!