26 de gener 2011

Cafè (amb llet) per a tothom



Texto en castellano.
Texto en tagalo.

El fet més destacable del meu currículum és la meva etapa de cambrer. No només per la capacitat de portar fins a quatre plats amb una mà, sinó sobretot per memoritzar la comanda de cafès d'un grup de dotze turistes. Amb llet tèbia, tallat en tassa gran, descafeïnat de màquina amb llet bullint, amb un rajolí de rom negre, llarg amb un núvol de llet. Per cert, mai diguin públicament "núvol de llet", que és equiparable a "t'ho juro per Snoopy" o "Amo a Laura". Si substitueixen les pastilles per la memòria per uns quants estius de cambrer, desenvoluparan una memòria d'elefant. I ara que en parlem, no acabo d'entendre la utilitat de la publicitat de memorex, les pastilles per la memòria. Si no tens memòria, no recordaràs el nom de la marca i si la recordes, no necessites les pastilles.

Aquest llarg preàmbul, absolutament prescindible, m'ajuda a presentar el tema d'avui. El cafè per a tothom. Hem necessitat dos declaracions de Rajoy i una insinuació de Zapatero per a abjurar de les autonomies, com Sant Peres amb un mix de cants de gall. La tertúlia d'en Cuní, l'oracle de Delfos de Catalunya, sentencià unanimement que a Espanya hi havia moltes autonomies, que algunes potser sí s'haurien d’eliminar i que el cafè per a tothom creava hipertensió. En Manuel Millan afirmà que una comunitat amb balança fiscal negativa no tenia dret a subsistir. I ja s'hi ha sumat tothom. Duran i Lleida renega del cafè per a tothom. Guillem Casasnovas diu que les autonomies són un error. I m'ha vingut al cap la cançó aquella de Coty: "Yo quería que nos pasara y tú, y tú, lo dejaste pasar. Nada de esto fue un error, uoo, nada fue un error.". I Jordi Pujol remata a gol, carregant contra les autonomies i, amb la fe del convers, reclama la independència de Catalunya.


Autonomies bones. Autonomies dolentes

Malgrat la meva admiració pel President Maragall, mai vaig comprar el seu federalisme asimètric. Em sonava com la màxima orwelliana "Tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres". Jo no veig cap avantatge en negar a una altra comunitat autònoma allò que té Catalunya. I tampoc acabo de trobar un criteri solvent que permeti diferenciar les autonomies bones de les dolentes. Veiem-ho.

Començo amb el criteri d'en Manuel Millan que defensava una Espanya amb només quatre autonomies (Catalunya, País Basc, Galícia i la resta), perquè "una comunitat amb balança fiscal negativa no és viable". Jo només vull recordar que Galícia té una balança negativa i que Illes Balears, Navarra, Madrid o País Valencià la tenen positiva, de manera que de quatre passem a set i ens carreguem d’entrada Galícia. No sére jo qui truqui a Anxo Quintana. A més, com les balances no són immutables, sinó que varien d'any en any, el número de comunitats d'acord amb el criteri Millan canviaria anualment. "Aquest any desmuntem el Parlament valencià i fundem l'aragonès".

Un altre criteri pot ser el demogràfic. Fixem-nos que el País Basc té poc més de dos milions d'habitants, com ara Canàries, Castella i Lleó o Castella la Manxa, i molts menys que Madrid o naturalment, Andalusia. On fem el tall?. Al País Basc?. Al milió?. Al mig milió?. L'única comunitat que baixa del mig milió d'habitants, La Rioja, té quatre vegades més habitants que Andorra. I Castella Lleó té tants habitants com Kosovo, el nou estat europeu. Hi ha 135 estats reconeguts per l'ONU que tenen menys població que Andalusia. Els eliminem?.

