14 de novembre 2010

Un govern dels millors o un govern de tots?



Avui he tornat a sentir una vegada més el discurs masià de la meritocràcia: En el cas que sigui President, el seu serà un govern dels millors. Mas va seguint sense dissimul l'estratègia Sarkozy i s'apropia del principi del líder francès: El meu govern estarà format per les ments més insignes del país, els més millors. Tinc, però, dos objeccions.

Els millors no són els més bons

Podria citar dos premis nobel, probablement les dues ments més privilegiades de l'univers, que sostenen tesis absolutament contradictòries sobre els orígens de la crisi i les sortides a la crisi. El més lúcid dels intelectuals, el més capaç dels polítics, el més sagaç dels estadistes es pot equivocar i, de fet, s'equivoca. A diari. Res no immunitza contra l'error. De fet, la història política està farcida de genis teòrics, autors de brillants articles que revolucionen la ciència, i pèssims gestors de la cosa pública.

Probablement sense saber-ho, darrera del principi del "govern dels millors" persisteix el principi del depotisme il·lustrat. Hi ha una veritat oculta que només és a l'abast dels més preparats i són ells qui tenen la capacitat de dirigir un país. Són els arguments que s'empraven durant els períodes pre-democràtics per carregar contra el principi del vot universal. Només els més preparats estan capacitats per decidir. Com podem donar veu i vot a un analfabet?.

Però la política no té sentit sense ideologia. No podem posar "els millors" a governar si no anticipem quin és el model de país al que aspirem, quina és la utopia compartida. Sense ideologia no hi ha idees i sense idees no hi ha govern, sinó gestió tecnòcrata. Un govern no neix a partir de la suma dels talents individuals, sinó a partir d'un projecte compartit, d'una idea, d'una utopia comuna.

Ningú no sap més que tots plegats

Ja ho saben. Malgrat la deformació d'alguns dels principis de la política 2.0 (i jo mateix hi he contribuït, ho admeto), crec honestament en el core de la intel·ligència col·laborativa: "Ningú no sap més que tots plegats". Aquesta és la idea motriu de la democràcia. El contrast de les decisions i dels projectes individuals és molt més poderós que les idees d'una ment prodigiosa.

No és la simple addició de les idees individuals. És la interacció constant entre elles la que crea un estadi de intel·ligència, com un grup de molècules interactuant entre sí. Ningú no sap més que tots plegats no vol dir que el sumatori de les idees individuals, la demoscòpia, és més poderós que una idea brillant. Vol dir que les idees guanyen si "reboten" entre sí en un camp de forces múltiples: atracció, repulsió, assimilació, dissociació... Vol dir, en definitiva, que pensem millor quan pensem plegats.

Les teories modernes sobre l'ús social de l'espai són molt útils per dissenyar els espais públics. Però no tant com la interacció entre la teoria i la pràctica quotidiana dels usuaris del futur espai. No es pot dibuixar un model efectiu de gestió del trànsit si no és amb els complexos models de fluxos; però qualsevol model parteix d'uns principis que poden ser contrastats, criticats i modificats. És útil que les idees es belluguin com els cigrons en una olla bullint.

No vull un govern dels millors

L'oposat al govern dels millors no és el govern dels pitjors, sinó el govern de tots. Cada vegada que un líder polític aposta per la proposta mesiànica (masiànica?) dels més millors s'allunya, potser sense saber-ho, del govern que precisem, que és el govern de tots. Si m'ho permeteu, el govern 2.0.

34 comentaris:

sociata ha dit...

És veritat que Mas segueix la idea de Sarkozy i el copia en tots els detalls, fins i tot en aquest del govern amb persones de l'esquerra. Però em fa gràcia que enmig de la campanya, el president francès ha dinamitat el seu govern i es prepara per tornar als orígens i netejar el govern de qualsevol rastre de socialistes, verds o progressistes.

Fa gràcia que el referent de Mas s'ha desdit enmig de la campanya, de manera que cada vegada que el líder de CiU aposti per un govern multicolor tots veurem de fons la rectificació de Sarkozy. Rectificarà Mas?

Anònim ha dit...

Com pot CiU vendre un govern dels millors si els 23 anys de pujolisme van ser 23 anys de carnet a la boca. Us explico un cas personal.

Jo treballava en un departament de l'administració catalana X; era, diguem-ho així, un càrrec intermig amb aspiracions. Tenia legítimes aspiracions de millorar en la meva feina, primer perquè considerava que ho feia bé i segon perquè tenia un sentit del servei públic que crec que no he perdut.

Arribat el moment, se'm va proposar l'esperat ascens, però amb una condició indispensable, que era obtenir el carnet de CDC. I no va ser un suggeriment més o menys subtil, sinó una exigència formal, a la que em vaig negar. Dos anys més tard, vaig deixar l'administració i ara em guanyo força bé la vida treballant més per fora de Catalunya que per Catalunya.

El meu no és un cas únic. Durant els anys del pujolisme, ser afí al partit era una condició sine qua non per a fer carrera a l'administració. I he vist molts mediocres pujar meteòricament perquè el nepotisme era el pa nostre de cada dia.

Jo no sé si el govern actual ha canviat molt, però pel poc que he vist (ja he dit que hi treballo poc) em sembla que hi ha molta més llibretat de pensament i d'afiliació.

El que em treu de polleguera és que els nepotistes del passat, que ara es tornen a presentar, perquè són els mateixos d'abans començant pel propi Artur Mas, ara vagin d'oberts de ment. No m'ho crec. Guanyarà CiU i tornarà a ocupar tots els nivells de l'administració amb persones de carnet a la boca.

Anònim ha dit...

Bona reflexió. Potser hauries de fer una ullada al que proposen Pirates de Catalunya.
www.pirata.cat

Anònim ha dit...

Anònim,

això és el que passa cada dia a la Diputació de Barcelona, controlada pel PSC des de fa molts i molts anys. Els vicis del poder són transversals.

Anònim ha dit...

Els Pirates de Catalunya proposem un govern a on la gent proposi les qüestions a tractar i les voti, no líders mesiànics que ens duran a l'il·luminació.

Crec que el que comentes és el que proposem.

El teu article ha circulat en vàries llistes de pirata.cat i volem convidar-te a escriure articles al nostre bloc.

don-aire ha dit...

Benvolguts pirates

Gràcies pels enllaços i comentaris. No puc negar que hi ha part del discurs pirata que m'és afí, però no és aquesta l'essència de la meva proposta.

Em preocupa el govern demoscòpic, perquè no crec que es vugui governar a cops de referèndum i de clicks. Crec en la democràcia deliberativa, que és lleugerament (però substancialment) diferent.

Les decisions han de ser participades. Els governs ha d'escoltar molt més i parlar molt menys. La intel·ligència col·laborativa genera decisions més raonables (i més acceptades) que les decisions tecnòcrates. No crec en allò de "Ho fem per unes raons que no pots saber perquè no estàs capacitat intel·lectualment per assimilar-les". I sé que la democràcia només funcionarà amb més, molta més, implicació ciutadana en la presa de decisions.

Però això no invalida que les decisions han de ser preses pels representants i no per la suma de les decisions individuals. Aquesta és la diferència subtil, però transcendent, que ens separen.

Crec en les idees i en les ideologies. No sé com governar sense elles.

Anònim ha dit...

Al menys coincidim en que els governs estan cada dia més allunyats del ciutadà de a peu. És important veure que també hi ha gent dins dels partits amb representació parlamentaria que s'adona d'aquestes coses.
Un pirata

Ferran Caballero ha dit...

