04 de juny 2010

Gestos

No ho nego. Estava eufòric. Feia molts anys que esperava un discurs com aquest, una clucada d'ulls per una política diferent. "Ni uniformitats, ni sigles, sinó causes". No hi ha millor definició de la política 2.0. I el President del país, el màxim responsable del partit, compartia amb naturalitat els principis de la nova forma de fer política.

Ens calen activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tothom. Jo no vull activisme de clonació. No fem de la xarxa un nova trinxera digital, sinó un espai de debat i acció... No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres i jerarquies, com fan d’altres. La xarxa no entén de uniformitats, ni d’uniformes, gairebé ni de sigles. La xarxa vol causes

L'acte s'acaba. Hi ha un breu intercanvi de mirades còmplices entre els activistes. El President està parlant amb uns quants militants i jo m'escapoleixo per la sortida lateral: M'esperen a Tarragona. Fora de la sala, sento que em criden. "Moltes gràcies pel teu ajut. Què t'ha semblat?". Uns dies abans, m'havia fet una consulta per l'acte de ciberactivisme i jo l'havia contestat en un breu correu. Atrapat entre el brogit de mitjans de comunicació i de persones, el President va captar la meva fugida i es va apressar per agrair-me una resposta a una consulta puntual.

Són aquests instants fugaços, anecdòtics, banals si voleu, els qui acaben perfilant el tarannà de cadascú, la nostra personalitat més essencial. No em malinterpreteu. No soc mitòman i no m'impressionen els vestits cortesans. Però sí soc un col·leccionista de gestos, perquè són els gestos els qui acaben dibuixant les identitats més profundes. Sortint de Nicaragua vaig anotar a la meva moleskhine que la presidència no havia anestesiat el seu tracte cordial i sincer, la seva capacitat d'estar pendent dels altres. Aquest fil d'empatia va més enllà de les sigles, dels partits, de la política. És el fil invisible que uneix les societats, les cèl·lules mirall del país, el loctite de la comunitat.

Marxo content. Ja no recordo el discurs ni l'eufòria per les paraules compartides. Em quedo amb un gest que explica, si m'ho permeteu, tota una legislatura.