Resta el criteri constitucional de nacionalitat històrica, al que sempre apel·lava Maragall en els seus discursos. Els pares de la Constitució (pares perquè no hi havia cap mare; era una època en que les AMPAs s’anomenaven simplement APAs) no pensaven que Guifré el Pilós tenia més pedigrí que don Pelayo o Viriato. Són històriques aquelles comunitats que ja havien aprovat l’estatut en el període de la República, és a dir, Galícia, Catalunya i el País Basc. Convé recordar, però, que Andalusia ja havia tramitat el seu propi estatut i que altres comunitats s’estaven gestant en el moment en què s’inicià el Alzamiento Nacional, seguint els acords del Pacte de San Sebastián. Vull dir que acceptar la diferència històrica entre estatuts republicans i estatuts monàrquics equivaldria a considerar el tall franquista com a criteri historiogràfic. I no, no acceptem Franco com a animal de companyia.

El criteri autonòmic és molt més senzill: És una comunitat autònoma aquell territori integrat per persones que volen formar part d’aquesta comunitat autònoma. Hi ha algú a la sala que vulgui refutar aquest principi?. Jo no.

El criteri federal

L’argument anti-autonòmic és el següent: la descentralització és molt cara. Forma part d’un corrent creixent que considera que les administracions són molt oneroses i que viuríem molt millor amb un sector públic més prim. Un dia els hi proposaré una hipótesi alternativa: més govern vol dir més riquesa, i no només perquè ho diu en Keynes. Però aplacem el debat i tanquem el parèntesi.

La meva proposta és la inversa. El model federal és una forma més eficient de distribuir els recursos públics. M’explico. Quan més allunyem la presa de decisions dels territoris, més fàcil és que aquestes decisions siguin equivocades. Apropar l’administració als administrats vol dir aguditzar el sentit de necessitat, adaptar els criteris generals a les particularitats locals, incorporar la diversitat en la presa de decisions. Madrid és molt lluny de Tarragona, però també d’Avilés, de La Laguna o de Cartagena. Veiem-ho amb un exemple, el turisme rural.

Sembla que ara és un gran problema que cada comunitat autònoma tingui la seva pròpia normativa sobre turisme rural i que seria molt més adequat una sola norma. Discrepo. El turisme rural asturià no té res a veure amb el balear, no només perquè els sistemes productius, l’arquitectura i els models socials són gairebé antagònics, sinó perquè els models turístics d’un i altre no tenen res a veure. És lògic, de fet és necessari, que asturians i balears desenvolupin models de turisme rural propis, adaptats a la seva realitat específica. I, per cert, les grans empreses transnacionals operen en més d’un centenar de països, que vol dir, no només més d’un centenar de normatives, sinó també de monedes, de models socials i de pautes culturals. Són les empreses les que s’han adaptar a la diversitat dels llocs i no els llocs homogeneïtzar-se en benefici dels mercats.

La geografia demostra constantment que els espais són complexos, diversos, plurals i que les estratègies han de ser locals, perquè s’han d’adaptar a la singularitat de cada lloc. Les inversions públiques són molt més eficients quan les decisions s’han pres des de la proximitat. Governar vol dir escollir, prioritzar, rebutjar... Millorem la xarxa de carreteres locals o ampliem l’eix central?. Tanquem les escoles rurals o les mantenim?. Potenciem les llotges de pescadors o optem per la compra venda oberta?. Invertim en hospitals centrals o en centres d’assistència de proximitat?. Desplacem una part de la despesa universitària cap a l’educació infantil?. Depèn dels llocs. Que ho decideixin ells.

En aquest context entendran millor la meva decepció. El Govern de Catalunya ha anunciat que aquest curs no hi haurà vegueries perquè són molt costoses. Recupero l’argument federal. Si les inversions a Girona les decidim des de Girona, i no des de Barcelona, invertirem millor i adequarem la despesa pública a les necessitats específiques dels gironins que, tocats com estem per la tramuntana, no som com els ebrencs o els metropolitans. I les despeses que genera una administració en vegueries (la xocolata del lloro) es poden compensar aprimant les estructures administratives de la Generalitat a Barcelona. Bottom – up, my friend.

Aliats o enemics?

Estratègicament, negar l’autonomia d’Extremadura, del País Valencià o de Navarra és una forma de convertir aliats en enemics. La millor forma d’oposar-se a la recentralització d’Espanya és l’aliança de les comunitats. I la millor forma de recolzar aquesta proposta jacobina és negant el drets dels altres. Aquí no estalviaré adjectius. La posició anti-autonòmica d’intelectuals i polítics catalans ha estat injusta, indocumentada, prepotent, inadequada, contradictòria, ignorant... He dit patètica?.