El més semblant a un "govern de tots" és l'anarquia, que s'assembla tan a un "govern de tots" com a un govern de ningú, a l'absència de govern. El govern és sempre govern d'uns pocs i el millor govern és el govern dels millors. Dels millors governants, que no són els millors futbolistes, dels millors pastissers, els millors científics o els millors escriptors. El millor govern no és un govern dels Premis Nobel. El millor govern no és el govern dels millors intel·lectuals, sinó el govern dels millors governants. I no és, per tant, el govern dels capaços de tenir les millors idees sinó dels capaços de prendre les millors decisions. I com que, efectivament, ningú és infalible, el govern dels millors és el govern dels més prudents i responsables, dels capaços de distingir la menys dolenta d'entre les moltes decisions possibles i de respondre de la seva decisió.

don-aire ha dit...

Ferran

En aquest tema, som als antípodes.

1. "Els millors governants" no són els millors governants, però un sol motiu: perquè els hi falta la informació substancial dels altres. No dubto que un matemàtic expert en gestió de fluxos, com la meva cunyada, podria dissenyar un model molt acurat de gestió de trens. Però si no es dissenyen els horaris a partir de les opinions i les veus dels usuaris, hi ha un risc evident que el resultat grinyoli.

Per això, "els millors governants" és un oxímoron perquè només es pot governar si es fa de forma col·laborativa.

2. El segon argument és que si no fem còmplice els altres de les nostres decisions, si no enriquim el debat amb el contrast de les idees, si les decisions són simplement "porque yo lo valgo", els ciutadans renunciaran a les decisions.

I fixa't que no dic que "expliquem millor les nostres decisions", sinó que portem les nostres idees al camp de joc de les idees de tots. Que ens exposem constantment al terreny del contrast intel·ligent i cooperatiu de les idees i els projectes.

3. I en tercer lloc, "els millors" no vol dir ben bé res. El millor economista de Catalunya, si ens basem en el Social Sciences Citation Report és en Jordi Galí. Però en Galí és un keynesià que segueix els principis de Krugman i que està molt lluny de la idea liberal que proposa Mas.

Els millors?. I si el millor gestor cultural, el més preparat, és una persona que aposta per un model de gestió de la cultura elitista, mentre que el partit defensa un model de cultura més popular? L'agafem perquè és "el millor"?.

4. No. "El govern dels millors" és l'antítesi de la democràcia deliberativa i un pas més per a què els ciutadans s'oblidin de la política durant quatre anys. Excepte quan miren el Polònia.

Ferran Caballero ha dit...

Benvolgut,

1. Els millors governants no poden ser res més que els millors governants. Si no fos així, no serien els millors governants. L'única alternativa a la possibilitat que hi hagi millors i pitjors governants és, evidentment, que no hi hagi governants. Ni govern, és clar.
L'exemple de la seva cunyada és significatiu, perquè demostra que la seva cunyada pot ser una gran matemàtica experta en la gestió de fluxos i al mateix temps ser una mal governant. Tal i com Messi és el millor jugador del món i res no garanteix que fos ni tansols un governant de talla mitjana. Evidentment, un bon governant decidit a millorar el servei de trens faria molt bé en escoltar l'opinió de la seva cunyada i la dels usuaris del tren, però faria molt malament de confondre la seva feina amb la de la seva cunyada o amb la dels usuaris del tren.

2. El segon argument és precisament aquest, que la feina del governant és la de prendre decisions polítiques i la de la seva cunyada o la de l'usuari del tren no ho són. Enriquir el debat amb el contrast d'idees no és feina del governant, és, en tot cas, feina d'allò que en diem societat civil i que, malgrat ja no sembli ser això, és precisament la seva cunyada i l'usuari de tren. Això no els converteix en còmplices de les decisions que prengui el polític. En tot cas els pot convertir en responsables d'haver escollit un o altre polític. Els ciutadans no poden renunciar a les decisions de govern perquè els ciutadans, simplement, no governen.
Hi ha encara un altre perill evident en aquesta pretensió de "fer còmplices els altres de les nostres decisions", que és el de la irresponsabilitat. Si les nostres decisions ja no són nostres, no es pot entendre que se'ns en faci responsables a nosatres. La irresponsabilitat no és una virtut del governant.

3. Els millors vol dir precisament els millors. Vostè mateix fa servir aquesta expressió per assenyalar que "el millor" economista de Catalunya és en Jordi Galí. I la seva frase demostra precisament que si Jordi Galí és el millor economista de Catalunya, Artur Mas no és el millor economista de Catalunya. I encara, podria ser que Jordi Galí, com la seva cunyada, sent els millors en la seva especialitat no fóssin els millors en l'art del govern. I encara, podria ser que Artur Mas, sense ser ni el millor economista de Catalunya, ni el més gran expert en gestió de fluxos, fos el millor governant de Catalunya. Vol dir, simplement, que es necessiten qualitats diferents per ser el millor en àmbits diferents.

4. No estic segur que la "democràcia deliberativa" aporti alguna cosa de rellevant a la democràcia. Però si, malgrat tot, resultés que "democràcia deliberativa" vol dir alguna cosa interessant, alguna cosa bona i profitosa, aleshores crec que és impossible que sigui l'antítesi del govern dels millors. Perquè si "democràcia deliberativa" té algun sentit crec que passa, precisament, perquè els millors governants tinguin en compte els criteris dels millors especialistes a l'hora de prendre les decisions que han de prendre.
Segurament sigui veritat que l'allunyament dels ciutadans de la política és negatiu. O, com a mínim, és segur que hi ha mals motius pels quals els ciutadans poden allunyar-se de la política i que hi ha males conseqüències d'aquest allunyament. Però no crec que això tingui res a veure amb el govern dels millors. I encara menys crec que la millor manera de combatre l'allunyament dels ciutadans de la política sigui convertir-los en polítics.

Abraçades,

don-aire ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
don-aire ha dit...

1. El problema no és la definició de "bon governant" a partir dels coneixements o a partir de la capacitat analítica. No es tracta d'un debat per decidir què fa bons els bons.

Jo nego la màxima. Ja no es pot ser bo si no és utilitzant el coneixement col·lectiu. Per això dic que no es pot ser "bon governant" perquè en la societat actual només és possible el govern coral, que no es basa en la capacitat d'un.

De fet, el sistema democràtic es diferencia del depotisme il·lustrat en què assumeix que tots saben més que els més savis. En cas contrari, només votarien els catedràtics universitaris.

2. Hem d'assumir que la política no pot deslligar-se de la societat. No pot ser un ritual cada quatre anys, en el que els ciutadans deserten de la seva condició de ciutadans perquè Papa Polític ja pensa i decideix per nosaltres.

Precisament, l'opció anti-deliberativa que es basa en el principi "Jo us he delegat el vot i ara us toca a vosaltres arreclar-me la vida" és el major exercici d'irresponsabilitat del model democràtic. Crear ciutadans alliberats de la responsabilitat dels problemes i de les solucions, delegar qualsevol principi de contrast d'idees al Parlament és el que ens ha dut a una política divorciada de la societat. I a una societat adormida.

3. Estàs fugint d'estudi. Imaginem que podem acotar què vol dir governar bé, unes dosis adequades entre lideratge, coneixement, capacitat per delegar, etc... Tindríem un problema important per a acotar amb precisió quins components i en quin grau configuren aquest superlíder. Imaginem també que trobem els escollits i que aquests accepten la via política.

