07 de febrer 2011

Propera estació: Àsia



Recentment, he tingut l'oportunitat de visitar dues de les economies més dinàmiques del món: Singapur i Hong Kong. Assegut en un dels ferries que m'apropava veloçment a Kowloon, vaig anotar la sensació que l'epicentre de l'economia mundial s'havia desplaçat a aquestes aigües del Mar de Xina. És aquí (o a Singapur) on Google Earth situaria el marcador de "futur". Sempre és dificil dissecionar la relació causa - efecte, saber què explica l'atmosfera de creativitat i talent que es respira a les costes tocades pel monzó (no pel Quim, sinó pel vent). Però aquestes podrien ser algunes de les seves claus.

1. Educació infantil

El darrer informe PISA situa en primer lloc de l'educació mundial a Shanghai, seguit de Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Taiwan. Les economies asiàtiques més avançades inverteixen molt esforços (i molts recursos) en una educació infantil pública de qualitat. Són models educatius que exigeixen molta dedicació als estudiants, que desenvolupen un ventall de talents (musicals, poètics, creatius) i, molt important, que inverteixen en innovació docent. Si volem consolidar una economia amb perspectives de futur, hem de començar a les aules. Sobretot a les aules.

2. Universitats hiperactives

La segona peça del sistema educatiu asiàtic són les seves universitats. En aquest camp, els Estats Units mantenen encara la seva superioritat, però tots els països asiàtics han situat una decena de les seves universitats entre els principals centres del món, especialment Japó i Corea. Un país tan petit com Taiwan ha situat set universitats en el Top 500 de l'ARWU. La inversió universitària és molt selectiva. Se centra en àrees que coincideixen plenament amb els objectius econòmics del conjunt del país i que tenen, per tant, una aplicació pràctica immediata. No són fàbriques de pensament, sinó plataformes d'acció.

3. La innovació com a recurs

Singapur, Corea, Hong Kong o Taiwan han après del Japó. Un país sense recursos minerals, sense fonts d'energia i amb una forta dependència de l'exterior per a gairebé tot, apostà per la innovació com a únic actiu del país en el món. Ja que pràcticament no tenim de res, ens ho inventem. Aquesta obsessió per la innovació és estimulada des del sector públic, però és essencialment desenvolupada des de les empreses privades. Tots els indicadors internacionals sobre R+D+i situen aquests països (i l'Índia, Malàisia o Indonèsia) en els principals llocs internacionals de la creativitat i la innovació.

4. Llocs oberts

Singapur és el principal port del món i disposa d'una de les companyies aèries més solvents del planeta. De fet, els grans aeroports mundials ja no són (només) els clàssics nord-americans (Atlanta, Nova York) i europeus (Londres, París, Frankfurt), sinó que hem d'incorporar els gegants asiàtics (Bangkok, Tòkyo, Singapur, Hong Kong). Aquests espais han trascendit les relacions locals i regionals i estan orientats al món, la seva escala de treball és el conjunt del Planeta. La resta del món és un mercat, un espai de captació de mà d'obra, una font d'energia, un espai per a l'intercanvi o simplement una evocació. Qualsevol diari regional o nacional dedica una part important del seu espai al context internacional. La connexió local - global és probablement la principal clau de l'èxit.

Això vol dir també una eficient política turística. Singapur acull més turistes que Roma o Nova York. Hong Kong és una de les ciutats que més ha crescut turísticament en el darrer quinquenni. I, com saben molts de vostès, la Xina serà la primera destinació mundial el 2020, mentre que Malàisia ja s'ha situat en el Top Ten. Mentre a casa nostra continuem alimentant la turismofòbia, la costa monzònica és hospitalària i oberta. La pàtria dels sense pàtria.

5. Atracció de talent

Singapur és un país que cuida molt l'atracció de talent. La catifa vermella als de fora forma part de la seva estratègia nacional. També a Taiwan, Malàisia i, en menor mesura, a Hong Kong i no tant a la Xina o a l'Índia, més refractaris als nouvinguts. Aquests darrers tenen una població tan gran que la llei dels grans números proporciona talent, ni que sigui per probabilitat estadística. Singapur, per exemple, t'ho posa fàcil. Per això, els carrers del downtown de Singapur són una convenció de l'ONU i la major part dels immigrants puntuals acaban essent residents permanents. Tothom és una mica forani i una mica local en aquestes ciutats globals.