Quan era director de l’Escola Oficial de Turisme de la Generalitat de Catalunya, vaig anar a una reunió de coordinació a Madrid. El representant de l’Estat va presentar un document de continguts comuns. No vaig haver d’intervenir-hi. En dos minuts, els representants d’Andalusia, de Balears o de Canàries convidaren el coordinador a menjar-se la proposta amb mostassa de Dijon i apel·laren a la seva inviolable autonomia en aquest camp. Uns anys més tard, en una reunió de coordinació de pesca, els gallecs, els valencians o els canaris advertiren la ministra que no podia travessar ni un milímetre la línia vermella de les competències autonòmiques. Hi ha qui es pensa que el pols entre descentralització i recentralització és un pols entre Catalunya (i el País Basc) i Espanya. Fals. És un debat entre dos visions de l’organització administrativa, en el que la major part de les comunitats són víctimes i no botxins.

Fa molt de temps que estic defensant l’aliança estratègica de Catalunya amb les altres comunitats en la seva aposta federal. Camps, Feijoo, Antich, Patxi López o Griñán són molt diferents entre sí. Però tots comparteixen una defensa sense ambigüetats de la seva comunitat i no dubten en oposar-se a qualsevol injerència central en el seu àmbit competencial. Catalunya pot optar per coordinar el missatge federal o per reclamar un club exclusiu, un model autonòmic en el que només catalans, bascos i gallecs tenen el privilegi de la descentralització.

No veig cap avantatge al cafè per uns pocs. Reclamar un privilegi (“porque yo lo valgo”) i negar-ho als altres és convertir l’Espanya de les autonomies en un Gran Hermano territorial. “Bona nit, sóc Mercedes Milà i abans d’explicar-vos els avantatges de fer pipi a la dutxa, us vull presentar els tres nominats. L’audiència decidirà avui si abandona la Casa (Comuna) Múrcia, Extremadura o Navarra”. Baumann va suggerir que els habitants de Gran Hermano es rebel·lessin contra les regles del joc i no acceptessin la nominació dels seus companys de casa. Què passaria si els habitants rebutgessin el joc cainita i evitessin l’expulsió dels nominats?. Què passaria si Catalunya defensés totes les comunitats sense excepcions ni notes a peu de pàgina?.

Per això, porti si és tan amable 17 cafès. Negre, amb sacarina, amb llet de búfala, en got de vidre, descafeïnat de sobre, doble, ben carregat, amb llet condens...

25 comentaris:

Don Güapo ha dit...

Antológico.

Como el de los camareros y el del Toro de Osborne.

sociata ha dit...

Plas, plas, plas

popota ha dit...

Fum, fum, fum.

"Fa molt de temps que estic defensant l’aliança estratègica de Catalunya amb les altres comunitats en la seva aposta federal."

Vam tenir l'oportunitat de gaudir-ho en la doble onada del debat sobre l'Estatut i el "millor finançament de la història" -he, he-.

don-aire ha dit...

Popota

Ja saps que jo sóc dels qui pensa que tenim un fantàstic Estatut i un molt bon acord de finançament. Avui surt als diaris que Bèlgica vol reduir la tensió amb una "aposta federal" (sic) i es planteja cedir als territoris la gestió del... 26% de l'IRPF. Aquí gestionem el 50%.

I amb fum de boix, en Roca ha fet un plat sublim.

Octavi Rodin ha dit...

Simplement brillant

claudio ha dit...

Me ha gustado su comentario. Llevo un par de días de cabreo con el editorial del expresidente y su expresión 'techo competencial muy bajo' referido a Cataluña.
Como recordaba hace poco en su blog Ángel Duarte, aquí, en la comunidad autónoma catalana, ha habido mucho federalimo como forma de nacionalismo vergonzante. Cualquier federalista debe admitir igual derecho a Cataluña que a Cartagena.

popota ha dit...