Imaginem que ja els tenim. Què passa si aquest gran polític té un projecte de país que no coincideix amb el del partit?. Imagina't, m'ho invento, que el més bon gestor cultural (el qui en sap més, el qui millor delega, el qui connecta millor... i totes les qualitats que consideris que configura el bon governant) pensés que la cultura catalana s'ha de vehicular en castellà. Què s'hauria de fer?. Renunciar a les idees en favor del talent, dels millors?.

O sembla més lògic que les idees vagin per davant del talent, per molt talentós que sigui el talent?. I si les idees han d'anar per davant, llavors la frase "els millors" acaba volent dir "els millors dels qui pensen com nosaltres".

4. He vist com el turisme 2.0 transformava el turisme i ja no queda ni rastre de l'antic turisme. Els museus, les universitats, el periodisme, la comunicació, les empreses i afecta també la política. La política deliberativa no és, ni serà, una conversa entre els més preparats ("els millors") i les ments privilegiades. No és el pas de la monarquia a l'oligarquia. És, senzillament, un exercici col·lectiu de contrast, crítica, millora i refutació de les idees i dels projectes.

don-aire ha dit...

1. El problema no és la definició de "bon governant" a partir dels coneixements o a partir de la capacitat analítica. No es tracta d'un debat per decidir què fa bons els bons.

Jo nego la màxima. Ja no es pot ser bo si no és utilitzant el coneixement col·lectiu. Per això dic que no es pot ser "bon governant" perquè en la societat actual només és possible el govern coral, que no es basa en la capacitat d'un.

De fet, el sistema democràtic es diferencia del depotisme il·lustrat en què assumeix que tots saben més que els més savis. En cas contrari, només votarien els catedràtics universitaris.

2. Hem d'assumir que la política no pot deslligar-se de la societat. No pot ser un ritual cada quatre anys, en el que els ciutadans deserten de la seva condició de ciutadans perquè Papa Polític ja pensa i decideix per nosaltres.

Precisament, l'opció anti-deliberativa que es basa en el principi "Jo us he delegat el vot i ara us toca a vosaltres arreclar-me la vida" és el major exercici d'irresponsabilitat del model democràtic. Crear ciutadans alliberats de la responsabilitat dels problemes i de les solucions, delegar qualsevol principi de contrast d'idees al Parlament és el que ens ha dut a una política divorciada de la societat. I a una societat adormida.

3. Estàs fugint d'estudi. Imaginem que podem acotar què vol dir governar bé, unes dosis adequades entre lideratge, coneixement, capacitat per delegar, etc... Tindríem un problema important per a acotar amb precisió quins components i en quin grau configuren aquest superlíder. Imaginem també que trobem els escollits i que aquests accepten la via política.

Imaginem que ja els tenim. Què passa si aquest gran polític té un projecte de país que no coincideix amb el del partit?. Imagina't, m'ho invento, que el més bon gestor cultural (el qui en sap més, el qui millor delega, el qui connecta millor... i totes les qualitats que consideris que configura el bon governant) pensés que la cultura catalana s'ha de vehicular en castellà. Què s'hauria de fer?. Renunciar a les idees en favor del talent, dels millors?.

O sembla més lògic que les idees vagin per davant del talent, per molt talentós que sigui el talent?. I si les idees han d'anar per davant, llavors la frase "els millors" acaba volent dir "els millors dels qui pensen com nosaltres".

4. He vist com el turisme 2.0 transformava el turisme i ja no queda ni rastre de l'antic turisme. Els museus, les universitats, el periodisme, la comunicació, les empreses i afecta també la política. La política deliberativa no és, ni serà, una conversa entre els més preparats ("els millors") i les ments privilegiades. No és el pas de la monarquia a l'oligarquia. És, senzillament, un exercici col·lectiu de contrast, crítica, millora i refutació de les idees i dels projectes

NRK ha dit...

Potser hem de entendre que la participació del poble no ha de ser vinculant però si real formada de microvotacions per a tot allò que poden decidir els polítics. Abans de coniexer Pirata.Cat entenia que cada quatre anys no es pot votar només una llista, un programa, un color, o una cara... s'han de votar els punts de cada programa, d'allò que es proposen fer durant el temps que els toca gobernar, no vol dir que no m'agradin les microvotacions en l'activitat diaria dels parlaments locals, autonòmics i nacionals, però almenys (un primer pas) es deixar que la gent participi el els temes concrets, fent que els mitjans parlin d'allò que s'ha de votar i no desdibuixin el debat en cortines de fum o altres demagòagies polítiques.

El que més m'ha sorprès i que no s'està parlent gaire és la idea que em van plantar els pirates en el meu ideari i que m'ha obert els ulls. Si permetem que en les microvotacions es pugui delegar el vot a les persones més propera o a les que hi tenim confiança, en diferents blocs temàtics, podem crear persones d'influència paral·lelament a la política (té el seu perill, clar) ...però el director de Greenpace, puc confiar el meu vot de medi ambient? ... a l'Eduad Punset els temes de cultura ciència i educació? ... i en tot cas a cada una de les votacions podria decidir donar la veu i fer prevaldre el meu vot a aquest que havia delegat...

No sé si ho tinc entès molt bé, però el primer pas és votar entre tots quin model de participació volem els ciutadans, jo crec que cada quatre anys és necessari, però es pot anar obrint fins a la participació instantània, paral·lela i prèvia a les votacions parlamentàries.

Podem ser vinculants o bé deixar el poder de decisió als polítcs, o en unes coses si i en altres no. Però sempre serà millor que les enquestes d'intenció de vot. Les xifres no enganyen , però ajuden a fer-ho i si tenim xifers reals sabrem per on hem d'actuar i explicar-nos més si cal, defensant allò en que creiem. En una votació concreta, un col·lectiu pot tenir molt pes i fer valdre la seva influència...

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

1. no entenc què vol dir això de coneixement col·lectiu. El més semblant a aquesta expressió que sóc capaç d'imaginar és el diferent coneixement que té molt diversa gent. I precisament el que dic és que el bon governant ha de ser capaç d'aprofitar o tenir en compte aquest coneixement. Però, sincerament, no veig com això ens hauria de portar a confondre els experts de cada àmbit amb els governants. L'únic govern "coral" que aconsegueixo imaginar és el d'un govern amb ministeris o conselleries. Però em sembla que no és això el que vols dir.
És fals que el sistema democràtic sigui diferent del despotisme il·lustrat perquè "assumeix que tots saben més que els més savis". Això és simplement mentida, però si efectivament la democràcia assumís això, la mentida no seria de cap manera el pitjor dels seus problemes. Molt em temo que vostè no és l'únic capaç d'assumir i defensar això. Evidentment, el fet que sigui mentida (a més d'una contradicció lògica) que "tots sabem més que els més savis", no té res a veure amb el fet que a l'hora de votar no votin només els catedràtics universitaris. Primerament perquè se'm fa molt difícil de defensar que els catedràtics universitaris siguin els més savis. Però, sobretot, perquè el coneixment que suposadament fa dels catedràtics els més savis de tots no és el coneixement sobre quin dels candidats a governant és el més preparat per exercir com a tal. Suposo que un demòcrata hauria de dir que respecte a aquest coneixement sobre el millor dels candidats tots els ciutadans estem en igualtat de condicions davant l'urna.

