Adéu

M'hauria agradat evitar els tòpics. Però em temo que aquest serà un comiat convencional. Les darreres hores de la meva vida parlamentària, de la meva vida política, s'escolen en el rellotge de sorra amagat entre el Saló del Passos Perduts. És un adéu voluntari, però això no eximeix ni un bri de malenconia a aquests darrers instants. Quan s'acabi la sessió, baixaré per darrera vegada l'elegant escala del Parlament. I no hi haurà un demà.

Els adéus són sempre un zàpping d'imatges. N'acumulo un bon feix. La votació de l'Estatut, el somriure elegant d'en Pere Esteve, la veu arrovellada del President Maragall, la recepció dels supervivents de Nagasaki i Hiroshima, la jornada de pesca a Palamós, les utopies compartides amb en Comín, les piulades des de l'escó, l'orgull de votar sí aquell dia, els post-plens amb la Mireya i en David, les visites al territori, l'orgull del meu pare el dia em visità, el somriure canalla d'en Juanma Jaime, els bondies lluminosos de la Jéssica...

He après molt. De lleis, és clar. Del territori, també. Però sobretot he après dels altres. Dels diputats, dels lletrats, dels tècnics, dels serveis de la casa, dels qui es miren la política des de fora. Ara que m'instal·lo definitivament a l'altre costat del mirall, a la vorera de la no política, deixi'm que els confessi que el nostre Parlament és una institució expecional, perquè allà hi treballen persones excepcionals, dels diputats més brillants, als lletrats, els serveis tècnics o als uixiers. No hi ha espai per a l'inventari de tots els agraïments, que anoto en la columna d'impagats.

És un adéu voluntari, ja ho sé. Jo ja sabia que la meva vida política seria efímera. Com els amors d'estiu, eterns però amb data de caducitat. Jo ja sabia el primer dia que vaig trepitjar la catifa vermella i em vaig sorprendre quan el mosso d'esquadra es quadrava al meu pas, que això ja era el principi del fi. Però no puc evitar una llàgrima invisible ara que faig la darrera votació. Ha estat un honor. Us estic molt agraït. Adéu.