Donaire,

Ja saps que Bèlgica és un estat federal, i el Reino de España no només no ho és -sempre seguint la doctrina suggerida per l'abogado del estado i validada per Tribunal Constitucional en la penúltima retallada de l'estatut-, sinó que a més té la federació prohibida a la seva CE amb les excepcions de la possible federació entre tots els territoris bascos i l'actual federació d'alguns d'aquests territoris.
D'altra banda, els resultats del millor finançament de la història salten a la vista a cada minut de cada hora de cada dia de cada mes de cada any, i si algú creu que amb un 50% de l'IRPF, un 0% de societats i una part ridícula de l'IVA es poden finançar una educació i una sanitat d'acord amb els impostos que paguem, s'equivoca. Com veiem a diari.

I el no-Roca, amb el fum de les fritangues fa uns plats repugnants.

Salut, i gràcies per la resposta.

don-aire ha dit...

Popota

Efectivament, Espanya no és un estat federal. Jo vull que ho sigui i crec que ho acabarà essent. En tot cas, la dada del 50% és molt simptomàtica perquè demostra que Catalunya té un nivell de recaptació que duplica l'aspiració d'un estat federal com Bèlgica. No és l'únic cas d'analogia federal: Mira el que passa quan comparem el cas català amb els lands alemanys.

Sobre finançament, t'equivoques. Catalunya recapta el 50% de l'IRPF i el 50% de l'IVA. L'impost de societats representa el 10% de la recaptació.

SI vol que entrem en els números, fem-ho. Però si empra l'argument empíric ("com veiem a diari"), li recordo que estem en crisi.

popota ha dit...

Benvolgut Donaire,

Com sabràs, el PIB català no arriba a ser un terç del de la suma dels tres länder que més paguen d'Alemanya. Et copio d'RTVE:
"Los tres citados Länder han pagado sólo en el año pasado 7.000 millones de euros a otros doce Länder más pobres.Berlin -que además de ciudad es un Land en sí mismo- ha recibido más que nadie, 2.884 millones de euros, lo que supone que cada uno de sus tres millones y medio de vecinos ha sido subvencionado con 837 euros procedentes del resto del país."
Segons el propi Gobierno del Reino, paguem 20.000 milions anuals als compañeros federalistes de sota de l'Ebre.

"Catalunya recapta el 50% de l'IRPF i el 50% de l'IVA."

Això també és fals. Catalunya recapta el 0% de l'IRPF. Catalunya recapta el recàrrec del bingo, l'impost de successions i poca cosa més. Té dret a un 50% dels ingressos de l'IRPF amb un sistema demencial de compensacions a dos anys però no recapta un sol euro de l'IRPF, com sí succeeix en sistemes federals.

Salut, i gràcies per la resposta.

JV ha dit...

Sabem del cert que els únics federalistes espanyols són a Catalunya i que són espècie a extingir (Maragall n'és una prova). Això del cafè per a tothom va ser una estafa monumental de la transició. Un gol del frankisme, vaja. Ara s'han adonat, els mateixos hereus del frankisme, que surt massa car. Que negar les llibertats de Catalunya és més barat. Els sociates hi estaran d'acord, com no podia ser d'altra manera, malgrat que els hi costi el govern, el d'akí i el d'allà. Ke la nació tira molt, oi ? Jo me n'alegro en el fons, perquè es van creant les condicions per la independència. I que s'ho facin els espanyols amb 16 comunitats

Angel Duarte ha dit...

L'article em sembla brillant, però... Sempre n'haig de trobar un, ho sento. Hi ha autonomies sense 'massa crítica' per a gestionar determinats serveis. Serveixi el cas de La Rioja. Tenir un servei de transplantament d'òrgans és ineficient, costós i no comporta cap benefici per a la ciutadania... que al capdavall és la que compta. En altres paraules, sí que crec que s'ha de fer un esforç de racionalització.

Ps.: Mai he estat cambrer però treballava a Gerplex, poca broma, en temporada alta.

Anònim ha dit...

En primer lloc, gràcies. Gràcies per un article tan bo, tan valent i tan ben argumentat.
Un escrit com aquest hauria de ser el llibre de capçalera de tots aquells que sota patètiques disfresses pseudodemòcrates (PPeros, laportistas, Belenestebanes, "que te pego leche" etc.) lluiten per enfrontar i que basen les seves afirmacions en el que surt de l'estòmac i no del que surt de la raó.

A veure qui és el llest que gosa a rebatre els teus arguments raonadament.