2. Efectivament, la política no pot deslligar-se de la societat perquè la societat és el subjecte polític. I, sent així, no veig com podria produir-se aquesta separació. El que seria possible és que els polítics es distanciéssin de la resta de la societat, que sembla ser que és el que tant preocupa actualment. I sí, com deia, suposo que hi ha alguns bons motius per considerar positiu que els ciutadans no limitin la seva relació amb la política del govern a votar cada 4 anys. Però hi ha un error de gruix en el que vostè defineix com a opció anti-deliberativa. El que passa quan votem (no deleguem el vot) és que escollim els que seran responsables d'algunes de les moltes coses que afecten la nostra vida en societat. No de totes i, efectivament, no de la d'arreglar-nos la vida. El que hauria portat a una societat divorciada de la classe política i a una societat adormida em sembla que té molt més a veure amb aquesta idea de que el govern ha d'arreglar-nos la vida que no pas amb la voluntat de delegar el debat d'idees al Parlament. Em sembla evident que no és incompatible amb una democràcia sinó que té molt a veure amb la seva mateixa essència el fet que hi hagi coses de les que se n'ha d'encarregar el govern i el Parlament. I no crec que això tingui res a veure amb que els ciutadans s'alliberin de les seves "responsabilitats dels problemes i les solucions". Simplement em sembla que no és responsabilitat dels polítics solucionar tots els problemes de la societat i que no és responsabilitat dels ciutadans trobar les solucions a alguns determinats problemes que han de trobar els polítics.

Ferran Caballero ha dit...

3. No entenc a què ve això de que fujo d'estudi. Si ha de dubtar de mi prefereixo que dubti de la meva capacitat per entendre'l que de la meva bona voluntat per respondre.
Que sigui difícil escollir el millor governant no vol dir que no hi hagi diferència entre bons i mals governants. Per la referència que fa a la coincidència entre les idees del més ben preparat i les del partit (i que ja ha fet abans) començo a temer que vostè pugui pensar que aquí estem discutint sobre si és possible que Mas formi un govern que sigui a la vegada dels millors i convergent. No era això el que jo pretenia discutir. Però per a que vegi que no fujo d'estudi li diré que no em sembla impossible. Sempre que, per seguir el seu exemple, el gestor cultural entengués que la seva funció no és la de governar sinó la de posar els seus coneixement al servei de l'acció del govern. Com molt bé es demostra amb el seu exemple, no són les seves opinions sobre si la cultura catalana s'ha de vehicular en castellà les que fan del nostre gestor el millor en el seu àmbit.

Efectivament, les idees del governant haurien de guiar l'acció dels millors especialistes. Podria ser, efectivament, que els millors especialistes es neguéssin a servir un govern convergent. Aleshores el govern convergent no seria el govern dels millors, sinó, com vostè diu i com en el millor dels casos pot a passar, el govern dels millors dels qui pensen com nosaltres.

4. No sé què és això del 2.0. O, per entendre'ns, no sé que hi ha d'intrínsecament bo en això del 2.0. Encara menys sé quina importància té o ha tingut en el turisme i dubto molt sincerament que pugui suposar un canvi gaire radical en la qüestió política. El que sí que sé és que si no quedés ni rastre de l'antic turisme vostè no podria parlar de turisme 2.0, sinó que parlaria d'una altra cosa que jo seria incapaç de reconèixer i de relacionar amb el turisme. En política és encara més fàcil de veue. "La Caverna" de Saramago no és una actualització de la caverna platònica. Només és una mala lectura i un fracassat intent d'actualització del mite platònic. Les lliçons platòniques són molt més actuals que les de Saramago. No veig que el 2.0 hagi fet res per canviar això i no veig què podria fer-hi.
Això de la democràcia deliberativa ja li dic que no sé què vol dir, però sé que no és possible una deliberació real entre 7 milions de persones (per situar-nos dins el marc del nostre país petit). Una deliberació que pugui ser útil a l'hora de governar només pot donar-se entre els més ben preparats, sigui en una democràcia, en una monarquia o en una oligarquia. Això que diu d'un exercici col·lectiu de contrast, crítica, millora i refutació de les idees i els projectes sóc incapaç d'entendre què deu voler dir. Més aviat crec que la condició de possibilitat de totes aquestes nobles i segurament necessaries accions és que el grup de gent que s'hi dedica sigui més aviat reduït.

Abraçades,

don-aire ha dit...

Sobre intel·ligència col·laborativa se'n parla des de fa un cert temps. Si estires el fil dels "see also" d'aquest article de la wikipedia entendràs el concepte i les seves possibilitats. De fet, se'n parla a diari des de l'emergència de la web 2.0.

El concepte de democràcia deliberativa està ben explicat en aquest enllaç. A mi sempre m'ha agradat molt aquest article de Velasco.

Néstor Cabañas ha dit...

Ferran,
El que està en qüestió és l'essència de fet governar.
"L'estimat líder" totpoderós s'ha acabat en la mesura en que els fluxos de informació no poden ser controlats.

"Doneu-me una bona informació i us faré un bon govern".L'opinió pública actual i el debat generen incerteses contínues sobre l'acció del govern de tipus tecnocràtic. Aquestes incerteses poden ser contestades amb actes de fermesa populista (Sarkozy) o introduint la incertesa i el debat dintre del propi acte de governar, passant del govern a la governança.Com va fer el propi govern francès per resoldre els conflictes territorials, introduint la figura del debat públic:
http://www.debatpublic.fr/

També el propi àmbit d'actuació dels governs s'ha vist reduït notablement i fins i tot els Estats independents es veuen envaïts pels fluxos econòmics globals no democràtics, davant el quals hi torna a aparèixer la incertesa i on les integracions regionals mundials esdevenen les úniques fórmules per fer-hi front en detriment dels pròpia sobirania dels Estats.

Governar avui dia vol dir gestionar tota aquesta complexitat d'acord amb uns determinats principis d'actuació, però que en la seva materialització necessiten cada cop més tenir en compte més actors i més variables i involucrar a més sectors de la població.

Els temps dels grans liders s'han acabat en la mesura que la població té accés permanent als "making off" de les decisions polítiques, que ja formen part d'una esfera pública 2.0 dificilment controlable.

don-aire ha dit...

1. El coneixement col·lectiu (ja ho he explicat) no és el sumatori de les idees individuals. Cito el blog textualment:

"Ningú no sap més que tots plegats no vol dir que el sumatori de les idees individuals, la demoscòpia, és més poderós que una idea brillant. Vol dir que les idees guanyen si "reboten" entre sí en un camp de forces múltiples: atracció, repulsió, assimilació, dissociació... Vol dir, en definitiva, que pensem millor quan pensem plegats"

És simple: Pensem millor quan pensem plegats. Pensem millor quan deliberem, no quan un polític molt capaç pensa sol.

Perdona però no entenc absolutament res de la resta del primer paràgraf.

2. La millor manera d'aconseguir que la política recuperi el seu sentit essencial és redefinir-la. Parlem d'un exemple concret: Fem una llei.

Ja hi ha uns mecanismes d'això que a tu et sembla tan estrany: Es creen comissions, que fan compareixences llarguíssimes. Allà els representants de diversos col·lectius opinen com hauria de fer-se la llei. Després, alguns grups de pressió es reuneixen amb els grups parlamentaris per explicar els seus punts i sovint per presentar esmenes.

Democràcia deliberativa vol dir amplificar aquest debat, crear els mecanismes que el facin més plural i més obert. Un exemple ben simple. Imagina't que cada llei crea una wiki, a la que poden accedir tots els ciutadans. Imagina que cada ciutadà pot fer suggeriments sobre punts i articles i contrastar-los amb la resta de ciutadans.