6. Les cultures com a actius

Els carrers de Little India, en el cor de Singapur, semblen una rèplica 1:1 de Bollywood. L'artèria principal de Little India està presidida per una immensa mesquita. Vaig guarir-me de la pluja de Chinatown en un dels tres temples hindús situats en el cor de la ciutat xinesa. També al barrí mulsumà es poden trobar temples budistes i hindús. No és només la convivència espontània entre religions, sinó la fèrtil barreja de la gastronomia, els hàbits culturals, els tics idiomàtics, la potència cultural dels seus habitants. A Singapur, la diversitat cultural és un actiu i no un problema.

7. Anglès, la lingua franca

Naturalment, en aquests països l'ús de la lingua franca és absolutament universal. Són ex colònies britàniques, certament, i per això els hi és més fàcil, però el bilingüisme és absolut i gairebé universal. Algú hauria de construir una taula de regressió que relacionés el percentatge de la població que parla fluidament en anglès i la renda per càpita del país.

8. Sentit col·lectiu

És difícil trobar en el món una ciutat més neta que Singapur. És una netedat gairebé clínica; ni papers, ni xiclets, ni cigarrets ni residus orgànics animals. Hi ajuda la severa normativa pública, que multa qualsevol agressió a l'espai públic. És cert. Però en general, Singapur transpira un sentit de respecte a l'espai comú i la convivència. Seria l'antítesi de les ciutats nord-americanes, abandonades a la tirania de les petites decisions. El concepte del públic cotitza a la baixa en la borsa dels valors socials, però hauríem de recuperar els principis col·lectius que ens fan respectar allò que és de tots molt més que allò que és propi.

9. Globalització

L'informe GaWC, que mesura la influència de les ciutats en el món, ha considerat dos ciutats com les referències mundials: Nova York i Londres, ambdues Alpha ++. Hi ha set ciutats Aplha +, dos de les quals són europees (Milà i París) i la resta són de la regió del Pacífic oriental: Hong Kong, Singapur, Tòkyo, Shanghai, Beijing i Sydney. A més, són ciutats Alpha Kuala Lumpur, Mombai i Seül. La cartografia de les megalòpolis ha situat el seu epicentre en aquest espai. El seu potencial rau no només en la vocació universal de les ciutats asiàtiques, sinó també en les relacions regionals entre elles.

10. Aprendre de la crisi

Els dracs asiàtics patiren una crisi de creixement molt severa el 1997, que recorda molt la crisi de les punt com. La crisi dels punt com ha estat el preludi de la segona edat d'or d'Internet, amb l'eclosió de les xarxes socials i els fenòmens mundials de twitter, facebook, google o youtube. La crisi del 97 podia haver ensorrat les economies emergents o podia haver alterat definitivament el seu quadern de ruta. Contràriament, la crisi va ser una oportunitat per corregir els problemes estructurals i per a millorar.

Ho sé. He omès els salaris baixos, les jornades laborals elevades, els governs intervencionistes i en alguns casos mitja dotzena de drets humans en el calaix. No demano una conversió al budisme ni una abdicació sense condicions del model europeu. Ni tan sols suggereixo que copiem allò que ells fan bé. Només havia anotat, gairebé com una nota a peu de pàgina, en aquest ferry que ja ha arribat a Kowloon, que el futur ha viatjat com a turista a aquestes costes i ja està arreglant els papers per a viure-hi. Potser ha arribat el moment d'encapçar algunes de les neures locals i dibuixar un futur alternatiu. I menjar més dim sum, que a més és deliciós.

2 comentaris:

Don Güapo ha dit...

Desde su post, Escucha España, que fue un valle, vuelve usted a escribir, no sólo muy bien, sino en la linea acertada, lo que ya decíamos algunos.

Y aunque faltarían algunos puntos esenciales, su post es más una crónica, no de las virtudes asiáticas, sino de la decadencia de Europa, esa península de Asia que sólo vende lujo.

Un ejemplo:

El stand de Nokia, el más imponente de todos los que se han podido ver en el Mobile World Congress de Barcelona 2008, se encontraba repleto de profesionales y/o curiosos ávidos por poder contemplar la nueva oferta de la empresa finlandesa para este año.
No obstante, la gente de comunicación de Nokia nos hizo un hueco para enseñarnos la nueva joya de la corona, el N96, disponible a partir del Q3 de este año. MWC 2008. de su web


Febrero de 2011. Ha confirmado Nokia su presencia en el MWC de este año?

Y de la comida asiática, qué le voy a reiterar.

don-aire ha dit...

La sensación de que Europa es un geriátrico histórico es tan clara cuando te topas con el lado asiático. Es curioso. España se ha pasado todo el siglo XX persiguiendo a Europa, porque Europa era el futuro. Y cuando llegamos Europa ya es el pasado. Yo propongo anexionarnos a Malasia