Enhorabona.

popota ha dit...

No tinc molt clar què vol un anònim quan escriu valent, el que sí tinc clar és què vol dir quan després d'escriure "ben argumentat" dedica la resta del missatge a desqualificar des de la indigència argumentativa més absoluta.

don-aire ha dit...

Popota

Em disculparà però s'està liant (i molt). Està barrejant dos conceptes totalment diferents; un és la cesió de tributs dels länds a la caixa comuna i un altre és el dèficit fiscal. Està comparant pomes amb peres.

Faci'm cas i torni a mirar el gràfic que li mostrava, obtingut d'un estudi molt rigorós. En ell es veu clarament que a situació de Catalunya és absolutament equiparable a la de les lands rics alemanys, perquè el PIB (mesurat en un índex 100 sobre la mitjana) abans i després d'impostos és similar en els dos casos.

Torna a equivocar-se en el model fiscal acordat. Catalunya obté el 50% de l'IVA, el 50% de 'l'IRPF i el 65% dels impostos especials (que no és poca cosa), més capacitat normativa. Vol que li digui quins són els % que gestionen els lands alemanys?. Doncs sensiblement menys.

En tot cas, no acabo de veure la relació entre aquest debat i l'ofensiva a Catalunya per negar al País Valencià, a ses Illes o a Andalusia allò que tenim a Catalunya. La reducció del número d'autonomies reduïria el dèficit fsical?. Per què?. En què milloraríem que Canàries no fos una CA?. Quina és la finalitat real de la demanda d'exclusivitat?. Per què tothom veu tan obvi que els catalans reclamem un model amb més autogovern i al mateix temps afirmem que els altres no hi tenen dret?. Per què?. I sobretot, per a què?.

popota ha dit...

Benvolgut Donaire,

No cal que em tutegis. El que confón peres amb pomes ets tu. Aquest gràfic que afirmes és part d'un estudi molt rigorós és un nyap fet per la Conselleria d'Economia per vendre el nyap del finançament que té la generalitat emetent deute com un ludòpata.
Concretament, la part alemanya del gràfic es refereix a l'any 2007. La part catalana es refereix a una estimació feta per l'any 2012, estimació feta tenint en compte un prudent increment del 3% en els ingressos de l'Estat en tots els anys fins aleshores. Pels amics de l'estadística, només el primer any no només no va augmentar un 3%, sinó que es va ensorrar prop d'un 20%.
És a dir: compares dades consolidades (espero, perquè tenint en compte qui va fer l'informe tampoc en puc estar segur) alemanyes amb pronòstics sobre altres anys catalans (la dada pel mateix any la tens al mateix "informe rigorós", i multiplica gairebé per dos la que dones a la taula grollerament manipulada per la Conselleria).
De les dades d'execució pressupostària d'enguany, d'altra banda, hom es pot fer una idea bastant aproximada de la validesa dels candorosos pronòstics de l'aberrant document pre-cuinat per la Conselleria d'Economia. En resum: compares dades reals amb estimacions sense base ni fonament.
Pel que fa als percentatges, no sé si societats és molt o poc -si sé que amb el que es va recaptar l'any passat s'hagués cobert sobradament l'emissió de bons patriòtics de la Generalitat-, però el que sí sé és que és del tot ridícul tenir la Generalitat retardant pagaments com el de la Sanitat quan estem regalant 20.000 milions anuals. Que ni tan sols un 50% dels impostos que paguem es quedin aquí tenint en compte que la generalitat s'ocupa de la sanitat, l'educació i la seguretat, entre moltes altres coses, no és que no sigui federal, és que és explícitament anti-federal, a banda que els nostres números en atur aconsellen una mica de prudència a l'hora de regalar els nostres calers com si fossim els landers alemanys més rics.
Salut, i gràcies per la resposta.

don-aire ha dit...

1. Els valors del gràfic són un índex. Pels amants de l'estadística, un índex 100 treballa amb dades relatives. És a dir, encara que baixis els ingressos un 93%, el que és rellevant és la posició relativa de Catalunya abans i després d'impostos. Podries baixar un 90% els impostos i millorar aquesta posició.