Cada any en el municipi de Santa Cristina d'Aro fan pressupostos participatius. UNa part del pressupost d'inversions molt significativa és treballada pels veïns. Saben el que hi ha, el que es pot fer, els recursos i han de prioritzar, pactar, debatre... El més important no és la decisió en sí, sinó el procés de contrast de les prioritats i de les oportunitats. El més important és la deliberació, perquè enriqueix la visió dels ciutadans i la perspectiva del decisor.

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

gràcies pels links.
Només cal un primer cop d'ull que enllaces a la wikipedia per entendre que la intel·ligència col·laborativa no té res a veure amb cap tipus de "coneixement col·lectiu" i sí molt a veure amb lo intel·ligent que resulta col·laborar, cosa que, evidentment, no he negat en cap moment.
Sobre la democràcia deliberativa només puc dir que conec alguna cosa més que l'article de la wikipedia i que el meu problema no és exactament d'ignorància. El meu problema és que o bé no entenc gairebé res del que m'estàn dient o bé és que hi discrepo radicalment. Llegiré l'article de Velasco, a veure si m'ajuda a resoldre el problema.

Abraçades,

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

1. Pensem millor quan pensem plegats. Potser sí. No entenc quina relació té això amb alguna cosa que pugui rebre un nom com el de "coneixement col·lectiu". Entenc perfectament que el debat o la deliberació ens fa ser més exigents i curosos amb els raonaments propis i que fins i tot podem aprendre coses dels altres.
No pateixi per no haver entès res de la resta del primer paràgraf. Per resumir-ho, només volia dir que la igualtat de vot no implica de cap manera igualtat de coneixement.

2. No entenc què vol dir la seva primera frase. No entenc què vol dir que la política recuperi el seu sentit essencial i encara menys entenc com la millor manera de fer-li recuperar el seu sentit essencial sigui redefinint-la, que entenc que és precisament donant una nova definició d'aquell sentit que suposadament voliem recuperar.
A part d'això, i sobre l'exemple concret de fer una llei. No em sembla gens estrany que es creïn comissions. El que em semblaria estrany és que les comissions estiguéssin formades per 7 milions de persones que no saben res del tema que es tracta a la comissió. Les comissions són exactament l'aplicació pràctica d'aquesta col·laboració que sempre he defensat entre el governant i els experts o interessats.
I tot això de la democràcia deliberativa està molt bé en la mesura en que serveixi per facilitar aquesta relació de la que parlem, però això no nega que en algun moment s'haurà de prendre una decisió sobre la llei, que aquest moment és segur que arribarà molt abans que l'acord de tots els ciutadans sobre tots i cadascun dels punts de la llei i que en aquest moment la responsabilitat de prendre la decisió sobre quina és la forma final de la llei i d'assumir la responsabilitat sobre la decisió presa és del polític, del governant, i no del ciutadà.
Evidentment, no crec que en política sigui més important la deliberació que la decisió, perquè si fos així no seriem capaços de distingir el polític de l'acadèmic o del tertulià a la barra del bar. La importància que, efectivament, tenen o poden tenir els processos deliberatius està subordinada a la importància de prendre la decisió. El que diferencia aquesta deliberació de la que parlem de la d'una barra de bar és que està orientada a la presa d'una decisió. I el que caracteritza aquesta decisió és que és una decisió política que queda, en últim terme, en mans del polític.

Abraçades

don-aire ha dit...

3. Quan dic que fuges d'estudi, és que t'allunyes de la pregunta essencial. M'expliques que un savi pot no ser un bon polític i que per a tu "el millor polític" és una altra cosa, la suma de diverses qualitats que van més enllà del que és purament el coneixement.

Jo veig molt difícil establir aquests criteris meritocràtics i encara veig més difícil que el resultat de la selecció sigui un equip de govern, perquè és mlt probable que els escollits no tinguin la menor intenció de dedicar-se a la política. Però no és d'això del que vull parlar.

Tampoc en preocupa (en absolut) que si Mas encapcelés un govern aquest estaria format per convergents. Em preocuparia el contrari. Estic dient exactament el contrari.

Proposar que governin els més bons polítics vol dir que és intrascendent quina és la seva ideologia. I no és intrascendent. Si governa el President Montilla jo consideraria un pèssim fitxatge en Xavier Sala i Martín com a Conseller d'Economia. I no perquè pensi que és un mal economista (té un prestigi indubtable), sinó perquè la seva concepció és als antípodes del pensament socialdemòcrata que defensa Montilla. Les idees sempre per davant dels currícula. Sempre.

4. Ja veig que no creus en el 2.0. No passa res. No ets l'únic. En tot cas, l'argument nominal no té sentit. Que el turisme s'hagi transformat més o menys no està relacionat amb si li diem turisme o si ens inventem una nova paraula per definir la novetat. El nom no fa la cosa.

Acabes amb un punt que barreja dos idees. Per una banda parles d'un problema numèric ("No poden deliberar tants") i per l'altre afegeixes el criteri elitista ("Només poden deliberar els més preparats"). Són dos problemes diferents.

Pocs problemes afecten set milions de persones. L'Estatut?. La relació Catalunya - Espanya?. I fins i tot els grans problemes de país es podrien deliberar simplement reduint les unitats de deliberació en grups més petits.

Però la immensa majoria de les decisions dels polítics són molt més concretes i perfectament deliberables. A mi em sembla molt raonable que els usuaris de les Rodalies Girona - Barcelona deliberin sobre els models horaris més adients. Em sembla higiènic, em sembla respectuós amb la concepció de servei públic (no despòtic), em sembla més raonable que les giravoltes pels grups de pressió de torn i sobretot em sembla més fructífer perquè el decisor guanya amb la informació dels usuaris. Amb la seva saviesa.

Podríem començar per un principi molt simple: Que qui vulgui pugui deliberar.

Ferran Caballero ha dit...

Néstor,

exacte, el que està en qüestió és l'essència de governar. Però l'essència de governar no té res a veure amb "l'estimat líder totpoderós" del que parles. Primerament perquè un governant no sempre és estimat i, després, perquè mai ha estat totpoderós. No veig que els fluxos d'informació hagin canviat cap d'aquestes dues característiques. I em sembla que mentre hi hagi governs hi haurà governants i mentre hi hagi governants hi haurà millors i pitjors governants.

No sé de qui és la cita però no crec que mai hagi estat encertada. L'art de governar es basa, precisament, en la incertesa sobre les decisions preses. No veig com introduir més incertesa pot ser una solució a la incertesa. I encara menys veig com introduir més incertesa pot afavorir la presa de decisions. El pas no seria del govern a la governança, sinó del govern a la paràlisi. I, com comento per aquí sobre, el debat públic no pot substituir de cap manera la feina del governant i la presa de decisions. No és que jo no vulgui que això sigui així, és que em sembla impossible lògicament que això sigui així.

Tampoc veig com la qüestió de la sobirania així entesa afecta l'essència del governant. Per dir-ho així, que pugui decidir sobre menys coses no vol dir que no hagi de prendre decisions i assumir-ne la responsabilitat.

No em sembla que la població tingui accés als making off de les decisions polítiques i encara menys que aquest accés sigui permanent. I no entenc, per tant, com això hauria d'haver acabat amb els grans líders. Dit d'una altra manera, que no hi hagi grans líders (o que no en reconeguem cap) no vol dir que no n'hi pugui haver. No veig que les condicions que van fer de Churchill un gran líder hagin simplement desaparegut. I, per tant, no veig que no hi pugui tornar a haver un gran líder com Churchill. No sé si l'esfera pública 2.0 és molt més difícil de controlar que l'anterior (1.0, li dieu?), però em sembla que el que feia grans els grans líders no era ben bé, o no exclusivament, el control de l'esfera pública (vulgui dir això el que vulgui dir).

Abraçades,

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

3. Jo també veig molt difícil establir aquests criteris meritocràtics i també veig molt difícil que el resultat d'aquesta selecció sigui un equip de govern. Pels mateixos motius que diu vostè, que són els mateixos motius que ja veia Plató; perquè pot molt fàcilment ser que els experts de cada àmbit no tinguin cap interès en dedicar-se a la política.
Ja sé que no el preocupa que Mas faci un govern de convergents. Entenc que el problema que ens ocupa és si un govern de convergents pot ser, al mateix temps, un govern dels millors.
No crec que la ideologia sigui intrascendent, evidentment. Però crec que l'exemple que vostè posa ens pot ser prou útil per entendre el problema. Com deia abans, que Sala Martín sigui un gran economista no vol dir que sigui un gran conseller d'economia. Sigui quina sigui la ideologia del partit governant. Però la qüestió és que, com deia abans, el govern dels millors és el govern dels millors governants, no dels millors economistes. I el govern dels millors governants, sigui del partit que sigui, farà molt bé d'escoltar les opinions del senyor Sala Martín quan hagi de prendre alguna decisió econòmica.

4. No és que no cregui en el 2.0. És que no crec en la bondat intrínseca de les eines tecnològiques. Precisament perquè són eines. L'argument nominal servia per dir que per molt que el turisme hagi canviat hi ha moltes coses en el turisme que segueixen igual, i que són aquestes coses les que fan que parlem de turisme. Més o menys com quan els nens es fan grans i segueixen dient-se de la mateixa manera, vaja.

Quan parlo del problema númeric és perquè em sembla un problema important de la deliberació. Em sembla que tota deliberació necessita d'un nombre força limitat de deliberants per poder ser viable.
El criteri elitista és d'una altre ordre, és clar. Jo no dic que només puguin deliberar els més preparats. Tothom pot deliberar si algú té ganes d'escoltar-lo i rebatre'l. El que dic és que un polític farà bé d'escoltar els més preparats perquè, evidentment, no té temps per escoltar tothom ni capacitat per destriar els millors d'entre 7 milions d'arguments possibles.
Tens raó que poques decisions afecten en principi 7 milions de persones, però el polític ha de tenir present els possibles efectes que una decisió pot tenir sobre els 7 milions de persones. L'exemple dels trens em sembla força adequat. Deixar la decisió sobre els horaris de tren de la línia de Rodalies Girona-Barcelona en mans dels usuaris seria un error per dues qüestions. La primera és que com més usuaris siguin menys possibilitats hi ha que arribin a un acord. I dues, perquè els horaris d'aquesta línia per força afectaran els horaris de totes les altres línies de rodalies (encara que només sigui pel simple fet que no hi poden haver dos trens circulant al mateix temps sobre el mateix tram de via), i és funció del polític tenir aquesta mirada de conjunt. Per això el procés de deliberació i el procés de la presa de la decisió són processos diferents que corresponen a diferents actors.

Abraçades,

don-aire ha dit...

Crec que ja hem arribat al nucli del problema

Jo no crec que la democràcia deliberativa sigui que els ciutadans decideixen. Vol dir que els ciutadans deliberen. Però és clar, deliberen en un procés en el que els polítics escolten, participen, debaten i al final, és clar decideixen (els polítics, no els ciutadans).

Si mires la meva rèplica al Partit Pirata veuràs que és exactament això el que he dit. I en aquest post defenso exactament això: Que la societat recuperi la capacitat de deliberar i que els polítics decideixin.

Però és evident que els processos de deliberació i de decisió han d'estar connectats. No connectats causalment (el que es delibera acaba sent la decisió política), sinó en el sentit que abans de prendre les decisions, els polítics han de propiciar els processos de deliberació. I després, una vegada escoltat, argumentat i debatut, els polítics decideixen.

Té raó en Néstor quan diu que els polítics han d'assumir la seva pròpia fragilitat en un context d'incerteses. No entenc que defensis que deliberar augmenta la incertesa. Potser no l'esvaeix, però augmentar-la no l'augmentarà. Contrastar les idees no pot generar més ignorància que tancar-les en un calaix.

I la praxis de la democràcia deliberativa demostra que els ciutadans que parlen sobre un tema, que estudien els pros i els contres, raonen millor les decisions i connecten amb la cosa pública.

Però també perquè quan es delibera, es millora la idea original. Tu i jo ens hem engrescat en un debat del que jo he après i potser tu també. La meva idea original es matisa perquè l'exposo als teus principis. I això és genial. Deliberar és la millor forma d'aprendre.

El principi del "govern dels millors" és refractari a qualsevol forma d'interacció. Si sóc millor, per què he de perdre el temps amb l'opinió dels no tan millors o simplement dels mediocres?. El que jo defenso és que l'arquitectura de la democràcia necessita no de l'autisme dels millors sinó de la participació del col·lectiu.

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

Estem d'acord en aquest punt: la democràcia deliberativa no pot ser una democràcia on els ciutadans prenen les decisions. Però si estem d'acord en aquest punt no podem estar d'acord en la defensa d'un govern del tots. Només podem estar d'acord en un govern que estigui obert a la possibilitat de que qualsevol pot, en un moment determinat, tenir alguna cosa important a dir sobre algun tema determinat. Però això no és més que un govern que tingui present el poble.

També és evident que els processos de deliberació i de decisió han d'estar connectats. A tota decisió la precedeix una deliberació. Però el pas de la deliberació a la decisió és un pas traumàtic i de grans implicacions. Perquè una deliberació autèntica no troba mai un final de forma natural. No hi ha un "després" de la deliberació que no hagi estat provocat per la imposició del silenci. I aquí és on intervé el governant i aquí és on el governant demostra el que és essencial en la seva condició.

És clar que el polític ha de ser conscient de la seva propia fragilitat en un context d'incertesa. Per això la prudència és una virtut política, per això el polític ha d'intentar tenir la millor informació disponible en el moment de prendre la decisió i per això l'ètica del polític és la ètica de la responsabilitat; perquè està condemnat a respondre per efectes que per les seves limitacions, per la seva fragilitat, i pels efectes imprevisibles de les accions humanes ell, simplement, no podia tenir en compte al moment de prendre la decisió. Deliberar acostuma a augmentar la incertesa perquè acostuma a ser més fàcil triar com menys opcions disponibles es té per triar.
La incertesa no és sinònim d'ignòrancia, ans al contrari. La incertesa pot derivar i deriva, precisament, d'un molt bon coneixement que desvetlli totes les complexitats d'un problema que, a simple vista sembla molt més senzill del que és. La tasca del polític, a diferència de la tasca de l'acadèmic, no és la de superar la ignorància sinó la de superar la incertesa.

Estic d'acord que deliberar és una bona forma d'aprendre. Però el nostre debat hagués estat impossible sense unes condicions prèvies tals com la voluntat d'entendre'ns i la limitació dels participants. Aquestes dues condicions són molt difícils que es donin en general, fins i tot en el món acadèmic, on la voluntat d'entesa hauria de ser prioritaria, però sobretot és molt difícil que es donin en el joc polític. I aquest és un dels problemes de la democràcia deliberativa.