2. Mesurar el valor del sistema de finançament d'acord amb la recaptació efectiva en temps de crisi és com mesurar un termòmetre per prendre la temperatura del cos en uns forns industrials. Hi ha dos camins més sensats: (a) o avaluar el sistema en un context normal (b) o calcular el valor que s'hauria obtingut amb el sistema anterior.

No té sentit dir "El sistema de finançament no funciona perquè s'ha recaptat molt poc". És clar que s'ha recaptat molt poc. S'ha enfonsat la recaptació de l'IVA (lògic amb un PIB en decreixement), s'ha pulveritzat la de l'IRPF (sous congelats i un 20% d'atur) i el consum ha baixat a mínims històrics (ni hidrocarburs, ni alchol, ni tabac...). És clar que ha baixat.

3. Però l'error no és comparar dades de 2007 amb dades de 2012 (insisteixo, això tant és perquè es tracta d'una comparació d'índexos i no de valors absoluts). L'error és comparar l'aportació d'un länd a la caixa comuna amb el dèficit fiscal. Això sí que no té absolutament res a veure. El dèficit fiscal de qualsevol länd és infinitament superior a l'aportació a la caixa comuna, perquè has de comptabilitzar també tots els euros que recapta directament el Govern Central (i que a Alemanya són molts més que a Espanya) i estimar la seva distribució territorial. Insisteixo: això és comparar pomes amb peres.

4. El model pactat és un 50% de l'IVA, un 50% de l'IRPF i un 65% dels impostos especials (que inclou alcohol, tabac, hidrocarburs... a banda del joc). És molt més, però molt més, del que gestionen els länds alemanys on, per cert, la capacitat normativa dels impostos és gairebé testimonial. I ja no ho comparo amb Bèlgica, on s'estan plantejant arribar al 26% de l'IVA. I tot això ve, estirant el fil inicial, de la meva defensa del model de finançament.

5. Ja ho he comentat abans: societats és el 10% de la recaptació de l'Estat.

6. Els bons?. Tornem-hi. Totes les economies europees emeten bons i més en un període de crisi. Parlar dels bons com a indicador de l'eficiència del sistema financer és com mesurar un termòmetre pel cos a dins d'un congelador.

7. Però imaginem que no. Imaginem que el sistema de finançament és nefast i que s'havia d'haver deixat l'anterior, molt més bo i eficient. Imaginem-ho. Què té a veure això amb el plantejament del post?.

La meva tesi és la següent:

El cafè per a tothom vol dir convalidar el model de gestió territorial en el conjunt de l'Estat. Que els serveis públics d'Andalusia els gestioni el Govern central o els gestioni Andalusia, a Catalunya no li hauria d'importar. Quin argument hi ha per a reclamar des de Catalunya que els únics que es mereixen la descentralització són Galeusca?. Jo no només no trobo cap argument, sinó que a més estratègicament és una forma de guanyar enemics i no aliats. D'això anava el post. I m'agradaria saber la seva opinió.

Anònim ha dit...

Apreciat Donaire,

No sé d'on has tret que Balears té una balança fiscal positiva. No tinc les dades a mà, però si no vaig errat pateix un espoli molt superior al del Principat. Això de les autonomies és una convenció conjuntural caduca, com els estats africats traçats amb tiralínies pels colonitzadors que es van repartir el pastís.

D'altra banda, esperò amb avidesa el post que vas prometre sobre el futur asiàtic i la decrepitud europea. No ho veig tan clar. Prefereixo mil vegades el paraigües de l'euro que sostè Merkel a la intempèrie sudamericana, africana o asiàtica. Ja estem veient com van al Magrib.

Per cert, l'austeritat imposada per Merkell passarà factura als especialistes a viure de la subvenció. Inevitablement. Temps al temps. Estic d'acord que els hem de regalar la canya, però pescar és feina seva.

Anònim ha dit...

Apreciat Donaire,

No sé d'on has tret que Balears té una balança fiscal positiva. No tinc les dades a mà, però si no vaig errat pateix un espoli molt superior al del Principat. Això de les autonomies és una convenció conjuntural caduca, com els estats africats traçats amb tiralínies pels colonitzadors que es van repartir el pastís.