El problema del govern dels millors és que no especifica en què són millors. Jo he defensat un govern dels millors governants perquè em sembla que tota definició alternativa és absurda. No té cap sentit, com deia abans, parlar del govern dels millors futbolistes. Però el govern dels millors governants no pot ser refractari a qualsevol forma d'interacció precisament perquè els millors governants són conscients de les seves limitacions i de la necessitat que tenen d'un coneixement del que no disposen. Per això han d'escoltar la veu dels que són millors en altres àmbits, com la teva cunyada o com el Sala Martín, i fins i tot la veu dels mediocres quan es tracti d'una deicisó que afecta, principalment, als mediocres i on un factor a tenir en compte sigui la satisfacció dels mediocres.

La democràcia necessita el govern dels millors perquè només aquest govern serà capaç de destriar quan i com és necessaria la participació de qui, per quin motiu i amb quina finalitat.

Abraçades,

don-aire ha dit...

És que la meva concepció del "govern de tots" no vol dir en absolut tots decidim, sinó que tots participem en el procés de deliberació.

Aquest "tots" és variable. Cada problema planteja els seus universos. D'entrada, aquells que poden estar interessats en el tema; i d'aquests els qui realment manifesten interès.

Essent estrictes, un partit que rep diguem-ne 800.000 vots dels 7 milions llargs de catalans tindrà la responsabilitat de governar. Fins i tot en la democràcia directa els "tots" és un fragment del tots.

La teva definició de bon governant és tautològica: un bon governant és un bon governant. A és A.

Fas una petita concessió: Que parli qui vulgui. Però és insuficient. La democràcia deliberativa no vol dir obrir un espai de "comentaris" en el web de la Generalitat: Deixi la seva idea aquí.

Vol dir que el governant davalla a l'arena de la deliberació per explicar-se, però sobretot per escoltar, per propiciar que es discuteixi i per tenir en consideració les aportacions plantejades. No és un procés demoscòpic, insisteixo, sinó interactiu. M'agradaria que veiessis la qualitat democràtica d'un projecte absolutament deliberatiu com és la gestió de l'Ajuntament de Copons (www.copons.net), un exercici exemplar, brillant, magnífic, de deliberació.

Però si al final la qualitat del bon governant és que empra les eines col·laboratives, llavors ho compro. Si un bon governant és aquell que assumeix el principi de la deliberació i de la intel·ligència deliberativa, si el govern dels millors vol dir "els qui millor es relacionen amb les idees dels altres" i no "els qui creuen que tenen les solucions perquè es consideren els més bons", llavors estem absolutament d'acord.

Hem trobat una síntesi a partir de dos tesis aparentment oposades. Un bon exercici de deliberació.

Gràcies per les idees, la dedicació i el rigor.

Ferran Caballero ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

La qüestió segueix sent, per tant, si governar i deliberar és o no és la mateixa cosa. Jo segueixo sense veure com podrien ser sinònims i segueixo sense veure com podria ser un govern de tots. Em sembla que un govern de tots és, simplement, un absurd lògic, com deia al primer comentari.

Precisament un dels problemes de la democràcia directa és el que vostè assenyala, que "el tots" no siguin tots els ciutadans. Això és el que fa de la democràcia directa un sistema molt fàcilment anti-igualitarista, ja que, per dir-ho així, no tots els ciutadans poden participar en política en la mateixa mesura. Això passa també en els processos de deliberació. Es recompensa la gent millor preparada per la deliberació, la gent amb més temps lliure per dedicar al debat públic, la gent amb més capacitat retòrica, etc. I al final hi ha grups que tendeixen a monopolitzar les decisions i, en conseqüència, la política tendeix a beneficiar els seus interessos personals.

La meva definició del bon governant no és tautològica, sinó que parteix d'una tautologia. I parteix d'una tautologia perquè em sembla que vostè no tenia prou present que el significat de "bon governant" ha de tenir en compte què és un governant i què fa que un governant sigui millor que un altre. Segueixo pensant que només podem partir de la constatació, molt simple, de que mentre hi hagi govern hi haurà governants i mentre hi hagi governants uns seran millors que altres. I crec que és una qüestió que cal tenir molt present sempre que volguem ser governats pels millors governants i no pels pitjors.

Quan accepto que parli qui vulgui no pretenc fer cap concessió, sinó descriure una realitat. Pot parlar qui vulgui. Per això em sembla que el problema no és qui parla sinó a qui escoltem i, en últim terme, a qui escolta o ha d'escoltar el governant per fer la seva feina el millor possible.

Allò que defineix l'essència del que és un bon governant em sembla que no pot ser que empri aquestes eines col·laboratives, perquè si fos així tothom que emprés aquestes eines col·laboratives seria un bon governant. Amb això no vull dir, i no ho he dit en cap moment, que el bon governant hagi de ser indiferent al coneixement o les opinions del poble. Només dic que governar no és només, ni essencialment, discutir. Els millors governants no són, evidentment, els que creuen saber-ho tot o els que creuen tenir la solució a tots els problemes, efectivament. Són els més capaços d'utilitzar allò que se sap per prendre la millor de les decisions possibles.

Gràcies a vostè.

Una abraçada,

don-aire ha dit...

Governar i deliberar no és la mateixa cosa, però comparteixen una intersecció. Hi ha una part del bon govern que implica la deliberació. Hi ha deliberació desconnectada del govern i hi ha govern sense deliberació. És clar.

Però jo estic parlant de la intersecció. I la meva idea és molt simple: Quan més petita és la intersecció, pitjor és el Govern. És la meva opció tautològica, com la teva és que la contrària: el bon govern és independent de la deliberació.

No nego que la deliberació té problemes. Però tu obvies els problemes de la no deliberació que són, en essència, dos. El primer és que la major part de les decisions que parteixen de l'autisme tenen un risc elevat d'equivocar-se. Deliberar no és garantia d'encert, però la no deliberació és incrementa el marge d'error.

El governant intenta véncer el seu desconeixement (que gairebé sempre és superior al subjecte passiu de la seva acció) amb pràctiques molt més ineficients que la pròpia deliberació. O bé comença a preguntar als afectats potencials de forma unidireccional o bé actua d'acord amb les pressions dels diferents grups de pressió. El joc de la política sovint no es basa en qui te raó, sinó en qui té capacitat de pressionar més o de fer més soroll. Si l'objectiu és deliberar bé, el joc de la política es basaria més en raons que en crits.

Però fins i tot així ens tornem a allunyar del principi matriu de tot plegat. El concepte "el govern dels millors" no pot ser mai a posteriori. Perquè si un bon governant és aquell que governa bé (i amb això tampoc ens posaríem d'acord), fins que no governi no sabem si és bo. El governs dels millors ha de voler dir per força "els millors a priori" a no ser que tinguem dots oraculars. I els bons governants a priori ho han de ser també a posteriori, perquè si no hauria de dir "el govern dels qui pensem que poden ser els millors, però potser no ho són". No diu això. Diu: "Els millors".

I aquí ve el punt central, sobre el que hem donat moltes voltes i del que no sortirem, em temo. No crec en cap millor que ho faci tan bé com aquell que ho fa a partir de les idees dels altres. Si tu vols dir "els millors" als qui ho fan a partir de la deliberació amb els altres, llavors diem el mateix. Si tu creus que "els millors" són persones que ja saben el que han de fer, perquè estan molt preparats, són molt llestos i tenen molts nosequés a priori que poden prescindir de la veu dels usuaris, llavors em reafirmo. Jo voto pel govern de tots, és a dir, pel govern dels qui treballen l'espai d'intersecció entre la discussió i les decisions.