D'altra banda, esperò amb avidesa el post que vas prometre sobre el futur asiàtic i la decrepitud europea. No ho veig tan clar. Prefereixo mil vegades el paraigües de l'euro que sostè Merkel a la intempèrie sudamericana, africana o asiàtica. Ja estem veient com van al Magrib.

Per cert, l'austeritat imposada per Merkell passarà factura als especialistes a viure de la subvenció. Inevitablement. Temps al temps. Estic d'acord que els hem de regalar la canya, però pescar és feina seva.

don-aire ha dit...

Benvolgut

Vull dir efectivament que Balears aporta més que ingressa (com Madrid, com el País Valencià...) i en canvi Galícia aporta menys que ingressa. De manera que amb l'argument de les balances fiscals com a llindar per discriminar entre les bones i les dolentes CCAA, hauríem de tancara Galícia i mantenir Madrid, Balears o el País Valencià.

Detecto un problema que abans no havia notat. Hi ha molta gent que confón el cafè per a tothom amb la pressió fiscal. No té res a veure. Si demà desmuntem onze comunitats, l'única cosa que farem serà retornar a l'Estat la gestió dels serveis públics que gestiona la CA. Però l'Estat reclamaria els mateixos diners que ara es destinen a les CCAA. No hi ha cap relació entre mantenir un sistema autonòmic o no fer-ho) i augmentar / disminuir la balança fiscal. Són dues guerres diferents.

Hi ha una guerra que és:

És millor o pitjor que els recursos els administrem de forma descentralitzada.

I una altra que és:

Quants recursos s'assignen a cada territori i quin és el model òptim d'equilibri entre solidaritat territorial i eficiència territorial.

Fixa't que pot haver-hi això que tu anomenes espoli fiscal amb o sense CCAA. O que pot haver-hi un model molt centralista, que derogi totes les competències de les CCAA i que en cai distribueixi els recursos públics sense cap solidaritat territorial. M'entens?

Oblida per un moment la segona guerra (això que tu anomenes espoli) i centra't en la primera. I ara torno a platenjar la pregunta. Per a reforçar un model de descentralització dels recursos públics, no és millor que hi hagi moltes CCAA, que recolzaran aquest model?. Què guanyem negant els altres el que defensen per nosaltres?.

Sobre Singapur o Hong Kong. Avenço tres clares avantatges respecte del nostre model:

1. Han fet de l'educació el seu pilar econòmic i social. La NSU de Singapur és la 10a. del món. Shanghai és la ciutat amb els millors resultats PISA del món.

2. Inverteixen en R+D+i entre cinc i deu vegades més que nosaltres.

3. Són societats obertes, que viuen amb normalitat la convivència entre cultures molt diferents i que acullen el talent de les persones.

Europa és un continent envellit, que reacciona amb beligerància davant de la diversitat cultural i social dels nouvinguts.

Santi ha dit...

Apreciat Don,

Sens dubte un article brillant, però al meu parer una mica fal•laç i demagògic.

El problema no és que la gent demani el cafè al seu gust. El problema és que en la ronda de cafès que pagarem entre tots, quan tu ja has demanat el teu cafè, el següent demana un cafè irlandès, i l’últim, que no tenia ni ganes de prendre cafè també el demana, encara que no té ni pensaments de prendre’l.

Segur que coneixes aquesta paradoxa http://es.wikipedia.org/wiki/Tragedia_de_los_comunes

Així dons, abans de fer la ronda de cafès caldria saber: tots els cafès valen el mateix? tothom que demani cafè se’l prendrà? qui pagarà els cafès? tenim calers per pagar el compte? Algú s’atreveix a dir que millor no prenem cafès o que ell renuncia al seu?.

L’article, brillant sens dubte.

José Antonio Donaire ha dit...

Santi

Dues notes

1. És cert que, al seu inici, algunes CCAA es van crear el no res. Moltes altres, per cert, podem reclamar un pedigrí històric mil·lenari.

Però avui, la immensa majoria de la gent sent una adscripció emocional i simbòlica amb la seva CA, com ho demostren totes les enquestes. Hi ha tants extremenys que se senten més extremenys que espanyols, com catalans.

2. S'utilitza sovint l'argument dels costos. Qui ho paga això?. És l'argument que utilitzen alguns per negar l'autonomia catalana.