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

Governar i deliberar no és la mateixa cosa. I sí, una part de la feina del bon governant passa per algun tipus de delberació. Però tot i que pot ser veritat que a millor deliberació, millor govern, no és cert que a més deliberació millor govern. Precisament perquè prendre la decisió, allò que ha de fer el governant, passa per aturar la deliberació en algun moment. No he dit en cap moment que el bon govern sigui independent de la deliberació. Per això no és que jo obviï els problemes de la no-deliberació, és que no defenso la no-deliberació. Només defenso que la deliberació no és l'única acció política i, encara menys, l'única i més important acció del polític.

El joc de la política, efectivament, sovint no es basa en qui té raó. Però és que lo fotut de la política és que, degut a aquella incertesa sobre els efectes de les decisions preses a la que feia referència en algun comentari anterior, és molt difícil dir qui té raó. Un dels problemes de la política és que, precisament per això, les raons no són suficients. I, a més, l'objectiu de la política no és la deliberació. La sana convivència, per exemple, és un objectiu prioritari i la deliberació, com a molt, hi pot estar subordinada.

Tens raó amb això. L'acció de govern és el que defineix el bon governant. Això impossibilita que, d'entrada, poguem dir quins són els millors governants, tot i que poguem dir quins tenen les qualitats que habitualment caracteritzen els que resulten ser bons governants. Però això no impossibilita que hi hagi un govern dels millors, només dificulta, a priori, la tria dels millors. I dificulta, a posteriori, el seu reconeixement com a tals. Quan dius "hauria de dir" o "diu", entenc que et refereixes a Mas. I vull tornar a deixar clar que jo no he emprès en cap moment una batalla per defensar que Mas formarà el govern dels millors, o per defensar a Mas en general. Jo, des del principi, m'he limitat a argumentar a favor de la idea que hi pot haver un govern dels millors i que és bo que així sigui. I contra la idea de que hi pot haver un govern de tots i que és bo que hi sigui.

No he dit mai, tampoc, que els millors siguin els que ja saben què han de fer abans d'haver de fer-ho. Només he dit que els millors governants seran aquells que sàpiguen reconèixer quin és el moment de la decisió i que, en aquell moment, sàpiguen prendre la millor de les decisions possibles.

I, insisteixo, tornem a estar al punt de partida, perquè "el govern de tots" és una impossibilitat lògica.

Abraçades,

don-aire ha dit...

En absolut. Quan he dit "diu" volia dir "hom diu" no "en Mas diu". És un debat sobre els límits objectius del govern dels millors.

Discrepo que el bon governant és qui sap quan tallar una deliberació. Perquè parteix de la idea que de la deliberació surt automàticament la solució. I tampoc crec que de la deliberació surt la raó. Deliberar, simplement, dóna llum sobre un tema. Prou llum?, la llum correcta?. Llum. Que és millor que la no llum.

És com la lectura. No hi ha un número X de llibres que et donin la informació total sobre un tema. Perquè els temes estan en construcció i perquè cada tema té milers de llibres. Però llegir més sobre un tema és millor que llegir-ne menys. I deliberar sobre un tema sobre el que s'ha de de decidir és millor que no fer-ho. Fins quan?. Em sembla una pregunta secundària. No dic irrellevant, sinó un problema menor.

En algun moment (sobretot al principi) sí has oposat l'acció del bon govern a la deliberació. I aquesta és l'essència del principi dels "millors": Estan molt preparats i tenen les respostes adequades, les solucions. "Tenim la resposta. Deixeu-nos fer". I l'actitud que jo reclamo és: "Deliberem sobre les principals coses que hem de fer". Fixa't que dic actitud, no és una frase literal. Aquest és el principi que mou la meva dicotomia. Quan dic "govern de tots" estic reclamant que les decisions s'apropin a les deliberacions. I sí, és factible. Si estires el fil de l'enllaç sobre democràcia deliberativa que et vaig oferir veuràs exemples que funcionen molt bé. I representen un model de societat al qual aspiro.

I que és l'antítesi del concepte mesiànic "Els millors tenen les respostes. Deixeu-los fer".

Geshcann ha dit...

Ambas ideas están bien mientras no sea un Gobierno del PSOE...

Ferran Caballero ha dit...

Donaire,

la idea que el bon governant és aquell que sap quan cal acabar la deliberació per prendre la decisió parteix, precisament, de la constatació que de la deliberació no en surt automàticament la decisió, la solució. Tampoc en surt automàticament la raó, és clar. Però és que tampoc és evident que deliberar necessariament aporti llum sobre un tema. El més habitual és que la multiplicitat de mirades diferents sobre un tema el faci molt més complicat del que d'entrada semblava. Però és que aquesta és precisament la bondat que podem esperar de la deliberació, i això és precisament el que la pot fer útil al bon governant. Perquè és prenent en consideració la foscor inherent a tota decisió política que al governant se li dona la possibilitat de decidir amb prudència. De no confondre les decisions que d'entrada li poden semblar correctes amb les millors de les solucions possibles.

L'exemple de la lectura també és molt útil en aquest punt. Perquè no és veritat que llegir molt sobre un tema sigui necessariament millor que llegir menys sobre aquest tema. En poques coses com en els llibres es veu tant clar que la quantitat no és font d'un millor coneixement. Sobre tots els temes hi ha moltíssims llibres dolents i molt pocs de bons. Qui llegeixi aquests pocs llibres bons sabra molt més sobre el tema en qüestió que qui llegeixi els molts llibres dolents que s'han escrit sobre aquest tema.

La pregunta sobre el "fins quan" no és mai una pregunta secundaria en política, sinó una pregunta essencial. La política és en molt bona part l'administració dels temps. I precisament per això en política és molt més important la decisió que la deliberació i precisament per això a l'acadèmia és molt important la deliberació porti o no porti, estigui o no orientada, a la presa d'una decisió. En política només deliberem perquè estem obligats a prendre una decisió sobre un determinat tema en un determinat espai de temps. A diferència de l'acadèmia, que pot debatre durant 2500 anys sobre la idea de justicia, al món de la política es necessita prendre decisions urgents per solucionar els problemes presents de la societat. Per això és prioritaria la qüestió del final de la deliberació, de l'acotació temporal de la deliberació.

Potser al principi he sigut poc clar sobre la relació entre el govern dels millors i la deliberació. De totes maneres, en cap moment he confós el govern dels millors amb el govern dels que tenen la solució correcta a tots els problemes. En cap moment he confós, per dir-ho així, el govern dels millors amb el govern dels perfectes. I he argumentat sempre tenint en compte aquesta diferència, que és precisament el que fa que el govern dels millors sigui el govern dels més prudents i responsables. De totes maneres, espero que a mida que avançava la discusió m'hagi anat explicant millor sobre aquest punt.

Ja sé que hi ha exemples de deliberacions que funcionen bé, de processos oberts a la participació ciutadana per decidir sobre determinades qüestions que són de gran utilitat per saber què prefereix la gent. Però és que jo només deia que el problema de diferenciar el govern dels millors amb el govern de tots no té res a veure amb si aquests casos funcionen o no. El govern dels millors ha de saber quan fer us d'aquests processos, simplement. I en cap moment l'existència d'aquests processos pot confondre'ns sobre qui són els governants. En cap moment ens pot fer confondre el govern dels millors amb el govern de tots. Que tots participin en democràcia no vol dir que tots siguem governants. Aquest segueix sent el meu punt de partida.

L'antítesi al concepte mesiànic "els millors tenen les respostes, deixeu-los fer" no és aquest "govern de tots" ni és el tòpic "el poble sempre té raó". És, simplement, el sentit comú.

Abraçades,