Hem de saber explicar que la descentralització estalvia i no costa. Com he explicat en el segon punt, els costos de la descentralització són molt petits (i es podrien reduir més si evitem duplicitats, és clar) i es compensen amb l'eficiència de la gestió publica.

Quan dius "Qui ho paga això?" estàs assumint que la descentralització és més cara que la centralització, com defensa l'Aguirre. I no és cert.

Una altra cosa és el dèficit fiscal. Imaginem una Espanya amb tres CA i la resta seguint una estructura francesa. Es podria donar una situació de major dèficit fiscal de Catalunya, del mateix dèficit, o de menys dèficit. No hi cap relació entre CCAA i dèficit fiscal.

Gràcies per l'aportació

Santi ha dit...

Don,
Voldria respondre ambdues qüestions:
1- Personalment no crec massa en que la història doni molta més legitimitat, indica però persistència. Les comunitats són o no són reals en funció dels seus valors compartits i el desig de ser-ho. No seré jo qui els ho negui.

2- M’atribueixes una assumpció que no faig i no pretenc fer. La centralització o descentralització com a sistema organitzatiu presenta avantatges i desavantatges, i no forçosament més costos. Ambdós sistemes poden caure en paranys clars. Jo només comentava les clares ineficiències en que ha caigut a Espanya al fer una descentralització “cafè para todos”.

La meva hipòtesi simplificada seria: d’acord, cafè per a tothom que en vulgui, però que cada un es pagui el seu (a la catalana:-).Si algú no hi arriba, ja l’ajudarem entre tots (mentre no sigui el “gorrón” de sempre.

Salut!

José Antonio Donaire ha dit...

Crec que no m'he explicat bé, Santi.

En el debat sobre el "café para todos" es barregen dues discussions diferents.

Debat 1

Els nivells de competència de les CCAA i la viabilitat de les CCAA.

Debat 2

El finançament de l'Estat i la solidaritat interterritorial. El dèficit fiscal no està produÏt en absolut per les CCAA.

Pot haver dèficit fiscal amb CCAA o sense, de la mateixa manera que pot haver concert econòmic amb CCAA o sense.

El debat sobre CCAA no té res a veure amb el debat sobre finançament, sinó sobre competències.

Per això la frase "d’acord, cafè per a tothom que en vulgui, però que cada un es pagui el seu (a la catalana" crec que comet l'error de barregar el debat de les autonomies amb el debat del finançament territorial.

Santi ha dit...

No entenc que es puguin desvincular les competències del finançament necessari per exercir-les. Per tant, al meu parer, el debat 1 estaria inclòs en el debat 2.

Si les competències són distribuïdes, el finançament (recaptació) també ho hauria de ser (no re-distribuït). És la forma de tenir responsabilitat en la despesa, i en conseqüència fer el model de les CCAA viable en el llarg termini.

Per altra banda, efectivament podria existir un dèficit fiscal en un model centralitzat. De fet el model de recaptació ja ho és de centralitzat.

Així, ara mateix, tenim unes CCAA que són autònomes només per exercir algunes competències (gastar), però molt poc o gens per recaptar (ingressar).

Com en direm d'això: model centralidistribuït o districentralitzat?

José Antonio Donaire ha dit...

Santi

1. I tant que s'han de desvincular. Tingui qui tinqui les competències, això no elimina la necessitat de finançar-les.

Imagina't l'escola Virgen de Argeme de Coria (Càceres). Actualment, la gestiona la CA d'Extremadura amb fons que transfereix l'estat. Si Extremadura cedeix les competències a l'estat, no tancaran l'escola. Simplement serà gestionat per un altre, amb més o menys recursos, que no depenen de la titularitat de la competència.

2. L'únic sobrecost de la CA d'EXtremadura és el Parlament. Però això és la xocolata del lloro. I queda compensat per l'eficiència de la gestió dels recursos. I encara ho seria més si l'estat desmuntés els ministeris duplicats.

3. En canvi, l'argument de què si les competències estan transferides cada CA hauria de ser autosuficient (que em sembla deduir del teu comentari) no el comparteixo. El model federal precisament permet això: fer compatible el model de solidaritat interterritorial amb el de competència local.